diumenge, 17 de juny de 2018

170.La ciutat dels somriures, de Martí Gironell

Resultat d'imatges de La ciutat dels somriures de Martí GironellSobre La ciutat dels somriures de Martí Gironell tinc molt a dir i poc espai. 
De cop i volta trobo un llibre del Gironell que no és una novel·la, tot just quan tothom parla de La força d'un destí, el llibre guanyador del Ramon Llull d'enguany. Decideixo anar al gra i llegir sense contemplacions aquesta proposta inesperada. Em trobo amb una espècie de llibre de viatges que sembla un recull d'estampes geogràfiques i socials de Bombai i l'Índia. M'assabento que el reconegut i mediàtic autor va viure una experiència que sembla un reflex de les meves pròpies vivències. Recordo que quan estudiava filologia anglesa a la URV tenia una matèria que es deia Història dels països de parla anglesa i jo, obsessionat per l'Índia, vaig fer el meu treball de fi curs sobre aquest fascinant sub-continent. Resulta que l'amic Gironell va contactar amb SETEM (això m'ha semblat entendre) per poder visitar les activitats que aquesta ONG i altres desenvolupaven per allà. Casualitat o no, encara recordo buscar el meu contacte de SETEM Tarragona per a fer el mateix, uns quants anys abans, allà pels volts del 1992. Llavors jo estava obsessionat per Anglaterra i l'anglès, i tot va quedar amb una qüestió de prioritats. 
Però llavors va arribar la possibilitat d'anar a Veneçuela.
Veneçuela... arribar a l'aeroport de Maiquetia el 1997 i començar a sentir (sentir, així, a l'engròs). La meva mirada es va perdre a les muntanyes, als cerros, als barris, a los ranchos (els slums de Mumbai), a la misèria. "Esto es lo peor de Venezuela, ojalá no existiera", em va dir foc amic només posar els peus a terres sud-americanes. I ara necessito transcriure una frase de Martí Gironell d'aquest llibre: Tinc la sensació que he de veure aquest barri amb els meus ulls: l'única manera d'entendre com s'hi viu i de poder-me fer una idea de com és un dia de cada dia
Correcte Martí, això mateix vaig pensar jo quan el 1997, carregat d'innocència i ignorància vaig posar els peus a Petare, la mare de tots els barris llatinoamericans. El primer cop que vaig veure la misèria amb majúscules.
"Por ese callejón no Joan, que por allá matan", així començava el meu periple pel sub-món. Podria descriure el que vaig veure i el que vaig viure per allà, però per això tenim a Martí Gironell i la seva meravellosa prosa carregada de sensibilitat. Sí Martí, entenc les teves sensacions i comparteixo cada ratlla de les descripcions que fas en aquest recull d'impressions: els carrers, la gana, els somnis perduts, la brutícia, la pudor, la brossa, les cases de llautó, els nens jugant asseguts al terra, els rosegadors, l'aigua pestilent, aquelles sorprenents parabòliques, els somriures dels nens... 
"No ajudis els nens, que en vindran més".... com es podia esmorzar en aquella mena de cafeteria i no solidaritzar-se? El meu esmorzar també va acabar en mans d'un nen, Franklin es deia. El mesonero el va fer fora a crits i em renyava amablement: "No les den de comer"...
Per sort no em vaig topar amb la mort (però sí amb les pistoles, els atracaments, les baralles, la violència), potser no m'ho van voler ensenyar. Eren temps de la revolució chavista i de canvi social i van voler que jo veiés el futur, no el terrible present. Com si fos un eminent visitant vaig gaudir d'una visita personalitzada al Núcleo de Desarrollo Endógeno Fabricio Ojeda, un centre cooperatiu, social i popular on hi vaig trobar de tot: escola, dispensari, economato, huertos, ...
Bé, el cas és que La ciutat dels somriures de Martí Gironell és aquell llibre que jo vaig voler escriure i que no vaig fer. Em va quedar l'espineta. Potser la mandra o la mancança de vocació de servei que un bon escriptor ha de tenir són les causants de tot. En algun lloc de casa dec tenir escrit tot el que vaig fer i viure aquells dies, ben segur que algun dia ho trobaré i ho podré reviure de nou. Evidentment, com el mateix autor fa en aquest llibre, jo també vaig haver de repetir el meu viatge, i vaig fer un segon, un tercer...i un quart. Avui en dia quan escolto parlar els nostres polítics vulgars sobre Veneçuela passo vergonya aliena. "Mira chamo, hay muchos venezolanos que no se atreven a venir donde tú estás ahora"... Potser aquells van ser els moments més intrèpids i carregats de sentit de la meva vida i no n'era ni conscient.
Sento una profunda simpatia per la figura de Martí Gironell, per altra banda inexplicable, perquè no el conec de res. No el vaig veure mai per la televisió i senzillament el vaig conèixer com a escriptor de L'arqueòleg. Fins ara ja he llegit cinc llibres seus i el feedback que mostra per les xarxes socials em sembla força sincer. No obstant, vull descartar l'escriptor i centrar-me en la persona. Després del que he llegit amb aquest llibre més personal, intimista i, en part, autobiogràfic, em dóna la sensació que en Gironell és encara més bona persona que escriptor, que ja és dir.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada