dissabte, 16 de juny de 2018

169. After Dark, d'Haruki Murakami

He de reconèixer que amb el pobre Murakami no tinc bones vibracions. Hi va haver una època, ara ja prehistòrica, que jo estudiava a la universitat i llegia llibres obligatoris, clàssics diversos i alguns autors que estaven de moda. En aquells temps recordo clarament companys de filologia que s'omplien la boca parlant entre d'altres de Paul Auster, Julian Barnes i, especialment, d'Haruki Murakami. Reconec que mentre jo llegia Conrad, Hardy, Pedrolo, Dante, Hemingway o, fins i tot, Shakespeare, em sentia desplaçat en les converses literàries del bar de la facultat. Murakami era el tòtem de la literatura, el màxim exponent de l'avantguarda de les lletres mundials. Un bon dia vaig comentar que m'agradaria llegir alguna cosa del japonès (en plan: jo també llegeixo com vosaltres) i tot d'una, la companya que tenia al costat em va dir: "ui, jo l'etapa Murakami ja la tinc totalment superada". Va ser una clatellada a la meva auto-estima que m'ha durat fins als 47 anys, en el moment precís que he llegit el meu primer llibre d'aquest home. 
Resultat d'imatges de after dark murakami catalàAixí doncs començo la meva "etapa Murakami" amb After Dark, un llibre interessant pel format, estructura i originalitat argumental. En una nit de Tokyo s'entrellacen situacions, personatges i històries diverses. Emprant un discurs rotllo intimista, la protagonista viu la típica experiència de retrobament amb ella mateixa (de la soledat individual a la complicitat amb noves coneixences). He llegit interessat el desenvolupament de la trama, (tenia quelcom que no em permetia distreure'm), i he acabat una mica desconcertat per tot plegat. Potser he fet una lectura massa ràpida i m'he deixat coses, però en general tampoc m'he tornat boig entretenint-me en els detalls psicològics. Ha estat una lectura amb moments narratius en plan cinematogràfic, reflexions intenses i personatges amb molta força. Estic content d'haver tastat aquest escriptor; ara ja puc dir que l'he llegit i que conec una mica el seu tarannà literari. Jo titllaria aquest llibre com un exemple clar de literatura psicològica, d'aquelles que et permeten fer reflexions intenses sobre els propis conflictes personals. Precisament un tipus de literatura de la qual ara fugiria cames ajudeu-me, ja que prou catàstrofes mentals ens toca viure en la realitat. En tot cas, un gran llibre i un gran autor, no en tinc cap dubte.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada