366. Tierra Firme, de Matilde Asensi

Lectura de supervivència que em calia urgentment. Aventures i novel·la històrica per passar pàgines i desconnectar de la realitat actual. Al més pur estil de Vázquez-Figueroa m'arriba aquest primer exemplar de la Trilogia de Martín Ojo de Plata de l'escriptora espanyola Matilde Asensi. He llegit diversos llibres d'ella, però tots fa temps i no recordava massa el seu estil. En aquest Tierra Firme una noia arriba a les Índies a finals del segle XVI. A causa d'un atac pirata al vaixell que la transporta fins allà, acaba sola i abandonada a una illa desèrtica. La seva vida canvia de cop quan un mercader la salva i la converteix en fill seu. Sí, he escrit bé, en fill. Catalina passa a Martín, ja que ella prefereix la salvaguarda de ser un home i el vell afillar-la com a home. Entres de ple en un món complicat on els espanyols, els indígenes i els negres (i les seves barreges ètniques) conformen una societat en construcció on els perills rauen a qualsevol cantonada. El nou pare de la noia viu extorsionat per un cabdill pseudo-mafiós que l'havia enganyat en una transacció comercial. La noia dona mostres d'una intel·ligència superlativa i busca la manera de solucionar les desgràcies de la nova família.
Genial. Una història que m'ha servit per viure una aventura diferent i que m'ha extret del pou informatiu i melodramàtic d'aquests dies de fosca actualitat. La literatura ha de servir per distreure, ara més que mai. No puc entrar en dramons psicològics que et desmaneguin per dins. Tinc el segon de la trilogia i no crec que tardi massa en començar-lo. Poca profunditat i molta diversió en moments de barbàrie.

365. Contra l'aparador, de Marc Moreno

Contra l'aparador de Marc Moreno és un llibre que et transporta literalment al barri de La Verneda de Barcelona. De fet, arribes a qüestionar-te si el mateix barri és un personatge més de la novel·la. Fora d'aquest àmbit geogràfic la història perdria força, per tant, el pes específic que aporten aquests carrers de Barcelona és enorme. El fil argumental de la novel·la gira entorn d'un grup de quatre col·legues que decideixen cometre un robatori a un establiment de "Compro Or". Tot va bé fins que s'adonen que el negoci pertany a un dels caps mafiosos d'un clan gitano del barri. Aquest fet repercutirà en els esdeveniments posteriors de la trama, ja que els joves tracten de trobar una solució a les conseqüències que es preveuen. Paral·lelament un germà d'un dels joves es troba enmig d'una dura experiència en un hospital. Els qui hem tingut un fill a l'UCI sabem com es viuen aquests moments i en quin estat es troben les emocions. El destí vol que a l'hospital de Sant Joan de Déu de Barcelona, el pare de la criatura (i germà d'un dels joves de La Verneda), coincideixi amb el gitano mafiós del barri. Un argument una mica forçós, però extremadament divertit/complicat pel que ha de venir a continuació. Res a veure amb "Escapisme", on et passes l'estona angoixat per les desgràcies del protagonista. Malgrat la duresa de la vivència de la UCI pediàtrica de l'hospital, la novel·la és d'allò més divertida i les pàgines es passen amb ganes. Em torno a fer la pregunta. Recomanaria aquest altre llibre del Marc Moreno? Per suposat! Aquest cop no el recomanaria, el recomano. Tenim una novel·la ben estructurada, divertida, entretinguda i amb tocs realment negres i contundents. De fet seria la novel·la ideal pels lamentables i tristos temps que ens toca viure. Bravo Marc, ara em falten les "rates". Un cop desconfinats anirem a per elles! 

364. Al sur de la frontera, als oeste del sol, d'Haruki Murakami

Al sur de la frontera, als oeste del sol és un llibre de nostàlgies recobrades. Quina reacció podries tenir si 25 anys després tornes a veure l'amor adolescent de la teva vida? Resulta que t'adones que la teva vida ha estat una pèrdua de temps, ja que no has pogut gaudir d'un amor perdut que va quedar en l'oblit. No deixa de ser una distòpia emocional del que podria haver estat i no és. L'home de 38 anys recupera el contacte amb la dona de la seva mateixa edat. L'influx poderosíssim que representa el primer amor en una persona és irrepetible. Aquesta mena d'interrupció emocional es va apedaçant amb alternatives diverses, algunes tan potents com un matrimoni, però sempre escasses de potencial autèntic. L'amor dolorós que sent l'autor per un amor que no va reeixir és la base d'aquesta novel·la bellament escrita. 

M'ha fet reflexionar. Deu ser que he entrat en "l'època Murakami" o potser, com no l'havia viscut abans, ara és el meu torn. La lectura m'ha provocat tot un seguit de reflexions, deia abans, que m'han traslladat a l'amor adolescent. Això obre ferides i et porta a fer balanç de la teva vida i de la mancança de força emocional dels teus sentiments personals durant molts anys. En definitiva, una novel·la que està molt bé, apta per a reflexions interessants i que motiva a més lectures d'aquest senyor. De moment, m'esperen a l'estanteria. Aviat aniré per elles.

