67. Malinche, de Laura Esquivel

Dedico els darrers dies de lectures estivals a Malinche, de l'escriptora mexicana Laura Esquivel. Es tracta d'un llibre especialment interessant, ja que tenia pendent fer una revisió exhaustiva de la figura d'Hernán Cortés i vaig tenir la sort de trobar a La Caverna de Tarragona aquest exemplar. No obstant, el personatge principal de Malinche no és el conquistador espanyol, sinó Malinali, la indígena que Cortés va adquirir com a intèrpret primer, amant després, i mare del seu primer fill, posteriorment. Per tant, la versió dels fets no és la que trobaríem en un compendi d'història, sinó en la mentalitat d'una persona molt important, però força desconeguda pel pobre lector qui subscriu. L'autora fa un enorme exercici d'empatia i descriu les diverses sensacions i emocions que la nativa devia viure cinc-cents anys enrere. El personatge de Malinali és víctima per doble condició: la de dona i la de persona conquerida. L'arribada dels espanyols a terrers mexicanes es posa de manifest amb brutals escenes de les seves crueltats i ambicions pròpies de soldats assedegats de riqueses i poder. Malinali viu una peculiar ambivalència personal, ja que la seva condició d'intèrpret li permet jugar i entendre molt bé la realitat social i política del moment. Vull afirmar que el llibre és apassionant per aquest motiu, per la descripció i narracions del tot necessàries per poder entendre la difícil conjuntura del moment històric. L'estil florit i sobrecarregat d'imatges m'ha semblat esgotador, lluny del meu gust particular actual. Acostumat com estic a l'estil directe i "passa-pàgines" de tipus Cussler, la prosa excessivament ensucrada m'esgota amb facilitat. Lamento dir això, perquè Malinche és probablement el llibre amb més qualitat literària que he llegit enguany,  però hi hagut moments que pensava que no el podria acabar. Entenc que es tracta d'un llibre històric complex i molt psicològic des del punt de vista de l'anàlisi dels personatges, però estic feliç d'haver-lo acabat. Tanco l'agost amb 10 lectures estivals i ben content per la feina feta.

66. Tormenta en el Ártico, de Clive Cussler

Tormenta en el Ártico, de Clive Cussler ha estat un llibre de batalla d'estiu sense més interès. No és el primer cop que em passa que trobo amb una història de Dirk Pitt sense suc, calcada a altres novel·les del mateix autor i que si no l'hagués llegit no hauria passat res. Aquest cop el tema principal és l'escalfament global i el dolent de torn un empresari sense escrúpols que vol treure rendiment de les riqueses de l'Àrtic amb el beneplàcit del govern corrupte del Canadà. Per altra banda, una científica nord-americana ha trobat la manera de realitzar la fotosíntesi artificial, de manera que l'empresari malvat pot veure afectats els seus negocis. El mercenari de torn a les ordres del multimilionari fa les mil i una dolenteries fins que és aturat per en Dirk Pitt i el seu inseparable company Al Giordino. Realment aquesta pel·lícula ja l'havia vist abans i val a dir que m'he desencisat una mica de l'efecte Cussler. Aquest exemplar és el número 20 de la Numa Files i ha estat co-escrit pel fill de l'autor en Dirk Cussler. La meva sensació és que es tracta de treure el màxim rendiment a la factoria NUMA i el tema comença a ser massa semblant sempre. L'aparició dels fills de Dirk Pitt en aquestes novel·les finals de la sèrie, en Dirk i la Summer Pitt, és lògic des del punt de vista del pas generacional, però per a mi no mostra cap interès especial. Com deia aquell, jo sóc amic del pare, no dels fills. Entenc també que en Cussler s'obrís a altres projectes com els Fargo o en Juan Cabrillo, ja que el concepte Pitt sembla rebentat del tot. Seguiré amb Cussler, però amb una mica més de cura.

65. The Son, de Jo Nesbo

El primer exemplar llegit en anglès de l'any 2016 ha estat The Son de l'escriptor i músic noruec Jo Nesbo. Una novel·la policíaca de més de 600 pàgines que he trobat realment fascinant. La història gira al voltant d'un personatge principal, en Sonny Lofthus, un noi que està reclòs en una presó noruega d'alta seguretat per crims que no ha comès i dels quals sorprenentment s'autoinculpa. En Sonny roman entre reixes per poder rebre sense problema les seves dosis diàries de drogues i combatre així el dolor que sent per la mort del seu pare. Tot canvia quan un dia coneix que la mort del pare deriva d'una situació molt diferent a la que en un principi creia. A partir d'aquí apareixen tot un seguit de personatges secundaris entre els que destaca l'Inspector en Cap Simon Kefas, encarregat de la investigació i relacionat d'alguna manera amb el jove. Resulta molt interessant la personalitat d'en Sonny Lofthus, el qual converteix la seva vida primer en un acte de contrició i després en una obsessiva i cruel revenja. El ventall de personatges és tan ample com fosc, ja que trobem policies i advocats corruptes, drogoaddictes, un capellà pedòfil, un policía ex-ludòpata, etc. La veritat és que m'he distret molt i he pogut gaudir d'una lectura en anglès que sempre va bé. Com ja em va passar amb en Henning Mankell, la literatura escandinava em va molt bé per practicar l'anglès i conèixer una mica més la realitat social i antropològica d'una zona d'Europa tan rica i interressant com és la de Suècia o, en aquest cas, de Noruega. Curiosament aquest estiu he devorat literalment la sèrie de televisió Occupied, basada en una idea original del mateix Nesbo.

64. La hermana de Nupur, de Taslima Nasrin

L'atzar m'ha portat a conèixer Taslima Nasrin, una escriptora valenta, compromesa i sorprenent. I és que cal ser molt valenta (i, fins i tot diria jo, temerària) per a escriure els dos relats que conté La hermana de Nupur donades les circumstàncies actuals. Ara que ens colpeja aquest integrisme islàmic tan mesquí en forma de terrorisme i radicalisme, sempre em pregunto on són les veus internes que s'oposen amb claredat a aquesta gent. Entenc que la gent de "bona fe" té por a aquests feixistes/integristes, però sovint penso en la bona gent musulmana i, segons com, reclamo un punt més de pressió per part d'ells. Taslima Nasrin escriu amb contundència i esdevé una de les veus més crítiques a l'islamisme més conservador i carca. Ho fa des de la seva visió de dona d'origen musulmà i una ferma defensora dels drets civils de les dones realment oprimides. La denúncia que l'escriptora fa a La Hermana de Nupur és tan contundent que personalment em sorprenc que hagi estat capaç de sortir-se'n. Llegeixo a la contraportada del meu exemplar que l'escriptora en qüestió ha estat condemnada a mort pels integristes islàmics... Bé, pel que fa al llibre, les dues històries que he tingut el gust de gaudir formen part d'un nucli temàtic comú: la dona musulmana ofegada socialment i emocional pels valors tradicionals de la religió. L'autora descriu amb intensitat les sensacions més íntimes de les dones protagonistes, obligades a casar-se amb homes escollits per les seves famílies i patint les conseqüències que aquests matrimonis comporten. En les dues històries es narra el llarg i difícil alliberament de les dones, les quals veuen que a causa del seu trencament amb els valors tradicionals, la seva vida passa a convertir-se en un infern. Una provocació en tota regla per al lector, que pren partida de seguida per la justícia i els drets humans. Gran lectura i la meva sincera admiració a Taslima Nasrin.

63. Miedo Mortal, de Robin Cook

Lectura estival de platja entre bany i bany a la mar Mediterrània. Realment val la pena que un exemplar com aquest t'acompanyi en aquestes hores de calor i et refresqui l'enginy per tal de trobar la resposta de l'enigma abans que el protagonista principal de la novel·la. En aquesta història Robin Cook presenta a Miedo Mortal un cas basat en estudis mèdics sobre la genètica, la seva evolució cap a possibles beneficis de la indústria farmacèutica i la seva corrupció a causa dels interessos humans. Un metge d'una institució mèdica privada de Boston veu com van morint paulativament els seus malalts a causa d'un sorprenent envelliment precoç, disfuncions cardíaques i infarts cerebrals inexplicables. La mort d'un genetista company del primer fa que el doctor en qüestió ressegueixi les passes del finat i poc a poc es vagi traient l'entrellat de tot plegat. El llibre no és extraordinari, però he gaudit passant les pàgines i això és el que compta quan estàs a la platja del Miracle veient com juga el teu fill amb les onades. Sorprèn que un llibre de finals del 80 quedi tan desfassat a nivell de tecnologia i de societat. Sort que vaig viure aquells temps i sé de les mancances que patíem llavors i a mi no em sorprèn. Val a dir que a nivell tecnològic la novel·la no deixa de ser prehistòrica, i costa que a un públic jove pugui assumir certes coses. Bé, un bon exemplar per a lectures de calor que ha valgut la pena gaudir. Per mi un llibre molt recomanable per aquests dies.

62. El líder que no tenía cargo, de Robin Sharma

El líder que no tenía cargo, de Robin Sharma ha estat una injecció d'estímuls positius que m'ha arribat via escola aquest mes de juliol. El concepte està força clar: tots tenim la possibilitat de treure el nostre lideratge interior per tal d'evolucionar a la feina i a la vida. Es tracta d'un clar exemple de llibre d'auto-ajuda molt recomanable, carregat de grans afirmacions lapidàries i de bons consells. M'ha semblat que es prioritza més en el benestar i en els èxits professionals dins del món de l'empresa que no pas en els d'àmbits personals. Realment el moment que vivim és força complicat i no està de més afrontar-ho tot amb les eines adequades. Quatre són els principis que aporta l'autor en aquesta faula: No fa falta tenir un càrrec per a ser un líder; les èpoques turbulentes creen grans líders; com més profundes siguin les teves relacions, més fort serà el teu lideratge personal; per a ser un bon líder, cal ser primer una bona persona. L'objectiu final és sempre que l'empresa tregui un benefici i una millora substancial de les seves rendes. El fet que un tingui la sensació de ser un Don Nadie en la seva organització laboral és titllat com a una excusa victimista auto imposada que evita l'evolució d'aquest individu. Bé, és possible. Jo comparteixo moltíssimes de les afirmacions d'aquesta faula, algunes de les quals porto temps treballant i portant a terme personalment. A partir d'ara pretenc rellegir el llibre de nou i procurar recordar els preceptes que em puguin funcionar. Malgrat les bones intencions d'ara mateix, també cal remarcar que després de llegir el llibre anterior d'en Robin Sharma sobre el monjo i el seu ex-Ferrari, també vaig quedar tan impressionat que pensava que havia trobat les millors reflexions de la història. Bé, farem el que podrem amb mooooltes ganes.

61. Carretera de odios, de Ruth Rendell

No sempre haig d'estar de sort i gaudir al màxim de les meves lectures. Carretera de odios, de Ruth Rendell ha estat en la meva humil opinió un llibre insofrible. Suposo que ha influït notablement el fet que la lletra de l'exemplar era diminuta i que la història era lenta i avorridíssima. L'inspector del cas, en Wexford, no podia ser més descafeïnat i poc glamourós (i això que és el número 17 de la sèrie). Bé, el cas és que he compartit Carretera de odios amb altres lectures estivals i quasi que "l'odio" m'agafa a mi de veritat... El millor ha estat conèixer l'estil i el tipus de novel·la d'aquesta autora anglesa, els espais i les localitzacions del sud d'Anglaterra on s'esdevé l'acció i el tarannà britànic general de tot plegat. La trama gira entorn d'un segrest i la posterior investigació del mateix. La construcció d'una nova carretera de circumval·lació provoca una onada de protestes que inclou el segrest de cinc conciutadans d'un petit poble de Sussex, Kingsmarkham. La investigació va desenvolupant-se molt lentament, fins arribar a ser tan tediosa que quasi no ni acabo el llibre. Un dels llibres menys recomanables que tinc el gust de comentar en aquest bloc, malgrat que tampoc voldria valorar aquesta autora per un sol exemplar. 

60. L'Hivern del Món, de Ken Follett

Per a escriure sobre L'Hivern del Món de Ken Follett necessitaria un mínim de cent fulls com a mínim. Realment em trobo amb una digníssima segona part de la Trilogia del Segle, ja que les meves pretensions actuals no són especialment acadèmiques. Amb això vull dir que m'ha encantat seguir l'evolució de les cinc famílies protagonistes de la primera part sense haver d'entrar en profunditat en l'aspecte psicològic de cada personatge. Entenc que els personatges en qüestió són força plans en línies generals, però el marc històric i espaial és espectacular. En general he gaudit com un salvatge viatjant en aquesta història, la qual puc definir com un resum força complet del període de temps de 1933 a 1949 en el cor d'Europa. L'arribada del feixisme a Alemanya i l'assoliment del poder per part de Hitler viscut a partir d'uns personatges que ho pateixen de primera mà és excepcional. Les terribles sensacions i patiments de la gent de l'època són descrits amb força cura i amb intensitat.Quina brutalitat l'escena que presenta Ken Follett sobre l'extermini dels disminuïts físics i discapacitats...fa posar la pell de gallina! El front rus i les batalles guanyades i perdudes per part dels alemanys, les bombes nuclears, Pearl Harbour, els camps de concentració, els espies, les lluites polítiques a Gran Bretanya, Winston Churchill, Truman, Stalin, la Guerra Civil espanyola, la política econòmica de les diverses nacions implicades, etc... Quina salvatjada de context històric i quina quantitat més immensa de dades poden consumir-se en aquesta novel·la. Evidentment surto convençut que en Follett és un mestre de la novel·la que a mi m'agrada. Vaig emocionar-me amb la primera part durant l'estiu de 2015 i surto encantat de la segona aquest juliol del 2016. L'Hivern del Món, el moment més gèlid i gris de la història d'Europa del segle XX és un llibre molt recomanable si t'agrada la història, les aventures i si disposes de temps per a empassar-te les seves 1000 pàgines.

59.Cienfuegos V, Brazofuerte, d'Alberto Vázquez-Figueroa

I arribo a la cinquena entrega de Cienfuegos, la qual porta per títol Brazofuerte. El llibre continua exactament al lloc on va quedar l'anterior, quan Doña Mariana Montenegro, antigament Íngrid Grass, és detinguda per la Santa Inquisició acusada de bruixeria. En Cienfuegos intenta rescatar-la de la inexpugnable fortalesa on la tenen tancada, fins que després de moltes vicissituds i aventures diverses ho aconsegueix, conjuntament amb la resta de personatges que configuren l'elenc d'aquesta història. Destaca d'aquest volum l'enorme quantitat de dades històriques que l'Alberto Vázquez-Figueroa proporciona, un fet que es va trobar una mica a faltar en la quarta entrega. Fa ja aproximadament deu anys que Cristóbal Colón ha arribat a les Índies i el nou món s'ha convertit en un autèntic caos. Dos nous governadors han passat ja des de que els Reis Catòlics van haver de substituir al conqueridor, encara que les coses no van massa millor. Els nous territoris fan treure el pitjor de cadascú: l'avarícia, la brutalitat, l'afany de supervivència, la crueltat...  I també la pròpia natura fa acte de presència contínuament: animals perillosos, pluges torrencials, huracans... I mentre tant la Inquisició s'estrena al Nou Món com si es necessités la seva presència allà. Bé, doncs en aquest brutal merder social, polític i humà, l'heroi Cienfuegos es transforma en l'heroi Brazofuerte i va resolent tots els conflictes. Llibre de lectura estiuenc força interessant.

58. Oro Azul, de Clive Cussler

Oro Azul, de Clive Cussler i Paul Kemprecos és la típica novel·la d'estiu passa-pàgines que et garanteix certa dosi d'aventura i distracció. No obstant, aquest llibre és com una pel·lícula lamentable que reconec que no val gaire més que per acompanyar les meves caminades estivals. La idea és molt bona, un món on el capitalisme ataca de nou i una empresa privada es vol fer càrrec del monopoli de l'aigua dolça del món. La dolenta de torn és una peculiar dona d'origen eslau de dos metres vint d'alçada que pretén gestionar el control de l'aigua, tancant o obrint l'aixeta seguint els seus interessos econòmics. Contraposada a ella trobem una científica brasilera de tarannà "humanitari", que després d'estar aïllada deu anys a la selva veneçolana, ha descobert un baratíssim sistema de dessalinització de l'aigua del mar. El fet d'haver trobat aquest mètode desbarata les estratègies de la malvada eslava i es crea, per tant, el centre neuràlgic de la trama. La guerra de l'aigua no és un concepte absurd, i penso sincerament que en Cussler ha trobat un grandíssim tema per a una novel·la argumentalment descafeïnada. L'encarregat de torn per salvar el món aquest cop és en Kurt Austin i el seu inestimable company Joe Zabala. Els dos herois passen les mil i una peripècies habituals que mantenen "l'emoció" fins al final. El debat aquí consisteix en saber si val la pena llegir històries tan mediocres com aquesta o no. Per la meva banda, jo em distrec i passo bones estones. Per tant, acabo el debat aquí i espero que el proper exemplar sigui més interessant.

57. Cienfuegos IV, Montenegro, d'Alberto Vázquez-Figueroa

Cienfuegos IV, Montenegro, d'Alberto Vázquez-Figueroa constitueix la quarta entrega de la saga Cienfuegos que l'autor canari regala als seus lectors. Poc a poc l'autor va deixant aquella qualitat literària que tant em va sorprendre al principi i ja ens trobem davant d'una sèrie televisiva de molts episodis. Aquest exemplar concret narra la recerca del jove de la Gomera per part de la seva estimada Íngrid, ara coneguda com Doña Mariana Montenegro. En Cienfuegos porta ja vuit anys perdut per les Índies, separat de la seva estimada enamorada i les possibilitats de trobar-lo semblen força improbables. No obstant, el destí és capritxós i aquestes ànimes bessones acaben retrobant-se. Les peripècies i les aventures que viuen els diferents personatges són prou entretingudes i fan passar una bona estona. No ens trobem davant d'una obra fonamental dins de la literatura universal, però la novel·la fa el seu servei de llibre d'aventures estiuenc i jo ja estic content. Realment la meva vida romandrà impassible després d'aquesta lectura, però val a dir que en Cienfuegos m'ha acompanyat en dues llargues caminades prèvies de les vacances i això és d'agrair. Lamento per altra banda que la novel·la no tingui aquella qualitat cultural que es pot gaudir en altres obres d'en Vázquez-Figueroa. Aquest cop el ventall de detalls històrics no és massa ampli i això malmet una mica el marc general.

56. La Cena Secreta, de Javier Sierra

La Cena Secreta de Javier Sierra és un bon llibre. De fet, personalment crec que va de més a menys. Curiosament vaig gaudir més passant les primeres pàgines de la novel·la que no pas a les darreries de la història. L'argument és força interessant, especialment quan el detectiu de torn no és ni més ni menys que Fra Leyre, un frare dominic expert en desencriptar enigmes. Per altra banda, la majestuosa figura de Leonardo da Vinci dóna un toc de nivell cultural de primer ordre, bàsicament en tot el relacionat en la confecció del Cenacolo o L'últim sopar, l'excepcional obra del geni toscà. La tasca consisteix en treure l'entrellat sobre el que s'amaga darrere d'aquest quadre tan reconegut a nivell artístic. Entra en joc el catarisme i la relació que aquest té amb Leonardo. El frare dominic segueix les pistes que el van conduint poc a poc fins a la resolució de l'entrellat i ... anar fent. Bé, des del meu punt de vista és una lectura molt vàlida pel que fa al repàs de coneixements generals dins de l'àmbit medieval. Penso que La Cena Secreta de Javier Sierra és una novel·la especialment ben documentada, les descripcions de les diferents obres d'art estan molt ben detallades i l'espectre social curosament retratat. La trama és dinàmica, els personatges molt diversos i les localitzacions adients a la història. Està bé haver estrenat Javier Sierra, un home que diuen que ha entrat en les llistes de libres més venuts a tot el món. Per tant, bona lectura si t'agraden els misteris i la novel·la històrica de qualitat!

55. Tarraco 179 dC Colònia i Metròpoli, de Xavier Climent Sánchez

El descobriment casual d'aquest llibre ha estat una de les fites de l'any. Un interessant Tarraco 179 dC Colònia i Metròpoli, de Xavier Climent Sánchez m'ha servit per a fer un tast de la literatura local que es fa actualment. Emmarcats a Tarraco a l'època dels romans, els personatges viuen peculiars aventures que posen de manifest la realitat social i cultural de la nostra ciutat romana. He quedat meravellat per la qualitat de les descripcions dels edificis, monuments, carrers i viles de Tarraco. L'autor demostra que en sap, i molt, del tema de l'arquitectura romana. El tema principal de l'obra gira entorn de l'aigua. El protagonista, en Marcus, és el responsable de gestionar l'arribada i distribució de l'aigua a Tarraco, supervisant els aqüeductes, canalitzacions, fonts, etc. No obstant, tota una sèrie de peripècies el conduiran a Roma, on la bellesa descriptiva de l'autor es posarà de manifest ara a la capital de l'imperi. Aventures de les que m'agraden es van succeint una darrera l'altra, convertint aquest llibre en un text imprescindible pels tarragonins que ens agrada aquest gènere, tot dins del marc de la nostra antiga ciutat. Es veu que hi ha més títols i més feina per fer, així doncs caldrà trobar més exemplars. De quan en quan m'agrada descobrir coses noves, i aquest Tarraco 179 dC Colònia i Metròpoli, de Xavier Climent Sánchez ha estat una autèntica i agradable sorpresa.

54. Punto Crítico, de Michael Crichton

Punto Crítico (Airframe) de Michael Crichton és una interessant novel·la escrita el 1996 que comença amb el misteriós accident aeri d'un N-22 de la Transpacific Airlines. La posterior investigació per part de l'empresa constructora Norton ens porta a descobrir els brutals interessos que s'amaguen darrere de les companyies aèries, els fabricants, la premsa populista, la jerarquia empresarial i els organismes oficials implicats. S'encarrega de la investigació una brillant executiva de la companyia Norton, la Casey Singleton, que amb una immensa dosi d'astúcia, coratge i empenta és capaç de solucionar tot l'entrellat. Penso que aquesta no és una simple novel·la de misteri, sinó que en Crichton fa una crítica important al sistema, denuncia les irregularitats, els interessos, les lluites pel poder... D'alguna manera, l'autor obre la caixa dels trons de la fosca empremta del capitalisme occidental, i això, tractant-se d'un ciutadà nord-americà és molt interessant. Particularment aquest llibre m'ha agradat força, malgrat ser una mica llarg i estigui tan allunyat del meu estil de les grans aventures actuals. La trama es desenvolupa físicament durant una setmana i quasi diria que ha estat el temps que he necessitat jo per acabar-lo. Aquesta novel·la és, per tant, força recomanable i encara m'ha deixat amb més ganes de Crichton. 

