Amb molta il·lusió he completat la primera entrega de la saga Mina Fuster: L'amant xinès de Margarida Aritzeta. Sorprenentment he fet igual que amb en Lemaitre: primer el tercer número de la sèrie i retrocedir després al primer i al segon. Aquests dies estic centrant les meves lectures en l'escriptora vallenca, de manera que així pugui portar els deures fets pel debat del Club de Lectura de l'escola del proper dia 13.
No tinc cap mena de dubte que el que més m'agrada sobre les novel·les de la Mina Fuster és el marc espacial. Tarragona, Cambrils i un peculiar Dol de Llops (que té molta pinta de ser Valls) són l'escenari de la narració. El carrer Major de Tarragona i un entranyable antiquari que toca paret amb paret amb casa meva, a part del pis de la protagonista (això ja remata la casualitat extrema), han format part de la meva quotidianitat durant anys i panys. De fet, el pati/jardí interior del suposat apartament de la noia xinesa el puc veure des de la finestra de la meva habitació en aquest mateix moment. Això suma i és un actiu de la novel·la en qüestió. Fins i tot conec personalment el despatx de l'arquitecte que menciona la novel·la, ja que va ser aquest arquitecte qui va fer una reforma a casa meva.
A diferència dels lectors que no coneguin aquestes localitzacions, jo quedo atrapat pel marc, no ho puc evitar. Ja em va passar amb Rapsòdia per a un mort i ara repeteixo. Pel que fa a l'argument considero que aquesta és una novel·la força original. Un viatge polític empresarial a Xina en el context del Barcelona World com a teló de fons (no recordo com es va solucionar aquest tema) posa de relleu certes corrupteles que acaben amb diversos morts. La inspectora Fuster va fent la seva tasca policial mentre anem descobrint aspectes del seu complicat passat: la relació amb la mare, la seva amiga Rubi, la seva estrenada amistat amb un membre del servei secret espanyol i les seves trobades esporàdiques amb un periodista local.
Ara potser diré una barbaritat (i que em perdoni l'autora si no li agrada la meva humil opinió), però tot això de la Mina Fuster em recorda molt en Camilleri i l'inspector Montalbano. Zona costera, clima agradable, casos locals, personatges secundaris entranyables i sense pretensions, caps enfurismats, amics de tota la vida, banys al mar Mediterrani per asserenar tensions, relacions de parella existents però distanciades, enginy i determinació en les investigacions, tarannà personal similar, tots dos estèticament amb cert atractiu físic, allunyats dels esperits tristos i grisos dels inspectors nòrdics... tot plegat resulta una lectura agradable dins l'ambient de la novel·la negra. En Lemaitre mateix és espectacular, però sempre amb una bona sobredosi de sang i fetge. Aquí no, no cal. Aquí vas fent i et sents com a casa, còmode i a gust. Va, vaig a pel segon...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada