dissabte, 27 d’abril de 2019

260. El Crist de nou crucificat, de Nikos Kazantzaki

Resultat d'imatges de El Crist de nou crucificat de Nikos KazantzakiFa ja uns quant mesos que en Marcel va recomanar El Crist de nou crucificat de Nikos Kazantzaki al Club de Lectura de l'escola. D'entrada em va semblar que seria un llibre de caire teològic, evangèlic o de connotacions més aviat tendencioses cap al cristianisme. Darrerament estic llegint novel·la negra en plan lector depredador i aquesta se'm feia una mica feixuga. No obstant, el llibre estava pendent en el gruix dels títols de capçalera que m'havia marcat a principis d'any i tampoc és qüestió de fer el lleig a un autor que no havia llegit mai (i que venia recomanat per un amic literàriament perillós). Així doncs, després d'acabar en Dostoievski vaig decidir anar fent amb en Kazantzaki. La tàctica era la mateixa: anar sumant paginetes poc a poc.
La sorpresa va ser immediata. Passades les primeres planes la novel·la ja agafava un sentit molt més inesperat. La traducció de Joan Sales o l'estil de l'autor grec (o les dues coses juntes) t'impregnen de tal manera que les frases et sedueixen a l'instant. El marc espaial temporal et situa en un poble grec de principis de segle XX (podria equivocar-me amb la data). Els personatges formen part de l'elenc habitual d'una vila rural on els estaments religiosos, socials i polítics en són ben presents. Resulta especialment important el fet que Grècia es troba (en part) sota el domini de l'Imperi turc, i que per tant, l'agà otomà regeix el poble sota els designis de la seva voluntat. Tot s'inicia el dia que els prohoms de la vila decideixen representar la passió de Crist per l'any següent i busquen els personatges d'entre els seus conciutadans. De seguida trobaran una Maria Magdalena, un Joan Baptista, un Judes, ... i un Crist. I així s'inicia una història que realment t'atrapa i et sorprèn en igual mesura. 
No sabria definir aquesta novel·la sense semblar una mica ensucrat o happy flower, però és que crec que és un llibre entranyable i dolç. L'estil i la trama t'absorbeixen i et fan sentir part activa i còmplice alhora. Els esdeveniments tradicionals de la Passió de Jesús transcorren paral·lels a la realitat del poble, tràgicament tendres, tristament lògics. No és d'estranyar que l'home acabi lamentant-se de la seva condició humana i reclami obertament respostes a la seva pròpia maldat: "Inútil, Jesús, inútil,... han passat dos mil anys i els homes segueixen crucificant-te!". M'he quedat impressionat i en certa manera indignat: estem en un judici a la humanitat! Un personatge dels presents acaba obertament declarant la seva guerra a la humanitat i decideix evitar tot contacte humà en l'esdevenidor. Un pessimisme vital que no comparteixo, perquè és precisament en les meves relacions humanes on hi trobo el sentit de la vida. 
En definitiva, un llibre inigualable, digne de ser recomanat i realment interessant de llegir algun cop a la vida. Gràcies Marcel!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada