dijous, 29 d’agost de 2019

306. Alguns ocells muts, d'Òscar Palazón

Mentre llegia aquest llibre anava pensant: com pot ser que hi hagi gent que escrigui tan bé? 
De fet, he deixat de prendre notes sobre el que llegia perquè una mica més acabo copiant el llibre sencer. 
Un presumpte personatge s'instal·la en una peculiar habitació d'hotel. En primera persona i adreçant-se a ell mateix viu uns moments de profunda angoixa. Sembla ser que l'individu s'està preparant per assistir a un funeral que tindrà lloc l'endemà. L'habitació de l'hotel pren un caire animat, esdevé el segon personatge en exclusiva dins dels pensaments del protagonista. Una atmosfera que ofega, que atrapa les pròpies sensacions en un pou sense sortida. Durant tota aquesta estona la prosa poètica inunda la teva ànima i t'encomana la vivència que de forma òbvia pateix l'individu. L'autor va sumant reflexions, visions, la natura, els núvols, el metaconcepte de la literatura (si es pot dir això), ... tot un seguit d'experiències que brollen d'una angoixa aclaparant.
Llavors arriba la segona part, esclata la llum i ho entens tot.
Bestial. Una obra d'art. Una novel·la que segons el narrador "no és una novel·la, seria un plagi". Jocs de miralls, imatges difuminades, irrealitats d'allò més reals. Reconec que mentre llegia la primera part anava una mica perdut, gaudint de la prosa, però sense captar l'essència del missatge. Suposo que és la idea, ja que amb la part 2 ens trobem l'altra cara de la moneda, arribant a un tot i a un absolut brillant.
Sí senyor, un llibre d'aquells que augmenten considerablement el nivell de la nostra literatura i tot un regal per a l'intel·lecte. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada