297. Un héroe de nuestro tiempo, de Mijaíl Y. Lérmontov

Un dia em vaig trobar en Gerard Castells pel carrer Rovira i Virgili i em va dir que havia de llegir en Lérmontov. Va ser el típic suggeriment que et fan i que te'l quedes perquè qui t'ho diu és una persona molt perillosa intel·lectualment. He conversat poques vegades amb en Gerard, però és d'aquells referents que et ve de gust escoltar. Dit i fet, vaig posar Un héroe de nuestro tiempo de Mijaíl Y. Lérmontov a la pila, ja que tampoc venia d'un títol més o menys. 

Aquest és un llibre extraordinari, un clàssic de la literatura russa que calia llegir. En el pròleg que precedeix la meva edició ja descobreixes que la història gira al voltant d'un jove víctima del tedi. Sorprenent, sí, però emmarcat en una conjuntura concreta tot té més sentit. Ens trobem en el Caucàs de principis de segle XIX i els joves soldats russos disposen de moltes hores de lleure que no acaben de satisfer els seus esperits vigorosos. Segons ens explica el pròleg, aquesta novel·la "encarna els vicis de tota una generació, (...) on els soldats esdevenen paràsits, ho tenen tot i res esperen". El protagonista de la novel·la viu intensament les seves passions, però un cop aconseguits els objectius, perd l'interès i compareix la seva veritable naturalesa humana. Escrit amb una certa dosi d'humor, el narrador explica en primera persona els fets. La segona part de la novel·la consisteix en un diari escrit pel propi protagonista on descobreix realment el seu tarannà vital. El jove reconeix que no és una bona persona, indiscutiblement causa dolor per allà on passa i no se n'amaga. El poder per a ell és controlar les emocions dels altres, ja siguin d'amor, d'odi, de preocupació... Diu que estima els enemics, però no de la forma cristiana, sinó en tant que el distreuen i el mantenen sempre alerta. Tot plegat aquesta és la seva definició de VIDA.
Una història que em feia falta. Nivell màxim i fora del meu àmbit habitual de lectures.