dimarts, 23 de juliol de 2019

287. Quimaira, de Valerio Massimo Manfredi

Resultat d'imatges de Quimaira de Valerio Massimo ManfrediQuimaira de Valerio Massimo Manfredi és un llibre passable, de fet molt passable i tirant a justet. Ha estat una d'aquelles lectures superficials que et porten a una pretesa història trepidant i et trobes realment amb una pel·lícula insulsa i amb molt poca substància. Un arqueòleg investiga una tomba etrusca i descobreix un phersus. Interpreto que això devia existir i sembla molt interessant, encara que dubto que en aquest llibre hi hagi alguna cosa més destacable. El Phersus en qüestió és un tipus d'enterrament ritual etrusc amb maledicció inclosa on el mort és dipositat en un feretre conjuntament amb una fera terrible. Ambdós, bèstia i mort, conviuran junts la resta de l'eternitat. El descobriment i posterior obertura de la tomba activa la maledicció que acaba fent estralls en un petit poble italià. La fantasia pren un protagonisme especial que ensorra la plausible historicitat de la novel·la. Personatges absolutament superficials (que s'enamoren com si res), una història molt pobra (amb apunts de terror) i una bèstia mitològica/inventada són els ingredients d'un llibre que ni t'atrapa ni t'aporta res. Probablement he llegit llibres i novel·les molt més interessants en les darreres setmanes i aquest títol m'ha deixat  una mica tocat. Sorprèn també que en alguna ressenya que he trobat per internet destaquin el ritme de l'argument i que s'hi trobin puntuacions altíssimes sobre la qualitat del text. Com tot això és molt particular, jo vaig a la meva i particularment penso que si no hagués llegit aquesta història no hauria passat res.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada