264. Tirant de paper, de Lena Paüls, Moisés Peñalver (i d'altres)

Em sento en una persecució literària d'aquelles que fan feredat. Mentre preparo la xerrada de la setmana vinent del Club de Lectura de Dominiques de la Margarida Aritzeta i d'en Moisés Peñalver l'ombra d'en Jordi Folck em va atrapant poc a poc. El cas és que ahir vaig començar Tirant de Paper (i altres contes de Barcelona) que em va regalar en Moisés i vaig descobrir que en Jordi va ser el Comissari de l'Any del Comerç i la Cultura 2018 i entenc que com a tal, el promotor d'aquest recull de contes breus relacionats amb el món del comerç barceloní.

Bé, no és fàcil això d'escriure un conte breu tal i com insinua en Folck en el simpàtic pròleg Oh capità! Oh capitana!. En aquest cas es demanaven dos requisits als participants del projecte: "bastir la narració en un comerç i fer-hi aparèixer un mot clau, ocult entre  el riu de lletres". Primer em pensava que era el mateix mot clau en tots els contes, un fet que m'ha donat una bona dosi de feina. Jo buscava paraules claus, repetides en cada conte, fins que desesperat, he acabat per preguntar al Moisès com anava la cosa. Resulta que cada autor tenia una paraula clau, en el cas d'aquest últim, la paraula clau era "merceria". Aaaaah, ara ja ho entenia tot. Cada autor porta un espai físic de marc espacial, ja sigui merceria, llibreria, biblioteca, botiga de gèneres de punt...

15 contes breus amb un eix vertebrador formen aquest eclèctic compendi de petites històries que et fan passar una estona distreta. Concretament en el cas d'en Moisés La merceria d'en Lluc representa un espai carregat d'història, on el local roman i les persones passen. L'autor barreja present i passat en el marc d'una copisteria del segle XXI i una merceria del segle XVIII. Els habitants de dues èpoques creen una simbiosi de personatges, on la màgia i els salts al passat i al present fan possible dues realitats paral·leles que convergeixen en una sola. Sovint m'he preguntat qui vivia a casa meva de la Part Alta abans que jo, qui va concebre fills i qui va morir on jo dormo plàcidament. El passat és el passat i la seva ingerència un simple joc de la imaginació. Si no recordo malament en Moisès ja jugava amb els salts en el temps en els Assassins del Camp i el seu relat El saxòfon.
Molt xulos també altres contes del recull, algun d'ells d'allò més entranyables. Gràcies Moisès pel teu obsequi i per donar-me a conèixer altres autors. Ja la vas embolicar bastant amb el recull de l'Aritzeta i ara hi tornes! Ets un amic literari perillós i insaciable!