272. Lèmmings, de Jordi Dausà

He comès un error i he fet una cosa que no faig mai.
He mirat què diu altra gent sobre aquest llibre... i ara, em sento ...sota pressió.
Ho dic perquè he llegit ressenyes tan bones com el mateix llibre i jo més aviat sóc del sector perdedor, humilment perdedor com si fos una mica lèmming. De vegades oblido que les ressenyes que escric són un frau total, ja que no són pels altres, sinó que són per a mi. Vaig començar a penjar-les al blog bàsicament per portar un control de les meves lectures i per ajudar-me a recordar llibres ja llegits. Poc a poc em vaig animar i ara sembla que vulgui competir amb grans ressenyadors i bloguistes literaris de la xarxasfera.
Demano disculpes a l'autor si ha arribat fins aquí i decideix continuar amb aquesta lletania de pedanteries... 

Lluny d'aquestes collonades mentals començo, doncs, donar la meva sincera opinió d'aquest llibre (mola molt això de sincera opinió).

D'entrada diré que he explicat l'argument de Lèmmings a la meva dona. Bona notícia. Això significa que m'ha agradat i que m'ha sorprès. 

Després he pensat que el tornaria a llegir (paràmetre 2 sobre si m'ha agradat un llibre). 

El recomanaria als meus amics perillosament literaris? Estic convençut que sí, i ...ho faré.

Em sorprèn també que tenia ganes d'escriure sobre aquest llibre abans i tot d'haver-lo acabat. (Això ja remata possibles dubtes existencialistes)

I acabo el pròleg de la meva peculiar ressenya amb una frase que no és meva: això és un llibràs, tal i com va dir el visionari geni i editor Marc Moreno (que he descobert que és de l'Espanyol, però que el perdono pel seu admirable ull literari) (ara venien icones amb cares somrients, però que en el fons no fan cap gràcia).
Bé, tant de sucre acabarà convertint el llibre del Dausà en una novel·la rosa. Tranquil Jordi tranquil, has escrit un tros de llibre, una peça de caça major en majúscules. M'ha encantat com l'has estructurat, la narració en segona persona i el tema de fons sobre el qual gira tot plegat. Com que sóc un aferrissat hater dels spoilers, no mencionaré res de l'argument. Només una pinzellada: el dolor. A partir d'aquí que s'apartin les criatures perquè la visió del dolor que ens regales no té preu. Jo a escriptors com tu els anomeno "provocadors"... has provocat en mi un seguit de reflexions tan interessants que m'encantaria portar el teu llibre a un debat de Club de Lectura.
Potser ho intento... (ara vindria icona de careta picant l'ullet...lamentable, ho sé)
He arribat a la punta del passeig del port, allà mar endins uns 5 km, i he volgut acabar la novel·la gaudint de la vista que he immortalitzat i penjat aquí sota. Aigües profundes i pensaments profunds. De tornada semblava el típic lletraferit tocat de l'ala que va donant voltes sobre l'experiència llegida.
Curiosament, avui el mar estava inquiet.
Un llibràs, sí Moreno, un llibràs.