253. La Cara B, d'Esperança Camps

Resumeixo la prèvia: Una novel·la de @LlibresDelicte que em crida l'atenció, La cara B, d'Esperança Camps, regalada per un amic literàriament perillós, @eduardboada i que és prou curta per a un cap de setmana de molta feina...som-hi!

Doncs així ha anat. 

Una lectura àgil, ràpida, entretinguda i amb el record claríssim del Ferran Torrent en la memòria. Fa molt de temps que vaig llegir una pila de llibres del valencià i amb aquesta novel·la he tingut la sensació que me'l retrobava. De fet, fins i tot apareix una menció d'en Butxana entre línies.

M'esgoten les corrupteles valencianes fins a la sacietat (les dels altres també, òbviament) i em prenc aquest llibre com una novel·la negra de denúncia d'aquesta gent. Sembla que durant anys la classe dirigent política del País Valencià va estar en mans de gent sense escrúpols que passarà a la història per fer més mal que bé (i rebentar la construcció) i mantenir-se al poder inexplicablement. Mai ho vaig entendre i sempre m'acabava donant cops de cap contra la paret per poder-ho entendre. En aquesta novel·la he trobat tots els ingredients que tanta ràbia m'han fet en temps passats: corrupció, hipocresies, populismes, tràfic d'influències... 

La trama negra no decep i està en consonància amb aquesta realitat. Els personatges casposos estan descrits al detall i els fets són narrats amb precisió mèdica, on els jocs de trons i les traïcions personals i partidistes són el dia a dia de l'acció. Les morts sòrdides i violentes en un hotel, en l'aparcament d'un club d'alterne i un cos sense vida trobat en un fangar mostren la fosca cara de la mort. Però la veritable cara visible d'aquesta novel·la és la B, la dels hipòcrites que gaudeixen de vides paral·leles i amaguen els seus rostres en somriures profident davant les càmeres. Segurament tots tenim una Cara B, i per tant, no podem jutjar sense córrer certs riscos. No obstant, la proposta de l'autora és magnífica, moderna (malgrat que alguns temes semblen ancorats en el passat) i amb estil àgil i amb tocs d'humor. Molt content, de nou. 

Gràcies Eduard pel teu regal. 

Com sempre dic, amics com tu haurien d'estar prohibits... (saps que sempre estaré al teu costat quan necessitis regalar un llibre!)

252. El somriure de Darwin, d'Anna Maria Villalonga

Deia una usuària de twitter que "era impossible que no m'agradés aquest llibre". 

Doncs, aquesta és una afirmació d'allò més encertada. 

Val a dir que he llegit El somriure de Darwin perquè l'havia escrit Anna Maria Villalonga, així de clar. L'Anna Maria (perdoneu la confiança) ha fet una feina especialment lloable i admirable com a Comissària de l'Any Pedrolo i li devia certes lleialtats no escrites. 

També ho he fet perquè aquest llibre surt de la factoria Llibres del Delicte, una gent que també em cau molt bé. El seu editor, en Marc Moreno, deu ser un caça talents professional o directament un xaval d'allò més espavilat, ja que puc confirmar que els productes finals que treu són un èxit assegurat.

El millor de tot és que després de llegir El somriure de Darwin em sento pletòric alhora de recomanar-lo, ja que es tracta d'una història entranyable, però dura, molt dura (això és innegable). Resulta curiós que sense saber gran cosa del llibre, i només mirant la portada, se m'acudís la idea de comentar que la gosseta i jo l'anàvem a llegir junts. Aquest és un llibre que s'entén millor si tens una mascota d'aquelles que et posseeixen a tu (i jo en tinc dues). 

El llibre sembla un manual d'escriptura general. Si vols escriure un llibre, quasi millor agafar aquesta novel·la i investigar com ha estat escrita. No gosaria dir res sobre l'estil i estructura del llibre, ja que em sento un aprenent al costat de l'autora i, per tant, només comentaré que ha estat una lectura dinàmica, distreta i àgil. He passat els capítols i les pàgines de forma trepidant.

Em sembla molt escaient el concepte de que es tracta d'una "novel·la de personatges". Molt cert, ja que els tres personatges principals que conformen la trama tenen ànima i els fas teus de seguida. Estàs convivint amb ells, veus el que miren i sents el que senten... què bo, un realisme i unes sensacions que pots sentir com a pròpies! I el gos... el gos que també sent i esdevé el quart personatge de la novel·la. 

Sé que l'autora i l'editor són persones que saben tractar els seus lectors. Doncs gràcies per fer-ho. Sou genials. Aquest llibre és extraordinari, ho dic sense cap problema, podeu estar tranquils. 

En aquesta història he trobat denúncia social, antics passats que s'arrosseguen fins l'avui, vides humanes (i canines) que són víctimes del sistema, crueltat, tendresa, empatia... una suma de sentiments que aclaparen el lector perquè cada paràgraf destil·la sensacions amb un estil tan meravellós que et deixa encisat durant segons. 

Ets una gran escriptora Anna Maria (disculpa de nou la confiança), fidel a la nostra llengua com ho va fer el mestre, i tot demostrant amb aquesta novel·la que tampoc cal anar a Noruega per llegir bona novel·la negra. I una cosa més, has deixat el llistó tan alt que tampoc caldria llegir en altres llengües perquè la qualitat del que s'escriu en la nostra és excel·lent (i tu, ...ja m'entens).

251. Tants interlocutors a Bassera, de Manuel de Pedrolo

Un pedrolista com jo no podia fallar a @marcusmorenus i abandonar Tants interlocutors a Bassera de Manuel de Pedrolo a la seva sort. A més, el llibre està prologat per la mateixa Anna Maria Villalonga, que no conec personalment, però és com si la conegués de tota la vida, ja que és un dels referents del pedrolisme a l'actualitat.

Segons l'Anna Maria, "tradicionalment, hi ha cinc novel·les de Manuel de Pedrolo considerades mereixedores de l'ortodòxia del negre". En principi no inclou aquest títol, sinó que l'incorpora al gruix de novel·les que per les seves característiques poden "afegir-se a la llista del crim". Per tant, lluny de discutir res sobre les paraules de la comissària de l'Any Pedrolo, entenc que Tants interlocutors a Bassera és una novel·la social (de les seves) amb tocs de novel·la negra. A més a més, aquest llibre és un exercici estilístic de primera magnitud, perquè realment no saps si estàs llegint teatre o prosa. De fet, això és un text teatral disfressat de novel·la. Com sempre, el mestre de Tàrrega no deixa indiferent, i menys a mi, que el considero una peça cabdal de la meva minsa cultura literària. Llegir un Pedrolo és, com deia en Forrest Gump, com una caixa de bombons, ja que mai saps que aniràs a llegir... És que només amb el títol del llibre l'autor ja et provoca una reacció! Espectacular!

En aquest cas vivim la història d'un home que retorna a Bassera a investigar el seu presumpte origen i troba "interlocutors". Tants "interlocutors" que l'autor s'esplaia transcrivint-los tots des de la perspectiva del protagonista. El jove coneix, descobreix i viu la nova realitat, carregada de personatges, de vides, de misteris i dubtes sense resoldre. En una setmana carregada de feina, les pàgines de la novel·la s'esvaïen maquinals (paraula que sempre m'ha recordat al mestre) i m'apagaven el dia amb sanes vibracions. Habitualment Pedrolo és un autor de re-lectures, però en cas m'estrenava i estic força satisfet.

Resultat del partit:  3 a 0, gols de Pedrolo, Moreno i Villalonga.

250. El Quinto Acuerdo, de Miguel Ruiz

D'entrada sempre em preocupa llegir aquest estil de llibres barreja d'espiritualitat i autoajuda. Després surto eufòric i amb ganes d'afrontar les vicissituds del món i de la vida amb més energia que mai. Una mica m'ha passat amb aquesta segona entrega dels Acuerdos. Si en els Cuatro Acuerdos recuperes la consciència del que som, en el cinquè fas esclatar una bomba nuclear emocional que trenca amb el passat, amb la realitat que vius i t'enreda a renéixer com a ésser humà. Aquesta vegada seria com donar un cop a la taula i enviar a pastar fang tantes tonteries i recuperar la teva essència personal i alimentar-la amb el bo i millor de la vida. Sembla la típica pel·lícula espiritual que ja has vist, però res a veure. Aquí anem pel dret. Ho trobo fins i tot contundent.

Sigues escèptic, però aprèn a escoltar seria el cinquè manament de la filosofia tolteca. De fet, això em porta el record del mestre Francesc Torralba. Escoltar com a base, dubtar de tot i buscar la veritat. Un cop localitzada l'essència del teu ésser, doncs a gaudir de la vida.

He trobat desenes de consells i sentències especialment útils per portar a la vida diària. De fet, són tantes que resulta complicat citar-ne algunes. D'entrada destaco un parany que sovint cometo, el fet d'estar massa pendent de les opinions dels altres. L'autor és taxatiu i contundent: res d'haver de complaure els punts de vista de les altres persones. Cal estimar-se a un mateix i cal alliberar-te d'allò que NO ets. La tasca principal comença per canviar-se a un mateix... I així anar fent, consolidant, estimant, valorant i tenint cura del que som, no del que pensem que som. Després ja gestionarem la nostra vida social.

Aquesta és una lectura necessària per a gent com jo: individus massa sensibles pel que diran, pel que sentiran o pel que pensaran els altres davant les teves accions. El concepte és respectar-se molt, tenir una relació extraordinària amb tu mateix i gaudir de la vida. Molts pensaran que això ja ho fan i que no n'hi ha per tant, però a mi em serveix molt aquest missatge i estic molt agraït (un cop més) a l'Empar per haver-me deixat aquest exemplar que estic segur que m'ajudarà a seguir sent feliç o a ajudar els altres a aconseguir-ho.
I acabo, sense poder evitar recordar aquesta frase, "El lenguaje del chismorreo es el lenguaje del infierno". Això trobem en aquest llibre, un estil clar, contundent i directe al moll de l'òs.

"Els manaments de Moisés", de Moisés Peñalver

(Aquesta és la ressenya d'un llibre que de moment encara no existeix. Desconec si algun dia l'autor arribarà a publicar un recull d'articles amb aquest títol, però si un dia neix la criatura, jo ja hauré dit la meva. El millor de tot és que cada dia ens arriba un capítol al Més Tarragona i les necessitats de moment les tenim cobertes)

No he llegit cap llibre de Moises Peñalver Núñez, no cal. Cada dia una nena de l'escola em porta un exemplar del Més Tarragona i faig una ullada ràpida als "Manaments de Moisés". D'aquesta manera enceto el dia amb una petita rialla😁. Subtil, intel·ligent, agut, "campechanu", simpàtic...ho té tot aquest home. I sobretot irònic, que no falti la ironia en aquest món sovint tan avorrit carregat d'esperits tristos. Espero que si algun dia publica un nou llibre sigui un recull dels articles del Més. Ho petaria. Té molt mèrit això de publicar cada dia un breu relat sobre l'actualitat en clau d'humor. En Moisés és un mestre d'aquest gènere, el té controlat a la perfecció. Només de llegir el títol del "manament del dia" ja tens ganes de saber quina serà la bestiesa que et farà somriure uns segons abans de tornar a la realitat. Però això no és tot. Gràcies a una senzilla conversa on vam parlar del seu conte inclòs als "Assassins del Camp", vaig decidir llegir el recull de relats negres compilat per la Margarida Aritzeta. I després, vaig decidir llegir tots els altres autors de forma independent. Per tant, gràcies Moisés per la rialla diària (efímera, però molt útil) i per obrir-me el camí dels "altres assassins". I no, no ets innocent. Ets culpable de regalar-nos uns segons de felicitat cada matí. ("Genial", tu m'entens!)😁
Assassins del Camp (i 15)

249. El secret de les terres roges, de Lurdes Malgrat

En una societat d'un futur no massa llunyà tres adolescents de diverses parts del món inicien una partida virtual del JOC. El Joc els trasllada a l'Edat Mitjana (o a algun lloc similar d'espai i temps), on cada un dels joves disposa d'un avatar propi. El Joc els parla directament (al cervell, em sembla) i els dicta les accions que han de realitzar en cada moment, ...o com a mínim això passa a l'inici de la partida. Els adolescents, ara personatges del joc, en teoria no són autònoms i viuen uns esdeveniments que desconeixen. 

I jo, innocent criatura lectora del món de les lletres, ja estic perdut, perquè el gènere fantàstic és el meu punt feble de la literatura. El secret de les terres roges de Lurdes Malgrat és una barreja de passat i de futur, dels avenços tecnològics del proper segle XXII i d'episodis inspirats en l'herència medieval. Penso que l'autora assoleix a la perfecció l'objectiu de transportar una història de l'Edat Mitjana al present, venent-la com a una novel·la futurista amb tocs de ciència ficció, aventures i fantasia. El marc del videojoc s'escau perfectament amb el tarannà juvenil de l'actualitat i, evidentment, jo segueixo perdut en l'abisme de la incomprensió. Les fiblades de fantasia tan lloades pels amants del gènere segur que engrescaran a més d'un lector, però a mi, de moment encara no em passa. Això no vol dir que la novel·la no sigui bona, senzillament que particularment em costa molt. Estic molt content d'haver llegit aquesta novel·la perquè demostra que la nòmina d'escriptors dels Assassins del Camp està format per un ventall eclèctic d'autors i estils que honora la seva compiladora. Destaco també la valentia de la Lurdes Malgrat a l'hora de fer novel·la juvenil amb temes propers a elles i ells i de tanta qualitat formal i estilística.

(Assassins del Camp 14. Falta 1: Moisés Peñalver)

248. Irène, de Pierre Lemaitre

Impactant.
Sorprenent.
Inoblidable. 

Després de la lectura d'Irène de Pierre Lemaitre només et pots quedar sense paraules, agafar aire i agrair al destí (o a la persona que te l'hagi recomanat- Gràcies Noèlia) haver llegit aquesta espectacular història. La idea seria no explicar o comentar massa l'argument, ja que tot seria un spoiler de màxima potència. Per tant, poca cosa poc dir-se quan estàs enganxat a un llibre sense poder fer altra cosa que llegir i amb l'únic objectiu d'arribar fins al final. Ni de lluny pots viure aquesta sensació amb els altres llibres que et cauen a les mans. Tot comença escabrós i sanguinari, es va tranquil·litzant una mica el tema i de cop t'adones que la trama t'ha atrapat fins al moll de l'os. 

Qui és el Novel·lista/assassí que porta a la realitat els crims que la ficció ha relatat al llarg dels temps? 

No res, val la pena llegir el llibre.

Una novel·la ideal pel Club de Lectura de Dominiques de Tarragona, ja que aporta aquella dosi de lectura atractiva que pot arribar a tots els públics. Vaig intentar llegir-lo per internet, però vaig ser incapaç (Gràcies Miquel per prestar-me el teu exemplar). Per altra banda, resulta estrany i curiós que jo comencés pel tercer llibre i ara continuï pel primer de la tetralogia. Un desastre argumental, però que supero amb elegància després d'al·lucinar igualment amb la primera entrega. 

Òbviament ara aniré pel segon com un esperitat. 

247. Els crims del convent, de Salvador Balcells

Com sempre, darrere de cada llibre hi ha una petita història (o gran). Aquest cop he aconseguit que l'amic Eduard Boada em deixés el seu exemplar Els crims del convent de Salvador Balcells i així poder assolir la xifra de 13 Assassins del Camp. Estic a dos autors de completar l'elenc literari del recull de novel·la negra de la Margarida Aritzeta...

Pel que fa a aquest llibre, les sensacions han estat realment positives. El millor de tot trobo que és el marc espai-temporal: la vila d'Alcover durant els dies de Nadal i Cap d'Any de 1869-70. Només per això cal posar-se d'immediat el xip de la novel·la històrica, de manera que necessites entendre on ets i què passava per casa nostra en aquells temps. 

Per altra banda, un parell de crims. Ep, ara cal sumar els ingredients de la novel·la negra que facin la història atractiva... Per tant, un exercici complicat que el bo d'en Salvador Balcells executa amb molta destresa. De fet he estat buscant imatges de Tarragona, Reus i Alcover d'aquella època per tal de sumar realitat a la meva humil imaginació.

L'aparició d'un cadàver revoluciona els ciutadans d'Alcover. Sense suport policial, ni recursos, l'alcalde encomana la investigació del cas al sereno i a l'agutzil del poble. Poc es pensava el major de la vila que sota l'aparent innocència de l'agutzil es troba un noi carregat de dots i capacitats intel·lectuals. L'entrellat es va descobrint i tot sembla apuntar que certes forces benestants del poble estan implicades en l'escabrós afer. Es posa de manifest un cop més les corrupteles de la classe dirigent i el peculiar paper que l'església ha anat realitzant durant els segles.

L'autor ha confeccionat una novel·la absolutament fantàstica i necessària pels qui ens agrada la novel·la històrica, detectivesca i ...local! Tot sumat ens regala una magnífica novel·la molt recomanable i que m'ha donat a conèixer en Salvador Balcells. Molt content, de nou!

Assassins del Camp 13 (falten 2)

246. El Faroner, Déu i l'intrús, d'Àngel-O. Brunet

Ostres, ...però què he llegit? 

Què és El Faroner, Déu i l'intrús d'Àngel-O. Brunet? 

Et pot agradar o no (d'això en parlaré després), però resulta impossible quedar-te indiferent. La veritat és que estic convençut que tots els llibres tenen alguna cosa a dir, ...sempre. En el cas dels llibres del tarragoní (en porto 2) em resulta absolutament trencador, original i diferent el particular estil d'articular les seves històries. Es veu que són una suma de guió cinematogràfic, novel·la negra i toc personal de geni. A mi aquest home em sembla un talent nat, un escriptor fora de sèrie. A canvi diré que aquest llibre en concret és com un experiment on a part dels ingredients habituals que he dit abans, a més a més l'autor hi afegeix la ciència-ficció i en fa un còctel explosiu. Sincerament no sé a qui recomanaria aquest llibre... és tot tan estrany, inexplicable i fins i tot absurd, que o bé o deixes a la pàgina 3 o continues en mode oníric fins al final. Jo he optat per la segona opció.

Déu com a personatge, ànimes que van canviant de cos, androides de companys de viatge i un crim... I a això li sumes dimensions paral·leles que es confonen amb realitats que no saps si existeixen o no i, sobretot, molt humor. He de reconèixer que hi havia moments tan bojos que em feia gràcia i tot. 

Finalment, valorant el llibre, buscaria la resposta a la pregunta inicial que em feia?

Què és El Faroner, Déu i l'intrús d'Àngel-O. Brunet? 

Un llibre diferent, recomanable a segons qui, acceptable si t'agafa en bona forma i deplorable si t'agafa en mal moment. Per sort, estava en plan positiu i l'he acabat amb un cert somriure. I no només això, no descarto llegir més material d'aquest senyor. Això sí, sempre amb bon humor, xip canviat i amb ganes de sorprendre't. Per tant, quan tingui un moment vaig pel Taüt de naftalina, seda i cotó, que només del nom, ja flipes.

Assassins del Camp 12 (falten 3)

245. Cent dòlars i una cabra, de Francesc Valls-Calçada

Cent dòlars i una cabra de Francesc Valls-Calçada suma un nou títol d'un altre Assassí del Camp (i ja són 11). La meva relació amb l'autor es resumeix en un cop que ens vam creuar pel carrer (¿). Això és tot. Un dia l'home va sortir al Diari de Tarragona i hores després me'l vaig creuar pel carrer La Nau camí de casa. D'aquell encontre fortuït no va sortir cap amistat, ni res de res, perquè tampoc és qüestió d'anar saludant una persona perquè l'has vist al diari aquell dia (rellegint això no sé si riure o plorar).

Dues coses m'han atrapat d'aquest llibre: Israel com a tema central i l'estructura coral de la novel·la.
Per una banda, sóc un apassionat del judaisme, del sionisme i de la cultura hebrea. No ho puc evitar i el bo de l'Amos Oz (respect) em va seduir fins a la medul·la. 

En segon lloc, m'agraden molt les històries paral·leles que van girant al voltant d'un centre neuràlgic. Aquest llibre m'ha recordat molt la pel·lícula Babel del gran director mexicà Alejandro González Iñárritu, on vas vivint diferents episodis que conflueixen i es barregen entre ells. El lector acompanya els diferents protagonistes en les seves respectives vicissituds, experiències emocionals i vivències personals. Òbviament cada lector pot trobar la història que més l'atregui d'aquesta teranyina. Personalment m'han agradat molt les reflexions dels diferents actors del conflicte palestí, molt ben definides i contemplades sense censura (pares, mares, soldats, periodistes, metges, nens, polítics, cooperants, gent humil, gent influent, àrabs, jueus, islamistes, moderats, ortodoxos,... tota l'amalgama possible de personatges). L'autor fa un exercici de periodisme excel·lent i intenta oferir una versió neutral, malgrat la dificultat de la situació. M'he sentit molt còmode llegint aquest llibre, encara que la història d'amor entre un parell dels protagonistes (semblava un dels eixos de la novel·la), m'ha deixat bastant indiferent. Destaco també el gest de complicitat amb la ciutat de Tarragona i la denúncia especuladora de la promotora de ca la garsa. 

En general he trobat que Cent dòlars i una cabra de Francesc Valls-Calçada és una lectura molt recomanable, molt millor del que m'esperava. Prova d'això és que he necessitat menys de 24 hores per acabar-la, una fita que no sempre passa. 

Molt bé, תודה
Assassins del Camp 11. (Falten 4)

244. A la seva pell, de Raquel Gámez Serrano

Cada dia tinc més clar que l'efecte Assassins del Camp és devastador en les meves rutines literàries. Ja tenia la meva típica llista de llibres pel 2019 i l'entrada del recull de la Margarida Aritzeta m'ha portat a descobrir l'editorial Llibres del Delicte. En Marc Moreno (suposo que és el cap de l'editorial) sembla un bon professional, amb una vista increïble amb els autors que gestiona i amb un tarannà amable i cordial amb els lectors a través de les xarxes socials. De la mateixa manera que sempre he valorat la tasca necessària, valenta i arriscada de l'Eduard Boada amb Ganzell, també destaco l'espectacular aposta d'en Marc Moreno per la nostra literatura en aquests temps tan difícils per a l'edició de llibres. En la meva opinió  Llibres del Delicte exerceix de correcte hereu de la mítica i entranyable Cua de Palla.

El cas és que de tot plegat he arribat a A la seva pell de Raquel Gámez Serrano. No ha estat una setmana fàcil i m'ha costat una mica acabar aquesta novel·la. Penso que la història va de menys a més, i llavors, quan entres en un ritme més trepidant i t'ofegues de la mà de la protagonista... tot s'acaba. Inicialment he viscut aquesta sensació de monotonia rutinària que pot reflectir el fet d'estar tancat en una presó. Una educadora social novella entra en contacte amb un pres que desprèn aires d'innocència. Els dies tancat a la presó, el no tenir res a perdre, els sentiments del dia a dia, el no res... i de sobte, tot reneix en l'interior del pres amb l'entrada de l'educadora. Un bri d'esperança il·lumina el món, malgrat la reticència del noi i la pretesa poca química entre ells (com a mínim la d'ell envers ella). 

Finalment arriba el desenllaç, cruel (o realista en la seva màxima expressió) t'ho miris com t'ho miris. Reconec que la història és dura, molt dura. Aquesta novel·la és un provocació en tota regla que t'obliga a plantejar-te el món carcerari que per sort, desconec. Llegeixo particularment entre línies (i amb certa angoixa) una denúncia molt contundent sobre el sistema judicial i de la gestió de les regulacions penitenciàries. De fet, he quedat astorat amb el pròleg de Rodrigo Lanza que introdueix la novel·la i que he rellegit un cop l'he acabat. 

Entenc aquest llibre més com una eina de servei que com una novel·la negra, o, potser una simbiosi perfecta de les dues coses. Un llibre necessari per aprendre, conèixer i sentir "a la pròpia pell" sensacions que més val no haver de viure. Gràcies Raquel.

243. La guerra dels xiclets, de Jordi Folck

Tinc una història personal amb La guerra dels xiclets de Jordi Folck que va començar el primer trimestre de 2011. En aquell temps impartia una matèria a cinquè de Primària de Dominiques Tarragona que es deia Taller de Llengua, on entre d'altres paràmetres acadèmics promocionàvem la lectura. Aquell trimestre vàrem fer lectura en veu alta, compartida, dirigida, teatralitzada, comprensiva... amb el llibre del bo del Folck. El millor de tot és que l'activitat culminava amb la visita i xerrada del reusenc a la nostra escola. Una xerrada que va ser un èxit total, però a la qual no vaig poder assistir per problemes d'horari (segurament devia estar en una altra classe). D'aquell dia ens va quedar un gran record i un llibre signat i dedicat als lectors apassionats del Sant Domènec.

Vuit anys després segueixo treballant a l'escola i en Jordi Folck segueix escrivint amb èxit llibres infantils i juvenils (n'estic segur). El retrobament em va arribar de la mà dels Assassins del Camp i amb el meu objectiu de llegir de forma independent cada autor que va participar en el mencionat recull de la Margarida Aritzeta. Vaig llegir el ja ressenyat Vols fer el favor d'apujar-te els pantalons, em vaig aconseguir un altre títol que em va recomanar directament l'autor El manuscrit de les bèsties (el seu testament literari, diu ell!) i vaig recuperar La guerra dels xiclets per a llegir-lo cada nit abans d'apagar els llums del dia amb el meu fill Jan Pol de 10 anys.

Hem fet una lectura com aquella de fa vuit anys (en veu alta, compartida, dirigida, teatralitzada, comprensiva), però en aquest cas en exclusiva pel meu fill i imaginant-nos que cada dia tocava un episodi de Netflix:  25 capítols del llibre, 25 episodis (papa, això no és Netflix, és un llibre!). I de passada vaig canviar el nom del protagonista (nom curiosament molt semblant al d'un escriptor anglès de llibres infantils Roald Dahl) pel de Jan Pol, nom curiosament clavadet al del meu fill (perdona la llicènca Jordi, però això encara ho feia més interessant!). 

La lectura del jove clàssic ha estat un recurs d'aquells que ajuden a compartir hores de qualitat amb un fill. L'argument és senzill, però molt original. La reina d'Anglaterra s'enganxa un xiclet al peu i cau al terra el dia de la seva coronació. S'inicia així una guerra contra els consumidors de xiclets, majoritàriament nens i alguns adults amb fosc passat de seguidors d'aquest execrable consum.

Em pregunto si malgrat el pas del temps el llibre d'en Folck segueix vigent. Parlo per mi i responc públicament de forma afirmativa. Vaig aprofitar per fer una mini enquesta al nens i nenes actuals de cinquè i em comentaven que és un llibre que encara agrada. Sí, Jordi, encara agrada després de 20 anys d'haver-lo escrit i malgrat el canvi generacional i tècnic tan bestial, La guerra dels xiclets encara és un llibre que un profe pot recomanar. Aquest és el teu èxit i estic molt content de fer-t'ho saber, agraint-te la gran tasca que estàs fent en la transmissió dels valors de la cultura i de la passió per la lectura en la gent jove. Com ens animaves fa 8 anys, estic segur que aquest llibre i els altres que has publicat ens serveixen per a armar-nos de lletres i sortir victoriosos en la guerra de la vida.

242. Setmana de difunts, d'Olga Xirinacs

No és un misteri que l'Olga Xirinacs és un mite de la literatura local i catalana en general. Fer una ressenya sobre un sol llibre de la tarragonina és una temeritat i un risc heroic, ja que segur que es comet un acte d'injustícia absolut respecte la globalitat de la seva obra (i encara més si et repasses la seva bibliografia i comproves la mà de premis i distincions que ha aconseguit. Espectacular i realment flipant, perquè no dir-ho així). Però el cas és que jo escric el meu blog al meu aire i si ara he tornat a llegir aquesta autora és gràcies als Assassins del Camp. 

Vaig conèixer i parlar amb l'Olga Xirinacs a principis del 2000. Vam coincidir cadira per cadira en la presentació del llibre Llegendes Històriques de Tarragona al Pretori. La vaig reconèixer i vam parlar una mica. Em va resultar una persona molt afable i em vaig animar a llegir alguns dels seus llibres publicats fins al moment (recordo un simpàtic Sucant el melindro que encara ronda per casa).

Setmana de difunts és una novel·la negra a la tarragonina, que sempre ve de gust. Un inici cruel, la mort d'una nena de 14 anys, presumptament assassinada o morta de forma violenta obre el teló de la trama. La mare i el pare reaccionen de forma diferent a la sorprenent i macabra troballa i la tensió va en augment a mesura que es van descobrint secrets i més secrets. Un sospitós professor de piano i una encara més sospitosa mestressa de casa de barrets de la Part Alta compareixen en una teranyina de personatges foscos i de doble vida. 

Personalment he trobat una història àgil i molt entretinguda. També m'ha sorprès la senzillesa de l'estructura, amb capítols curts i amb missatge concret, personatges clarament definits des del començament i un misteri que no acabava de resoldre's. I difunts, bastants difunts...

Reconec que em feia molta mandra aquest exemplar. Recordava textos de l'autora llegits quan jo era jove, i després de la complicada lectura d'en Ledesma, això se'm presentava massa dur. No obstant, Setmana de difunts m'ha enganxat, entretingut, engrescat a llegir algun exemplar més de l'escriptora/mite i, en general, m'ho he passat pipa. Necessitava llegir aquest estil i ho he trobat en aquest llibre, així que estic molt content. Content i feliç de llegir l'escriptora per excel·lència de casa nostra!
Assassins del Camp 10. (Falten 5)

241. Revivir en verso, de Marta Garcia Marco

Revivir en verso de la Marta Garcia Marco és un llibre de poemes (cal explicar-se bé, tenint en compte que es tracta de la primera ressenya d'aquest gènere en el meu blog literari!). La meva cultura poètica es resumeix en les cançons de Lluís Llach, els versos de Martí i Pol, algun sonet de Shakespeare que vaig llegir de jove i uns poemes que va recitar un jove en un Talent Show a nivell estatal. Considero que la poesia és un gènere molt complicat i subjectiu, necessari pel qui l'escriu i per consum a petites dosis pel qui la sap gaudir. 

Els poemes de la Marta m'han arribat gràcies a la Rosa Maria Caparròs, companya de l'escola i que té certa relació d'amistat o parentiu amb l'autora. La Rosa Mari va fer un suggeriment al Club de Lectura de l'escola i de seguida em va deixar el llibre. En opinió de la meva companya Revivir en verso és un llibre ple de sincers sentiments i vivències, de petits moments viscuts que encomanen tendresa i malenconia. Una obra recomanada per a un contacte inicial amb la poesia, de lectura fàcil i que ens transmet molt bones sensacions.

Estic totalment d'acord amb aquestes paraules. Quan em toca llegir prosa poètica ja pateixo per les conseqüències, ja que sovint em toca tirar enrere i tornar a llegir el text fins a entendre bé l'argument. Llegir poesia ja em resulta tot un repte... 

Un repte que en el cas d'aquest llibre resulta menys perillós, perquè, tal i com diu la Rosa Mari, els poemes de la Marta semblen creats per a un contacte inicial, per afrontar-los sense por. L'essència de cada poema es fa visible de seguida, transmet el seu missatge i et provoca certa reflexió. Ho hem posat en pràctica la Sònia i jo, ja que hem repetit l'experiència d'altres cops i hem llegit els poemes en veu alta aquests darrers vespres abans d'apagar el llum del dia. Amor, somriures, il·lusions, desil·lusions i alguns retrets són alguns dels temes d'aquests poemes, que s'intercalen també amb curts textos en prosa amb reflexions que evoquen la nostàlgia i certa melangia.

Destaco també el format i les il·lustracions del llibre, magnífics dibuixos originals de la pròpia autora.

Estic molt content, ja que puc dir que he acabat gaudint de la poesia. He superat un repte que m'ha facilitat l'autora i que pot fer que perdi una mica la por al gènere. 

Gràcies Rosa Mari per aquest suggeriment i la gentilesa per prestar-me el teu exemplar.

240. La noche sin memoria, de Jordi Ledesma

Un altra peça de caça major ha aparegut en el meu panorama literari. De nou, un altre fill dels Assassins del Camp, en Jordi Ledesma, ha passat per les meves mans. Aquest autor venia precedit d'una opinió d'alt voltatge, la del meu amic Eduard Boada, pronosticant que Ledesma serà un dels candidats a arribar més lluny en el món de les lletres, en aquest cas, en llengua castellana (pel fet que escriu en aquesta llengua). També m'ha anat molt bé que la Noèlia Sergio em prestés el llibre, ja que no està resultant massa fàcil aconseguir exemplars dels 15 autors del recull de l'Aritzeta.

La noche sin memoria sobta immediatament per la densitat estilística, qualitat prosaica, verbal, vocabulari exquisit,.. una prosa realment excelsa, ideal per a lectores exigents que busquen gaudir del mitjà d'expressió tant o més que del text en qüestió. Aquest llibre és un manual d'escriptura que explica una història, una narració que he trobat lenta, evidentment perquè el plaer de La noche sin memoria està en el detall de les paraules. Si busques un llibre trepidant que et faci passar les pàgines com un esperitat, aquest no és el teu llibre. Per altra banda, si vols saber com convertir una història qualsevol en una peça d'art o un objecte de valor literari sense preu, aquest és el teu model. Per tant, el llibre del Ledesma m'ha sorprès gratament per la qualitat literària i m'ha costat una mica de llegir. No cal mentir, i per tant afirmo sense vergonya que m'he trobat diversos cops tirant enrere per no perdre el fil conductor de la història. Estic plenament d'acord amb l'Eduard que el tarragoní arribarà lluny, ho ha de fer, perquè la llengua castellana té ara mateix un exponent literari d'avantguarda de primera magnitud.

Assassins del Camp 9 (falten 6)

239. Me'n torno al carrer Kieran, de Mª Lluïsa Amorós

Me'n torno al carrer Kieran, de Mª Lluïsa Amorós és un llibre que mai de la vida hauria llegit si no hagués estat pel fenomen Assassins del Camp (ho dic ras i curt i no m'avergonyeix). De fet vaig descobrir aquest exemplar a la secció de llibres juvenils de l'Editorial Barcanova. D'entrada, cap problema, però la novel·la juvenil no seria pas el material que busco per a mi en aquest moment de la meva vida (a no ser que insisteixi en alimentar el nen que porto dins, com em va dir l'escriptor anglès Anthony Horowitz). No obstant, de seguida em vaig adonar que aquest no seria un llibre tan simple com en un principi em figurava.
La novel·la gira entorn un noi de 18 anys, en Bru, que carrega amb un passat tràgic a causa de la mort dels seus pares en un accident. Instal·lat a Irlanda a casa d'una tia, torna al seu Reus natal per passar unes vacances d'estiu. Si hi ha una paraula que defineixi aquesta història és sensibilitat. L'autora explica les situacions, descriu els personatges i narra els fets amb una sensibilitat que m'ha deixat parat. Tendrament exposa els sentiments del noi protagonista i converteix una novel·la pretesament juvenil en una història impecable d'emocions humanes.
No esperava quedar-me enganxat a aquest llibre, realment em pensava que era un tràmit més cap al meu objectiu de llegir els 15 Assassins del Camp i, per tant, la sorpresa ha estat majúscula. Durant els dos mesos que en Bru passa a Reus no passen grans coses efectistes i aventures desbordades i passionals pròpies d'un adolescent en període vacacional. De fet, el jove porta un pas d'avantatge respecte els altres nois de la seva edat i actua amb la maduresa pròpia d'aquells als que la vida s'ha acarnissat amb duresa. En Bru troba cinc anys després de la mort dels pares el diari que la mare escrivia i, d'alguna manera, es retroba amb ella, creant un nou vincle amb la mare perduda. En Bru té les emocions sota control, gestiona les amistats amb prudència i s'enamora d'una noia sense deixar-se portar per la passió.
Carai, m'ha agradat molt tot, i ...ara que ho penso, encara més.
Assassins del Camp 8 (falten 7)

238. Els morts no parlen, de Miquel Aguirre

He llegit aquest llibre perquè vaig trobar un piulada accidental de @hatsuan (que realment no sé qui és) on afirmava que li faltaven pocs exemplars per acabar-se la col·lecció de Llibres del Delicte (em sembla un projecte de futur engrescador). Un d'ells, Els morts no parlen, de Miquel Aguirre, va caure a les meves mans també de forma accidental. Tantes casualitats accidentals no podien ser més que un bon senyal, així que, endavant les atxes! La persona de nom @hatsuan afirmava alguna cosa així com que calia apostar per gent de casa nostra, un fet que comparteixo totalment i que agraeixo a editors tan valents com en Marc Moreno de Llibres del Delicte. Resulta que jo tenia el llibre a casa i em vaig animar a llegir-lo, aparcant la meva pila cada dia més alta...

Aquesta és una història divertida i fresca que barreja la novel·la negra amb tocs d'humor i que et fa passar una bona estona. Els personatges m'han semblat gent propera, una banda de perdedors locals que s'emboliquen en un afer de mafiosos i que ensopeguen un cop i un altre amb errors i pífies. M'ha sorprès la presència de l'humor en el pretès ambient sòrdid que es respira habitualment en la novel·la negra i, per moments, em pensava que llegia una novel·la juvenil. Això no vol dir que no m'hagi agradat, al contrari, el contrapunt em divertia i m'entretenia alhora, potser el principal motiu pel qual jo llegeixo. El cas és que un pobre home descobreix un cadàver al seu terreny i decideix associar-se amb el seu cosí (mafiós de pacotilla) per tal demanar un rescat a la família del mort. Això no podia acabar gaire bé, i les defuncions dels protagonistes van encadenant-se una rera l'altra. M'ho he passat bé, no ho puc negar, encara que m'ha agafat en uns dies especialment carregats de feina i no he pogut dedicar gaire temps a la lectura. Gràcies doncs @hatsuan i Marc Moreno per ajudar-me a triar aquest llibre.

237. El món groc, d'Albert Espinosa

Aquest era el llibre de l'Espinosa que més mandra (bàsicament por) em feia de llegir. No m'atreveixo ni a anomenar la paraula "càncer", hipocondríac de mena com sóc i amb la memòria ben fresca amb persones que han marxat massa aviat a causa d'aquesta malaltia. El fet que el càncer sigui el punt de partida per alegrar-me la vida se'm feia una tasca extremadament estranya i paradoxal. No obstant, he entès el missatge i he captat el sentit del concepte d'El món groc amb certa sorpresa.

La primera part és l'embrió de les futures novel·les sobre la felicitat que l'autor va escriure a posteriori. Per tant, malgrat que no era la primera vegada que rebia els contundents missatges positius i vitalistes de l'Espinosa, ara he entès quin és el seu origen. Aquesta primera part no sorprèn si ja t'has llegit algun altre exemplar del barceloní. 

El que més m'ha sorprès d'aquest llibre és el fenomen del concepte "groc". Resulta que l'autor ens explica una nova gradació del terme amistat que vaig aprendre en primera persona. A partir de les relacions breus, però absolutament intenses que es poden crear en un hospital, sorgeix la figura del groc. He flipat molt perquè vaig conèixer un groc a Vall d'Hebron i jo no ho sabia. Realment no sabia definir el grau d'amistat que tinc amb el Manolo Iratxe (que és com l'anomeno com a contacte del meu mòbil) fins que no vaig acabar el llibre ahir. 

Puc parlar d'amistat? No. No tenim prou confiança, ni anys de relació, ni conec la seva família, ni res...  És cert el que diu l'Espinosa. 

El groc és una persona que coincideix en un moment i un temps determinat de la teva vida i que pot arribar a confondre's amb un amic. En Manolo és el pare de la Iratxe, una nena que compartia habitació amb Yasmine al materno-infantil de la Vall d'Hebron de Barcelona. Potser no vaig arribar ni a tenir més de 4 converses en persona, però el vincle que vam crear va ser estranyament fraternal. Molts cops he reflexionat sobre aquesta "amistat hospitalària" i no entenia com es podia sentir crear una relació tan profunda, sorprenent i humana alhora en tan poc temps. L'Espinosa ho explica i clava moltes coses que necessites haver viscut per entendre-ho. 

Desconec si a la vida em creuaré amb altres grocs o grogues, però en aquest cas el llibre de l'Espinosa explica una realitat que confirmo sense cap mena de dubte: existeix un Món Groc i és una passada.

236. Llibre de plagis, de Rosa Pagès

Reconec que Llibre de plagis de Rosa Pagès és una herència directa dels Assassins del Camp. No tenia ni la més menor idea a què ni a qui m'enfrontava. El títol té un punt pedrolista, d'aquells que et fan pensar: quin seran els plagis o els plagiats? 

La resposta m'ha semblat clara: aquest llibre és un recull de fotografies de personatges reals i alguns episodis de les seves vides (segons la contraportada un catàleg de personatges intranscendents). L'estructura general està constituïda per breus textos, alguns realment breus, on individus (gent normal i corrent més aviat de l'estil perdedor com jo), pateixen desenganys, misèries, desamors,... (vaja, les sensacions habituals de qualsevol individu vivent). Detecto també cert to reivindicatiu en alguns dels contes, on els protagonistes inventen o re-inventen presents que substitueixin les seves monòtones vides del tot buides de contingut. M'ha semblat molt curiós llegir el conte "Dimecres", una mena d'història molt similar a la de La noia del tren de Paula Hawkins. Un home agafa els tren cada dimecres només pel fet de trencar la monotonia de la seva miserable vida. Finalment destacaria la qualitat literària i estilística del recull, així com de la varietat d'històries i de personatges. 

No obstant, no he sentit aquella química del plaer literari que fa que la lectura t'absorbeixi de dalt abaix. He trobat que els temes aborden sensacions una mica desencisadores, nostàlgiques,... massa trist tot plegat just en un moment quan em calia un chute d'emoció i bogeria. Són moments vitals, és clar, i ara potser em cal aventurar-me, autoajudar-me o ennegrir-me una mica. Potser m'he vist plagiat a mi mateix entre les línies d'aquest recull, tot just quan necessito sentir-me una mica com en Thomas Magnum.

Assassins del Camp 7 (Falten 8)

235. Los cuatro acuerdos, de Miguel Ruiz

Cal anar fent lectures que t'aportin bons arguments, pràctiques i consells que t'ajudin a convertir-te en una millor persona. Bé, el cas és que com les coses no passen per casualitat (diuen), vaig caure a l'escola Dominiques després d'una decebedora etapa professional de la meva vida. Pensava que acabava el món i tot just va començar. Vaig trobar la millor feina que una persona pot desenvolupar i vaig conèixer persones noves, entre elles l'Empar, algú especial, algú diferent amb característiques extraordinàries. Sí, conversar amb l'Empar és com una bona lectura, ...d'aquelles que aporten bons elements, arguments i consells que t'ajuden a ser una millor persona. El cas és que Los cuatro acuerdos de Miguel Ruiz m'arriba de la mà de l'Empar.

Encara que de vegades sóc una mica escèptic amb els temes de l'autoajuda, aquest és un llibre prou interessant.  Sóc escèptic perquè crec que cadascú és com és, així, en plan essencial. Si et toca ser un mascle alfa vas perdonant la vida a la gent i dorms tan tranquil, si et toca ser un mindundi, mala sort per tu i tires com pots. 

Independentment de com sigui el lector que s'afronti a aquest llibre, la filosofia tolteca ve inspirada per quatre acords fonamentals que pots anar-te repetint constantment:

- Les PARAULES (què diem, com ho fem, paraules impecables, paraules positives, adients, curoses, amables, sensibles,...)

- Res és PERSONAL (el que diuen els altres sobre nosaltres és la seva brossa emocional que cal defugir. Jo sé el que sóc. No et prenguis res personalment perquè, si ho fas, t'exposes a patir per no-res)

- No fer SUPOSICIONS (acabem creient les nostres mentides)

- Fer sempre el MÀXIM que puguis (et tranquil·litza i et fa sentir millor davant l'adversitat)

Aplicant aquest mètode poden assolir-se grans objectius emocionals i aconseguir una vida més plena. Probablement hi ha persones que diran que això ja ho saben, que no cal llegir un llibre per recordar-te que cal ser fort o que cal afrontar la vida amb el típic es lo que hay. No he entès mai aquesta premissa i seriosament sento que no vaig néixer per assumir coses que no entenc. 

Bé, gràcies Empar per aquest llibre i ja pots anar preparant la segona part, que amablement et demanaré tan aviat com et vegi en persona. 

234. Gatos rumberos, de Ferran Gerhard

Si ets un tio conseqüent amb la vida que t'ha tocat, el que has de fer quan llegeixis alguna cosa d'en Ferran Gerhard és plantar-te al Moto Club (com a mínim), buscar-te un racó mig amagat i acabar Gatos Rumberos amb la solemnitat que requereix el moment (consideraria una vulgaritat altres opcions més bucòliques). 

Resulta que entre el meu pare i el bukowskista escriptor tarragoní hi ha una certa amistat que ha fet que tingui 4 dels llibres d'en Gerhard a casa, tots 4 signats i dedicats pel mateix autor. El pare un cop em va dir et regalo llibres i no te'ls llegeixies. Fals, el que passa és que el pare no sé si coneix l'estil del seu presumpte amic, ja que per a fer una lectura dels bitacorismes i els guiguismes del col·lega cal posar-te en mode high attention. També pots anar fent-te unes quantes canyetes (consumició mínima), però des de que no bec la vida és menys divertida...

Llegir Ferran Gerhard és un repte dels grossos, partint però, que Gatos Rumberos és un excel·lent llibre de prosa exquisida i subtil. Els bitacorismes dels altres llibres són com la versió bukowskista dels còdols de la Laura (perdó, però jo ja m'entenc). És aquesta idea de gratar les sensacions fins tocar el voraviu de l'ànima i traslladar-la a paraules i frases. No dic que s'assemblin, sinó que en ambdós autors hi trobes textos que són com un bon Montsant: tastar en boca (entendre el que puguis, vaja) i assaborir tranquil·lament (allò que has pogut captar).

Gatos Rumberos et porta de la mà als garitos noctàmbuls i centres neuràlgics de la Tarragona de barra, cubates, racons sòrdids, parroquians entranyables (o no), substàncies sospitoses, cafès sols a primera hora del matí..., des del mític Bar Boada, al Moto Club, al Petit Tarraco, al Cantábrico o al mateix Riojana entre d'altres (els coneix tots?). 

L'autor escriu de forma excepcional i crea sinestèsicament una banda sonora que t'acompanya a cada capítol. Personatges amb nom i cognom que han de patir les misèries de les seves vides, melangies perdudes i futurs poc encoratjadors configuren l'elenc de tarragonins que apareixen per aquesta història. Resulta també, si més no, peculiar, que aparegui un personatge, el nom del qual coincideix exactament amb el de l'autor del llibre (al més pur estil hitchcocknià), un fet que també s'esdevé en el relat d'en Gerhard als Assassins del Camp. Casualitats. Una novel·la (suposo que ho és) amb un final correcte i lògic, coherent fins la darrera pàgina. He de reconèixer que m'ha agradat més aquesta segona lectura que la primera i estic, fins i tot, per anar a la recerca dels bitacorismes perduts. Gràcies al pare que em va regalar els llibres en Gerhard he sumat un nou Assassí a la meva llista.
Assassins del Camp 6 (falten 9)

233. Vols fer el favor d'apujar-te els pantalons?, de Jordi Folck

La meva relació amb en Jordi Folck és una mica especial. Resulta que durant un trimestre vaig estar llegint, comentant i treballant el llibre La guerra dels xiclets amb els meus alumnes de cinquè de Primària de Taller de Llengua, amb l'opció, finalment aconseguida, de conèixer l'autor i passar una estona amb ell a la mateixa escola. Dic aconseguida, però ho va ser relativament, perquè en Jordi Folck va venir a Dominiques, va ser genial, els i les alumnes van gaudir al màxim, però jo estava en una altra classe el dia de la xerrada i em vaig quedar amb les ganes de conèixer l'autor. Coses que passen.

Després vaig llegir el seu conte dels Assasins del Camp i em va encantar. Anàvem bé, doncs!

Finalment, en el meu objectiu de llegir els 15 autors del recull mencionat, he llegit Vols fer el favor d'apujar-te els pantalons?, ja que La guerra dels xiclets és més aviat per a un públic infantil (de fet, tampoc m'hi veia rellegint això dels xiclets). Llegir una novel·la juvenil també em feia certa gràcia (mola bastant i rejoveneix l'esperit) i em vaig posar les piles. Penso que en Folck és prou llest per parlar l'idioma de l'adolescent i s'aventura a escriure una història que pot despertar fàcilment l'interès del jove lector. Aquesta és una novel·la fresca, actual (en el moment de la seva edició) i que comprèn perfectament la mentalitat d'un jove. La moda de portar els pantalons una mica baixats, de manera que es distingeixin calces o calçotets va estar en vigor durant un temps. Després van ser les gorres, els pentinats mig rapats, pantalons trencats, etc... qualsevol nou tret identitari que crea cada generació i que xoca directament amb la mentalitat dels pares de les criatures.
En Folck ha escrit una novel·la divertida, simpàtica i amb prou arguments per a fer reflexionar pares, mares, filles i fills. Tot s'hi val en el món de les modes? Són simples provocacions? Són alguna cosa més que una peculiar peça de roba malgirbada? 
Tot plegat una bona proposta que em va fer riure, pensar i passar una bona estona. D'això es tractava!

Assassins del Camp 5 (falten 10)

232. Rapsòdia per a un mort, de Margarida Aritzeta

Em fa molta il·lusió haver llegit aquest llibre perquè me'l va anunciar l'Eduard Boada abans que sortís, perquè el va recomanar públicament en Marcel Pallejà i perquè me'l va deixar sense dilació l'Albert Vilaró. Per tant, venia precedit per les millors vibracions que els amics poden traslladar a aquest humil lector. A més a més, arriba de la mà dels Assassins del Camp, la proposta del Club de Lectura de Dominiques, mitjançant la qual vaig decidir ampliar la lectura del llibre amb un títol independent de cada autor del recull (aquest és el 4t).

Rapsòdia per a un mort, de Margarida Aritzeta és un llibre descaradament pels tarragonins/es. Recordo quan busco per Google Maps els marcs geogràfics de moltes novel·les que llegeixo perquè em fa gràcia saber més o menys on s'esdevenen els fets. Recordo buscar carrers d'Oslo, Estocolm, de les Antilles o, fins i tot, de la propera Barcelona. En aquesta novel·la el marc és "casa nostra", especialment els que voltem pels carrers de la Part Alta dia i nit, dels amics del Tito, el carrer del Vidre (centenars de cops he travessat aquest carrer en els darrers anys tot recordant com el malaurat Javi m'explicava que el passava de punta a punta en cotxe), del Bosc de la Marquesa (un clàssic de les excursions escolars), de Ca l'Ardiaca, del Cos del Bou, del carrer Mediona, d'Escrivanies Velles, d'un col·legi de monges del carrer Rovira i Virgili (serà el nostre, o l'altre?), del mític (ja podem dir-ho), del mític Bar Boada (la breu descripció que en fa l'autora d'aquest espai és de traca i mocador)... és un no parar de viure-ho tot com si fossis allà.

Llavors penses que estàs llegint una novel·la, encara que em desconcertava tant el marc que a penes seguia l'argument. No m'havia passat mai (potser una mica amb en Tiñena), però en aquest cas, de vegades el marc superava la ficció. Aquesta és una novel·la divertida, àgil i simpàtica, de fet, m'atreveixo a dir que he passat les pàgines gaudint amb autèntica distracció i plaer personal. M'ha sorprès també l'explosiva actualitat de la societat presentada, amb referències al yihaddisme, el 155, el mal rotllo entre els cossos policials, jutges "presumptament"polititzats...

Però és que, a més a més, els protagonistes del llibre són els gitanos de la Part Alta, els meus veïns. Val la pena constatar l'esforç que ha fet l'autora per traslladar al text la manera de parlar des gitanos (m'imagino el corrector del Word tornant-se boig mentre escrivia). Aquí apareix una de les millors persones que he conegut mai. El vaig anar a veure ahir mateix per dir-li que havia de llegir aquest llibre. Ramon Sentís, Tecler d'honor 2018 i hereu d'una de les nissagues geganteres gitanes més antigues de la ciutat. Els gitanos com a referent en una trama ciutadana salpebrada amb dosis de novel·la negra i realitat quotidiana... vaja, vaja, quin plat més suculent!

Senzillament, una gran lectura, molt recomanable i susceptible de ser portada a un bon debat de Club de Lectura... Ja veurem si algú es posa les piles i organitza alguna cosa, seria genial.

Assassins del Camp 4 (falten 11)

231. Curs de feminisme per microones, de Natza Farré

Quan la Noèlia Sergio et recomana un llibre tu no tens un compromís amb ella, tens l'obligació de llegir-lo i anar per feina. Això he fet amb Curs de feminisme per microones, de Natza Farré, un llibre que d'alguna manera t'obliga a reflexionar i a auto-definir-te. Suposo que quan la Noèlia em va deixar aquest llibre, ja s'imaginava que no trobaria un prejudici frontal i una negativa per part meva per llegir-lo (no li recomanaria que ho provés amb el meu pare, això sí). 

Aquest és un llibre "provocador" que argumenta amb dades irrefutables que vivim en una societat que té integrada i consolidada la figura masculina com a centre del funcionament de la societat. "Provocador" perquè òbviament no deixa indiferent, ja siguis home o dona. La veritat és que la lectura (divertida, amena i àgil) d'aquest llibre m'ha obert alguns interrogants i m'ha despertat certes inquietuds. No es pot negar l'evidència, però tampoc puc opinar lliurement sobre aquest tema sense caure inconscientment en un cert "masclisme" que tot home pot tenir pel simple fet de "no ser prou feminista". També m'he adonat que sóc més "feminista" que moltes dones que conec i que si no participo més en aquest debat és, precisament, perquè estic al bàndol guanyador i no em cal (conclusió que extrec de la lectura del llibre). No li discuteixo a la Natza Farré els seus arguments, la seva manera de gestionar el tema ni la contundència de les seves afirmacions. Tampoc em puc sentir culpable per ser home (ara hauria d'estar fent el sopar amb la meva dona, enlloc d'escriure aquesta ressenya), però sí que és cert que queda camp per córrer i que en aquesta "lluita" (no m'agrada gens el terme, ja que lluita implica enemics i adversaris), no em quedaré com a simple espectador, procuraré aprendre dels errors passats i en endavant contemplaré la nostra societat amb una perspectiva diferent.

230. Dels sols i les llunes, de Tecla Martorell

Així, d'entrada, si et pregunten de què va aquest llibre de la Tecla Martorell, mires la portada i pots deduir que ens trobarem a Tarragona (pel detall de la barana del Balcó del Mediterrani) i que el tema anirà al voltant d'episodis alguns lluminosos i, d'altres, potser més foscos. De la mà dels Assassins del Camp m'arriba Dels sols i les llunes, tota una premonició de títol en plan Pedrolo... 

Doncs si has pensat això, més o menys encertes la juguesca, ja que aquesta història s'emmarca a la ciutat, però també al poble. Una simbiosi de dos marcs, l'urbà i el rural on es configura una àmplia teranyina de personatges. La Remei, una jove del petit poble tarragoní de Sàperes (desconec a quin poble real es deu referir), descriu el seu passat i les persones que va trobant-se pel camí. Una vida complicada que, com els fanals que es treuen la nit de Tots Sants al poble, s'acompanya de llums i foscors amb esdeveniments més o menys agradables (més menys que més). La noia, malgrat l'estret lligam familiar que té amb els pares, fa un pas endavant i marxa del poble. Els seus germans també sortiran del poble i consolidaran una "fugida" que no deixa de ser un exemple del que devia succeir en la dècada dels seixanta al nostre país en el món rural. La vida de la Remei transcorre amb més pena que glòria, fins que arriba el dia de decidir la venda de la casa del poble. Un moment crucial que pot marcar definitivament la seva renovació vital i que va més enllà d'una simple transacció comercial.

Personalment ha estat un llibre que he trobat complex per la gran quantitat de personatges que apareixen, alguns d'ells retrats fidedignes de membres de la societat del moment: el mestre, el mossèn, el guàrdia civil, els veïns, les amigues, les "noves" amigues... però també pels complicats retrats psicològics dels diferents membres dels seu entorn familiar: la mare, el pare, el tiet, els germans... Una protagonista a qui li toca patir, i molt, "farta de funerals de gent que estimava", que demostra que la Tecla Martorell és capaç de crear un personatge amb sentiments tan creïbles que m'atreviria a dir que han estat inspirats en pròpies vivències de l'autora.   

De la mà d'una gran escriptora ens arriba Dels sols i les llunes, una crònica històrica de primer nivell que em permet sumar ja 3 Assassins a la meva llista...

Assassins del Camp 3 (falten 12)

229. Oller davant un boc de cervesa, de Joan Cavallé

El segon autor que m'arriba de la mà dels Assassins del Camp és en Joan Cavallé i la seva obra de teatre Oller davant un boc de cervesa o la revolta dels quasi. Va ser una lectura molt ràpida, encara que el mèrit d'aquest llibre no és acabar-lo en poc temps, sinó que el mèrit rau en saber encaixar els personatges que hi surten en el context general de l'obra de Narcís Oller. Val a dir que vaig necessitar buscar per la xarxa una mica d'informació sobre l'autor vallenc i les seves obres.
Com a professor (de teatre, entre altre matèries) penso que estaria davant d'una novel·la meta-cognitiva (si és que aquest terme tan pedant i de listillo en potència existeix). Acostumat a encarnar personatges meus en les personetes dels meus alumnes, m'imaginava les seves queixes i entenia perfectament els seus "sentiments". Aquest és un llibre sobre la realitat, sobre personatges reals que es veuen reflectits paradoxalment a l'escenari de la ficció. Val la pena fer-hi una bona reflexió, que és realment el que vaig fer ahir mentre la meva dona passejava pel Parc Central i jo cercava el sentit de l'obra. Impressionant. 

Segons la contraportada, aquest text és un acarament de l'autor amb els seus personatges. Sorprèn com un dels personatges retreu a l'autor el seu irrellevant paper a la novel·la i com aquest es justifica com al seu creador i que per tant, no té dret a perseguir-lo. Els personatges d'Oller realment reivindiquen la seva humanitat, com si l'autor/creador no hagués estat prou sensible a aquest fet. El Geperudet, protagonista d'un conte de l'Oller, justifica l'autor, afirmant que "les coses són així i que ell les pinta al natural".
Bé, una obra excel·lent de Joan Cavallé que suma el segon Assassí del Camp d'aquesta setmana.
Assassins 2 (falten 13)

228. La dona del grill, de Jordi Tiñena

Començo l'any 2019 amb un pes pesant, el gran Jordi Tiñena i el seu La dona del grill. El meu primer projecte literari d'aquest any serà llegir com a mínim un llibre de cada una de les veus dels Assassins del Camp. En el cas del Tiñena serà el sisè títol que arribarà a aquest humil blog de lectures, però el primer dels autors que formen part del recull de relats que acabo de citar. Així doncs, amb el record entranyable d'aquest autor començo l'aventura literària del 2019.

La dona del grill no m'ha decebut en absolut. L'autor et transporta a un marc complicat, difícil d'assumir si no ets un expert en història. Barcelona (i també una mica Tarragona) del segle XV. La història gira entorn d'una vella dona que exerceix un doble paper a la societat: devota amb els pobres i alcavota al servei d'un cavaller benestant. La descripció psicològica d'aquest personatge és espectacular, els seus dubtes, els seus remordiments, la seva traça professional, la manera de gestionar les seves fosques activitats... Es tracta d'un d'aquells anti-herois que no saps si posar-te de la seva part o en contra, ja que el lector acompanya la senyora allà on va, dubtant, fins i tot, quin és el seu veritable tarannà personal. La veritat és que l'alcavota és un personatge sensacional per tal d'entendre bé el marc social de l'època. Un llibre absolutament didàctic que dóna una pinzellada d'una època i d'un marc històric extraordinaris. 

Estimat Jordi, tinc el Joc d'identitats guardat, però abans procuraré llegir la resta dels teus llibres que encara no he aconseguit.

Què content estic d'haver iniciat el camí del 2019 amb en Jordi Tiñena. Vinga, ara a pel Joan Cavallé.

Assassins 1 (falten 14)