241. Revivir en verso, de Marta Garcia Marco

Revivir en verso de la Marta Garcia Marco és un llibre de poemes (cal explicar-se bé, tenint en compte que es tracta de la primera ressenya d'aquest gènere en el meu blog literari!). La meva cultura poètica es resumeix en les cançons de Lluís Llach, els versos de Martí i Pol, algun sonet de Shakespeare que vaig llegir de jove i uns poemes que va recitar un jove en un Talent Show a nivell estatal. Considero que la poesia és un gènere molt complicat i subjectiu, necessari pel qui l'escriu i per consum a petites dosis pel qui la sap gaudir. 

Els poemes de la Marta m'han arribat gràcies a la Rosa Maria Caparròs, companya de l'escola i que té certa relació d'amistat o parentiu amb l'autora. La Rosa Mari va fer un suggeriment al Club de Lectura de l'escola i de seguida em va deixar el llibre. En opinió de la meva companya Revivir en verso és un llibre ple de sincers sentiments i vivències, de petits moments viscuts que encomanen tendresa i malenconia. Una obra recomanada per a un contacte inicial amb la poesia, de lectura fàcil i que ens transmet molt bones sensacions.

Estic totalment d'acord amb aquestes paraules. Quan em toca llegir prosa poètica ja pateixo per les conseqüències, ja que sovint em toca tirar enrere i tornar a llegir el text fins a entendre bé l'argument. Llegir poesia ja em resulta tot un repte... 

Un repte que en el cas d'aquest llibre resulta menys perillós, perquè, tal i com diu la Rosa Mari, els poemes de la Marta semblen creats per a un contacte inicial, per afrontar-los sense por. L'essència de cada poema es fa visible de seguida, transmet el seu missatge i et provoca certa reflexió. Ho hem posat en pràctica la Sònia i jo, ja que hem repetit l'experiència d'altres cops i hem llegit els poemes en veu alta aquests darrers vespres abans d'apagar el llum del dia. Amor, somriures, il·lusions, desil·lusions i alguns retrets són alguns dels temes d'aquests poemes, que s'intercalen també amb curts textos en prosa amb reflexions que evoquen la nostàlgia i certa melangia.

Destaco també el format i les il·lustracions del llibre, magnífics dibuixos originals de la pròpia autora.

Estic molt content, ja que puc dir que he acabat gaudint de la poesia. He superat un repte que m'ha facilitat l'autora i que pot fer que perdi una mica la por al gènere. 

Gràcies Rosa Mari per aquest suggeriment i la gentilesa per prestar-me el teu exemplar.

240. La noche sin memoria, de Jordi Ledesma

Un altra peça de caça major ha aparegut en el meu panorama literari. De nou, un altre fill dels Assassins del Camp, en Jordi Ledesma, ha passat per les meves mans. Aquest autor venia precedit d'una opinió d'alt voltatge, la del meu amic Eduard Boada, pronosticant que Ledesma serà un dels candidats a arribar més lluny en el món de les lletres, en aquest cas, en llengua castellana (pel fet que escriu en aquesta llengua). També m'ha anat molt bé que la Noèlia Sergio em prestés el llibre, ja que no està resultant massa fàcil aconseguir exemplars dels 15 autors del recull de l'Aritzeta.

La noche sin memoria sobta immediatament per la densitat estilística, qualitat prosaica, verbal, vocabulari exquisit,.. una prosa realment excelsa, ideal per a lectores exigents que busquen gaudir del mitjà d'expressió tant o més que del text en qüestió. Aquest llibre és un manual d'escriptura que explica una història, una narració que he trobat lenta, evidentment perquè el plaer de La noche sin memoria està en el detall de les paraules. Si busques un llibre trepidant que et faci passar les pàgines com un esperitat, aquest no és el teu llibre. Per altra banda, si vols saber com convertir una història qualsevol en una peça d'art o un objecte de valor literari sense preu, aquest és el teu model. Per tant, el llibre del Ledesma m'ha sorprès gratament per la qualitat literària i m'ha costat una mica de llegir. No cal mentir, i per tant afirmo sense vergonya que m'he trobat diversos cops tirant enrere per no perdre el fil conductor de la història. Estic plenament d'acord amb l'Eduard que el tarragoní arribarà lluny, ho ha de fer, perquè la llengua castellana té ara mateix un exponent literari d'avantguarda de primera magnitud.

Assassins del Camp 9 (falten 6)

239. Me'n torno al carrer Kieran, de Mª Lluïsa Amorós

Me'n torno al carrer Kieran, de Mª Lluïsa Amorós és un llibre que mai de la vida hauria llegit si no hagués estat pel fenomen Assassins del Camp (ho dic ras i curt i no m'avergonyeix). De fet vaig descobrir aquest exemplar a la secció de llibres juvenils de l'Editorial Barcanova. D'entrada, cap problema, però la novel·la juvenil no seria pas el material que busco per a mi en aquest moment de la meva vida (a no ser que insisteixi en alimentar el nen que porto dins, com em va dir l'escriptor anglès Anthony Horowitz). No obstant, de seguida em vaig adonar que aquest no seria un llibre tan simple com en un principi em figurava.
La novel·la gira entorn un noi de 18 anys, en Bru, que carrega amb un passat tràgic a causa de la mort dels seus pares en un accident. Instal·lat a Irlanda a casa d'una tia, torna al seu Reus natal per passar unes vacances d'estiu. Si hi ha una paraula que defineixi aquesta història és sensibilitat. L'autora explica les situacions, descriu els personatges i narra els fets amb una sensibilitat que m'ha deixat parat. Tendrament exposa els sentiments del noi protagonista i converteix una novel·la pretesament juvenil en una història impecable d'emocions humanes.
No esperava quedar-me enganxat a aquest llibre, realment em pensava que era un tràmit més cap al meu objectiu de llegir els 15 Assassins del Camp i, per tant, la sorpresa ha estat majúscula. Durant els dos mesos que en Bru passa a Reus no passen grans coses efectistes i aventures desbordades i passionals pròpies d'un adolescent en període vacacional. De fet, el jove porta un pas d'avantatge respecte els altres nois de la seva edat i actua amb la maduresa pròpia d'aquells als que la vida s'ha acarnissat amb duresa. En Bru troba cinc anys després de la mort dels pares el diari que la mare escrivia i, d'alguna manera, es retroba amb ella, creant un nou vincle amb la mare perduda. En Bru té les emocions sota control, gestiona les amistats amb prudència i s'enamora d'una noia sense deixar-se portar per la passió.
Carai, m'ha agradat molt tot, i ...ara que ho penso, encara més.
Assassins del Camp 8 (falten 7)

238. Els morts no parlen, de Miquel Aguirre

He llegit aquest llibre perquè vaig trobar un piulada accidental de @hatsuan (que realment no sé qui és) on afirmava que li faltaven pocs exemplars per acabar-se la col·lecció de Llibres del Delicte (em sembla un projecte de futur engrescador). Un d'ells, Els morts no parlen, de Miquel Aguirre, va caure a les meves mans també de forma accidental. Tantes casualitats accidentals no podien ser més que un bon senyal, així que, endavant les atxes! La persona de nom @hatsuan afirmava alguna cosa així com que calia apostar per gent de casa nostra, un fet que comparteixo totalment i que agraeixo a editors tan valents com en Marc Moreno de Llibres del Delicte. Resulta que jo tenia el llibre a casa i em vaig animar a llegir-lo, aparcant la meva pila cada dia més alta...

Aquesta és una història divertida i fresca que barreja la novel·la negra amb tocs d'humor i que et fa passar una bona estona. Els personatges m'han semblat gent propera, una banda de perdedors locals que s'emboliquen en un afer de mafiosos i que ensopeguen un cop i un altre amb errors i pífies. M'ha sorprès la presència de l'humor en el pretès ambient sòrdid que es respira habitualment en la novel·la negra i, per moments, em pensava que llegia una novel·la juvenil. Això no vol dir que no m'hagi agradat, al contrari, el contrapunt em divertia i m'entretenia alhora, potser el principal motiu pel qual jo llegeixo. El cas és que un pobre home descobreix un cadàver al seu terreny i decideix associar-se amb el seu cosí (mafiós de pacotilla) per tal demanar un rescat a la família del mort. Això no podia acabar gaire bé, i les defuncions dels protagonistes van encadenant-se una rera l'altra. M'ho he passat bé, no ho puc negar, encara que m'ha agafat en uns dies especialment carregats de feina i no he pogut dedicar gaire temps a la lectura. Gràcies doncs @hatsuan i Marc Moreno per ajudar-me a triar aquest llibre.

237. El món groc, d'Albert Espinosa

Aquest era el llibre de l'Espinosa que més mandra (bàsicament por) em feia de llegir. No m'atreveixo ni a anomenar la paraula "càncer", hipocondríac de mena com sóc i amb la memòria ben fresca amb persones que han marxat massa aviat a causa d'aquesta malaltia. El fet que el càncer sigui el punt de partida per alegrar-me la vida se'm feia una tasca extremadament estranya i paradoxal. No obstant, he entès el missatge i he captat el sentit del concepte d'El món groc amb certa sorpresa.

La primera part és l'embrió de les futures novel·les sobre la felicitat que l'autor va escriure a posteriori. Per tant, malgrat que no era la primera vegada que rebia els contundents missatges positius i vitalistes de l'Espinosa, ara he entès quin és el seu origen. Aquesta primera part no sorprèn si ja t'has llegit algun altre exemplar del barceloní. 

El que més m'ha sorprès d'aquest llibre és el fenomen del concepte "groc". Resulta que l'autor ens explica una nova gradació del terme amistat que vaig aprendre en primera persona. A partir de les relacions breus, però absolutament intenses que es poden crear en un hospital, sorgeix la figura del groc. He flipat molt perquè vaig conèixer un groc a Vall d'Hebron i jo no ho sabia. Realment no sabia definir el grau d'amistat que tinc amb el Manolo Iratxe (que és com l'anomeno com a contacte del meu mòbil) fins que no vaig acabar el llibre ahir. 

Puc parlar d'amistat? No. No tenim prou confiança, ni anys de relació, ni conec la seva família, ni res...  És cert el que diu l'Espinosa. 

El groc és una persona que coincideix en un moment i un temps determinat de la teva vida i que pot arribar a confondre's amb un amic. En Manolo és el pare de la Iratxe, una nena que compartia habitació amb Yasmine al materno-infantil de la Vall d'Hebron de Barcelona. Potser no vaig arribar ni a tenir més de 4 converses en persona, però el vincle que vam crear va ser estranyament fraternal. Molts cops he reflexionat sobre aquesta "amistat hospitalària" i no entenia com es podia sentir crear una relació tan profunda, sorprenent i humana alhora en tan poc temps. L'Espinosa ho explica i clava moltes coses que necessites haver viscut per entendre-ho. 

Desconec si a la vida em creuaré amb altres grocs o grogues, però en aquest cas el llibre de l'Espinosa explica una realitat que confirmo sense cap mena de dubte: existeix un Món Groc i és una passada.

236. Llibre de plagis, de Rosa Pagès

Reconec que Llibre de plagis de Rosa Pagès és una herència directa dels Assassins del Camp. No tenia ni la més menor idea a què ni a qui m'enfrontava. El títol té un punt pedrolista, d'aquells que et fan pensar: quin seran els plagis o els plagiats? 

La resposta m'ha semblat clara: aquest llibre és un recull de fotografies de personatges reals i alguns episodis de les seves vides (segons la contraportada un catàleg de personatges intranscendents). L'estructura general està constituïda per breus textos, alguns realment breus, on individus (gent normal i corrent més aviat de l'estil perdedor com jo), pateixen desenganys, misèries, desamors,... (vaja, les sensacions habituals de qualsevol individu vivent). Detecto també cert to reivindicatiu en alguns dels contes, on els protagonistes inventen o re-inventen presents que substitueixin les seves monòtones vides del tot buides de contingut. M'ha semblat molt curiós llegir el conte "Dimecres", una mena d'història molt similar a la de La noia del tren de Paula Hawkins. Un home agafa els tren cada dimecres només pel fet de trencar la monotonia de la seva miserable vida. Finalment destacaria la qualitat literària i estilística del recull, així com de la varietat d'històries i de personatges. 

No obstant, no he sentit aquella química del plaer literari que fa que la lectura t'absorbeixi de dalt abaix. He trobat que els temes aborden sensacions una mica desencisadores, nostàlgiques,... massa trist tot plegat just en un moment quan em calia un chute d'emoció i bogeria. Són moments vitals, és clar, i ara potser em cal aventurar-me, autoajudar-me o ennegrir-me una mica. Potser m'he vist plagiat a mi mateix entre les línies d'aquest recull, tot just quan necessito sentir-me una mica com en Thomas Magnum.

Assassins del Camp 7 (Falten 8)

235. Los cuatro acuerdos, de Miguel Ruiz

Cal anar fent lectures que t'aportin bons arguments, pràctiques i consells que t'ajudin a convertir-te en una millor persona. Bé, el cas és que com les coses no passen per casualitat (diuen), vaig caure a l'escola Dominiques després d'una decebedora etapa professional de la meva vida. Pensava que acabava el món i tot just va començar. Vaig trobar la millor feina que una persona pot desenvolupar i vaig conèixer persones noves, entre elles l'Empar, algú especial, algú diferent amb característiques extraordinàries. Sí, conversar amb l'Empar és com una bona lectura, ...d'aquelles que aporten bons elements, arguments i consells que t'ajuden a ser una millor persona. El cas és que Los cuatro acuerdos de Miguel Ruiz m'arriba de la mà de l'Empar.

Encara que de vegades sóc una mica escèptic amb els temes de l'autoajuda, aquest és un llibre prou interessant.  Sóc escèptic perquè crec que cadascú és com és, així, en plan essencial. Si et toca ser un mascle alfa vas perdonant la vida a la gent i dorms tan tranquil, si et toca ser un mindundi, mala sort per tu i tires com pots. 

Independentment de com sigui el lector que s'afronti a aquest llibre, la filosofia tolteca ve inspirada per quatre acords fonamentals que pots anar-te repetint constantment:

- Les PARAULES (què diem, com ho fem, paraules impecables, paraules positives, adients, curoses, amables, sensibles,...)

- Res és PERSONAL (el que diuen els altres sobre nosaltres és la seva brossa emocional que cal defugir. Jo sé el que sóc. No et prenguis res personalment perquè, si ho fas, t'exposes a patir per no-res)

- No fer SUPOSICIONS (acabem creient les nostres mentides)

- Fer sempre el MÀXIM que puguis (et tranquil·litza i et fa sentir millor davant l'adversitat)

Aplicant aquest mètode poden assolir-se grans objectius emocionals i aconseguir una vida més plena. Probablement hi ha persones que diran que això ja ho saben, que no cal llegir un llibre per recordar-te que cal ser fort o que cal afrontar la vida amb el típic es lo que hay. No he entès mai aquesta premissa i seriosament sento que no vaig néixer per assumir coses que no entenc. 

Bé, gràcies Empar per aquest llibre i ja pots anar preparant la segona part, que amablement et demanaré tan aviat com et vegi en persona. 