363. El llegat dels filisteus, de Margarida Aritzeta

Confesso que després de les lectures que havia fet de la Margarida Artzeta fins al moment m'esperava que El llegat dels filisteus era un altre tipus de novel·la. La primera sorpresa arriba de seguida: en Josep Lluís Carod-Rovira és un dels protagonistes del llibre! Ja d'entrada es presenta una doble trama: una emmarcada en el Sahara Occidental i l'altre a Tarragona com a epicentre. Seguint les instruccions del polític català, un llibreter ha de localitzar el que en primer lloc sembla un llibre. Ho fa perquè "algú" es posa en contacte amb en Carod perquè reclama la propietat d'aquest suposat "llibre". La recerca d'aquest volum portarà a Manuel Uriarte a descobrir dos misteris: el seu passat personal i tot allò que representa el "llegat dels filisteus"La recerca d'un disc d'argila filisteu i la complicada etapa política que li toca viure a en Carod (la seva trobada amb membres de la banda armada ETA) són els elements narratius que desenvolupen el gruix de l'argument. Hi ha moments que el text se m'ha fet una mica llarg, tot sigui dit, i m'ha costat una mica avançar. Estic completament segur que el meu estat anímic en tot aquest període de confinament tampoc ajuda massa a fruir de la lectura. Aritzeta ha escrit un llibre molt complet, descrivint minuciosament la situació del poble saharauï, la seva misèria i la seva "desocupació" geogràfica actual.  En part he trobat un fort al·legat a la manca de llibertat d'aquest poble i que de retruc lliga amb el conflicte de la situació catalana. L'escriptora es posa de costat del polític català, maltractat fins la sacietat per membres destacats de la caverna mediàtica espanyola. Una novel·la densa per temes i situacions on trobes thriller polític, aventures, amor, misteri... hi és tot literàriament parlant! Potser m'ha agafat en una conjuntura personal desagradable i no l'he gaudit com hauria desitjat.

362. Cita a la Paret de Gel, de Margarida Aritzeta

Cita a la Paret de Gel de Margarida Aritzeta és un llibre que segons el meu fill Jan Pol està guai. Bé, teòricament amb això hem de tenir prou per completar una ressenya si tens 11 anys i considerem la lectura una pràctica rutinària d'ús cultural. Com a pare de la criatura estic content si ell està content, per tant, tots feliços. 

En Julià i la Laura deuen tenir uns 13 o 14 anys i han quedat per trobar-se a un lloc allunyat del centre del poble, tot just quan una temporal de neu col·lapsa carrers i vivendes. La caiguda de la xarxa elèctrica agreuja la situació i la neu cobreix tota la zona. El noi i la noia es mouen per un instint que descobreixen que va més enllà de la simple amistat. La noia esculp (es deu dir així espero) unes cares de gel perfectes que encara descontrolen més els sentiments del Julià. Una història d'amor en un marc de confinament (sí, de confinament) on et trobes amb aventures, misteris, emocions humanes. Un molt bon llibre que em fa pensar que la Margarida Aritzeta és molt millor escriptora del que em pensava. Porto un parell de títols on he trobat molta ànima, els personatges són potents i amb molta consistència. El noi està descobrint l'amor i ho fa amb aquella actitud tan pròpia del moment que viu. Ho he trobat preciós. La Laura percep el mateix sentiment i ho viu amb la mateixa intensitat. Jo no sé què pretenia la Margarida amb aquesta novel·la, però si es proposava escriure una història sobre el primer amor de la teva vida, això que ha escrit és espectacularment bo. Escric per a mi, per al meu fill quan sigui gran. Ho recordaré jo i espero que Jan Pol ho recordi algun dia. Està al caure que algun dia senti alguna cosa al seu cor que no entendrà. Amb el papi hem compartit lectura i aprenentatge vital. Gràcies Margarida.

361. Carta d'una desconeguda, d'Stefan Zweig

En un dia absolutament gris de pluja i confinament obligatori he decidit fer una lectura breu de l'Stefan Zweig. Carta d'una desconeguda és el típic relat curt de l'autor austríac que et glaça el cor d'entrada només llegint les primeres planes. 

Un escriptor reconegut rep una sorprenent carta sense remitent on s'hi troben un munt de fulls escrits de qualsevol manera. L'home comença a llegir i descobreix que qui escriu és una dona que el coneix des de fa molts anys i que acaba de perdre el seu fill. El relat continua amb la narració d'uns fets inspirats en la història d'amor de la noia, enamorada des de ben joveneta de l'escriptor. Ella descriu aquell jove escriptor que va conèixer quan ell va instal·lar-se al pis del costat de la seva vivenda. Poc a poc ella va convertir aquell home en fruit dels seus desitjos més íntims. Els anys van passar i per fi coincidiran durant tres nits de luxúria i amor físic (per a ell). D'allà en sortirà un fill que ell mai arribarà a conèixer i que ella venerarà per ser fill de qui és. L'amor absolut d'ella per ell convertirà la seva vida en una mena de lleialtat que durarà fins a la seva segona troabada. Ell no la reconeixerà i la confondrà per una prostituta. 

Uau. Un relat enorme i descrit amb aquella exquisidesa absoluta de l'Stefan Zweig. Aquest home escriu joies, sense cap mena de dubte. Relats que deixen el cos tocat i les sensacions a flor de pell. Aquest sí que és l'enòleg que fa un vi incomparable. No és el primer cop que ho sento i començo a pensar que caldria atorgar-li honors de mèrit en la meva escala de grans escriptors de la història.

360. Assassins de Ponent, de Ramona Solé (i altres)

Entro en confinament literal i literari amb Assassins de Ponent i un relat fascinant de Miquel Àngel Estradé que m'ha deixat enganxat al llibre de forma sorprenent. Una escriptora de novel·la negra és assassinada i els mateixos escriptors que conformen el recull són personatges reals de la trama. 

Qui ha matat a la companya novel·lista, veu novell i esperança brillant de la nova novel·la negra de Ponent?
Magnífic relat, de veritat.La resta són els següents:

- A "Gat sobre asfalt" David Marín ens explica com "l'amor i el desig esperen el temps que faci falta" en una sorprenent cita a cegues a Lleida.

- Montse Sanjuan ens explica de forma epistolar a "Humbert i Sabina" una relació familiar bastant tumultuosa .

- "Escape" de Marta Esparza, la peculiar història d'una noia que traspassa el límit de la realitat...
- "Basquiat" d'Alexandra Cuadrat, un assassinat per amor a l'art...
- "Pobra Pilar" d'Anna Sàez, una llibreta blava que conté informació privilegiada...
- "Feina negra" de Rafa Melero, un relat que portava mala premsa, però que m'ha acabat agradant...
- "Els dissabtes al sol" de Ramon Usall, un nou cas del detectiu Rafel Rovira...
- "Engolits pel Segre" de Carles Mentuy, un segrest i una secta amb males intencions...
- "Firstime.com" de Francesc Pané, un fosc assumpte apareix del darrere del cadàver d'una noia...
- "Xof" de Llorenç Capdevila, la mort carrega contra un dels membres del "trio" i no saps qui mata a qui.
- "Mètode" de Ramona Solé, la metòdica selecció, tortura i assassinat de les víctimes a cura d'un peculiar personatge...
Bé, tot un seguit de relats molt recomanable i que m'ha obert un període literari trist a causa del confinament pel coronavirus. Seguirem llegint...

359. La nit de la papallona, de Margarida Aritzeta

La nit de la papallona de Margarida Aritzeta és un llibre que he llegit perquè vull arribar a 10 novel·les de la vallenca abans del 26 de març, el dia que tenim previst assistir com a convidats a la presentació del darrer llibre de la tetralogia de la Mina Fuster. La veritat és que el que havia de ser un tràmit literari ha estat un llibre magnífic amb una història doble que m'ha encantat. Per una banda una noia viu una experiència traumàtica en el marc d'un amor d'estiu (com n'hi ha moltes), però en una conjuntura familiar ben especial i, per altra, una experiència derivada de la cruel guerra de Bòsnia protagonitzada per un home bosni resident accidentalment a la costa catalana. L'un i l'altra coincidiran amb l'espai i en el temps i mostraran les cartes de les seves vicissituds vitals. La noia descobreix un episodi d'abús a una noia italiana per part del seu suposat xicot, mentre el bosni malviu traficant armes acompanyat d'un parell de rottweilers. Ambdós crearan un vincle de complicitats on es descobrirà el terrible passat del Zeljko i el tràgic destí de la seva família. Tot plegat una novel·la suposadament juvenil, però que com diu la Margarida "Existeix la literatura juvenil de manufactura. Quan és Literatura, no tenen sentit les subdivisions ni els gèneres". Doncs perfecte, una definició correctíssima de les meves sensacions. Cada cop penso més que la Margarida és molt millor escriptora que el que es mostra als llibres de la Mina Fuster, a excepció de la darrera, on l'intimisme dels personatges em va agradar molt. I l'anècdota d'aquest llibre és que el vaig estar llegint durant la prèvia del Barça-Reial Societat, que no és poca cosa! Voldria llegir algun altre llibre de la Margarida abans del 26, a veure si puc!

358. Teoria del gall, de Margarida Aritzeta

Teoria del gall de Margarida Aritzeta ha estat la primera lectura "twitterdirigida" de la meva vida. La idea va sorgir d'una lleidatana de nom @Hatsuan que va promoure la Lectura Conjunta del llibre de l'Aritzeta i la cosa va anar endavant amb el suport d'un bon grup de companys i companyes reals i "virtuals". 

Una novel·la molt superior a les altres tres (amb perdó dels entesos i de la mateixa escriptora). Òbviament ho dic a títol personal i arran de les meves pròpies sensacions i visió emocional de la lectura. He vist personatges molt més intensos i retrats psicològics molt més interessants que a les tres entregues anteriors. La mare de la Mina deixa de ser un personatge secundari per a reencarnar-se literàriament amb ànima, amb sentiments molt més profunds i conflictes mentals força complicats. De l'intimisme de la mare a la sensació de culpabilitat de la Mina, que aquest cop es centra en buscar la mare exteriorment (per dir-ho d'alguna manera) i també interiorment. On està la mare a la meva vida? He de dir que en aquest aspecte he pogut fer més que una lectura i he fet una mena de teràpia personal. La novel·la ve carregada de complicitats culturals musicals, geogràfiques i literàries: record especial per a Jordi Tiñena, altres personatges de novel·les anteriors, el propi Club de Lectura de l'escola, Kàputx el periodista amic de l'escriptora, en Boada, Sant Joan del Codolar (això ja ha estat la gota que vessava el got)... 

Sembla que amb aquest llibre la Margarida tanca el cercle de la investigadora dels mossos de Camp Clar, ...bé, està bé si així ho considera. Jo no tinc cap dubte que la literatura és com el bon vi (una mica parafrasejant en Jordi Castells): t'agrada o no. Jo aquí he degustat, a mesura que consumia lletres i frases, sabors especials absolutament encisadors. Amb les novel·les anteriors m'havia distret i, fins i tot, rigut, aquí he arribat a treure'm el barret metafòric i a obrir els ulls com a taronges, efecte similar que et provoca un bon vi de la nostra terra (per exemple El Castell de Siurana de Cornudella). No voldria confondre ningú: per a mi la tetralogia de la Mina Fuster ha anat de menys a més, com a la Champions, que amb qualitat i esforç vas passant rondes i la pots arribar a guanyar. Per a mi Margarida Aritzeta amb Teoria del gall ha guanyat la Champions jugant la final de somni.

357. Les aventures d'en Nic al Priorat, de Rosana Andreu

Les aventures d'en Nic al Priorat de Rosana Andreu ha estat l'excusa perfecta per gaudir de moltes hores de qualitat amb el meu fill Jan Pol. Només per això ja val la pena aquesta novel·la basada en fets reals i tocat per l'àngel del condiment literari deliciós que hi posa la Rosana Andreu. La veritat és que el llibre ens va arribar de les mans del seu editor, en Jordi Folck. El que no esperàvem era que faríem una lectura "pluridimensional", ja que els episodis de Porrera i de Siurana els hem llegit in situ, al mateix lloc on passen a la realitat i a la ficció. L'ermita de Sant Antoni de Porrera i el bonic poble de Siurana van ser escenari on realitat i ficció es barrejaven en la nostra lectura. Sobre l'argument del llibre, només podem dir coses positives. El viatge des de Garcia a Prades, travessant pràcticament tot el Priorat, és un compendi d'episodis d'allò més divertits que ens han fet gaudir tant al nen com a mi. El pobre gosset Baf es perd i en Jordi i el Nic van rastrejant el seu pas. Poc a poc s'hi van apropant, però anem vivim anècdotes o historietes per cada poble que passem. Curiosament en Pere Estivill de la Fonda El Recó ens va explicar ahir com va ser l'episodi real que va viure amb en Nic a la mateixa plaça Major de Cornudella. En un estil amè, dinàmic, sense complicar-se la vida, les diverses narracions transcorren una darrera l'altra deixant sempre un somriure a la boca. Llàstima que no poguéssim anar a la presentació del llibre, però tenim pendent que l'autora ens el dediqui algun dia.

356. Canviar el consum per canviar la vida, de Carles Armengol

El millor plaer de disposar d'aquest llibre és que me'l va regalar l'Empar per Nadal, i això ja justifica cada pàgina que llegeixi. Canviar el consum per canviar la vida de Carles Armengol parteix d'una encíclica papal que m'ha deixat d'allò més sorprès: la "Laudato si'" del papa Francesc. La primera part del llibre està centrada en aquest text i en fa una anàlisi en clau ambiental molt interessant. No m'hauria pensat mai que el papa actual entrés tan directe sobre temes ambientals, mostrant cert coratge i sense que li tremolessin les cames. A continuació, el llibre fa una profunda reflexió sobre el consum racional en tots els seus aspectes: alternatives, formes correctes, assessoraments previs,... L'assaig també fa una important referència al concepte ètic i moral del consumisme com a model de vida i que caldria evitar. L'autor fa una contundent acusació al model econòmic que prima el benefici per damunt del "ser", contraposat a un "tenir" que menysprea la veritable essència humana. L'obra acaba amb un compendi sobre la manera de treballar el concepte de l'ecologisme des de la seva perspectiva escolar. En  definitiva, un text on et trobes amb molta pedagogia ambiental i força propostes absolutament assenyades basades en el sentit comú. Una lectura molt correcta que m'ajuda a seguir treballant i lluitant per a un consum coherent basat en el respecte mediambiental. Gràcies Empar, un llibre fantàstic!

355. Ullals, de Salvador Macip i Sebastià Roig

Llegir novel·la juvenil em regenera per dins i m'estimula la imaginació. Com a mínim això m'ha passat amb aquest Ullals de Salvador Macip i Sebastià Roig, una trepidant novel·la d'acció i aventures de xavals. La història gira al voltant d'un noi que víctima del seu lamentable comportament rep un càstig inesperat: ingressar a una escola de l'interior de l'Empordà per a nois conflictius. Allà entrarà en contacte amb uns estranys personatges i un parell de "reclusos" més, perquè així és com sembla aquell lloc, una institució penitenciària. A tall d'incrementar el misteri a tot això es sumen unes estranyes bèsties feréstegues (suma de senglar i humà) que impossibilitaran qualsevol intent d'escapatòria. El jove, extremadament inquiet, no permetrà ser domesticat i farà tots els possibles per tal de fugir d'aquell dantesc lloc. Procurarà relacionar-se amb els altres dos companys, però la situació està molt lluny de semblar controlada. Bé, una novel·la que em feia falta, d'aquelles de gaudir i de passar-t'ho bé. He entrat en una dinàmica intel·lectual massa elevada i a mi em va el rotllo passar pàgines i gaudir de la lectura. La meva vida és prou espessa i necessito literatura que em desestressi i m'atorgui moments de disbauxa. L'estiu potser és més adequat per llibres densos i amb perfils psicològics complexos. Ara em va de primera una aventura que si fos escrita en anglès i per a un públic anglosaxó seria un guió ideal per a una pel·lícula. De fet, m'ha faltat temps per a explicar-li l'argument a la Yasmine i delectar-me amb detalls que sé que a ella li agraden. Penso que en Macip aquest és un tio llest que sap on clavar-la: literatura juvenil que et crida l'atenció i t'atrapa des de la primera pàgina. Ho desconec, però segur que és un crack entre el seu públic. Marxo content i llegiré algun llibre més d'ell.

354. Taüt de naftalina, seda i cotó, d'Àngel-O. Brunet

Taüt de naftalina, seda i cotó d'Àngel-O. Brunet és una lectura que no et deixa indiferent. De nou, una dosi de la literatura d'aquest home t'enforteix l'esperit i et fa recuperar els sentits. Una nova pel·lícula de cinema negre amb un Marc Macintosh pletòric que m'ha tret més d'un somriure. La curiositat del cas és que resulta que he llegit la que va ser la primera novel·la del tarragoní, un fet que encara valoro més tenint en compte que a partir d'aquesta història el concepte Macintosh va tenir la continuïtat que li calia. Detectiu privat de pa sucat amb oli, en Marc rep un encàrrec habitual: trobar un desaparegut. El cas el condueix a revisar els baixos fons de la ciutat i a gestionar el tema en el truculent submón de la delinqüència habitual, la prostitució cutre i drogoaddictes de baixa estofa. La presumpta culpable comparteix secrets d'infància amagats que sortiran a la llum i que trasbalsaran el pobre Marc. Una novel·la en mode guió cinematogràfic que m'ha fascinat com quasi totes les altres de l'Octavi Brunet. L'estil és absolutament espectacular i un model que encara no he vist repetit en cap altre autor. Molt content, doncs, de sumar un llibre de lectura ràpida i d'aquelles que et fan sentir bé. Fa temps que penso que aquest senyor hauria d'estar més considerat dins d'espectre d'autors locals.

353. El ángel perdido, de Javier Sierra

Quan portes 400 pàgines d'un llibre, s'acosta el final de la història i et resulta del tot indiferent com acaba, la cosa no funciona. Així ha estat aquest El ángel perdido de Javier Sierra, una novel·la que havia agafat amb moltes ganes, però que dues setmanes després de lectura diària considero que ha estat una pèrdua de temps. Ho dic perquè tinc una pila considerable de llibres pendents i aquesta història no m'ha atrapat en absolut. Una barreja de novel·la d'acció, misteri, esotèrica i històrica sense base lògica: unes pedres màgiques que quan estan en contacte entre elles pots parlar amb Déu mitjançant els àngels. Au va, quina mena de relat és això, sense el dinamisme del Clive Cussler i amb una mena de poti poti entre un dolent armeni, una atractiva arqueòloga espanyola, el seu marit climatòleg segrestat, un policia gallec marxista, la CIA, el President dels Estats Units, les pedres d'Adam i l'Arca de Noé. Infumable. Amb l'empara dels drets del lector abandono la lectura quan ja faltaven unes 100 pàgines i així recuperar-me de la indignació que porto. Les expectatives eren molt altes (La novela més esperada tras La cena secreta) i el resultat bastant tebi. No entenc com el mateix escriptor de La cena secreta hagi escrit aquesta novel·la.

352. Ciutat fantasma, de David Marín

Ciutat fantasma de David Marín és una lectura de cap de setmana no prevista encara. La meva idea era acabar algun dels llibres oberts, però la falta de temps m'ha fet decidir llegir una lectura ràpida per no baixar el ritme de ressenyes, ja que m'agrada acabar un llibre com a mínim cada setmana. En aquest cas l'he encertat de ple. Després vindran de cop els llibres que porto a la meitat, però m'és absolutament igual. Dissabte i diumenge m'ha acompanyat, doncs, en David Marín, autor absolutament desconegut per a mi i que m'ha sorprès força. Una història que m'ha semblat resumida pel propi autor a la plana 123 del mateix exemplar: Vaig escriure a la llibreta vermella. L'operació contra els okupes. L'interrogatori a la detinguda. La violència d'en Fuentes. L'Ainhoa. X.B. sota la pluja. L'havia tingut a l'abast. Però en realitat no tenia res. Només un forat d'odi a l'ànima... Uau, el resum de la situació i la conseqüència psicològica de tot plegat. No obstant, el millor del llibre és el capítol 1, un punt d'inici que et deixa sorprès i que et manté a l'espera durant tota la lectura. La veritat és que un mosso d'esquadra fora de lloc emocional investigant pel seu compte és un bon reclam. Molt bé la descripció psicològica del personatge i molt bona l'estructura general del relat. Això és el que m'agrada d'aquesta editorial, que mai saps què et tocarà llegir (allò que deia del bon criteri del Marc Moreno, de professió editor, escriptor i recomanador professional). Tornar a Barcelona comporta reviure el passat i la nostàlgia, moments ja oblidats i desapareguts. El mosso vol recuperar una antiga amistat, però en aquesta recerca hi troba la seva miserable essència humana i la manca de sentit de la seva pròpia vida actual. M'ha encantat la idea i el llibre en general. He vist que l'autor també és un dels escriptors dels Assassins de Ponent. Pot resultar interessant...

351. Noves dames del crim, a cura d'Anna Maria Villalonga

Aquesta lectura és d'aquelles que van bé per anar llegint, quan et ve de gust fer-te unes paginetes i quan vas just de temps. El volum presenta un recull de 13 relats d'estil "negre" escrits tots per dones i que et distreuen i et sorprenen per separat. Cada història és més o menys fosca i vas alternant diferents estils (que ja va bé). Vaig començar per l'últim, el relat de l'Anna Maria Villalonga, "El violí mut", una història asfixiant i amb aquell toc tan característic de la gran Anna (cada dia m'agrada més). He pogut fer una mica d'homenatge a la Isabel Clara Simó, la protagonista del primer conte del recull, "La malaputa", tot un títol premonitori. Destaco també "La carnissera" de la Gemma Pasqual, una altra escriptora que també he gaudit abans i que en aquest cas fa que et tornis vegetarià de cop. M'ha sorprès la sobrietat del conte de l'Elisenda Roca i l'originalitat d'alguna de les escriptores que realment no havia sentit mai. Tampoc cal mencionar-les totes, perquè això és un "anar fent". Tots els relats són interessants, potser un dels que més m'ha agradat és aquell de la mare que "distribueix" el seu amor entre els seus fills, les trilogies amoroses amb finals mortals, magdalenes enverinades, amanites faloides, artistes que reclamen ingressos per pagar la hipoteca... molt bé en general, un llibre fantàstic de veritat. El problema sóc jo i la meva pèssima memòria. Aquests reculls tenen allò de fer un petit tast literari de diversos autors o autores i canviar de seguida, un fet que només vaig valorar com cal amb l'Assassins del Camp. Aquell cop vaig proposar-me llegir un llibre de cada autor present, ara ja ni recordo qui ha escrit què. Bé, ja porto llegits els primers 13 exemplars de l'editorial Llibres del Delicte. Seguirem.

350. Els dits dels arbres, d'Anna Maria Villalonga

Va escriure l'Anna un tuit confirmant que aquest era un llibre "diferent" dels anteriors. Així es percep des de la primera línia i de seguida t'adones que toca entrar dins d'un personatge amb una ment complicada i densa. La Irene acaba de sortir d'una institució mental i massa fantasmes li ronden encara pel cap. La teràpia receptada pel seu metge sembla interessant: escriure. Cal tirar enrere i "tancant ben fort els ulls" rememorar escenes barreja de nostàlgia i dolor. No és un llibre senzill, ja que no resulta fàcil saber on anem i quina és la sortida a les vicissituds encastades en la persona de la Irene. No m'agrada el que llegeixo. La culpa no és de l'Anna, ella és una excel·lent narradora. Ho dic perquè aquest és un llibre no apte per a nostàlgics i en el meu cas la nostàlgia és una malaltia: "em desdic de l'intent de recordar. No em fa cap bé. Encara és pitjor". Exactament això vaig sentir en les meves classes de body balance quan em feien rememorar moments feliços i jo no volia tornar al present. La solució sembla que rau en el futur, però quin és el futur d'una persona que "no viu"? Aquesta no és una història d'alegries i festes, és una història intimista i provocadora, d'aquelles provocacions que et toquen el voraviu. Això passa perquè l'Anna Maria Villalonga coneix el personatges a fons, perquè els crea amb ànima i els fa tan reals que prens amb tu la seva essència. Per tant, no ho pots passar bé quan caus en la síndrome de l'empatia i vius la història com si fossis tu el protagonista. Jo, que no sóc ningú, (però ningú eh!), simplement opino i no valoro res més que el que sento. I per a mi la gran virtut de l'Anna és que es treu de la màniga un personatge i te'l creus, existeix, està davant dels teus ulls, comparteixes patiment, maleeixes la seva fatalitat, i... pots caure amb ell. Aquesta dona és una escriptora magistral.

349. Escapisme, de Marc Moreno

Vaig considerar aquesta lectura com a una mena de lectura de lleialtat, ja que només sé que en Marc Moreno és una persona que em dóna bones vibracions i amb això ja en tinc prou. Bàsicament aquest home s'ha convertit en una mena de "recomanador" professional meu, ja que el que publica a Llibres del Delicte és de força qualitat i això l'avala. Escapisme no està publicat al segell propi de l'autor; entenc que en Marc devia tenir alguna oferta o que preferia publicar en una altra banda per alguna raó que se m'escapa (i que tampoc m'interessa, ni em preocupa). Bé, com que d'entrada no sabia què anava a llegir, la sorpresa estava assegurada. 

La història té un punt de partida que ja desperta interès: l'accident d'una dona de fer feines (cau d'un cinquè pis) a conseqüència de les manies de la propietària de l'immoble que la fa enfilar al balcó de la terrassa. A partir d'aquí apareix l'Aitor, el fill de l'accidentada, que davant de la situació de la seva mare no s'atreveix a traspassar la porta de les urgències de l'hospital. 

Ha mort la mare? L'Aitor es descobreix com un individu que transcendeix l'angoixa del moment i decideix no saber-ho. Vaja, que no necessita saber si la seva mare ha mort o no. 

Genial. Aquí m'has atrapat Marc. 

He trobat aquest fet un detall sorprenent que m'ha creat una sensació d'originalitat total. Poc a poc vas lligant les causes d'aquest desig d'ignorància, però d'entrada et quedes glaçat. Durant pàgines et preguntes si l'Aitor és una persona normal o què li passa, però com dic, a mesura que coneixes el context vas lligant caps. El noi té 25 anys i és l'antagonista total del triomfador social. La novel·la entra en mode "descripció psicològica" del xaval, víctima (o no) d'un sistema que no li és en absolut propici i que el porta a caure de derrota en derrota. L'Aitor fa de "l'escapisme" el seu modus operandi, sense decidir camins ni objectius clars per on tirar. No obstant, arriba el dia que li toca moure fitxa i llavors... val la pena llegir el llibre i descobrir quins avatars persegueixen la vida del perdedor. 

De les tres novel·les que he llegit del Marc em quedo amb aquesta sense cap mena de dubte. De fet, no em creurà perquè sóc poc fiable i dels que sempre veig l'ampolla mig plena, però aquest llibre és boníssim. I podria seguir esplaiant-me filosofant amb mi mateix sobre la personalitat del personatge principal del llibre, però ja està bé. 

El recomanaria? Completament. El regalaria a algú? Ben segur. 

Content? No, ...molt content.

348. Una novel·la pulp, de Damià del Clot

Emparant-me en els drets del lector (que existeixen de debò) he decidit donada per acabada la lectura d'Una novel·la Pulp abans d'hora, exactament a la pàgina 270 de 330. Em sap greu, perquè l'autor a l'agraïment final després de l'epíleg dóna les gràcies als lectors que han arribat fins la darrera línia. La lectura anava bé, però em vaig acabar perdent entre tants personatges i estil sintàctic simple (frases curtes i poc florides verbalment), però complicat alhora (obria massa fronts argumentals). També em sap greu haver de justificar el motiu pel qual he decidit tirar la tovallola. Potser és una novel·la agosarada, lluny dels estereotips habituals, i m'he despistat en l'argument. Hi va haver moments que pensava "no segueixo massa, però m'agrada el que llegeixo". Resulta estrany tot plegat, ja que estava gestionant un text especialment original i això m'agrada. M'ha recordat molt també l'estil del tarragoní Àngel-O Brunet, un home amb un tarannà tan exclusiu com incomprensible de vegades. Els germans Lomas estan barallats entre ells i una especulació urbanística (amb polític corrupte inclòs) porten a l'assassinat d'un dels germans per part de l'altre. Una amalgama eterna de secundaris s'anava sumant al conglomerat argumental que particularment jo sentia que no avançava. Per altra banda, m'he sentit com encallat i sense rumb, perdut en la psicologia de personatges que ja no recordava qui eren. Sento cert fracàs per part meva, il·lusionat sempre en tot el que llegeixo (un personatge triplicat m'ha confós del tot). Estic segur que llegiré un altre llibre del mateix autor, potser preparat d'antuvi. En aquest cas contemplo buscar alguna referència externa per si estava despistat des del començament i he errat en la comprensió del text.  

347. Ningú és un zombi, de Jordi Folck

D'entrada cal dir que Ningú és un zombi de Jordi Folck ha estat una lectura compartida amb el meu fill Jan Pol (això ja és motiu d'èxit i d'alegria personal). I no només una lectura, sinó que ha estat acabar el llibre i anar convidats pel mateix autor a veure l'obra de teatre, un musical espectacular. L'argument gira al voltant d'un noi nou molt estrany que arriba a l'escola. Es tracta d'un nen força especial, ja que més tard descobreixen que es tracta d'un zombi. Un grupet de nois i noies de l'escola el molesten, especialment "algú", l'antagonista de "Ningú". A Jan Pol li ha agradat més el llibre que l'obra de teatre, perquè segons ell "el llibre és més original, no hi ha tantes coses sobre el bullying i a mi no m'agrada massa això de molestar altres nens". Segons el meu fill el millor del llibre és que no podia deixar-lo de llegir i que en tot moment necessitava saber què passaria a continuació. Ha estat interessant escoltar com el nen comparava la versió escrita de la teatral (pels ganduls és millor el teatre perquè cansa menys). Jan Pol considera que el llibre no tracta tant el tema del bullying i que passen altres coses que a l'obra no surten tant (com és la casa per dins, l'aspecte de les tietes i del majordom, i sobretot, que en el llibre hi ha uns dibuixos molt xulos que a l'obra no surten).

En general, ha estat una experiència magnífica que hem gaudit en família i que ha valgut molt lapena. Personalment sumo el meu llibre número 9 del Jordi Folck i Jan Pol el segon, després de La Guerra dels Xiclets. Curiosament a aquest llibre li posaria un 9 i al primer que va llegir un 3. Coses dels gustos. Gràcies Jordi pel regal que ens has fet escrivint i posant en escena aquesta història tan interessant.

346. El Cafè de la Granota, de Jesús Moncada

Feia temps que volia descobrir en Jesús Moncada i anava preocupat per no haver-ho fet encara. Aquest estiu vaig veure que l'Eduard ho mencionava per twitter i li vaig agafar la paraula. Ni tan sols sabia que El Cafè de la Granota es tractava d'un llibre de narracions breus, de contes vaja, amb el poble de Mequinensa com a zona 0. També he descobert que en Moncada és un "nou clàssic" i que és lectura d'aquelles obligatòries dels instituts. Bé, tantes sorpreses de bon començament sempre van bé. Només llegir les primeres línies de llibre ja es copsa la qualitat de l'escriptor del Baix Cinca (un altre descobriment)."Un barril amb sabó moll" descriu una simpàtica anècdota que ja et situa al riu Ebre i al poble de Mequinensa, on un llaüter enfila carrer amunt un barril que acabarà encastat en un establiment del poble. Desconeixia que en Moncada anava per aquí, a tall de narracions curtes i divertides que et treuen un somriure. "La Plaga de la Ribera" és un conte epistolar carregat d'ironia on un agutzil demana ajut al director de la presó de Lleida per un afer d'allò més curiós. El llibre continua amb altres contes ben divertits com són el relat d'un enterrament que coincideix amb un partit de futbol, l'episodi d'un lladregot d'olives, la crònica d'una estranya cursa per tot el poble d'un dels vilatans, un perillós (pels àrbitres) partit de futbol o una sorprenent carta a la senyora Mort. Aquest darrer conte és una epístola espectacular sobre un home que demana ser el nou Caront, tenint en compte la seva qualificació com antic barquer del riu Ebre. Continuen més relats fins arribar als 14 que constitueix el llibre, tots ells amb el denominador comú del poble de Mequinensa, del riu Ebre i de la societat que el conforma. Estil, estructura, vocabulari, arguments,... tot realment excel·lent que em col·loca en Moncada en la llista dels grans escriptors catalans de finals del segle passat.

345. La pista d'una morta, de Francesc Puigpelat

La pista d'una morta de Francesc Puigpelat és la versió catalana de la imaginació mig espiritual, mig esotèrica, barrejada de ficció, realitat i de poders sobrenaturals que tant em fascina de l'escriptor nord-americà Dean Koontz. Per tant, un llibre extraordinari que m'ha recordat un estil d'aquells que t'atrapen i fan que no vulguis deixar de llegir fins que no acabis. Curiosament he necessitat més dies dels habituals per acabar-lo, però és un exemplar força llarg i no he disposat de gaire temps lector. La història gira al voltant d'un peculiar encàrrec que rep una reputada investigadora privada barcelonina: ella rebrà dos milions de dòlars per tal de trobar a una dona que acaba de morir. Molt estranyada per la tasca imposada, la Mina (així és com es diu la noia, igual que la Mina Fuster de la Margarida Aritzeta) comença a rastrejar les darreres hores de l'Elisabeth. El seu recorregut la porta fins a Chicago i a descobrir els estudis científics sobre el traspàs de l'ànima d'un cos a un altre. El cervell és aquell òrgan tan extraordinari que encara avui desperta suposicions a gran escala sobre el seu potencial. Què amaga la part fosca del cervell? L'autor proposa en aquesta interessant intriga que allà hi podem trobar l'ànima, ni més ni menys que la part essencial del cos humà. Interessant idea que m'ha portat a reflexions intenses sobre la capacitat del cervell i de les seves inexpugnables possibilitats. No explico més sobre l'argument, però m'ha agradat i estic content. I això és el que sempre busco en un bon llibre: entreteniment, misteri i dosis de cultura. Perfecte. Vaig llegir fa molts anys Apocalipsi blanc i estic temptat de repetir-lo i també començar Els llops, llibre pendent de fa molts anys.

344. No deixis mai de mirar al cel, de Miquel Esteve

La primera gran sorpresa de l'any 2020 m'arriba de les lletres d'en Miquel Esteve, autor d'un deliciós No deixis mai de mirar al cel que m'ha encantat des de la primera pàgina. Tot comença amb un cadàver d'aquells que et trobes a la literatura nòrdica: una dona asseguda i degollada en un banc de la plaça d'Adrià de Barcelona, amb les mans entre les cames, una nota escrita dins de la boca i una targeta d'una agència matrimonial al damunt. De seguida m'han vingut al cap els detectius nòrdics, els Wallander o els Hole de torn i els seus problemes habituals tan característics. En aquest cas tenim la nostra policia amb un inspector dels Mossos d'Esquadra bastant "normalet", amb les seves cosetes, però realment res fora del normal a part de la seva meticulositat i professionalitat. La nota deankoontziana la posa una advocada de l'administració de Justícia, l'Ester, qui és capaç de mantenir una darrera conversa amb els morts i que aporten petites dosis, però molt significants, sobre la causa de la mort del difunt. En un marc de prostitució, droga, solituds, misèries personals i lluites per sobreviure, els personatges lliuren la batalla sobre la ciutat de Barcelona. Sorprèn que el protagonista sigui resident a Tarragona i es desplaci sovint a la capital catalana, que és el lloc on es desenvolupa tot el marro. Un llibre molt ben escrit que destaca per la precisió de les descripcions psicològiques dels personatges principals, de manera que fins i tot t'arribes a creure i a viure de debò les sensacions que tenen. Tot plegat gira al voltant d'un home de mitjana edat, divorciat i sol (una mica el prototipus del perdedor) que s'embolica amb una bellesa ucraïnesa que exerceix la prostitució. Com sempre en aquestes novel·les, res és el que sembla i les sorpreses flueixen fins al final. També m'ha agradat molt la narració paral·lela de l'argument: tardor 2015 i estiu 2015. Per una banda els fets i per l'altra la investigació. Una novel·la absolutament brillant.

343. Independència d'interessos, de Marc Moreno

Peculiar història d'intriga en un marc plenament català. El robatori d'un document molt especial al Monestir de Sant Cugat fa que es constitueixi un equip d'investigació amb forces de l'ordre estatals de tots els àmbits, des de Mossos d'Esquadra, a CNI, i a l'exèrcit espanyol entre d'altres. Capitanejats per la Conselleria d'Interior i el seu conseller tot l'operatiu policial es fa ressò d'un altre acte força sorprenent: un referèndum sobre la independència de Catalunya a la vil·la de Matadepera. Per acabar de rematar les sorpreses els representants de CIU es posicionen en contra del vot afirmatiu i el PP a favor. Tot plegat és una amalgama de fets ben estranys que despertaran la curiositat d'una periodista que treballa en un medi d'àmbit local i que investigarà pel seu compte. Una història entretinguda amb tocs d'humor, segrestos i algun que altre mort. M'he distret i estic content de l'estona dedicada a aquest primer exemplar del 2020, encara que he trobat l'estil tipogràfic especialment petit. Això m'ha perjudicat una mica el plaer d'anar passant les pàgines, ja que potser m'estic fent vell i començo a tenir petites manies lectores. Per altra banda, res a dir sobre l'argument, potser massa embolicat i inverosímil, però proper i amb els elements habituals de la novel·la negra.