dimecres, 7 d’agost de 2019

296. Contes per a les nits de lluna plena, d'Anna Maria Villalonga

Resultat d'imatges de contes per a les nits de lluna plenaM'imagino el següent: trobar-me amb Leo Messi i explicar-li com ha de jugar a futbol, millorar i aconsellar-lo una mica. Seria insòlit i més aviat absurd. 
Només llegir el pròleg de Contes per a les nits de lluna plena d'Anna Maria Villalonga ja t'adones que si ensenyar a jugar a futbol a Messi seria una bestiesa, valorar una novel·la (en aquest cas un recull de petits contes) de l'escriptora barcelonina encara és més delictiu. Em sento com en Moisés Peñalver aquell dia de la trobada del Club de Lectura on ens comentava que anar de bracet amb Margarida Aritzeta el feia sentir un pobre home. Em sento de la mateixa manera, incapacitat per jutjar un referent, quan realment el que he de fer és callar i escoltar, o, en aquest cas, llegir i aprendre.
Després de llegir dos llibres de l'Anna Maria Villalonga, ara m'arribava aquest exemplar recomanat per la mateixa autora. La meva fidelitat literària, aquella de seguir els consells dels amics literàriament perillosos (que per sort, en tinc un munt), feia necessari aconseguir aquest recull de contes i sumar una nova lectura a la meva vida. Sovint m'he autodefinit com un perdedor, de vegades massa cops i tot. Sóc extremadament feliç quan un perdedor guanya, passa poc, però, ¿hi ha alguna cosa millor que ressorgir de les cendres, lluitar contra les adversitats de la vida, perseverar davant de les vicissituds que es van presentant contínuament, mantenir el tipus davant de la fatalitat? Això converteix els perdedors en guanyadors i els guanyadors en mindundis. No oblidaré mai aquell company que em va dir "jo sóc un guanyador" en aquella època quan jo era un dels perdedors més grans de la història. L'Anna Maria Villalonga explica en el pròleg que aquests contes són històries de perdedors i, en una altra banda, que són un exercici d'amor. Si amb aquestes dues premisses et dediques a jutjar, bona nit i tapa't.
Per tant, faré una opinió personal pel meu blog sense escarafalls acadèmics.
Començaré dient que el disseny del llibre és espectacular, tot en general. Si l'editorial pretén aconseguir plaer en la lectura, això ja ho han aconseguit. 
Continuaré amb un detall que penso que és important: si en Jordi Folck destil·la passió per tots els porus, l'Anna Maria Villalonga estima amb la mateixa passió tots els seus personatges. Per aquest motiu he tingut especial cura en cercar aquest amor. Interpreto que quan estimes tant els teus personatges i els crees amb tanta passió, aquests neixen amb ànima. Magnífic, perquè així el concepte VIDA és més real i els episodis dels perdedors estan més propers a l'essència de la naturalesa humana. 
Els textos són tan curts que permeten una segona (o tercera) lectura immediata. D'aquesta manera perceps elements que pots haver descuidat si has llegit anant per feina. A tall d'exemple, en el conte 3, "Dama de companyia", un home mor en un llit d'hospital al costat d'una infermera. Un conte sobre la mort, però descobreixes que literàriament està carregat de més vida que la possible realitat. En aquest cas gosaria dir que la ficció copia o supera la realitat (què fort, no?)
No em vull allargar, per tant aclariré apunts finals per tal de recordar-los pel futur. Els mini contes negres són una passada, els trobo sensacionals. L'homenatge al Príncep Feliç d'Oscar Wilde és preciós. Tota la segona part és una amalgama d'ironies, complicitats culturals, humor (he rigut molt amb les cendres tirades al bosc, en mode "El Gran Lebowski" crec que era),...
Reconec que estic molt sorprès. Estic pensant com dir el paràgraf final...
Entenc que literàriament parlant, acadèmicament vaja, les anàlisis les han de fer els qui hi entenen. Com en el futbol, els tècnics manen, però els espectadors gaudeixen de l'espectacle (i al cap i a la fi són els que paguen). Em passa una mica això, incapaç de jutjar una escriptora d'aquest nivell (seria massa agosarat), estic admirat pel joc, les combinacions, el toc magistral i la definició de... Messi. I és curiós que compari l'Anna Maria Villalonga amb Messi, quan aquest darrer segurament desconeix la definició de la paraula llibre. Que em perdoni, per tant, la somrient escriptora, però els tres llibres que he llegit teus són tan bonics i especials que sense cap mena de dubte els regalaré a les persones que més estimo, perquè l'amor està entre línies i els perdedors sempre som i serem els guanyadors. Un plaer!

1 comentari:

  1. Moltíssimes gràcies. Estic aclaparada per les teves paraules. La veritat és que són relats i històries que m'estimo molt. Realment, com dius, fetes amb amor. Amor pel nostre imaginari, amor pels marginats de la societat, amor per la llengua. Amor. I el llibre en ell mateix és una passada. Les editores d'Apostroph que el van publicar, Alexandra Cuadrat i Annabel Encontra, el van mimar com a una criatura. Els dibuixos, la portada, la tipografia... li diem el "cuquillibre". I sí, penso que és un bon llibre per regalar a família i amics, perquè fa feliç qui el rep (mal m'està dir-ho). A més, amb l'àudio afegit que és una delícia.
    Estic feliç, ja es nota. Molt agraïda, de veritat.

    ResponElimina