dijous, 28 de febrer de 2019

244. A la seva pell, de Raquel Gámez Serrano

Cada dia tinc més clar que l'efecte Assassins del Camp és devastador en les meves rutines literàries. Ja tenia la meva típica llista de llibres pel 2019 i l'entrada del recull de la Margarida Aritzeta m'ha portat a descobrir l'editorial Llibres del Delicte. En Marc Moreno (suposo que és el cap de l'editorial) sembla un bon professional, amb una vista increïble amb els autors que gestiona i amb un tarannà amable i cordial amb els lectors a través de les xarxes socials. De la mateixa manera que sempre he valorat la tasca necessària, valenta i arriscada de l'Eduard Boada amb Ganzell, també destaco l'espectacular aposta d'en Marc Moreno per la nostra literatura en aquests temps tan difícils per a l'edició de llibres. En la meva opinió  Llibres del Delicte exerceix de correcte hereu de la mítica i entranyable Cua de Palla.
Resultat d'imatges de A la seva pell de Raquel Gámez SerranoEl cas és que de tot plegat he arribat a A la seva pell de Raquel Gámez Serrano. No ha estat una setmana fàcil i m'ha costat una mica acabar aquesta novel·la. Penso que la història va de menys a més, i llavors, quan entres en un ritme més trepidant i t'ofegues de la mà de la protagonista... tot s'acaba. Inicialment he viscut aquesta sensació de monotonia rutinària que pot reflectir el fet d'estar tancat en una presó. Una educadora social novella entra en contacte amb un pres que desprèn aires d'innocència. Els dies tancat a la presó, el no tenir res a perdre, els sentiments del dia a dia, el no res... i de sobte, tot reneix en l'interior del pres amb l'entrada de l'educadora. Un bri d'esperança il·lumina el món, malgrat la reticència del noi i la pretesa poca química entre ells (com a mínim la d'ell envers ella). 
Finalment arriba el desenllaç, cruel (o realista en la seva màxima expressió) t'ho miris com t'ho miris. Reconec que la història és dura, molt dura. Aquesta novel·la és un provocació en tota regla que t'obliga a plantejar-te el món carcerari que per sort, desconec. Llegeixo particularment entre línies (i amb certa angoixa) una denúncia molt contundent sobre el sistema judicial i de la gestió de les regulacions penitenciàries. De fet, he quedat astorat amb el pròleg de Rodrigo Lanza que introdueix la novel·la i que he rellegit un cop l'he acabat. 
Entenc aquest llibre més com una eina de servei que com una novel·la negra, o, potser una simbiosi perfecta de les dues coses. Un llibre necessari per aprendre, conèixer i sentir "a la pròpia pell" sensacions que més val no haver de viure. Gràcies Raquel.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada