267. La dona de gris, d'Anna Maria Villalonga

Una manera de saber si m'ha agradat una novel·la és comprovar si l'he llegit d'una tirada (ha passat). 

Una altra possibilitat de saber-ho és si l'he explicada a la meva dona (ha passat). 

Una més seria si he pogut concentrar-me amb la lectura mentre la resta de la família mirava la tele (també ha passat). 

Si vas sumant punts rotllo Eurovisión pots arribar fàcilment a la conclusió que efectivament La dona de gris, d'Anna Maria Villalonga m'ha agradat ...i molt. 

No sé perquè m'ha semblat sentir certes vibracions pedrolianes. Potser són inconscients imaginacions meves (probablement ho són, perquè Villalonga i Pedrolo són paraules associades fàcilment), però la genial descripció psicològica del protagonista m'ho ha recordat. També ajuda que la mateixa autora m'hagi dit que "Pedrolo està en mi". No vaig tenir aquesta sensació amb El somriure de Darwin, que curiós... De fet, després de la brutalitat literària que va representar per a mi aquest llibre, estava jo un pèl reticent de tornar-hi amb l'Anna Maria. Entenc que comparar llibres d'un autor és com comparar els germans i fills de pares de l'escola. Tens el pressentiment que seran similars i llavors veus que són diferents i comencem tots a comparar-los (el gran és més tímid, el petit és més trapella, la nena es porta millor...).  El cas és que he fet cas a l'autora i no he caigut en el parany de creure que els tots seus fills i filles són iguals.
Teòricament el títol del llibre et fa creure que la protagonista de la novel·la serà una dona "gris", però de seguida observes que aquí qui mana és un altre ésser que la supera: "un enorme zero de color negre". Un Don Nadie d'aquells que conformem la gran massa de la humanitat (gràcies a Déu).
Recordo aquell xaval que em va dir: "jo a la vida sóc un triomfador".
Què guai, ...un triomfador!
De seguida em vaig adonar que per aquella regla de tres, ...jo era un perdedor.
El protagonista de la narració és el paradigma del "no triomfador", un individu que llegeix i veu pel·lícules que el fan sentir viu, però que després recau en la seva mediocritat del mindundisme. Sovint comparteixo aquest sentiment d'antiheroi i particularment no em molesta. Fa 30 anys vaig pensar el mateix que aquest home i vaig acumular experiències absurdes que encara recordo com a heroïcitats. Després va arribar la normalització de la maduresa i he tornat a llegir llibres com un condemnat. Per altra banda, ara ja no es miren tantes pel·lis, ara estem en la generació serièfila i m'he tornat a sentir un Magnum. Els aventurers i investigadors de sofà som així, certa decepció vital, però inconscients acumuladors de lectures i coneixements diversos (ara ja sé que si vull trobar un assassí en tinc prou amb 40 minuts de capítol).
El cas és que La dona de gris, d'Anna Maria Villalonga ha d'agradar a gent com jo. Sento molta empatia amb els ingredients de la història: antiheroi (el protagonista), injustícia (el fill), dubtes (personalitat), senzillesa (la dona gris), dolor (mort), solidaritat (l'anciana), impuls i renaixement vital (de nou el protagonista),... i tot salpebrat amb un estil exquisit i una sensibilitat màxima. Un final escaient, valorable i ...just?
Uau, bestial Anna Maria.
Com a un humil lector que sóc, he gaudit molt. Gràcies.