234. Gatos rumberos, de Ferran Gerhard

Si ets un tio conseqüent amb la vida que t'ha tocat, el que has de fer quan llegeixis alguna cosa d'en Ferran Gerhard és plantar-te al Moto Club (com a mínim), buscar-te un racó mig amagat i acabar Gatos Rumberos amb la solemnitat que requereix el moment (consideraria una vulgaritat altres opcions més bucòliques). 

Resulta que entre el meu pare i el bukowskista escriptor tarragoní hi ha una certa amistat que ha fet que tingui 4 dels llibres d'en Gerhard a casa, tots 4 signats i dedicats pel mateix autor. El pare un cop em va dir et regalo llibres i no te'ls llegeixies. Fals, el que passa és que el pare no sé si coneix l'estil del seu presumpte amic, ja que per a fer una lectura dels bitacorismes i els guiguismes del col·lega cal posar-te en mode high attention. També pots anar fent-te unes quantes canyetes (consumició mínima), però des de que no bec la vida és menys divertida...

Llegir Ferran Gerhard és un repte dels grossos, partint però, que Gatos Rumberos és un excel·lent llibre de prosa exquisida i subtil. Els bitacorismes dels altres llibres són com la versió bukowskista dels còdols de la Laura (perdó, però jo ja m'entenc). És aquesta idea de gratar les sensacions fins tocar el voraviu de l'ànima i traslladar-la a paraules i frases. No dic que s'assemblin, sinó que en ambdós autors hi trobes textos que són com un bon Montsant: tastar en boca (entendre el que puguis, vaja) i assaborir tranquil·lament (allò que has pogut captar).

Gatos Rumberos et porta de la mà als garitos noctàmbuls i centres neuràlgics de la Tarragona de barra, cubates, racons sòrdids, parroquians entranyables (o no), substàncies sospitoses, cafès sols a primera hora del matí..., des del mític Bar Boada, al Moto Club, al Petit Tarraco, al Cantábrico o al mateix Riojana entre d'altres (els coneix tots?). 

L'autor escriu de forma excepcional i crea sinestèsicament una banda sonora que t'acompanya a cada capítol. Personatges amb nom i cognom que han de patir les misèries de les seves vides, melangies perdudes i futurs poc encoratjadors configuren l'elenc de tarragonins que apareixen per aquesta història. Resulta també, si més no, peculiar, que aparegui un personatge, el nom del qual coincideix exactament amb el de l'autor del llibre (al més pur estil hitchcocknià), un fet que també s'esdevé en el relat d'en Gerhard als Assassins del Camp. Casualitats. Una novel·la (suposo que ho és) amb un final correcte i lògic, coherent fins la darrera pàgina. He de reconèixer que m'ha agradat més aquesta segona lectura que la primera i estic, fins i tot, per anar a la recerca dels bitacorismes perduts. Gràcies al pare que em va regalar els llibres en Gerhard he sumat un nou Assassí a la meva llista.
Assassins del Camp 6 (falten 9)

233. Vols fer el favor d'apujar-te els pantalons?, de Jordi Folck

La meva relació amb en Jordi Folck és una mica especial. Resulta que durant un trimestre vaig estar llegint, comentant i treballant el llibre La guerra dels xiclets amb els meus alumnes de cinquè de Primària de Taller de Llengua, amb l'opció, finalment aconseguida, de conèixer l'autor i passar una estona amb ell a la mateixa escola. Dic aconseguida, però ho va ser relativament, perquè en Jordi Folck va venir a Dominiques, va ser genial, els i les alumnes van gaudir al màxim, però jo estava en una altra classe el dia de la xerrada i em vaig quedar amb les ganes de conèixer l'autor. Coses que passen.

Després vaig llegir el seu conte dels Assasins del Camp i em va encantar. Anàvem bé, doncs!

Finalment, en el meu objectiu de llegir els 15 autors del recull mencionat, he llegit Vols fer el favor d'apujar-te els pantalons?, ja que La guerra dels xiclets és més aviat per a un públic infantil (de fet, tampoc m'hi veia rellegint això dels xiclets). Llegir una novel·la juvenil també em feia certa gràcia (mola bastant i rejoveneix l'esperit) i em vaig posar les piles. Penso que en Folck és prou llest per parlar l'idioma de l'adolescent i s'aventura a escriure una història que pot despertar fàcilment l'interès del jove lector. Aquesta és una novel·la fresca, actual (en el moment de la seva edició) i que comprèn perfectament la mentalitat d'un jove. La moda de portar els pantalons una mica baixats, de manera que es distingeixin calces o calçotets va estar en vigor durant un temps. Després van ser les gorres, els pentinats mig rapats, pantalons trencats, etc... qualsevol nou tret identitari que crea cada generació i que xoca directament amb la mentalitat dels pares de les criatures.
En Folck ha escrit una novel·la divertida, simpàtica i amb prou arguments per a fer reflexionar pares, mares, filles i fills. Tot s'hi val en el món de les modes? Són simples provocacions? Són alguna cosa més que una peculiar peça de roba malgirbada? 
Tot plegat una bona proposta que em va fer riure, pensar i passar una bona estona. D'això es tractava!

Assassins del Camp 5 (falten 10)

232. Rapsòdia per a un mort, de Margarida Aritzeta

Em fa molta il·lusió haver llegit aquest llibre perquè me'l va anunciar l'Eduard Boada abans que sortís, perquè el va recomanar públicament en Marcel Pallejà i perquè me'l va deixar sense dilació l'Albert Vilaró. Per tant, venia precedit per les millors vibracions que els amics poden traslladar a aquest humil lector. A més a més, arriba de la mà dels Assassins del Camp, la proposta del Club de Lectura de Dominiques, mitjançant la qual vaig decidir ampliar la lectura del llibre amb un títol independent de cada autor del recull (aquest és el 4t).

Rapsòdia per a un mort, de Margarida Aritzeta és un llibre descaradament pels tarragonins/es. Recordo quan busco per Google Maps els marcs geogràfics de moltes novel·les que llegeixo perquè em fa gràcia saber més o menys on s'esdevenen els fets. Recordo buscar carrers d'Oslo, Estocolm, de les Antilles o, fins i tot, de la propera Barcelona. En aquesta novel·la el marc és "casa nostra", especialment els que voltem pels carrers de la Part Alta dia i nit, dels amics del Tito, el carrer del Vidre (centenars de cops he travessat aquest carrer en els darrers anys tot recordant com el malaurat Javi m'explicava que el passava de punta a punta en cotxe), del Bosc de la Marquesa (un clàssic de les excursions escolars), de Ca l'Ardiaca, del Cos del Bou, del carrer Mediona, d'Escrivanies Velles, d'un col·legi de monges del carrer Rovira i Virgili (serà el nostre, o l'altre?), del mític (ja podem dir-ho), del mític Bar Boada (la breu descripció que en fa l'autora d'aquest espai és de traca i mocador)... és un no parar de viure-ho tot com si fossis allà.

Llavors penses que estàs llegint una novel·la, encara que em desconcertava tant el marc que a penes seguia l'argument. No m'havia passat mai (potser una mica amb en Tiñena), però en aquest cas, de vegades el marc superava la ficció. Aquesta és una novel·la divertida, àgil i simpàtica, de fet, m'atreveixo a dir que he passat les pàgines gaudint amb autèntica distracció i plaer personal. M'ha sorprès també l'explosiva actualitat de la societat presentada, amb referències al yihaddisme, el 155, el mal rotllo entre els cossos policials, jutges "presumptament"polititzats...

Però és que, a més a més, els protagonistes del llibre són els gitanos de la Part Alta, els meus veïns. Val la pena constatar l'esforç que ha fet l'autora per traslladar al text la manera de parlar des gitanos (m'imagino el corrector del Word tornant-se boig mentre escrivia). Aquí apareix una de les millors persones que he conegut mai. El vaig anar a veure ahir mateix per dir-li que havia de llegir aquest llibre. Ramon Sentís, Tecler d'honor 2018 i hereu d'una de les nissagues geganteres gitanes més antigues de la ciutat. Els gitanos com a referent en una trama ciutadana salpebrada amb dosis de novel·la negra i realitat quotidiana... vaja, vaja, quin plat més suculent!

Senzillament, una gran lectura, molt recomanable i susceptible de ser portada a un bon debat de Club de Lectura... Ja veurem si algú es posa les piles i organitza alguna cosa, seria genial.

Assassins del Camp 4 (falten 11)

231. Curs de feminisme per microones, de Natza Farré

Quan la Noèlia Sergio et recomana un llibre tu no tens un compromís amb ella, tens l'obligació de llegir-lo i anar per feina. Això he fet amb Curs de feminisme per microones, de Natza Farré, un llibre que d'alguna manera t'obliga a reflexionar i a auto-definir-te. Suposo que quan la Noèlia em va deixar aquest llibre, ja s'imaginava que no trobaria un prejudici frontal i una negativa per part meva per llegir-lo (no li recomanaria que ho provés amb el meu pare, això sí). 

Aquest és un llibre "provocador" que argumenta amb dades irrefutables que vivim en una societat que té integrada i consolidada la figura masculina com a centre del funcionament de la societat. "Provocador" perquè òbviament no deixa indiferent, ja siguis home o dona. La veritat és que la lectura (divertida, amena i àgil) d'aquest llibre m'ha obert alguns interrogants i m'ha despertat certes inquietuds. No es pot negar l'evidència, però tampoc puc opinar lliurement sobre aquest tema sense caure inconscientment en un cert "masclisme" que tot home pot tenir pel simple fet de "no ser prou feminista". També m'he adonat que sóc més "feminista" que moltes dones que conec i que si no participo més en aquest debat és, precisament, perquè estic al bàndol guanyador i no em cal (conclusió que extrec de la lectura del llibre). No li discuteixo a la Natza Farré els seus arguments, la seva manera de gestionar el tema ni la contundència de les seves afirmacions. Tampoc em puc sentir culpable per ser home (ara hauria d'estar fent el sopar amb la meva dona, enlloc d'escriure aquesta ressenya), però sí que és cert que queda camp per córrer i que en aquesta "lluita" (no m'agrada gens el terme, ja que lluita implica enemics i adversaris), no em quedaré com a simple espectador, procuraré aprendre dels errors passats i en endavant contemplaré la nostra societat amb una perspectiva diferent.

230. Dels sols i les llunes, de Tecla Martorell

Així, d'entrada, si et pregunten de què va aquest llibre de la Tecla Martorell, mires la portada i pots deduir que ens trobarem a Tarragona (pel detall de la barana del Balcó del Mediterrani) i que el tema anirà al voltant d'episodis alguns lluminosos i, d'altres, potser més foscos. De la mà dels Assassins del Camp m'arriba Dels sols i les llunes, tota una premonició de títol en plan Pedrolo... 

Doncs si has pensat això, més o menys encertes la juguesca, ja que aquesta història s'emmarca a la ciutat, però també al poble. Una simbiosi de dos marcs, l'urbà i el rural on es configura una àmplia teranyina de personatges. La Remei, una jove del petit poble tarragoní de Sàperes (desconec a quin poble real es deu referir), descriu el seu passat i les persones que va trobant-se pel camí. Una vida complicada que, com els fanals que es treuen la nit de Tots Sants al poble, s'acompanya de llums i foscors amb esdeveniments més o menys agradables (més menys que més). La noia, malgrat l'estret lligam familiar que té amb els pares, fa un pas endavant i marxa del poble. Els seus germans també sortiran del poble i consolidaran una "fugida" que no deixa de ser un exemple del que devia succeir en la dècada dels seixanta al nostre país en el món rural. La vida de la Remei transcorre amb més pena que glòria, fins que arriba el dia de decidir la venda de la casa del poble. Un moment crucial que pot marcar definitivament la seva renovació vital i que va més enllà d'una simple transacció comercial.

Personalment ha estat un llibre que he trobat complex per la gran quantitat de personatges que apareixen, alguns d'ells retrats fidedignes de membres de la societat del moment: el mestre, el mossèn, el guàrdia civil, els veïns, les amigues, les "noves" amigues... però també pels complicats retrats psicològics dels diferents membres dels seu entorn familiar: la mare, el pare, el tiet, els germans... Una protagonista a qui li toca patir, i molt, "farta de funerals de gent que estimava", que demostra que la Tecla Martorell és capaç de crear un personatge amb sentiments tan creïbles que m'atreviria a dir que han estat inspirats en pròpies vivències de l'autora.   

De la mà d'una gran escriptora ens arriba Dels sols i les llunes, una crònica històrica de primer nivell que em permet sumar ja 3 Assassins a la meva llista...

Assassins del Camp 3 (falten 12)

229. Oller davant un boc de cervesa, de Joan Cavallé

El segon autor que m'arriba de la mà dels Assassins del Camp és en Joan Cavallé i la seva obra de teatre Oller davant un boc de cervesa o la revolta dels quasi. Va ser una lectura molt ràpida, encara que el mèrit d'aquest llibre no és acabar-lo en poc temps, sinó que el mèrit rau en saber encaixar els personatges que hi surten en el context general de l'obra de Narcís Oller. Val a dir que vaig necessitar buscar per la xarxa una mica d'informació sobre l'autor vallenc i les seves obres.
Com a professor (de teatre, entre altre matèries) penso que estaria davant d'una novel·la meta-cognitiva (si és que aquest terme tan pedant i de listillo en potència existeix). Acostumat a encarnar personatges meus en les personetes dels meus alumnes, m'imaginava les seves queixes i entenia perfectament els seus "sentiments". Aquest és un llibre sobre la realitat, sobre personatges reals que es veuen reflectits paradoxalment a l'escenari de la ficció. Val la pena fer-hi una bona reflexió, que és realment el que vaig fer ahir mentre la meva dona passejava pel Parc Central i jo cercava el sentit de l'obra. Impressionant. 

Segons la contraportada, aquest text és un acarament de l'autor amb els seus personatges. Sorprèn com un dels personatges retreu a l'autor el seu irrellevant paper a la novel·la i com aquest es justifica com al seu creador i que per tant, no té dret a perseguir-lo. Els personatges d'Oller realment reivindiquen la seva humanitat, com si l'autor/creador no hagués estat prou sensible a aquest fet. El Geperudet, protagonista d'un conte de l'Oller, justifica l'autor, afirmant que "les coses són així i que ell les pinta al natural".
Bé, una obra excel·lent de Joan Cavallé que suma el segon Assassí del Camp d'aquesta setmana.
Assassins 2 (falten 13)

228. La dona del grill, de Jordi Tiñena

Començo l'any 2019 amb un pes pesant, el gran Jordi Tiñena i el seu La dona del grill. El meu primer projecte literari d'aquest any serà llegir com a mínim un llibre de cada una de les veus dels Assassins del Camp. En el cas del Tiñena serà el sisè títol que arribarà a aquest humil blog de lectures, però el primer dels autors que formen part del recull de relats que acabo de citar. Així doncs, amb el record entranyable d'aquest autor començo l'aventura literària del 2019.

La dona del grill no m'ha decebut en absolut. L'autor et transporta a un marc complicat, difícil d'assumir si no ets un expert en història. Barcelona (i també una mica Tarragona) del segle XV. La història gira entorn d'una vella dona que exerceix un doble paper a la societat: devota amb els pobres i alcavota al servei d'un cavaller benestant. La descripció psicològica d'aquest personatge és espectacular, els seus dubtes, els seus remordiments, la seva traça professional, la manera de gestionar les seves fosques activitats... Es tracta d'un d'aquells anti-herois que no saps si posar-te de la seva part o en contra, ja que el lector acompanya la senyora allà on va, dubtant, fins i tot, quin és el seu veritable tarannà personal. La veritat és que l'alcavota és un personatge sensacional per tal d'entendre bé el marc social de l'època. Un llibre absolutament didàctic que dóna una pinzellada d'una època i d'un marc històric extraordinaris. 

Estimat Jordi, tinc el Joc d'identitats guardat, però abans procuraré llegir la resta dels teus llibres que encara no he aconseguit.

Què content estic d'haver iniciat el camí del 2019 amb en Jordi Tiñena. Vinga, ara a pel Joan Cavallé.

Assassins 1 (falten 14)

227. Seda, d'Alessandro Baricco

Tanco l'any 2018 amb 90 lectures. Podria dir que la lectura és la meva distracció vital i, per tant, amb la peculiar conjuntura actual, els astres s'han confabulat per permetre'm llegir més que mai. El meu objectiu era llegir 60 llibres, intentar sumar un per setmana i esgarrapar temps dels dies de vacances. Però bé, això és absolutament irrellevant...

Acabo, doncs, amb la re-lectura de Seda, d'Alessandro Baricco, que de fet, tampoc recordava de què anava, només algunes pinzellades. Resulta preocupant aquest oblit literari que em castiga la consciència, però que per altra banda em permet llegir novel·les com si fossin novetats. He llegit Seda camí del far de la ciutat, al costat del mar, durant un parell d'hores de passejada tranquil·la. Anava fent, anava caminant, anava llegint, anava pensant... 

La veritat és que potser he analitzat massa el tema o és que avui no devia tocar aquesta història. Un home busca i lluita pel seu destí, marxa a l'infinit, si cal, per tal d'obtenir allò que necessita per sobreviure. En principi són cucs de seda, però després troba l'essència humana per natura, una mena d'ànima ideal que irradia amor absolut i que sembla atrapar-lo de tal manera que ja no podrà defugir d'aquell magnet. Atrapat pel seu destí (aquí és quan arribo jo amb el terme fatalitat que tant m'agrada) l'home deixa de raonar en l'eterna lluita entre el deure i el sentiment. Fins aquí la novel·la em semblava correcta, emocionalment simple i sense massa cosa més. 

He arribat a casa, m'he assegut a la meva cadira i he tornat a la música dolça d'aquests dies. Faltaven unes deu pàgines del llibre i he seguit la lectura. Habitualment aquestes guerres entre la raó i el cor acostumen a tenir finals més o menys tràgics, no pot ser d'altra manera, o perd el cap o perd el sentiment. No esperava el desenllaç, no el recordava (que encara és pitjor). Com pot oblidar-se un final tan ben lligat? He quedat mut, la músiqueta encara em guarnia més la imatge mental que m'havia creat. 

I fins aquí. 

Tancarem l'any de forma nostàlgica, com ja enuncia en Baricco a Seda, però amb la dosi necessària d'optimisme que flueix també per les meves venes i que jo tant necessito per viure...

"Morir de nostàlgia per una cosa que no viuràs mai"

"de tant en tant...baixava fins al llac i passava hores mirant-lo, ja que dibuixat a l'aigua, li semblava veure l'inexplicable espectacle, lleu, que havia estat la seva vida"

226. Una pantera en el sótano, d'Amos Oz

Entranyable lectura d'homenatge a l'intel·lectual israelià Amos Oz, tristament traspassat abans d'ahir dia 28 de desembre. La meva història d'amor (i ombra) amb aquest autor es va iniciar en el meu primer any de professor de Taller de Llengua de sisè curs a Dominiques. Vaig buscar un llibre per llegir a classe i, probablement portat pel meu inexplicable pro-semitisme (que mai he acabat d'entendre), vaig escollir el llibre d'un jueu: La bicicleta d'en Sumji. Encara recordo com vaig redactar una guia de lectura força completa d'aquest llibre (de forma quasi obsessiva) que encara deu rondar per algun lloc de la meva paperassa descontrolada.

Després vaig trobar que també tenia llibres per adults, vaig conèixer la seva ideologia, vaig descobrir un autèntic referent personal. La lectura dels seus llibres sempre em va resultar complicada, no per l'argument, sinó per la complexitat dels marcs i de les personalitats dels seus personatges. Entrava també la meva devoció per la situació geopolítica dels territoris que tocava trepitjar i el coratge amb els que Amos Oz ho afrontava tot plegat. Poc a poc, abans d'opinar res sobre el tema, em dedicava a investigar què opinava Amos Oz sobre qualsevol dels temes de la regió. Per tant, l'autor es va convertir en un dels meus grans referents de la meva vida. La seva mort em produeix una buidor intel·lectual i personal important. Gràcies a la seva obra vaig conèixer i estimar una versió d'Israel que es trobarà molt a faltar arreu.

Pel que fa a Una pantera en el sótano, doncs desconec quan la vaig llegir. Recordava clarament la situació: un nen jueu viu a Jerusalem en els mesos previs de la creació de l'estat d'Israel. La situació és crítica, la presència dels britànics és una ingerència, però també una protecció envers els veïns àrabs. Els jueus, els grans derrotats de la guerra i els grans perdedors de la història de la humanitat sobreviuen com poden en una situació extrema. El nen traeix la seva gent fent-se amic d'un britànic...és això una traició? Voler fer un pas més enllà, superar el passat, passar pàgina i començar a fer amics...estem tancats al soterrani inquiets esperant sortir i atacar? Som persones racionals o animals enfurismats amb ganes de venjança? Sortim a defensar el  nostre espai a mossegades o busquem sinergies i solucionem el tema.

Quin gran escriptor, quin gran referent. Em proposo que durant el 2019 recuperi la seva obra i la torni a gaudir amb la mateixa delectança de sempre. 

225. Dones, d'Isabel-Clara Simó

He volgut llegit aquest llibre per diversos motius: 

- no vull deixar la meva biblioteca agonitzant mentre compro llibres nous, 

- vaig trobar aquest mateix exemplar al Re-read i em va fer gràcia i, 

- fa just un mes vaig llegir una novel·la d'un tal Nil Barral, que era el pseudònim de la Simó. 

Per tant, amb aquella il·lusió de sumar títols diversos abans d'acabar l'any, vaig agafar el Dones i m'hi vaig posar. Total, és un llibre de petites historietes que de seguida es llegeix i ja va bé per a aquestes dates. Probablement el vaig llegir quan el vaig comprar, allà a finals del segle passat, el 1997. No havia nascut ni el Joan Jordi... 

Ha estat una lectura àgil i simpàtica, carregada de mini-relats on les protagonistes són dones de tots els estrats socials vivint petites situacions d'allò més quotidià. M'imagino l'autora passejant per la seva ciutat, llibreta i bolígraf en mà, caminant i escoltant. Un retrat sovint tan realista que semblen situacions viscudes avui mateix al bar de la cantonada, a la residència d'avis, al metge o a qualsevol escenari habitual. M'ho he passat bé, he arribat a somriure i he de reconèixer que no recordava res de res. Per tant, la re-lectura de llibres d'estanteria perpètua és vàlida en tots els seus efectes i val la pena practicar-la. 

224. L'art de saber escoltar, de Francesc Torralba

He quedat meravellat amb L'art de saber escoltar, de Francesc Torralba, un assaig necessari per a gent com jo, aquells que ens agrada molt parlar i escoltem menys. Resulta que a l'escola ensenyem a parlar, com més i amb més idiomes millor, però, què passa amb l'escolta? 

Particularment aquest ha estat un llibre que em calia, reflexions que necessitava amb urgència a nivell personal. He recordat i valorat totes aquestes persones que em rodegen i em suporten la xerrameca diària i els he agraït mentalment la seva presència en la meva vida. Resumiria aquest assaig amb una simple frase: saber escoltar bé et millora com a persona, és a dir, et converteix en un ésser extremadament millor. Realment és impressionant els avantatges humans que una escolta de qualitat pot proporcionar, ja que, en definitiva, escoltar és estimar. En Torralba detalla minuciosament tots els aspectes que representen una bona escolta i explica especialment els seus beneficis. Després de llegir aquest llibre m'han entrat unes ganes enormes d'escoltar les meves amistats, la meva família, els meus alumnes, ... ja que, sense saber-ho, tenim tot un món per descobrir a la nostra vora i sovint no ho veiem amb els nostres ulls.

La curiositat que em sorprèn: la meva ressenya 24 correspon al primer llibre d'en Torralba que vaig llegir, Jesucrist 2.0, just 200 lectures abans que aquesta.

223. En peligro, de Wilbur Smith

Feia molts dies que no tornava a l'aventura pura i ho he fet amb aquest títol de Wilbur Smith. Reconec que després de moltes lectures "bastant serioses" (acadèmiques, reflexives, negres,...), per fi he agafat un tot terreny de l'acció i he passat pàgines a la velocitat corresponent. He vist la típica pel·lícula estereotipada que m'equilibrava el mega-desgast que va representar la lectura de La muntanya màgica de Thomas Mann. Val la pena alternar gèneres i així obrir bé la ment! Uns pirates yihadistes (molt, però que molt dolents) es dediquen a segrestar vaixells de càrrega o embarcacions de lleure que naveguen per les seves aigües territorials (o no tan territorials). Un cop comès l'atac, demanen rescats i es dediquen a ultratjar a tot ésser vivent. Però com sempre passa en aquestes novel·les, ha arribat el moment de tornar-s'hi, concretament amb la figura del contrapoder del mal, un ex-marine que ara treballa per a una milionària nord-americana carregada de dòlars. Què seria de nosaltres sense aquests mascles alfa que tanta feina fan pel bé de la humanitat! La gran venjança es porta a terme i el desenllaç es desenvolupa amb la "normalitat" habitual d'aquestes històries. Tot correcte. Una lectura d'aquelles ideals per passar les horetes de Nadal que van apareixent de regal entre tanta teca i teca. Reconec que m'ho passo la mar de bé flirtejant amb les novel·les d'acció i que, per tant, seguiré fent-ho durant l'any vinent. Aquesta novel·la era quasi un calc de les habituals aventures marines i submarines d'en Clive Cussler.  Prometo compensar el nivell acadèmic en les dues properes lectures que intentaré acabar abans de final d'any! 

222. El gos que corria cap a un estel, de Henning Mankell

Es veu que aquest és un llibre juvenil de la tetralogia protagonitzada pel Joel Gustafson i escrita pel mestre escandinau Henning Mankell. No en sabia res, pensava que El gos que corria cap a un estel era la típica novel·la negra amb un títol amb la corresponent subordinada substantiva inclosa que tant està de moda avui en dia. Doncs no, resulta que aquest és el primer llibre d'una saga de quatre que ens porten a un petit poble de l'interior de Suècia on hi viuen un nen d'11 anys i el seu pare. El nen va despertant en la seva maduresa i va adonant-se que la vida de l'adult està plena de contradiccions. Aquest traspàs maduratiu el porta a gestionar diverses situacions que el porten clarament a traspassar la invisible línia divisòria entre l'infant i l'adult. Per una part s'imagina que un gos persegueix un estel i, per l'altra, observa com els seus pares estan separats i el seu pare pretén bescanviar la mare per una altra senyora. Res és el que sembla en aquest embolicat món dels adults i la lluita consisteix en saber fins a quin punt el camí dels pares i el seu segueix la mateixa ruta. Dos personatges rebutjats per la resta de la societat presenten certa atracció pel nen, un fet que indica que no tots els adults són iguals. Un altre nen de la seva edat el posarà a prova i serà el primer que li insinuarà com es fan i es desfan les coses en el complicat món dels grans. Un viatge iniciàtic del personatge nen al personatge home que posa de relleu que no és gens fàcil fer-se gran i menys si els paràmetres que et toquen viure són complicats de gestionar. 

221. La muntanya màgica, de Thomas Mann

Fa aproximadament un any em vaig proposar llegir algun clàssic de valor d'aquells que fa temps que decoren la meva llibreria i em fan quedar com a un veritable intel·lectual. Vaig escollir algun títol, en tinc molts i tots ben interessants, però em vaig decantar per aquest perquè entre d'altres motius, la meva edició de La muntanya màgica de Thomas Mann va ser un llibre de capçalera de la meva vida de finals del segle XX. En el meu record hi perdurava la sensació del protagonista Hans Castorp de passar hores tapat ple de flassades a la fresca dels Alps. Recordava personatges tan fascinants i complicats com en Settembrini i en Naphta, i fer una re-llegida d'aquesta magna obra seria alguna cosa més que un repte. He necessitat 4 mesos, una eternitat per a un lletraferit com jo, però és que estic com els bons entrecots, al punt. Penso que mai és massa tard ni massa d'hora per posar-se amb en Mann, però en aquests moments de la meva vida entenc determinades sensacions, vivències i experiències que només es saben amb el pas del temps. Un llibre sobre el temps, com el mateix Mann reconeixia, ha tornat, doncs, a la meva consciència i a la meva vida. D'entrada considero que el context ha variat molt des de la meva primera lectura i que la meva vida des de llavors ha patit un terrabastall general. La lectura de La muntanya màgica és una autèntica provocació intel·lectual. Abans de dormir et passes pel sanatori i acabes elucubrant les més peculiars opcions que la vida et proposa. Allò que sembla irrisori resulta que té una profunditat de metres i més metres. L'amor i la mort, el pas del temps, la carcassa humana i l'ànima, la natura, el dubte, l'argumentació, la lògica, la fe, la raó, la malaltia, la música, la guerra... tot sumat i barrejat, una obra bestial en tots els sentits. La veritat és que malgrat ser la meva segona lectura, acabo pensant que aquí hi havia molt més tall per anar tastant poc a poc. Una obra mestra que val la pena tenir en compte pels segles dels segles.

220. Rosy & John, de Pierre Lemaitre

Gràcies, un cop més, a la recomanació de la Noèlia Sergio, mare col·laboradora del Club de Lectura de Dominiques, va arribar a les meves mans Rosy & John (Un caso del comandante Camille Verhoeven 3) de Pierre Lemaitre. Ella va recomanar Irene, el primer llibre de la sèrie, però bé, un està sempre susceptible al fet d'aconseguir els exemplars poc a poc. La lectura d'aquest llibre ha estat un encert des del primer moment, ja que es tracta d'una d'aquelles novel·les que si la comences no pots deixar de llegir fins acabar-la. Un home comet un acte similar a un atac terrorista en forma d'atemptat amb bomba al centre de París. Immediatament s'entrega a la policia i comença el joc. Una partida apassionant entre el responsable de l'atac i el comandant Camille Verhoeven. Set bombes distribuïdes per la ciutat de la llum que aniran esclatant una per dia si no s'allibera la seva mare de la presó. El lector queda realment atrapat per la peculiar manera de reaccionar del responsable, ja que no saps si és un beneit o un mestre capaç d'enganyar al més llest. En Verhoeven és el típic inspector espavilat que veu més enllà de la superfície, amb la peculiaritat que només mesura 1 metre i 45 centímetres. Resulta curiós que es plantegi el tema de l'alçada personal com a una de les característiques del personatge principal. Suposo que tot suma per dotar de més originalitat la narració. El millor de tot és que m'han quedat ganes de més llibres d'aquest autor, especialment els episodis 1 i 2. Els buscaré i seguirem caminant per l'entretinguda ruta de la novel·la negra europea.

219. Maleït Karma, de David Safier

El primer que em passa pel cap és: per què he llegit aquest llibre?

1) Jan Pol em va dir: "agafa aquest, la tapa és molt graciosa"

2) Un cop llegida la contraportada la idea semblava interessant: "aplaudida arreu del món, Maleït karma és una història divertidíssima"... "David Saufier, en el punt de mira de l'escena literària europea"

3) M'agrada llegir coses noves.

I, quina és la conclusió?

El pitjor llibre de l'any, però que m'he llegit de forma més còmoda. En una setmana brutal de problemes i feina, passar les pàgines d'aquesta "xorrada" m'ha entretingut.

No sabria què dir, realment, d'una mena de faula sobre la reencarnació amb tocs de telefilm de diumenge a la tarda, barrejada amb la sensació que era una novel·la juvenil i que tenia tocs d'humor fàcil rotllo irònic. Òbviament si un creu en la reencarnació, és lògic que un cop la mort es fa present, la història de la teva ànima continuï. Passem, doncs, a la continuació de la teva vida terrenal en forma d'ésser diferent. I anar fent, formigueta, ratolí, gat,... sempre i quan acumulis el karma suficient per anar progressant en el difícil món dels cossos dels éssers vius. També és lògic que vulguis observar com evoluciona la teva família després de la teva mort, la teva parella, els teus fills, els teus pares...i decideixis intervenir des del més enllà. D'això va aquest llibre, especialment original, però lamentable des d'un punt de vista seriosament literari. Però com sempre em dic a mi mateix, hi ha temps per llegir de tot, des de teories evolutives de l'ésser humà incomprensibles, tractats de física nuclear, El Mundo Deportivo, Thomas Mann o aquesta lamentable història. Bé, tampoc tan lamentable...

218. El mètode Grönholm, de Jordi Galceran

Beneït dia festiu de la Constitució que m'ha donat temps per posar les notes d'Escacs de l'escola, per veure el Barça de bàsquet (amb derrota), passar el dia amb família i llegir-me El mètode Grönholm, de Jordi Galceran. Aquest era un d'aquells llibres que havien fet pel·lícula i, si no recordo malament, també una obra de teatre. Més o menys sabia de què anava la trama, però sense cap detall concret. La veritat és que aquest text m'ha agradat molt i he gaudit del llibre d'una tirada, com s'acostuma a dir quan agafes un llibre i no el deixes fins arribar al final. Realment m'hauria agradat tornar a començar un cop saps com acaba, però tinc massa feina aquests dies i moltes altres lectures esperant pacients que algú les llegeixi. 

Una important empresa (amb tota la pinta de ser Ikea) busca un nou home fort i quatre candidats entren en escena. A partir d'aquell moment comença una mena de batalla psicològica i emocional on la veritat i la mentida es barregen sense escrúpols. El problema és que el lector tampoc sap si està creuant el fràgil llindar d'allò que és cert i d'allò que no ho és, i per tant, et sents que formes part de l'elenc de personatges. Hi ha hagut moments que no podia deixar de llegir, un fet que indica clarament que aquesta és una lectura que no et deixa indiferent. Pel que he vist a posteriori (ho acabo de mirar), s'han fet molts debats i s'ha parlat molt sobre aquest llibre, originàriament una obra de teatre. De fet, el primer que m'ha vingut al cap ha estat que penso que m'he trobat amb un perfecte candidat a llibre del Club de Lectura. Curt, intens, amb un final (per a mi) sorprenent i amb molts ingredients que fan que un cop comencis no el deixis fins al final.

217. L'inspector fa tard, de Manuel de Pedrolo

Sóc una persona afortunada que coneix molta gent, alguns d'ells grans lectors com en Jordi Benaiges, el qual em va parlar i portar a l'escola un Pedrolo que jo no havia llegit. Tampoc és tan estrany tenint en compte que l'autor va escriure més de 70 llibres i jo a penes en tinc uns 30. Aquest cop em parlava en Jordi de L'inspector fa tard, una novel·la negra del mestre Pedrolo que ens porta de nou a la Barcelona dels anys 50. Un administratiu d'una gran empresa ha de passar la nit vetllant i protegint la caixa forta de les oficines principals de la seu, quan sobtadament alguna cosa passa i es comet el robatori dels diners. La policia arriba i inicia la investigació de l'afer. L'empleat en qüestió, Claudi Miserachs, comença a ser seguit per uns individus d'estrany origen que no permetran que aquest s'escapoleixi. Tot molt sospitós, ofegant, fosc i esborronador, al més pur estil de la novel·la negra. Un cop més el títol del llibre descriu una mica el desenvolupament de l'argument, no sé si amb alguna intenció pedroliana o senzillament per sumar interès a la narració dels fets. Com sempre els títols d'aquest home aporten tant com els mateixos llibres. Una nova novel·la que sumo al llistat de l'autor de l'Aranyó i que m'ha ajudat a commemorar a la meva meva manera el centenari del seu naixement. Un llibre cada mes de l'any 2018 que han fet possible que les obres de Pedrolo d'aquest recull sumin ja els 17 títols. Per sort, continuaré l'any vinent amb més opcions i amb més sorpreses. 

216. L'home que dormia al cotxe, de Nil Barral (Isabel Clara Simó)

L'home que dormia al cotxe, de Nil Barral, pseudònim de la Isabel Clara Simó, és una breu novel·la negra que he acabat de llegir en un dia molt poc agradable. El cert és que ha costat molt concentrar-se el dia de la mort de la meva àvia Maria Isabel... Tampoc tinc massa ganes de comentar el llibre, però encara que malgrat les circumstàncies no acompanyin aquí tinc la meva opinió. Bé, anem per feina: un agent d'assegurances convertit en detectiu privat intenta esbrinar si la beneficiària d'una pòlissa de vida del seu difunt marit ha comès alguna irregularitat per tal de poder-la cobrar. La peculiaritat del cas és que el pèrit/investigador és homosexual i la trama reivindica en tot moment la seva condició sexual. A part d'això, tampoc m'ha semblat especialment interessant. L'home assassinat és el que cita el títol com a l'individu que viu en un cotxe. La seva dona continua pagant la pòlissa de l'asseguradora malgrat el divorci de la parella, un fet que si més no, resulta sospitós. La tasca de peritatge es confon amb la de detectiu i la investigació s'avança a les pesquises que suposadament ha de fer la policia.

Això seria tot. M'ha agradat el concepte del pseudònim de la Isabel Clara Simó, però no m'ha semblat gaire original la idea del detectiu homosexual, malgrat pretendre-ho. De fet, penso que les tendències sexuals de les persones em resulten indiferents.

215. L'Apocalipsi segons Macintosh, d'Àngel-O. Brunet

L'Apocalipsi segons Macintosh, d'Àngel-O. Brunet és un llibre extraordinari, perquè és d'aquells que pots dir que NO has llegit mai. D'entrada sembla que llegeixis una novel·la negra, que també, però poc a poc t'adones que estàs mirant una pel·lícula. Cada pàgina esdevenia una escena, una seqüència d'un film que no sabies on t'havia de dur. Penso que aquest llibre també és el perfecte guió d'un guió cinematogràfic, com una mena de referent d'un gènere que mai havia tastat. Pel que fa a l'argument, també m'he quedat ben sorprès. L'investigador privat tradicional de gavardina i de dures maneres rep un encàrrec sorprenent: protegir un ancià de la mort. Sembla una broma, però la mort no és qualsevol mort, és la Mort. La Mort com a personatge que et va seduïnt fins atrapar-te i que com a humà tens l'obligació d'evitar. No sé si l'autor volia descriure aquesta situació en plan metàfora, però així ho he entès jo. Destaco també l'estil directe i alguns dels simpàtics diàlegs carregats d'ironia que s'intercanvien els personatges. He descobert aquest autor tarragoní a partir dels Assassins del Camp, ja que en Brunet és un dels autors del citat recull de relats de novel·la negra. Un llibre realment interessant que enceta la col·lecció d'un àlbum de cromos que vull completar i que sorgeix del recull de l'Aritzeta. De moment ha caigut Brunet amb bona nota, el primer.

214. Els vigilants del far, de Camilla Läckberg

Els vigilants del far de Camilla Läckberg ha estat una lectura de lector professional. Amb això vull dir que he anat fent per disciplina de treball, sumant pàgines i capítols sense quedar atrapat per la trama. Cert que hi havia un misteri per resoldre que calia descobrir, però la suma de diferents històries aparentment lligades entre elles, embolicava l'assumpte. Després resulta que cada història era independent i que no calia trobar-hi elements comuns. He quedat una mica decebut per aquesta situació i, per tant, em centraré només en la trama principal. 

Un noi mor assassinat a casa seva i l'investigador de torn va fent la seva feina. L'autora es centra en la vida familiar del policia, a diferència d'altres autors d'aquest gènere que es centren en les peculiars personalitats que els caracteritzen. Els investigadors de la novel·la negra nòrdica acostumen a ser individus alcoholitzats, amb problemes domèstics, amargats, amb passats tràgics... no obstant, aquí es tracta d'un pare de família amb dona comprensiva i carregada de complicitats amb el marit. El cas té un punt de necrològic que no desvetllaré, però que enganya el lector des del principi. Una noia s'amaga en un far d'una illa abandonada, una illa suposadament carregada de morts... 

Bé, estic content d'haver recuperat un llibre d'aquesta autora, en llegiré algun altre, encara de moment en fa gràcia tornar a algun dels nostres. 

213. Assassins de Camp, de Margarida Aritzeta (i altres)

- Tenim l'opció Assassins del Camp. Més venut per Sant Jordi a Tarragona i és d'autors locals.
- De qui és?
- Peñalver, Aritzeta, Brunet, Cavallé. Gerhard, Xirinacs...i sobretot, Tiñena.
...
Joan, quan arribis a les 14:50, passa'm a veure pel despatx i acabem de parlar d'aquest tema.
...
- Ei Marcel, disculpa, estava pujant la fila.
- Té, en tenim dos. Comencem!
***

I així vull recordar l'inici de l'era Assassins del Camp, de forma abreujada, però bastant ajustada a la realitat. Estàvem a punt de tancar l'etapa Laura Casas i s'esqueia una alternativa ràpida i suficientment atractiva pel Club de Lectura de l'escola. La resposta del Marcel va ser tan expeditiva que calia posar-se les piles i anar per feina. De moment només puc parlar per mi, però les sensacions són boníssimes.

Però, per què vaig proposar aquest llibre al Marcel?

Cal retrocedir una mica en el temps, concretament a la celebració dels 25 anys del casament del Juan i la Mery Mamzeridis. El destí va voler que Moisés Peñalver estigués assegut a la meva taula. També va voler el destí que coincidíssim en una visita al WC i bescanviessim unes cordials paraules que van acabar amb una interessant conversa. 

Va sortir el tema del llibre i li vaig parlar del Club de Lectura. 

La resta ha estat bufar i fer ampolles. 

I el millor és que l'Albert Vilaró i la Noèlia Sergio van donar de seguida la seva benedicció a la tria. 

No sé com acabarà la cosa, però de moment comença genial.

***

La feina serà ara analitzar un recull de 15 relats escrits per escriptors realment impressionants del Camp de Tarragona. De fet, el primer que he pensat és que aquest llibre és com una targeta de visita que et convida a conèixer gent que no havia llegit mai. Com que no vull embolicar-me massa, faré l'1x1 d'Assassins del Camp:

1. La por blanca (Jordi Tiñena): Els prejudicis de l'albinisme africà.

2. Roses de plàstic (Olga Xirinacs): Missatges antropofàgics arribats dels més enllà.

3. A deshores (Tecla Martorell): Assetjament escolar i justícia "a deshora".

4. Somieig (Maria Lluïsa Amorós): Traïció, paranoia i venjança.

5. Em estat nosaltres qui em fet això (Jordi Folck): Assetjament laboral i esquizofrènia. 

6. El buit de la mort (Jordi Ledesma): Ràbia  per la pèrdua i els principis personals.

7. El saxòfon (Moisés Peñalver): L'eternitat del dolor i la venjança indiscriminada.

8. Ni vius ni morts (Salvador Balcells): Un fantasmagòric personatge que reviu i mor misteriosament.

9. Pecats de policia (Àngel O. Brunet): Crònica descontrolada d'una matança inexplicable.

10. Testimoni d'un crim (Joan Cavallé): Violació i assassinat d'un nen amb inquietants culpables.

11. La casa de la boira (Francesc Valls-Calçada): Un cas de l'investigador Guim Solé al Priorat.

12. Encara ens queda el blues (Ferran Gerhard): Crònica urbana auto-protagonitzada.

13. Fecundació (Lurdes Malgrat): El naixement induït de l'odi.

14. Totes les veus que m'acompanyen (Rosa Pagès): Remordiments i la indústria farmacèutica.

15. Mala sang (Margarida Aritzeta): L'esclavatge laboral de les màfies xineses a casa nostra.

***

Analitzar un per un els relats d'aquest recull és impossible. Com a fenomen global val a dir que aquesta és una lectura excepcional, eclèctica en temes, arguments, estils i personatges, però amb el denominador comú de la novel·la negra. Presagio un futur obert i carregat de bones expectatives pel Club de Lectura. Ho veig negre, però negre positiu!

212. L'interior és al final, de Manuel de Pedrolo

Arriba novembre i entra de ple a les meves lectures un nou exemplar de Manuel de Pedrolo, aquest cop L'interior és al final. Es tracta d'un recull de tres històries curtes que s'inicien amb Història qualsevol, el conte que fa seguiment d'una noia de poble que arriba a Barcelona a servir de minyona. L'autor explica la seva evolució a la ciutat i com acaba convertint-se en una senyora de la capital. La nota curiosa d'aquest primer conte és que l'autor va canviant el nom de la protagonista en cada una de les etapes de la seva vida, de manera que ella esdevé múltiples personatges diferents en el mateix context de la gran ciutat.
El segon conte es titula La vida a les dents i narra la vida del Jaume, un home que des de ben petit condueix la seva vida cap al mal. La història gira al voltant d'un seguit d'episodis de la vida de l'home que acabaran duent-lo a la perdició.
I, finalment, arriba el tercer conte que desvetlla el títol del llibre i que porta per nom Interior, justificant així el que semblava el metafòric títol del present recull. Vinga reflexionar sobre el concepte de la interioritat i la seva posició vital i resulta que senzillament es tractava de la posició del tercer conte, al final. Una parella (tots dos de 47 anys) viuen un moment terrible a causa de la malaltia degenerativa de la dona. Al límit de la situació el marit decideix posar fi a tot plegat. Pensant només en ell, no cau en que la vida de la seva filla adolescent tampoc és gens fàcil. Una reflexió sobre el destí que ens ofereix la vida i la capacitat humana de gestionar-la.
Un nou llibre de Pedrolo que consolida les meves lectures d'un dels millors escriptors en llengua catalana.