53. La Visión, de Dean Koontz

La Visión, de Dean Koontz es tracta d'un llibre i d'un autor que entraven en la llista dels meus nous interessos literaris d'aquesta actual i personal època literària. La lectura semblava senzilla i còmoda al principi, però, després, vaig "apalancar-me" en excés i quasi que no l'acabo mai. No cal dir que en Koontz toca una mica el gènere fantàstic, o, més ben dit, l'irracional, fantasmal o espiritista. Alguna cosa sabia d'aquest autor i del seu súper conegut Odd Thomas, un personatge aquest darrer, més famós que el mateix autor. El concepte de la investigació clarivident d'assassinats és ben original, encara que jo, personalment, no me la crec. La protagonista preveu, mitjançant les seves peculiars visions, els moviments futurs de l'assassí i les diferents víctimes que aquell ocasiona. El cas és que alguna cosa falla en la seva darrera previsió, ja que la pobra noia no s'adona que és ella mateixa la víctima del proper cas. Poc a poc els candidats a assassí van apareixent i, a mesura que avança la història, la protagonista-víctima va descobrint la veritat. I fins aquí el tema. En aquests moments no sóc un amant de la novel·la negra ni de la policíaca. No puc negar que n'he llegit bastant fins ara d'aquest gènere i potser estic una mica aclaparat de tants investigadors, policies, casos, sang i fetges! Bé, una novel·la interessant de llegir i un bon regal d'aniversari per part de la meva doneta. The best-selling author of Mr. Murder tells the story of a woman haunted by visions of the man who tortured her in her childhood, vowing one day to return to her.

52. Tuareg, d'Alberto Vázquez-Figueroa

Penso que el reconegut Tuareg d'Alberto Vázquez-Figueroa es mereix la seva fama amb escreix. Sincerament crec que està a l'alçada d' Ícaro, la novel·la que ja vaig destacar a principis d'any i que tant em va agradar. La història del solitari Gacel és d'una originalitat extrema, ja que a diferència de l'heroi habitual que estic tan acostumat a trobar en les novel·les d'aventures, el tuareg és un personatge que actua seguint el codi del desert. En Gacel és capaç d'assassinar 18 persones a canvi de compensar el deute moral causat després d'haver "perdut" el seu hoste. Sembla mentida que estiguem davant d'una personalitat de tan difícil classificació moral i que atrapi al lector d'aquesta manera tan intensa. Vull dir que de seguida t'identifiques amb Gacel i et poses de la seva part. Fins i tot, quan amb una conversa sobre política que manté amb el seu protegit, en Gacel s'identifica a ell mateix com a "feixista", mostrant una coherència sorprenent per la senzillesa dels seus arguments. Per altra banda, he llegit amb interès les descripcions del desert i he gaudit dels detalls que l'autor aporta d'aquest brutal paratge. En Vázquez-Figueroa crea l'ambient literari necessari que et transporta amb facilitat a les entranyes del Sàhara i et fa sentir amb gran realisme les seves condicions tan extremes. Recordava vagament les imatges d'aquella pel·lícula vista ja fa els seus anys, però res a veure amb la narració escrita de les peripècies del protagonista. No comprenc massa aquesta fama de l'autor de ser un "escriptor bestseller d'aeroports", ja que tot el que he llegit d'ell em sembla de gran qualitat i interès. Penso que poc a poc sóc més fan d'aquest autor i no dubtaré pas en buscar un nou títol.

51. Matar es fácil, d'Agatha Christie

Una ració de clàssic de la literatura de misteri per a començar el mes de maig. Matar es fácil, una aventura de la gran escriptora anglesa Agatha Christie, ha estat una lectura interessant, d'aquelles que plantegen un assassinat i que cal trobar el culpable quan abans millor. M'agrada aquesta juguesca auto proposada quan llegeixo una novel·la d'aquest estil: buscar el culpable abans que l'investigador de torn ho faci. No obstant, no sóc massa bon detectiu i sempre acabo fallant i equivocant-me de sospitós. En aquest cas, no es tracta d'un sol mort, sinó de sis membres d'una comunitat rural anglesa que misteriosament han desaparegut en circumstàncies ben estranyes. L'encarregat de trobar el culpable és un policia retirat que sospita de tothom i que té menys vista que l'Anacleto Agente Secreto. Finalment és un altre personatge de la novel·la qui descobreix l'entrellat, deixant en evidència al suposat policia i solucionant el cas amb certa intel·ligència. No es tracta d'una apassionant història de misteri policial com en altres ocasions he llegit, però es podria afirmar que Matar es fácil té un final força original. No he gaudit excessivament amb aquest exemplar, l'he trobat una mica lent en general i mancat d'aquell suspens tan típic de la Christie. No obstant, sempre és un gust llegir bona literatura, i augmentar la meva col·lecció de lectures superades de la mestressa del misteri sempre és un plaer.

50. Peligro en el Mediterráneo, de Clive Cussler

El millor d'haver llegit Peligro en el Mediterráneo de Clive Cussler és haver tingut l'ocasió de llegir la primera novel·la de la sèrie de Dirk Pitt escrita per l'autor nord-americà el 1973. D'aquesta manera, he conegut la versió embrionària d'aquest personatge que esdevindrà l'eix central dels següents llibres de la NUMA. És interessant observar com en Pitt jove és tan diferent del Pitt més madur. Ja ho havia llegit en alguna banda, però el jove és més contundent, impulsiu i agressiu que el més veterà que trobem en les novel·les posteriors. És com si el personatge anés evolucionant de forma paral·lela a la del seu creador, assolint el punt de maduresa que atorga el pas dels anys. Pel que fa a la novel·la, destaco que també s'observa clarament quina és la línia argumental a seguir: un fil i una estructura determinades que es desenvolupen més àmpliament en les posteriors novel·les. La figura de Pitt es contraposa amb la de l'adversari, en aquest cas un vell alemany d'origen incert que viu reclòs en un castell del Mediterrani i disposa d'una fortuna incalculable. Des d'allà, aquest prototípic dolent mou una xarxa de tràfic de drogues i contraban d'abast mundial que en Pitt s'encarregarà de desbaratar. Trobem els personatges habituals de la NUMA, això sí, en una primera versió carregada de matisos peculiars. La figura de Pitt és omnipotent, potser extremadament poderosa. El nostre protagonista gestiona la investigació com si fos un expert detectiu, descobreix tot el que és possible descobrir a partir de la intuïció, fa hipòtesis encertadíssimes sense a penes proves i acaba fent el treball de camp com si es tractés del mateix Rambo. Tot això ho fa amb el típic sentit de l'humor que caracteritza la sèrie dels Numa Files. En tot cas, el llibre el trobo fluix, lluny de les millors versions del "más de lo mismo". No obstant, seguiré amb un altre, segur.

49. Wonder, de R.J. Palacio

Vaig trobar un amic llegint aquest llibre, vaig trobar uns exemplars a l'escola, un parell de persones amb criteri  i credibilitat me'l van recomanar (gràcies Anna i Ramon), i... bé, davant de tanta bona premsa i de persecució envers la meva innocent persona (!), vaig cedir i el vaig agafar prestat. I, ...quin encert, perquè va ser començar i no deixar-lo. Sincerament, feia temps que no llegia un llibre tan bonic. I és que Wonder de RJ Palacio és una novel·la espectacular, carregada de vida i de necessària lectura per a tots els públics. Al principi tenia la sensació que estava llegint una història ensucrada i sensiblera, però poc a poc t'enganxes de tal manera, que l'acabes vivint quasi en primera persona. Realment com a mestre de de Primària que sóc, tenia la sensació d'estar ficat dins de la història, ja que el llibre reflecteix clarament el que es pot coure dins d'una aula en uns situació semblant. La presència de l'August Pullman en el nou curs de 5è de Primària, un nen de cara deforme a causa d'una malaltia facial, provoca diferents reaccions entre els nous companys de l'escola Beecher. Penso que l'autora encerta plenament en totes les opcions emocionals presentades: solidaritat, por, llàstima, valentia, angúnia, pena, rebuig, tristesa, ... tot escalfadet amb cura i cuinat en petites historietes que giren al voltant del dia a dia de l'August durant tot el seu any acadèmic. Destaco també l'estructura formal del llibre, basada en diverses versions de l'acció narrades paulatinament pels diferents protagonistes. Possiblement tot és massa previsible argumentalment, però les sensacions que et deixa després de passar cada pàgina són memorables. Penso que aquest llibre hauria de ser obligatori a Cicle Superior de cada escola catalana, ja que Wonder és molt més que literatura, és una lliçó de vida.

48. El Cráneo de Akenatón, de Luis Racionero

Segons la portada del propi llibre El Cráneo de Akenatón de Luis Racionero és "una novela adictiva sobre la secta más peligrosa de la historia". Res a dir, tot és opinable, però evidentment no és la meva opinió. Jo més aviat diria que es tracta d'una novel·la molt lenta, avorrida i que la secta en qüestió no és ni perillosa ni té res. En tot cas, diria jo que és la secta més fastigosa i amb més poca substància de les que he llegit en alguna novel·la. La història comença amb un cop d'efecte impactant, una literal menjada de cervell comunitària... aquesta és la peculiaritat de la secta, trobar-se i menjar el cervell d'un cadàver. Aquest "entranyable" ritus es fa per aconseguir físicament el saber i el coneixement del finat. Escabrós, desagradable i poc consistent. A partir d'aquí una història detectivesca ensopida que gira al voltant de la descoberta i denúncia de la secta. En general he trobat els personatges buits, la trama fluixa i el final molt poc original. El millor de tot ha estat sense cap mena de dubte descobrir el personatge històric de l'Akenatón. M'ha resultat fascinant conèixer un faraó que ha passat a la història per ser el precursor del monoteisme per una banda, i per l'altra, el marit de Nefertiti i pare de Tutankamon. A part d'això, la novel·la d'en Racionero m'ha avorrit fins la sacietat i m'ha fet alentir les pàgines diàries llegides. Considero que és un autor que escriu molt acuradament, m'agrada el seu estil i gaudeixo molt amb el vocabulari que utilitza. Em sap greu, però, perquè m'esperava molt més de la història i de la suposada intriga, especialment quan des de la mateixa portada ja t'avisen que la novel·la és addictiva. 

47. La Cura, de Robin Cook

Canvio de registre novel·lístic, tiro cap al mestre del thriller mèdic i dedico la setmana a llegir La Cura de Robin Cook. Estic força content de l'experiència, malgrat que no estic massa acostumat a aquest autor i ni tampoc em crida massa l'atenció els temes que desenvolupa. De fet, vaig començar a llegir la setmana passada el llibre  Abducción i no va ser fins 50 pàgines després que em vaig adonar que aquell llibre ja l'havia llegit. Per tant, aquest deu ser el segon títol de Robin Cook que passa per les meves mans. La veritat és que m'ha agradat més del que em pensava, ja que el concepte thriller mèdic no és que diguem el meu gènere preferit. De totes maneres el tema tampoc resulta tan "mèdic" com em creia i l'acció és prou àgil i distreta. La trama té el seu interès, ja que estaríem més bé en una narració d'espionatge industrial que no pas en un drama mèdic. La Cura és una novel·la on es barreja la màfia nord-americana i la japonesa, els coneguts yakuza, amb la lluita per aconseguir patents biomèdiques amb interessos corporatius. Un embolic descrit i narrat amb prou dinamisme, el qual penso que atrapa bastant, però sense ser trepidant i boig com en el cas d'en Cussler. No em queixo i buscaré un altre títol d'aquest autor.

46. La Conspiración del Mal, Los Misterios de Osiris 2, de Christian Jacq

La segona part de Los Misterios de Osiris, escrita per l'egiptòleg francès Christian Jacq, porta per títol La Conspiración del Mal. Es tracta d'una novel·la històrica novament emmarcada durant el regnat del faraó Sesostris a l'Antic Egipte. De nou, el personatge principal de l'obra és el jove Iker, un escriba de les províncies interiors que té com a objectiu principal assassinar al faraó. Mentre Iker va evolucionant amb molt d'èxit dins de la seva vida professional, manté en secret la possibilitat de matar al gran rei d'Egipte. Poc a poc va consolidant-se en diferents posicions dins del govern de les províncies i, per fi, troba la manera d'arribar cara a cara amb el faraó. Quan assoleix l'objectiu de trobar-se amb ell dins del seu mateix palau, en Sesostris no es mostra sorprès. Durant tota la novel·la anterior i, fins aquest moment, el jove protagonista sempre romania peculiarment acompanyat per en Sekari. Aquest criat/amic/ajudant de l'Iker va resultar estar treballant finalment pel faraó, protegint el jove escriba de tots els paranys on queia o que el feien caure. El faraó Sesostris coneixia l'Iker de sempre i havia vist en ell a un jove amb molta projecció. A partir d'aquí un desconcertat Iker recapacita del seu desig de matar al rei i es converteix en el fill adoptiu del faraó i peça clau per resoldre el gran enigma de la lenta agonia mort de l'acàcia del temple d'Abydos... La veritat és que la quantitat de situacions que es donen en aquesta novel·la són il·limitades, amb multitud de sub-històries i episodis força entretinguts. M'agrada el concepte i em distreu bastant, a part d'estar aprenent moltes dades sobre l'època, la religió, la societat i la vida en general de l'Antic Egipte. Seguirem, sens dubte amb les altres parts.