La lectura d'Alex de Pierre Lemaitre és una experiència vital des del punt de vista literari. Aquesta novel·la em va arribar de la mà de la Noèlia del Club de Lectura de l'escola, després de llegir el primer i el tercer número de la tetralogia. Ha estat una lectura que he compartit en el temps amb la meva companya i amiga de Dominiques Meritxell, de manera que ens hem anat divertint parlant sobre l'argument i les sensacions que anàvem desprenent. Aquest és un llibre ideal per a compartir en un Club de Lectura, ja que els ingredients que el conformen són diversos i espectaculars.
Alex de Pierre Lemaitre m'ha agradat molt perquè, entre d'altres coses, ha aconseguit que tingués més ganes de llegir que de mirar el mòbil (gràcies!). Per tant, és una història poderosa que t'atrapa sense cap tipus de dubte. Especialment dinàmica i àgil, els fets s'esdevenen de forma trepidant (vaja, que és una d'aquelles novel·les que et fan passar les pàgines sigui l'hora que sigui). M'encanten aquestes novel·les i sovint les trobo a faltar.
Alex és una noia estranya que no saps mai per on et sortirà. En Camille Verhoeven és un home que arriba després de la desgràcia viscuda a Irene. Les morts són els danys col·laterals d'una història misteriosa, enigmàtica i sorprenent. L'evolució de la trama és l'evolució dels sentiments interns d'en Camille... tot plegat és una amalgama de vivències que fan vibrar els sentits del lector. Contínuament et vas sorprenent pels famosos girs argumentals que en Lemaitre practica, sense previ avís i que fan tan interessant la novel·la. Opinar massa pot espatllar els misteris i prefereixo no dir res més. Només puc dir que ell investiga i ella és víctima, o assassina, o botxí, o innocent, o culpable... Fins a la darrera línia de la novel·la no saps quina conclusió has de treure...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada