272. Lèmmings, de Jordi Dausà

He comès un error i he fet una cosa que no faig mai.
He mirat què diu altra gent sobre aquest llibre... i ara, em sento ...sota pressió.
Ho dic perquè he llegit ressenyes tan bones com el mateix llibre i jo més aviat sóc del sector perdedor, humilment perdedor com si fos una mica lèmming. De vegades oblido que les ressenyes que escric són un frau total, ja que no són pels altres, sinó que són per a mi. Vaig començar a penjar-les al blog bàsicament per portar un control de les meves lectures i per ajudar-me a recordar llibres ja llegits. Poc a poc em vaig animar i ara sembla que vulgui competir amb grans ressenyadors i bloguistes literaris de la xarxasfera.
Demano disculpes a l'autor si ha arribat fins aquí i decideix continuar amb aquesta lletania de pedanteries... 

Lluny d'aquestes collonades mentals començo, doncs, donar la meva sincera opinió d'aquest llibre (mola molt això de sincera opinió).

D'entrada diré que he explicat l'argument de Lèmmings a la meva dona. Bona notícia. Això significa que m'ha agradat i que m'ha sorprès. 

Després he pensat que el tornaria a llegir (paràmetre 2 sobre si m'ha agradat un llibre). 

El recomanaria als meus amics perillosament literaris? Estic convençut que sí, i ...ho faré.

Em sorprèn també que tenia ganes d'escriure sobre aquest llibre abans i tot d'haver-lo acabat. (Això ja remata possibles dubtes existencialistes)

I acabo el pròleg de la meva peculiar ressenya amb una frase que no és meva: això és un llibràs, tal i com va dir el visionari geni i editor Marc Moreno (que he descobert que és de l'Espanyol, però que el perdono pel seu admirable ull literari) (ara venien icones amb cares somrients, però que en el fons no fan cap gràcia).
Bé, tant de sucre acabarà convertint el llibre del Dausà en una novel·la rosa. Tranquil Jordi tranquil, has escrit un tros de llibre, una peça de caça major en majúscules. M'ha encantat com l'has estructurat, la narració en segona persona i el tema de fons sobre el qual gira tot plegat. Com que sóc un aferrissat hater dels spoilers, no mencionaré res de l'argument. Només una pinzellada: el dolor. A partir d'aquí que s'apartin les criatures perquè la visió del dolor que ens regales no té preu. Jo a escriptors com tu els anomeno "provocadors"... has provocat en mi un seguit de reflexions tan interessants que m'encantaria portar el teu llibre a un debat de Club de Lectura.
Potser ho intento... (ara vindria icona de careta picant l'ullet...lamentable, ho sé)
He arribat a la punta del passeig del port, allà mar endins uns 5 km, i he volgut acabar la novel·la gaudint de la vista que he immortalitzat i penjat aquí sota. Aigües profundes i pensaments profunds. De tornada semblava el típic lletraferit tocat de l'ala que va donant voltes sobre l'experiència llegida.
Curiosament, avui el mar estava inquiet.
Un llibràs, sí Moreno, un llibràs.

271. The Potter's Field, d'Andrea Camilleri

En una setmana aclaparadora de feina (exàmens, notes, esdeveniments diversos) he pogut aclarir un llibre que vaig començar sense massa ganes (i així m'ha anat). El cas és que troben un cos mutilat, desfigurat i enterrat en el camp d'un terrissaire. En Montalbano i la seva gent es posen a investigar el tema i tot apunta a una venjança de la màfia (l'estil de la vella màfia amb honor, vaja). Poc a poc es va descobrint l'entrellat i curiosament destaca la sorprenent participació en el cas d'un dels mateixos companys del comissari. No he gaudit com altres cops d'aquesta aventura, potser a causa de la conjuntura laboral i familiar d'aquests dies. De fet, també feia dies que no llegia en anglès i això es nota. Tot plegat una història de les habituals d'en Montalbano que sempre van bé per passar estones d'oci.

Per a mi el millor d'aquesta novel·la ha estat que per primer cop he fet una comparació de dues traduccions. Habitualment llegeixo en Camilleri en les versions de Pau Vidal i aquest cop he volgut comprovar quina traducció m'ha agradat més: la catalana o l'anglesa. També he pensat que potser per aquest motiu no he gaudit tant del llibre com en un primer moment hauria previst (estava més pendent de les paraules que de la història). Realment he trobat a faltar molt la nostra versió catalana, que sincerament no sé si és millor o pitjor que l'altra (jo no sóc expert en res). L'estil d'en Camilleri és d'allò més proper i atractiu de llegir i la traducció del Pau et trasllada (jo fins i tot diria que ho deu millorar i tot) aquest tarannà tan especial a la nostra llengua. Potser deu ser veritat que sóc fan del Camilleri a causa del traductor...

270. El món perdut, de Sir Arthur Conan Doyle

Tot just acabava de fer els 18 anys aquell 26 de maig de 1989. 

Han passat doncs 30 anys exactes del dia que Gorbatxev va ser escollit President del Soviet Suprem de la URSS. 

Desconec com va arribar aquest llibre a les meves mans, però m'ha acompanyat per tot arreu on he anat. Amb els fulls grogosos i encarcarats vaig decidir començar-lo a llegir en veu alta pel Jan Pol. Vam llegir unes 100 pàgines i vam haver de deixar-ho perquè era un pèl complicat pel pobre xaval.

He volgut enllestir aquesta novel·la avui, bàsicament perquè la data manuscrita a la contraportada coincidia amb la d'avui amb 30 anys de diferència. Casualitats. Així doncs he avançat la lectura i m'he endinsat a les profunditats de la Selva Amazònica, on he gaudit com un adolescent a la recerca de nous territoris inexplorables. Sense cap mena de dubte l'autor anglès va ser un avançat al seu temps o com a mínim el primer guionista de Jurassic Park o de la Guerra dels Simis. Certament sembla que aquesta història és l'embrió de qualsevol pel·lícula moderna. 

Quatre aventurers de principis de segle XX (dos zoòlegs, un periodista i un aristòcrata) surten de Londres amb la intenció de verificar o no l'existència d'animals prehistòrics en un dels tepuis amazònics. Les vicissituds i aventures diverses m'han fet passat una estona d'allò més agradable i m'han fet recordar que m'agrada molt aquest gènere. No sempre pots estar valorant i analitzant personatges i arguments, hi ha dies que necessites que les lectures siguin trepidants, lleugeres i que no et demanin un esforç acadèmic massa extraordinari.
Aquesta novel·la és un clàssic de la literatura universal del gènere d'aventures i prevaldrà ben segur el pas del temps. 

269. El noi de paper, de Jordi Folck

Si un senyor dedica trenta anys de la seva vida a escriure un llibre que autodenomina "el meu testament vital", un lector que frueix de la lectura ho ha de tenir en compte (altrament seria una traïció a la constància, a la perseverança i a la vocació). Fa 23 dies exactes vaig decidir llegir un capítol al dia d'El noi de paper, 23 dosis distribuïdes en una càpsula cada 24 hores.

Curiosament ara sento una pressió estranya. 

Sé que el bo d'en Jordi Folck estarà llegint aquestes línies i voldria dir moltes coses, malgrat ser un simple lector que fa ressenyes per a no oblidar. Decideixo, doncs, fer-li una carta al mag de les lletres. No seré breu, al cap i a la fi, això és per consum propi i ja m'està bé expressar en paraules allò que espero llegir d'aquí a 50 anys!

Tarragona, 23 de maig de 2019

Estimat Jordi,

com anem? 

Uf, què difícil... per on començo?

Potser seria bo començar citant en Moisés i la Margarida, vils incitadors a la lectura dels Assassins del Camp (i que sense a penes coneixe'ls gaire, de seguida he connectat. Bona gent i bons escriptors!). Després seguiria pel meu frikisme literari i aquell peculiar desig de llegir els 15 autors del recull. Acabaria amb el teu consell i recomanació personal que em vas fer sobre El manuscrit de les bèsties i El noi de Paper, tots dos còmodament instal·lats a la meva humil biblioteca.

El motiu de la meva carta és demanar-te que escriguis immediatament una Guia de Lectura pel teu El Noi de Paper. Sóc una persona de múltiples lectures, des d'El Mundo Deportivo a Dostoievsky, passant per la novel·la negra, la d'aventures, Pedrolo,... estic lluny de ser un erudit, simplement sóc una persona que ha trobat en la lectura una manera agradable de dedicar el seu pas per aquest món. Per això em puc permetre (amb el teu permís) catalogar la teva novel·la com un nou clàssic de la literatura catalana, un homenatge aclaparador a la literatura universal i una oda a la imaginació. 

El personatge principal que has creat, construït a partir de "l'ànima dels llibres savis", esdevé ell mateix una mena de paradigma de l'amor a la lectura. Home Jordi, amb mi ho tenies fàcil, com no m'havia de seduir un ésser així?

Dius que "Els adults han perdut les ales", ostres, ...sí, segurament. Les hem perdut, potser inconscientment. Estem endinsats en un món complex, ens hem deixat portar i ara ja no volem. El noi de paper vola, ...cal fer volar la imaginació, cal mirar el món amb perspectiva. Aquesta m'ha tocat la fibra... 

Però, qui és aquest ocell de paper que acompanya al nen? He llegit per algun lloc que és la consciència... la consciència de qui? La del nen, la del lector, la de tots? Això m'ha fet dubtar, tenint en compte que és l'ocell qui crea al noi i és l'ocell qui, malgrat les circumstàncies, sempre romandrà fidel al seu company. Arribarà el moment del dubte, necessari en tota reflexió coherent, però l'amor serà més fort i l'ocell de paper lluitarà per recuperar el seu nen. (Em sembla que si provoques aquestes reflexions, la Guia de Lectura serà més imprescindible que mai). Pel que fa a l'ocell, he arribat a pensar que és ell el veritable protagonista de l'obra i no pas el noi.

Capítol a part mereix el tema de la complicitat que has creat amb la novel·la infantil i juvenil de tota la vida. Aquí has homenatjat a la majoria dels clàssics universals (hi ha hagut moments que em pensava que llegia El petit príncep original, increïble). 

Segueixo amb la refinada ironia que destil·les en cada paràgraf. Aquest és un llibre que s'ha de llegir entre línies, anar desxifrant conceptes i assumir les sensacions que vols transmetre. No ens ho poses gaire fàcil si gratem una mica entre les paraules i en el sentit de tot plegat. Sort que només em prenia una càpsula al dia tot just abans de dormir i tancava els ulls tractant d'esbrinar alguns dels enigmes, emocions i reflexions del capítol de torn.

L'empresa de joguines converteix el noi de paper en un vulgar ninot sense ànima. Uau. Allò que és màgic, essencial i que et fa únic ho convertim en un producte comercial sense vida. (Uau de nou). Penso en els meus alumnes i en els meus fills... estem fent el mateix? Volem primar les vendes a la qualitat? Espera, que a més a més rebateges en Leo Barnes i el tornes Little Tim, el pobre nen del Christmas Carol de Dickens que presentem cada Nadal a l'escola a sisè de Primària (en la meva versió escolar, això sí). 

Jordi, no ens dones treva.

Ens has fotut una ràfega de sentiments que van directe al cor.

No sé per on seguir.

I farem joguines tan perfectes que no necessitaran la imaginació dels nens...

I imaginarem uns pares que es dediquen a buscar la paraula més bella del món...

I trobarem l'amor incondicional d'uns pares que veuen el seu fill convertit en un soldat...

No sé si ens estàs dient que l'ésser humà és un maldestre integral que no sap ni reconèixer la perfecció. Ens expliques que si poguéssim agafaríem l'essència de la bellesa humana i la convertiríem en una màquina de matar, vols dir que som així de simples?

La Blancaneus que duu una taca de sang al vestit és una de les imatges plàstiques més brutals que he llegit mai. Què fort...

Bé, ja veus. 

No m'has deixat indiferent.

Ha valgut la pena esperar 30 anys. 

Un llibre que dediques al teu fill, ...creant-ne un de nou.

Malgrat tot espero que em permetis seguir llegint El Mundo Deportivo, ja t'he dit que em moc pel món de la lectura per tots els terrenys (ho sento, però romàntica encara no he començat). 

El teu llibre és com un regal, que ens fas a tots i que jo voldria regalar als altres.

Un somni, un crit d'amor a la lectura.

Gràcies noi de paper, un dia quedem i me'l dediques, que m'han dit que ho fas papiroflèxicament!

I podria seguir i seguir comentant i imaginant, especialment imaginant, l'ànima del teu llibre.
Ja ho trobarem...

De moment rep una salutació ben cordial,

Joan

268. Tres somnis blaus, de Jordi de Manuel

Ostres, tinc molt mala relació amb la "literatura onírica" ...si és que aquest tipus de literatura existeix, és clar. Em costa molt seguir la narració de somnis, ja que entre d'altres coses no entenc ni els reals. Interpreto que els somnis ens volen dir alguna cosa, que remenen misteris per resoldre del subconscient i, per tant, els somnis literaris (els de ficció) encara els entenc menys. No obstant, i malgrat aquesta reflexió del tot innecessària per part meva, he llegit un llibre de somnis, de somnis blaus.

Tres somnis blaus de Jordi de Manuel m'arriba via twitter. Per algun motiu que no recordo vaig topar amb aquest autor barceloní que desconeixia i que presenta una bona col·lecció de títols publicats. Aquest en qüestió és una novel·la negra molt breu que té tres somnis com a punt de contacte entre els tres personatges principals de la trama. Els misteriosos somnis es repeteixen contínuament en les ments dels protagonistes: somnis blaus turquesa, blaus del cel i d'aigües blaves que es presenten en el marc d'una Barcelona "deshidratada" i on apareix un cos esquarterat a bocins i escampat pel Parc de la Ciutadella.

A part del tema dels somnis, la història m'ha agradat força. No tenia jo avui un dia especialment feliç i he decidit bloquejar els pensaments negatius amb la lectura d'alguna cosa diferent. El resultat és satisfactori, una lectura molt breu (massa diria jo), amb un cas d'aquells tipus televisiu i un contrapunt poètic o metafòric en forma de somnis. 

Molt correcte tot plegat i si trobo un altre llibre d'aquest autor me'l llegiré ben gustós.

267. La dona de gris, d'Anna Maria Villalonga

Una manera de saber si m'ha agradat una novel·la és comprovar si l'he llegit d'una tirada (ha passat). 

Una altra possibilitat de saber-ho és si l'he explicada a la meva dona (ha passat). 

Una més seria si he pogut concentrar-me amb la lectura mentre la resta de la família mirava la tele (també ha passat). 

Si vas sumant punts rotllo Eurovisión pots arribar fàcilment a la conclusió que efectivament La dona de gris, d'Anna Maria Villalonga m'ha agradat ...i molt. 

No sé perquè m'ha semblat sentir certes vibracions pedrolianes. Potser són inconscients imaginacions meves (probablement ho són, perquè Villalonga i Pedrolo són paraules associades fàcilment), però la genial descripció psicològica del protagonista m'ho ha recordat. També ajuda que la mateixa autora m'hagi dit que "Pedrolo està en mi". No vaig tenir aquesta sensació amb El somriure de Darwin, que curiós... De fet, després de la brutalitat literària que va representar per a mi aquest llibre, estava jo un pèl reticent de tornar-hi amb l'Anna Maria. Entenc que comparar llibres d'un autor és com comparar els germans i fills de pares de l'escola. Tens el pressentiment que seran similars i llavors veus que són diferents i comencem tots a comparar-los (el gran és més tímid, el petit és més trapella, la nena es porta millor...).  El cas és que he fet cas a l'autora i no he caigut en el parany de creure que els tots seus fills i filles són iguals.
Teòricament el títol del llibre et fa creure que la protagonista de la novel·la serà una dona "gris", però de seguida observes que aquí qui mana és un altre ésser que la supera: "un enorme zero de color negre". Un Don Nadie d'aquells que conformem la gran massa de la humanitat (gràcies a Déu).
Recordo aquell xaval que em va dir: "jo a la vida sóc un triomfador".
Què guai, ...un triomfador!
De seguida em vaig adonar que per aquella regla de tres, ...jo era un perdedor.
El protagonista de la narració és el paradigma del "no triomfador", un individu que llegeix i veu pel·lícules que el fan sentir viu, però que després recau en la seva mediocritat del mindundisme. Sovint comparteixo aquest sentiment d'antiheroi i particularment no em molesta. Fa 30 anys vaig pensar el mateix que aquest home i vaig acumular experiències absurdes que encara recordo com a heroïcitats. Després va arribar la normalització de la maduresa i he tornat a llegir llibres com un condemnat. Per altra banda, ara ja no es miren tantes pel·lis, ara estem en la generació serièfila i m'he tornat a sentir un Magnum. Els aventurers i investigadors de sofà som així, certa decepció vital, però inconscients acumuladors de lectures i coneixements diversos (ara ja sé que si vull trobar un assassí en tinc prou amb 40 minuts de capítol).
El cas és que La dona de gris, d'Anna Maria Villalonga ha d'agradar a gent com jo. Sento molta empatia amb els ingredients de la història: antiheroi (el protagonista), injustícia (el fill), dubtes (personalitat), senzillesa (la dona gris), dolor (mort), solidaritat (l'anciana), impuls i renaixement vital (de nou el protagonista),... i tot salpebrat amb un estil exquisit i una sensibilitat màxima. Un final escaient, valorable i ...just?
Uau, bestial Anna Maria.
Com a un humil lector que sóc, he gaudit molt. Gràcies.

266. Elles també maten, amb Margarida Aritzeta (i altres)

Sí, ...aquest és un llibre realment molt recomanable.

I tant!

D'entrada diré que la intenció era anar per feina i llegir "L'assassinat de la venedora de cupons" de la Margarida Aritzeta i completar així l'episodi PILOT de la sèrie Mina Fuster. Un cop fet això puc afirmar que ja he llegit les 4 històries de la Inspectora dels Mossos, filla en la ficció de l'escriptora vallenca. Tema tancat fins a la propera entrega de la sèrie, la qual espero que no es faci esperar massa (ja tarda, tinc ganes del següent episodi!).
Sorprèn sobre el recull Elles també maten que el relat de la Margarida és el més llarg de tots amb diferència, ja que la major part són molt breus i et deixen amb moltes més ganes de seguir llegint. Penso que una segona part seria bastant ben rebuda i que fer-ne una versió castellana ha estat un encert.

Sobre el recull no m'atreveixo a dir gran cosa. Val moltíssim la pena llegir el pròleg de l'Anna Maria Villalonga i fer-se una idea general. De fet, el pròleg em sembla tan bo que vaig preguntar al Marc Moreno si estava inclòs en l'edició castellana. Sembla ser que han fet un altre de diferent. Tampoc caldria valorar aquest tema, el nostre pròleg és molt particular amb certs tocs reivindicatius i la vessant comercial també és important. 

Dels relats breus poca cosa es pot dir sense carregar-te la gràcia del misteri. He anotat en la meva agenda les 13 autores, el títol del seu conte i una línia sobre l'argument. Temo que si no ho faig així oblidaré la major part dels relats massa aviat. Porto molts llibres i autors al cap i ja no recordo qui ha escrit què. Curiosament ja havia llegit per separat tres autores: la Margarida, l'Esperança Camps i l'Anna Villalonga.

Així com va dir-me temps enrere aquella antiga companya "la meva etapa Murakami ja la tinc superada", jo també tancaré momentàniament la meva "etapa Aritzeta" amb un regust de boca esplèndid. Ha estat un plaer compartir una bona dosi d'hores en la companyia de la Mina Fuster, per a mi, la Montalbano catalana (perdoneu, però sóc un aferrissat fan del Montalbano)

I sobre Elles també maten, acabo amb la sensació d'haver aprofitat cada minut dedicat a la lectura del recull. Cada història és una sorpresa que no esperes i fa que el misteri real sigui què et trobaràs en l'interior de cada bombó (cursi, ho sento).

265. Els fils de l'aranya, de Margarida Aritzeta

Els fils de l'aranya de Margarida Aritzeta tanca la trilogia dels casos de la Mina Fuster que he llegit de forma ben desordenada (3, 1 i 2). Ha estat una lectura de tot terreny, com aquell alumne que ha de portar els deures fets i el temps es va acabant. Demà 13 de maig fem el debat dels Assassins del Camp i presentem la següent proposta de l'estiu: la trilogia de la Mina Fuster de l'escriptora vallenca. Em feia gràcia saber què presentàvem i per fi ho he pogut aclarir.

Penso que la novel·la de l'Aritzeta mostra un estil de literatura que ens feia molta falta en català. Casos locals amb gent local que posa de manifest que la nostra és una societat més corrupta que sanguinària, on els crims són producte més aviat del barroer caràcter de la política del nostre país. Com a mínim aquesta és la imatge que es rep de la nostra novel·la negra. Encara no he trobat cap autor dels nostres que m'atrapi amb aquella sensació de negror radical com en Lemaitre.

No obstant, els arguments estan bé i et distreuen, que és el que a la fi un busca. Destaco d'aquesta segona entrega la configuració general del personatge de la Mina Fuster i el marc espacial tarragoní. De nou els carrers i els ambients formen part de la meva rutina habitual. M'ha semblat genial trobar-me amb el pare de l'Eduard participant de la narració, fent un cameo d'allò més entranyable. 

Dels tres episodis de la sèrie de la inspectora penso que el tercer és el més distret. Aquest segon vas fent, però sense tanta màgia. Els fils de l'aranya el trobo més arrodonit, tot encaixa amb certa coherència: una xarxa de corruptes que tenen el poder i les víctimes col·laterals que van caient. Hi he trobat moments ben originals, com la mort d'un dels personatges, però millor no dir res, perquè d'spoilers n'està el món ple. Bé, demà el debat! Ganes!

264. Tirant de paper, de Lena Paüls, Moisés Peñalver (i d'altres)

Em sento en una persecució literària d'aquelles que fan feredat. Mentre preparo la xerrada de la setmana vinent del Club de Lectura de Dominiques de la Margarida Aritzeta i d'en Moisés Peñalver l'ombra d'en Jordi Folck em va atrapant poc a poc. El cas és que ahir vaig començar Tirant de Paper (i altres contes de Barcelona) que em va regalar en Moisés i vaig descobrir que en Jordi va ser el Comissari de l'Any del Comerç i la Cultura 2018 i entenc que com a tal, el promotor d'aquest recull de contes breus relacionats amb el món del comerç barceloní.

Bé, no és fàcil això d'escriure un conte breu tal i com insinua en Folck en el simpàtic pròleg Oh capità! Oh capitana!. En aquest cas es demanaven dos requisits als participants del projecte: "bastir la narració en un comerç i fer-hi aparèixer un mot clau, ocult entre  el riu de lletres". Primer em pensava que era el mateix mot clau en tots els contes, un fet que m'ha donat una bona dosi de feina. Jo buscava paraules claus, repetides en cada conte, fins que desesperat, he acabat per preguntar al Moisès com anava la cosa. Resulta que cada autor tenia una paraula clau, en el cas d'aquest últim, la paraula clau era "merceria". Aaaaah, ara ja ho entenia tot. Cada autor porta un espai físic de marc espacial, ja sigui merceria, llibreria, biblioteca, botiga de gèneres de punt...

15 contes breus amb un eix vertebrador formen aquest eclèctic compendi de petites històries que et fan passar una estona distreta. Concretament en el cas d'en Moisés La merceria d'en Lluc representa un espai carregat d'història, on el local roman i les persones passen. L'autor barreja present i passat en el marc d'una copisteria del segle XXI i una merceria del segle XVIII. Els habitants de dues èpoques creen una simbiosi de personatges, on la màgia i els salts al passat i al present fan possible dues realitats paral·leles que convergeixen en una sola. Sovint m'he preguntat qui vivia a casa meva de la Part Alta abans que jo, qui va concebre fills i qui va morir on jo dormo plàcidament. El passat és el passat i la seva ingerència un simple joc de la imaginació. Si no recordo malament en Moisès ja jugava amb els salts en el temps en els Assassins del Camp i el seu relat El saxòfon.
Molt xulos també altres contes del recull, algun d'ells d'allò més entranyables. Gràcies Moisès pel teu obsequi i per donar-me a conèixer altres autors. Ja la vas embolicar bastant amb el recull de l'Aritzeta i ara hi tornes! Ets un amic literari perillós i insaciable!

263. L'amant xinès, de Margarida Aritzeta

Amb molta il·lusió he completat la primera entrega de la saga Mina Fuster: L'amant xinès de Margarida Aritzeta. Sorprenentment he fet igual que amb en Lemaitre: primer el tercer número de la sèrie i retrocedir després al primer i al segon. Aquests dies estic centrant les meves lectures en l'escriptora vallenca, de manera que així pugui portar els deures fets pel debat del Club de Lectura de l'escola del proper dia 13. 

No tinc cap mena de dubte que el que més m'agrada sobre les novel·les de la Mina Fuster és el marc espacial. Tarragona, Cambrils i un peculiar Dol de Llops (que té molta pinta de ser Valls) són l'escenari de la narració. El carrer Major de Tarragona i un entranyable antiquari que toca paret amb paret amb casa meva, a part del pis de la protagonista (això ja remata la casualitat extrema), han format part de la meva quotidianitat durant anys i panys. De fet, el pati/jardí interior del suposat apartament de la noia xinesa el puc veure des de la finestra de la meva habitació en aquest mateix moment. Això suma i és un actiu de la novel·la en qüestió. Fins i tot conec personalment el despatx de l'arquitecte que menciona la novel·la, ja que va ser aquest arquitecte qui va fer una reforma a casa meva. 

A diferència dels lectors que no coneguin aquestes localitzacions, jo quedo atrapat pel marc, no ho puc evitar. Ja em va passar amb Rapsòdia per a un mort i ara repeteixo. Pel que fa a l'argument considero que aquesta és una novel·la força original. Un viatge polític empresarial a Xina en el context del Barcelona World com a teló de fons (no recordo com es va solucionar aquest tema) posa de relleu certes corrupteles que acaben amb diversos morts. La inspectora Fuster va fent la seva tasca policial mentre anem descobrint aspectes del seu complicat passat: la relació amb la mare, la seva amiga Rubi, la seva estrenada amistat amb un membre del servei secret espanyol i les seves trobades esporàdiques amb un periodista local. 

Ara potser diré una barbaritat (i que em perdoni l'autora si no li agrada la meva humil opinió), però tot això de la Mina Fuster em recorda molt en Camilleri i l'inspector Montalbano. Zona costera, clima agradable, casos locals, personatges secundaris entranyables i sense pretensions, caps enfurismats, amics de tota la vida, banys al mar Mediterrani per asserenar tensions, relacions de parella existents però distanciades, enginy i determinació en les investigacions, tarannà personal similar, tots dos estèticament amb cert atractiu físic, allunyats dels esperits tristos i grisos dels inspectors nòrdics... tot plegat resulta una lectura agradable dins l'ambient de la novel·la negra. En Lemaitre mateix és espectacular, però sempre amb una bona sobredosi de sang i fetge. Aquí no, no cal. Aquí vas fent i et sents com a casa, còmode i a gust. Va, vaig a pel segon...

262. Memòria de les oblidades, de Tecla Martorell

Voldria parlar sobre la sorpresa que ha estat aquest matí trobar-me aquest obsequi a la porteria de l'escola. Voldria agrair a l'autora el fet de desplaçar-se tan amablement fins allà i deixar un llibre dedicat i adreçat al professor Joan. Ho he fet així com a introducció i ho deixo aquí. 

No tinc més paraules... 

...perquè ha estat llegir aquest llibret i el meu cor s'ha glaçat. 

Costa assumir les injustícies amb un simple respir profund. La brutalitat de la repressió i la revenja cruel que van pagar dones innocents els anys posteriors de la Guerra Civil espanyola no pot ser oblidada. D'això parla aquest llibre, un homenatge a totes aquelles dones que van patir la repressió franquista i que el silenci va impedir que restessin a la memòria col·lectiva.

No esperava aquesta lectura. Testimonis esgarrifosos d'innocents que van pagar amb la seva vida tancades a la presó-convent de les Oblates de Tarragona. Quants cops he passat pel davant d'aquest lloc i no en sabia res...

En realitat ens acusaven de no ser com ells, perquè no ser com ells era un perill. 

Aquests feixistoides actuals que obliden massa ràpid necessiten llegir aquesta lectura. Jo no, ho passo malament. Els meus avis van tenir sort, però no van oblidar mai.

L'àvia em deia pocs dies abans de morir ara fa uns mesos Encara recordo com queien les bombes sobre casa nostra. Té raó l'autora en la seva dedicatòria "només quan fem memòria, fem justícia". Farem memòria, i tant que en farem. 

I aquest llibret és una joia, una peça preciosa que ens referma en el compromís vital de no oblidar. Els avis van marxar amb aquells records miserables, no podem abandonar-los. Som aquí per ells, van resistir i patir i jo, particularment, no ho penso oblidar.

Enorme Tecla Martorell. Enorme.

261. Els silencis dels pactes, de Marc Moreno

Tenia ganes de llegir en Marc Moreno, en certa manera per lleialtat personal. Quan vaig llegir Assassins del Camp no sabia que entraria en un nou món literari que m'era bastant desconegut: els escriptors i escriptores de casa meva. Coneixia tres o quatre dels Assassins, però no a la resta. Així va ser com vaig descobrir també l'editorial, Llibres del Delicte, una gent que han trobat l'equilibri just entre qualitat, disseny, diversitat territorial i, sobretot, tracte personal. Penso que en Marc Moreno sap cuidar (i molt bé) els seus lectors i lectores, i això encara ha motivat més que vulgui dedicar temps i diners a les seves propostes.

Després arriba el fet quan descobreixo que ell mateix és autor d'algun dels llibres de la col·lecció. En una segona remesa de llibres que vaig comprar em va arribar Els silencis dels pactes, una novel·la que venia dedicada pel Marc (sí, em va fer il·lusió, què hi farem). Val a dir que al tractar-se d'un llibre curt, lletra grossa i de poc pes aquest era el perfecte acompanyant per al següent passeig llarg d'aquells que faig habitualment fins a la punta del far de Tarragona. I així va ser: el dia de reflexió electoral vaig portar en Marc i la seva història d'excursió marítima.

La novel·la està bé, sóc un consumidor típic d'aquest estil d'històries. M'agraden molt les novel·les d'aventures tipus Clive Cussler i Vázquez Figueroa que no et demanen grans esforços intel·lectuals, de fet, les necessito. Sense massa pretensions acadèmiques la trama distreu i et va mantenint pendent del que es va esdevenint. Una prostituta mor en mans d'un magnat i el seu cosí nigerià inicia una recerca de la noia. Una periodista i una mosso d'esquadra s'encarreguen de seguir les pistes que les duran a resoldre el cas. En part hi veig una novel·la de denúncia: empresaris avesats a viure de mentides, xantatges i corrupció i que, sense escrúpols, juguen les seves cartes marcades sempre pel bé dels seus interessos. El poder dels diners compra les veritats, crea mentides i quan interessa es desfà d'aquells que vivim enganyats sota els seus mitjans de comunicació.
En definitiva, una novel·la negra que cobreix amb correcció les expectatives previstes i que em fa sumar un títol més de la col·lecció.

260. El Crist de nou crucificat, de Nikos Kazantzaki

Fa ja uns quant mesos que en Marcel va recomanar El Crist de nou crucificat de Nikos Kazantzaki al Club de Lectura de l'escola. D'entrada em va semblar que seria un llibre de caire teològic, evangèlic o de connotacions més aviat tendencioses cap al cristianisme. Darrerament estic llegint novel·la negra en plan lector depredador i aquesta se'm feia una mica feixuga. No obstant, el llibre estava pendent en el gruix dels títols de capçalera que m'havia marcat a principis d'any i tampoc és qüestió de fer el lleig a un autor que no havia llegit mai (i que venia recomanat per un amic literàriament perillós). Així doncs, després d'acabar en Dostoievski vaig decidir anar fent amb en Kazantzaki. La tàctica era la mateixa: anar sumant paginetes poc a poc.

La sorpresa va ser immediata. Passades les primeres planes la novel·la ja agafava un sentit molt més inesperat. La traducció de Joan Sales o l'estil de l'autor grec (o les dues coses juntes) t'impregnen de tal manera que les frases et sedueixen a l'instant. El marc espaial temporal et situa en un poble grec de principis de segle XX (podria equivocar-me amb la data). Els personatges formen part de l'elenc habitual d'una vila rural on els estaments religiosos, socials i polítics en són ben presents. Resulta especialment important el fet que Grècia es troba (en part) sota el domini de l'Imperi turc, i que per tant, l'agà otomà regeix el poble sota els designis de la seva voluntat. Tot s'inicia el dia que els prohoms de la vila decideixen representar la passió de Crist per l'any següent i busquen els personatges d'entre els seus conciutadans. De seguida trobaran una Maria Magdalena, un Joan Baptista, un Judes, ... i un Crist. I així s'inicia una història que realment t'atrapa i et sorprèn en igual mesura. 

No sabria definir aquesta novel·la sense semblar una mica ensucrat o happy flower, però és que crec que és un llibre entranyable i dolç. L'estil i la trama t'absorbeixen i et fan sentir part activa i còmplice alhora. Els esdeveniments tradicionals de la Passió de Jesús transcorren paral·lels a la realitat del poble, tràgicament tendres, tristament lògics. No és d'estranyar que l'home acabi lamentant-se de la seva condició humana i reclami obertament respostes a la seva pròpia maldat: "Inútil, Jesús, inútil,... han passat dos mil anys i els homes segueixen crucificant-te!". M'he quedat impressionat i en certa manera indignat: estem en un judici a la humanitat! Un personatge dels presents acaba obertament declarant la seva guerra a la humanitat i decideix evitar tot contacte humà en l'esdevenidor. Un pessimisme vital que no comparteixo, perquè és precisament en les meves relacions humanes on hi trobo el sentit de la vida. 

En definitiva, un llibre inigualable, digne de ser recomanat i realment interessant de llegir algun cop a la vida. Gràcies Marcel!

259. La mosca, Assetjament a les aules, de Gemma Pasqual

Una lectura inesperada i ràpida entre la vigília i el Sant Jordi d'enguany: La mosca, Assetjament a les aules, de Gemma Pasqual. La pura veritat és que he llegit aquest llibre perquè vaig veure que l'autora em seguia per twitter. Com que no sabia qui era, doncs vaig xafardejar el seu perfil i vaig observar que era una escriptora que entre d'altres ocupacions tenia la de Vicepresidenta del País Valencià de l'@EscriptorsAELC (una mica més i m'agafa un ictus i he de trucar al Dr. House). De fet, avui he pensat que podria fer-m'hi seguidor, per allò de la diplomàcia i de la bona educació i ho he fet. Però el que a mi m'interessa és la literatura i el seu llibre, una novel·la juvenil, però amb un tema d'allò més punyent: l'assetjament escolar. Com que ja tinc 47 anys, un llibre juvenil sempre entra bé!

Com a mestre, un llibre sobre aquest tema ja és un punt a favor que m'havia d'interessar. Així ha estat, ja que l'argument és autènticament vigent i la trama s'adequa a situacions malauradament massa reals. Víctimes i botxins es donen de la mà en una història on un noi es suïcida a causa del conegut bullying escolar. La Isona, la noia protagonista juga un paper calcat de la realitat, on pors i secrets juguen en contra d'ella mateixa. Podríem parlar llargament sobre aquest tema, un fet que espero que els i les joves que es llegeixin aquest llibre ja ho facin. Desconec si es fa llegir aquesta novel·la a l'ESO, però en tot cas caldria. Entenc que cal que els nostres joves coneguin en Salvat Papasseit, però un llibre com aquest és necessari (i preventiu diria jo)

També em desmunta l'homenatge a Joan Brossa i el seu poema de La Mosca. Què gran! En Brossa i l'autora, tots dos. L'autora utilitza el poema del barceloní com a metàfora d'una situació real. En definitiva, una lectura senzilla, planera i amb un tema de fons explosiu. M'alegro que la Gemma Pasqual em fes "amiga" del twitter, ara ja la conec una mica més! I que em disculpi si la considero literatura catalana i a ella potser no li agrada, però els valencians del nord aixina som!

258. El curiós cas del gos a mitjanit, de Mark Haddon

Si podem valorar la vida per moments de qualitat, penso que la lectura compartida amb el meu fill Jan Pol de 10 anys forma part d'aquests moments. El curiós cas del gos a mitjanit de Mark Haddon ha estat la nostra lectura (en veu alta) i a quatre mans de les darreres setmanes. Recordo haver llegit aquest llibre en el seu dia i en anglès, però ara tocava en català, a partir de la traducció espectacular de Rosa Borràs. Gràcies a aquesta història en Jan Pol ha pogut aprendre una mica més com senten i viuen els nens i les nenes que pateixen una forma lleu d'autisme. 

Després de llegir aquest llibre, què en penses Jan Pol?

M'ha sorprès que en Christopher (el nen protagonista) sigui tan intel·ligent i que allà on vagi es fixi tant en les coses. Recorda tot el que li passa i es posa molt nerviós quan hi ha molta gent. Diu sempre la veritat, perquè no sap mentir. Sobre el llibre, he vist que tenia dues parts: la primera és quan el nen investiga la mort del gos Wellington i la segona quan va de viatge cap a Londres a casa de la seva mare. M'ha agradat més la primera part perquè he après més coses (sobre els números primers, les estrelles, que els acudits no li feien gràcia perquè no els entenia...). La segona part ha estat una mica més agobiant, ja que el viatge a Londres era molt difícil i es feia molt pesat. Ha sigut molt xulo que quan veia quatre cotxes grocs en un matí, allò volia dir que era un mal dia. Per altra banda, si trobava quatre cotxes vermells allò significava que era un súper molt bon dia.

Sobre els nens i nenes autistes, crec que cal tractar-los bé, perquè tenen coses molt bones que nosaltres no tenim. He vist que són una mica impacients i que s'han de tenir controlats. En Christopher s'escapava i s'amagava tota l'estona, va pegar a un policia, tenia moltíssima por d'entrar al metro, no parlava amb estranys, no volia que el toquessin... per tant, cal deixar-los tranquils i esperar que et coneguin bé i així poden fer-nos amics.

Aquest llibre està molt bé i el recomano a les persones que no coneguin a aquest tipus de nens i nenes.

257. L'adolescent, de Fiòdor Dostoievski

El primer de gener de 2019 vaig començar a llegir L'adolescent de Fiòdor Dostoievski. 108 dies després (gràcies a Déu) he acabat aquesta obra mestra traduïda meravellosament pel tarragoní Josep Maria Güell després d'anar assaborint les pàgines poc a poc durant quasi 4 mesos. Val a dir que he fet una lectura més accelerada aquests dies de Setmana Santa, de manera que pogués tancar el trimestre amb el primer llibre de capçalera de l'any. Em sento orgullós i feliç d'aquesta fita, ja que el consum d'un clàssic d'aquestes dimensions és una tasca certament laboriosa (i més encara en una etapa de la meva vida en la que busco distracció total).

El protagonista de la novel·la és l'Arkady Dolgoruki, fill biològic d'Andrei Petrovich Versílov i adoptat legalment per Makar Ivanovich Dolgoruki. En el marc de la societat russa de finals del S. XIX el noi fa una precisa descripció del membres que la componen i el seu comportament en públic i en privat. Ens trobem davant d'un estudi sociològic de la classe mitja-alta des de l'òptica d'un adolescent. Aquest fet és molt destacat, perquè l'objectiu de la càmera d'un adolescent és molt diferent que el d'un expert sobre la matèria. El noi expressa en un format de diari personal les sensacions que viu i les impressions que li causa tot plegat. Des d'un punt de vista egocèntric i egoista (que el mateix protagonista després s'auto-analitza) el noi acaba justificant a posteriori les seves respostes davant els estímuls que li ocasiona la situació que viu. 

L'argument presenta diversos fronts oberts: l'arribada de l'Arkady a Petersburg, el record de la infantesa i la situació que ha d'afrontar amb el retrobament amb el seu pare biològic. La seva entrada a la societat el farà evolucionar en la seva maduresa, reconeixent les virtuts i els valors d'una societat que desconeixia. Amb l'orgull propi de l'adolescència i del seu particular caràcter l'Arkady de seguida se sentirà decebut pel comportament dels seus conciutadans, mostrant rebuig i jutjant sense pietat a la resta de la comunitat. Els dos pares esdevenen referents pel jove (el rural: honrat i venerable) i el segon, un autèntic mirall on voldrà reflectir-se després d'un fort rebuig inicial. La família anterior i l'actual juguen un paper important en una trama complexa carregada de descripcions psicològiques de tots els personatges. L'autor, mitjançant el protagonista, analitza cada segon i cada esdeveniment de la narració. 

Finalment apareix l'amor com a tema referencial i que fa esclatar els instints del pobre xaval. Una novel·la complexa que no té res a veure amb el material que habitualment consumeixo...

Tots els ingredients sumen una obra espectacular, un clàssic memorable que he pogut llegir en català i que necessitava completar per conèixer més acuradament en Dostoievski. No ha estat el meu primer llibre d'aquest autor, però reconec que tenia descurada la literatura russa des de fa bastants anys.

256. Les Mans del Drac, de Sebastià Bennasar

No m'agrada falsejar la veritat i voler quedar bé sempre amb tothom. La Montse d'Administració em va dir un cop que "tots els llibres tenen alguna cosa". Estic completament d'acord. Aquest és un llibre que distreu a base de bé, curtet i d'allò més divertit. Per un moment no sabia si era una novel·la negra en el sentit estricte de la paraula o una broma (la ironia plena cal situar-la en el seu context, i fins que no passes les pàgines no saps encara quin és aquest context). 

Com que la lectura d'aquesta novel·la és súper amena, vas llegint i vas passant les pàgines sense problemes. Les Mans del Drac de Sebastià Bennasar m'ha acompanyat fins al Far de la Banya i tornar (entenc que si la gent pot caminar sense apartar la mirada del seu mòbil, jo puc anar 5 kilòmetres mar endins llegint el meu llibre i tornar a casa). Deu kilòmetres desprès he arribat a la conclusió que aquesta és una novel·la per no complicar-te la vida, passar una bona estona i no buscar-hi massa profunditats (malgrat la crítica que s'entreveu contínuament i que dóna feina per pensar una bona estona). 

La trama és absolutament original. En el marc d'una diada de Sant Jordi "especial" un assassí en sèrie decideix anar carregant-se escriptors. Per altra banda, una secta satànica va fent de les seves i els seus membres pretenen reencarnar de nou a Belcebú. He flipat amb l'argument perquè no tenia ni idea de què anava a llegir i anava de sorpresa en sorpresa. Mentre la marinada em refrescava les idees m'anava rient per dins imaginant-me episodis tan peculiars com un atemptat a base de llençar carregaments de "merda" a les autoritats dins del temple expiatori de la Sagrada Família. Flipant, com ja he dit. Això era una Aterriza como puedas en versió thriller barceloní, Mossos d'Esquadra, periodistes intrèpids protagonistes involuntaris, pares de Montserrat, un dominic mig inquisidor (no podia faltar), oques degollades de Santa Eulàlia i un Robert Langdon de Dan Brown en versió catalana (entre moltíssimes altres sorpreses). Increïble i genial. 

Com que tots els llibres tenen alguna cosa, recomano molt llegir aquesta novel·la. Gaudir de la ironia ben escrita sempre va bé!

255. El joc de pistes, d'Andrea Camilleri (traduït per Pau Vidal)

Aquesta setmana vaig llegir una estranya polèmica sobre els traductors catalans. Incomprensiblement hi ha qui pensa que no són prou bons. Això no hi ha per on agafar-ho. Entenc que senzillament estan acostumats a llegir en castellà i justifiquen així la seva mandra o esforç intel·lectual de fer-ho en català. Particularment m'és indiferent la llengua de lectura, prefereixo l'original si puc i en sé. A la vida he llegit en anglès, portuguès, francès, italià, castellà, alemany i en català. No obstant, com que actualment la lectura és un plaer per a mi, llegeixo en català, castellà i algun llibre perdut en anglès (aquests últims quan estic de vacances). Aquesta polèmica del baix nivell dels traductors catalans és tan absurda que no perdré un borrall en contrastar res. Això sí, involuntàriament immers enmig de la trama internàutica, he volgut retre homenatge als/ les traductores a partir d'algun referent personal meu: Pau Vidal.

He rebuscat per la meva humil biblioteca algun exemplar pendent d'en Camilleri i he trobat El joc de pistes. En Montalbano (ja de 57 anys) viu plàcidament a Marinella quan es troba immers en un joc de pistes com aquells dels campaments escolars (anar descobrint misteris que et porten a altres llocs on hi trobes altres misteris per a resoldre). El llibre va al seu ritme, sense sensacions trepidants i al més pur estil Camilleri. Va ser una lectura ben entretinguda de Diumenge de Rams. 

Però, i aquí ve la gràcia del tema, la lectura d'aquest exemplar perseguia un objectiu doble: entretenir-me i analitzar la traducció d'en Pau Vidal. El punt 1 era fàcil d'assolir i es va aconseguir sense problemes.

Per què m'agraden tant les traduccions de Pau Vidal?

Per una banda perquè va ser un tema de conversa amb un dels meus llibreters de confiança. Parlàvem de Camilleri i vam acabar parlant del traductor. D'alguna manera resulta insòlit, perquè quan llegeixes un llibre no recordes qui el va traduir. En el cas de Pau Vidal te'n recordes. El motiu... no el sé. No he llegit mai en Camilleri en italià (els garants de les bones traduccions deuen conèixer els originals i es poden permetre certes afirmacions, però jo, malauradament no puc). He llegit en Camilleri en català, castellà i anglès... però recordo el traductor en català. El motiu... segueixo sense saber-lo, i per això em calia analitzar-ho aquest cap de setmana.

Vaig voler llegir al traductor de forma independent. Entenc que l'estil de l'autor deu ser inherent a la seva obra en general, per tant la meva intenció era descobrir què aportava el traductor al manuscrit original. D'entrada el traductor adapta els col·loquialismes italians al català, una tasca extremadament complexa. A més, aconsegueix que et sorprenguin i te'n portis una rialleta còmplice. El vocabulari no és especialment complex, però vas trobant mots o expressions (per exemple: fer esgüells), que enriqueixen clarament el vocabulari propi. L'estil de la narració és dinàmic i àgil, pressuposo i recordo de les altres versions que sí he llegit que així és, i que per tant, en Pau és fidel a l'original. Finalment hi deu haver un toc personal, el mateix Pau parla de passió pel que fa. Totalment d'acord. Quan llegeixes en Camilleri en català alguna sensació inexplicable t'atrapa. Sempre dic que sóc fan de l'autor italià pel traductor català. 

Traduttore, traditore?

No, amics meus. En el cas de Pau Vidal, Traduttore, cospiratore.
El traductor que conspira amb l'autor i ens porta a un fi comú: la passió!

254. Alex, de Pierre Lemaitre

La lectura d'Alex de Pierre Lemaitre és una experiència vital des del punt de vista literari. Aquesta novel·la em va arribar de la mà de la Noèlia del Club de Lectura de l'escola, després de llegir el primer i el tercer número de la tetralogia. Ha estat una lectura que he compartit en el temps amb la meva companya i amiga de Dominiques Meritxell, de manera que ens hem anat divertint parlant sobre l'argument i les sensacions que anàvem desprenent. Aquest és un llibre ideal per a compartir en un Club de Lectura, ja que els ingredients que el conformen són diversos i espectaculars. 

Alex de Pierre Lemaitre m'ha agradat molt perquè, entre d'altres coses,  ha aconseguit que tingués més ganes de llegir que de mirar el mòbil (gràcies!). Per tant, és una història poderosa que t'atrapa sense cap tipus de dubte. Especialment dinàmica i àgil, els fets s'esdevenen de forma trepidant (vaja, que és una d'aquelles novel·les que et fan passar les pàgines sigui l'hora que sigui). M'encanten aquestes novel·les i sovint les trobo a faltar. 

Alex és una noia estranya que no saps mai per on et sortirà. En Camille Verhoeven és un home que arriba després de la desgràcia viscuda a Irene. Les morts són els danys col·laterals d'una història misteriosa, enigmàtica i sorprenent. L'evolució de la trama és l'evolució dels sentiments interns d'en Camille... tot plegat és una amalgama de vivències que fan vibrar els sentits del lector. Contínuament et vas sorprenent pels famosos girs argumentals que en Lemaitre practica, sense previ avís i que fan tan interessant la novel·la. Opinar massa pot espatllar els misteris i prefereixo no dir res més. Només puc dir que ell investiga i ella és víctima, o assassina, o botxí, o innocent, o culpable... Fins a la darrera línia de la novel·la no saps quina conclusió has de treure...

253. La Cara B, d'Esperança Camps

Resumeixo la prèvia: Una novel·la de @LlibresDelicte que em crida l'atenció, La cara B, d'Esperança Camps, regalada per un amic literàriament perillós, @eduardboada i que és prou curta per a un cap de setmana de molta feina...som-hi!

Doncs així ha anat. 

Una lectura àgil, ràpida, entretinguda i amb el record claríssim del Ferran Torrent en la memòria. Fa molt de temps que vaig llegir una pila de llibres del valencià i amb aquesta novel·la he tingut la sensació que me'l retrobava. De fet, fins i tot apareix una menció d'en Butxana entre línies.

M'esgoten les corrupteles valencianes fins a la sacietat (les dels altres també, òbviament) i em prenc aquest llibre com una novel·la negra de denúncia d'aquesta gent. Sembla que durant anys la classe dirigent política del País Valencià va estar en mans de gent sense escrúpols que passarà a la història per fer més mal que bé (i rebentar la construcció) i mantenir-se al poder inexplicablement. Mai ho vaig entendre i sempre m'acabava donant cops de cap contra la paret per poder-ho entendre. En aquesta novel·la he trobat tots els ingredients que tanta ràbia m'han fet en temps passats: corrupció, hipocresies, populismes, tràfic d'influències... 

La trama negra no decep i està en consonància amb aquesta realitat. Els personatges casposos estan descrits al detall i els fets són narrats amb precisió mèdica, on els jocs de trons i les traïcions personals i partidistes són el dia a dia de l'acció. Les morts sòrdides i violentes en un hotel, en l'aparcament d'un club d'alterne i un cos sense vida trobat en un fangar mostren la fosca cara de la mort. Però la veritable cara visible d'aquesta novel·la és la B, la dels hipòcrites que gaudeixen de vides paral·leles i amaguen els seus rostres en somriures profident davant les càmeres. Segurament tots tenim una Cara B, i per tant, no podem jutjar sense córrer certs riscos. No obstant, la proposta de l'autora és magnífica, moderna (malgrat que alguns temes semblen ancorats en el passat) i amb estil àgil i amb tocs d'humor. Molt content, de nou. 

Gràcies Eduard pel teu regal. 

Com sempre dic, amics com tu haurien d'estar prohibits... (saps que sempre estaré al teu costat quan necessitis regalar un llibre!)

252. El somriure de Darwin, d'Anna Maria Villalonga

Deia una usuària de twitter que "era impossible que no m'agradés aquest llibre". 

Doncs, aquesta és una afirmació d'allò més encertada. 

Val a dir que he llegit El somriure de Darwin perquè l'havia escrit Anna Maria Villalonga, així de clar. L'Anna Maria (perdoneu la confiança) ha fet una feina especialment lloable i admirable com a Comissària de l'Any Pedrolo i li devia certes lleialtats no escrites. 

També ho he fet perquè aquest llibre surt de la factoria Llibres del Delicte, una gent que també em cau molt bé. El seu editor, en Marc Moreno, deu ser un caça talents professional o directament un xaval d'allò més espavilat, ja que puc confirmar que els productes finals que treu són un èxit assegurat.

El millor de tot és que després de llegir El somriure de Darwin em sento pletòric alhora de recomanar-lo, ja que es tracta d'una història entranyable, però dura, molt dura (això és innegable). Resulta curiós que sense saber gran cosa del llibre, i només mirant la portada, se m'acudís la idea de comentar que la gosseta i jo l'anàvem a llegir junts. Aquest és un llibre que s'entén millor si tens una mascota d'aquelles que et posseeixen a tu (i jo en tinc dues). 

El llibre sembla un manual d'escriptura general. Si vols escriure un llibre, quasi millor agafar aquesta novel·la i investigar com ha estat escrita. No gosaria dir res sobre l'estil i estructura del llibre, ja que em sento un aprenent al costat de l'autora i, per tant, només comentaré que ha estat una lectura dinàmica, distreta i àgil. He passat els capítols i les pàgines de forma trepidant.

Em sembla molt escaient el concepte de que es tracta d'una "novel·la de personatges". Molt cert, ja que els tres personatges principals que conformen la trama tenen ànima i els fas teus de seguida. Estàs convivint amb ells, veus el que miren i sents el que senten... què bo, un realisme i unes sensacions que pots sentir com a pròpies! I el gos... el gos que també sent i esdevé el quart personatge de la novel·la. 

Sé que l'autora i l'editor són persones que saben tractar els seus lectors. Doncs gràcies per fer-ho. Sou genials. Aquest llibre és extraordinari, ho dic sense cap problema, podeu estar tranquils. 

En aquesta història he trobat denúncia social, antics passats que s'arrosseguen fins l'avui, vides humanes (i canines) que són víctimes del sistema, crueltat, tendresa, empatia... una suma de sentiments que aclaparen el lector perquè cada paràgraf destil·la sensacions amb un estil tan meravellós que et deixa encisat durant segons. 

Ets una gran escriptora Anna Maria (disculpa de nou la confiança), fidel a la nostra llengua com ho va fer el mestre, i tot demostrant amb aquesta novel·la que tampoc cal anar a Noruega per llegir bona novel·la negra. I una cosa més, has deixat el llistó tan alt que tampoc caldria llegir en altres llengües perquè la qualitat del que s'escriu en la nostra és excel·lent (i tu, ...ja m'entens).

251. Tants interlocutors a Bassera, de Manuel de Pedrolo

Un pedrolista com jo no podia fallar a @marcusmorenus i abandonar Tants interlocutors a Bassera de Manuel de Pedrolo a la seva sort. A més, el llibre està prologat per la mateixa Anna Maria Villalonga, que no conec personalment, però és com si la conegués de tota la vida, ja que és un dels referents del pedrolisme a l'actualitat.

Segons l'Anna Maria, "tradicionalment, hi ha cinc novel·les de Manuel de Pedrolo considerades mereixedores de l'ortodòxia del negre". En principi no inclou aquest títol, sinó que l'incorpora al gruix de novel·les que per les seves característiques poden "afegir-se a la llista del crim". Per tant, lluny de discutir res sobre les paraules de la comissària de l'Any Pedrolo, entenc que Tants interlocutors a Bassera és una novel·la social (de les seves) amb tocs de novel·la negra. A més a més, aquest llibre és un exercici estilístic de primera magnitud, perquè realment no saps si estàs llegint teatre o prosa. De fet, això és un text teatral disfressat de novel·la. Com sempre, el mestre de Tàrrega no deixa indiferent, i menys a mi, que el considero una peça cabdal de la meva minsa cultura literària. Llegir un Pedrolo és, com deia en Forrest Gump, com una caixa de bombons, ja que mai saps que aniràs a llegir... És que només amb el títol del llibre l'autor ja et provoca una reacció! Espectacular!

En aquest cas vivim la història d'un home que retorna a Bassera a investigar el seu presumpte origen i troba "interlocutors". Tants "interlocutors" que l'autor s'esplaia transcrivint-los tots des de la perspectiva del protagonista. El jove coneix, descobreix i viu la nova realitat, carregada de personatges, de vides, de misteris i dubtes sense resoldre. En una setmana carregada de feina, les pàgines de la novel·la s'esvaïen maquinals (paraula que sempre m'ha recordat al mestre) i m'apagaven el dia amb sanes vibracions. Habitualment Pedrolo és un autor de re-lectures, però en cas m'estrenava i estic força satisfet.

Resultat del partit:  3 a 0, gols de Pedrolo, Moreno i Villalonga.

250. El Quinto Acuerdo, de Miguel Ruiz

D'entrada sempre em preocupa llegir aquest estil de llibres barreja d'espiritualitat i autoajuda. Després surto eufòric i amb ganes d'afrontar les vicissituds del món i de la vida amb més energia que mai. Una mica m'ha passat amb aquesta segona entrega dels Acuerdos. Si en els Cuatro Acuerdos recuperes la consciència del que som, en el cinquè fas esclatar una bomba nuclear emocional que trenca amb el passat, amb la realitat que vius i t'enreda a renéixer com a ésser humà. Aquesta vegada seria com donar un cop a la taula i enviar a pastar fang tantes tonteries i recuperar la teva essència personal i alimentar-la amb el bo i millor de la vida. Sembla la típica pel·lícula espiritual que ja has vist, però res a veure. Aquí anem pel dret. Ho trobo fins i tot contundent.

Sigues escèptic, però aprèn a escoltar seria el cinquè manament de la filosofia tolteca. De fet, això em porta el record del mestre Francesc Torralba. Escoltar com a base, dubtar de tot i buscar la veritat. Un cop localitzada l'essència del teu ésser, doncs a gaudir de la vida.

He trobat desenes de consells i sentències especialment útils per portar a la vida diària. De fet, són tantes que resulta complicat citar-ne algunes. D'entrada destaco un parany que sovint cometo, el fet d'estar massa pendent de les opinions dels altres. L'autor és taxatiu i contundent: res d'haver de complaure els punts de vista de les altres persones. Cal estimar-se a un mateix i cal alliberar-te d'allò que NO ets. La tasca principal comença per canviar-se a un mateix... I així anar fent, consolidant, estimant, valorant i tenint cura del que som, no del que pensem que som. Després ja gestionarem la nostra vida social.

Aquesta és una lectura necessària per a gent com jo: individus massa sensibles pel que diran, pel que sentiran o pel que pensaran els altres davant les teves accions. El concepte és respectar-se molt, tenir una relació extraordinària amb tu mateix i gaudir de la vida. Molts pensaran que això ja ho fan i que no n'hi ha per tant, però a mi em serveix molt aquest missatge i estic molt agraït (un cop més) a l'Empar per haver-me deixat aquest exemplar que estic segur que m'ajudarà a seguir sent feliç o a ajudar els altres a aconseguir-ho.
I acabo, sense poder evitar recordar aquesta frase, "El lenguaje del chismorreo es el lenguaje del infierno". Això trobem en aquest llibre, un estil clar, contundent i directe al moll de l'òs.

"Els manaments de Moisés", de Moisés Peñalver

(Aquesta és la ressenya d'un llibre que de moment encara no existeix. Desconec si algun dia l'autor arribarà a publicar un recull d'articles amb aquest títol, però si un dia neix la criatura, jo ja hauré dit la meva. El millor de tot és que cada dia ens arriba un capítol al Més Tarragona i les necessitats de moment les tenim cobertes)

No he llegit cap llibre de Moises Peñalver Núñez, no cal. Cada dia una nena de l'escola em porta un exemplar del Més Tarragona i faig una ullada ràpida als "Manaments de Moisés". D'aquesta manera enceto el dia amb una petita rialla😁. Subtil, intel·ligent, agut, "campechanu", simpàtic...ho té tot aquest home. I sobretot irònic, que no falti la ironia en aquest món sovint tan avorrit carregat d'esperits tristos. Espero que si algun dia publica un nou llibre sigui un recull dels articles del Més. Ho petaria. Té molt mèrit això de publicar cada dia un breu relat sobre l'actualitat en clau d'humor. En Moisés és un mestre d'aquest gènere, el té controlat a la perfecció. Només de llegir el títol del "manament del dia" ja tens ganes de saber quina serà la bestiesa que et farà somriure uns segons abans de tornar a la realitat. Però això no és tot. Gràcies a una senzilla conversa on vam parlar del seu conte inclòs als "Assassins del Camp", vaig decidir llegir el recull de relats negres compilat per la Margarida Aritzeta. I després, vaig decidir llegir tots els altres autors de forma independent. Per tant, gràcies Moisés per la rialla diària (efímera, però molt útil) i per obrir-me el camí dels "altres assassins". I no, no ets innocent. Ets culpable de regalar-nos uns segons de felicitat cada matí. ("Genial", tu m'entens!)😁
Assassins del Camp (i 15)

249. El secret de les terres roges, de Lurdes Malgrat

En una societat d'un futur no massa llunyà tres adolescents de diverses parts del món inicien una partida virtual del JOC. El Joc els trasllada a l'Edat Mitjana (o a algun lloc similar d'espai i temps), on cada un dels joves disposa d'un avatar propi. El Joc els parla directament (al cervell, em sembla) i els dicta les accions que han de realitzar en cada moment, ...o com a mínim això passa a l'inici de la partida. Els adolescents, ara personatges del joc, en teoria no són autònoms i viuen uns esdeveniments que desconeixen. 

I jo, innocent criatura lectora del món de les lletres, ja estic perdut, perquè el gènere fantàstic és el meu punt feble de la literatura. El secret de les terres roges de Lurdes Malgrat és una barreja de passat i de futur, dels avenços tecnològics del proper segle XXII i d'episodis inspirats en l'herència medieval. Penso que l'autora assoleix a la perfecció l'objectiu de transportar una història de l'Edat Mitjana al present, venent-la com a una novel·la futurista amb tocs de ciència ficció, aventures i fantasia. El marc del videojoc s'escau perfectament amb el tarannà juvenil de l'actualitat i, evidentment, jo segueixo perdut en l'abisme de la incomprensió. Les fiblades de fantasia tan lloades pels amants del gènere segur que engrescaran a més d'un lector, però a mi, de moment encara no em passa. Això no vol dir que la novel·la no sigui bona, senzillament que particularment em costa molt. Estic molt content d'haver llegit aquesta novel·la perquè demostra que la nòmina d'escriptors dels Assassins del Camp està format per un ventall eclèctic d'autors i estils que honora la seva compiladora. Destaco també la valentia de la Lurdes Malgrat a l'hora de fer novel·la juvenil amb temes propers a elles i ells i de tanta qualitat formal i estilística.

(Assassins del Camp 14. Falta 1: Moisés Peñalver)

248. Irène, de Pierre Lemaitre

Impactant.
Sorprenent.
Inoblidable. 

Després de la lectura d'Irène de Pierre Lemaitre només et pots quedar sense paraules, agafar aire i agrair al destí (o a la persona que te l'hagi recomanat- Gràcies Noèlia) haver llegit aquesta espectacular història. La idea seria no explicar o comentar massa l'argument, ja que tot seria un spoiler de màxima potència. Per tant, poca cosa poc dir-se quan estàs enganxat a un llibre sense poder fer altra cosa que llegir i amb l'únic objectiu d'arribar fins al final. Ni de lluny pots viure aquesta sensació amb els altres llibres que et cauen a les mans. Tot comença escabrós i sanguinari, es va tranquil·litzant una mica el tema i de cop t'adones que la trama t'ha atrapat fins al moll de l'os. 

Qui és el Novel·lista/assassí que porta a la realitat els crims que la ficció ha relatat al llarg dels temps? 

No res, val la pena llegir el llibre.

Una novel·la ideal pel Club de Lectura de Dominiques de Tarragona, ja que aporta aquella dosi de lectura atractiva que pot arribar a tots els públics. Vaig intentar llegir-lo per internet, però vaig ser incapaç (Gràcies Miquel per prestar-me el teu exemplar). Per altra banda, resulta estrany i curiós que jo comencés pel tercer llibre i ara continuï pel primer de la tetralogia. Un desastre argumental, però que supero amb elegància després d'al·lucinar igualment amb la primera entrega. 

Òbviament ara aniré pel segon com un esperitat. 

247. Els crims del convent, de Salvador Balcells

Com sempre, darrere de cada llibre hi ha una petita història (o gran). Aquest cop he aconseguit que l'amic Eduard Boada em deixés el seu exemplar Els crims del convent de Salvador Balcells i així poder assolir la xifra de 13 Assassins del Camp. Estic a dos autors de completar l'elenc literari del recull de novel·la negra de la Margarida Aritzeta...

Pel que fa a aquest llibre, les sensacions han estat realment positives. El millor de tot trobo que és el marc espai-temporal: la vila d'Alcover durant els dies de Nadal i Cap d'Any de 1869-70. Només per això cal posar-se d'immediat el xip de la novel·la històrica, de manera que necessites entendre on ets i què passava per casa nostra en aquells temps. 

Per altra banda, un parell de crims. Ep, ara cal sumar els ingredients de la novel·la negra que facin la història atractiva... Per tant, un exercici complicat que el bo d'en Salvador Balcells executa amb molta destresa. De fet he estat buscant imatges de Tarragona, Reus i Alcover d'aquella època per tal de sumar realitat a la meva humil imaginació.

L'aparició d'un cadàver revoluciona els ciutadans d'Alcover. Sense suport policial, ni recursos, l'alcalde encomana la investigació del cas al sereno i a l'agutzil del poble. Poc es pensava el major de la vila que sota l'aparent innocència de l'agutzil es troba un noi carregat de dots i capacitats intel·lectuals. L'entrellat es va descobrint i tot sembla apuntar que certes forces benestants del poble estan implicades en l'escabrós afer. Es posa de manifest un cop més les corrupteles de la classe dirigent i el peculiar paper que l'església ha anat realitzant durant els segles.

L'autor ha confeccionat una novel·la absolutament fantàstica i necessària pels qui ens agrada la novel·la històrica, detectivesca i ...local! Tot sumat ens regala una magnífica novel·la molt recomanable i que m'ha donat a conèixer en Salvador Balcells. Molt content, de nou!

Assassins del Camp 13 (falten 2)

246. El Faroner, Déu i l'intrús, d'Àngel-O. Brunet

Ostres, ...però què he llegit? 

Què és El Faroner, Déu i l'intrús d'Àngel-O. Brunet? 

Et pot agradar o no (d'això en parlaré després), però resulta impossible quedar-te indiferent. La veritat és que estic convençut que tots els llibres tenen alguna cosa a dir, ...sempre. En el cas dels llibres del tarragoní (en porto 2) em resulta absolutament trencador, original i diferent el particular estil d'articular les seves històries. Es veu que són una suma de guió cinematogràfic, novel·la negra i toc personal de geni. A mi aquest home em sembla un talent nat, un escriptor fora de sèrie. A canvi diré que aquest llibre en concret és com un experiment on a part dels ingredients habituals que he dit abans, a més a més l'autor hi afegeix la ciència-ficció i en fa un còctel explosiu. Sincerament no sé a qui recomanaria aquest llibre... és tot tan estrany, inexplicable i fins i tot absurd, que o bé o deixes a la pàgina 3 o continues en mode oníric fins al final. Jo he optat per la segona opció.

Déu com a personatge, ànimes que van canviant de cos, androides de companys de viatge i un crim... I a això li sumes dimensions paral·leles que es confonen amb realitats que no saps si existeixen o no i, sobretot, molt humor. He de reconèixer que hi havia moments tan bojos que em feia gràcia i tot. 

Finalment, valorant el llibre, buscaria la resposta a la pregunta inicial que em feia?

Què és El Faroner, Déu i l'intrús d'Àngel-O. Brunet? 

Un llibre diferent, recomanable a segons qui, acceptable si t'agafa en bona forma i deplorable si t'agafa en mal moment. Per sort, estava en plan positiu i l'he acabat amb un cert somriure. I no només això, no descarto llegir més material d'aquest senyor. Això sí, sempre amb bon humor, xip canviat i amb ganes de sorprendre't. Per tant, quan tingui un moment vaig pel Taüt de naftalina, seda i cotó, que només del nom, ja flipes.

Assassins del Camp 12 (falten 3)

245. Cent dòlars i una cabra, de Francesc Valls-Calçada

Cent dòlars i una cabra de Francesc Valls-Calçada suma un nou títol d'un altre Assassí del Camp (i ja són 11). La meva relació amb l'autor es resumeix en un cop que ens vam creuar pel carrer (¿). Això és tot. Un dia l'home va sortir al Diari de Tarragona i hores després me'l vaig creuar pel carrer La Nau camí de casa. D'aquell encontre fortuït no va sortir cap amistat, ni res de res, perquè tampoc és qüestió d'anar saludant una persona perquè l'has vist al diari aquell dia (rellegint això no sé si riure o plorar).

Dues coses m'han atrapat d'aquest llibre: Israel com a tema central i l'estructura coral de la novel·la.
Per una banda, sóc un apassionat del judaisme, del sionisme i de la cultura hebrea. No ho puc evitar i el bo de l'Amos Oz (respect) em va seduir fins a la medul·la. 

En segon lloc, m'agraden molt les històries paral·leles que van girant al voltant d'un centre neuràlgic. Aquest llibre m'ha recordat molt la pel·lícula Babel del gran director mexicà Alejandro González Iñárritu, on vas vivint diferents episodis que conflueixen i es barregen entre ells. El lector acompanya els diferents protagonistes en les seves respectives vicissituds, experiències emocionals i vivències personals. Òbviament cada lector pot trobar la història que més l'atregui d'aquesta teranyina. Personalment m'han agradat molt les reflexions dels diferents actors del conflicte palestí, molt ben definides i contemplades sense censura (pares, mares, soldats, periodistes, metges, nens, polítics, cooperants, gent humil, gent influent, àrabs, jueus, islamistes, moderats, ortodoxos,... tota l'amalgama possible de personatges). L'autor fa un exercici de periodisme excel·lent i intenta oferir una versió neutral, malgrat la dificultat de la situació. M'he sentit molt còmode llegint aquest llibre, encara que la història d'amor entre un parell dels protagonistes (semblava un dels eixos de la novel·la), m'ha deixat bastant indiferent. Destaco també el gest de complicitat amb la ciutat de Tarragona i la denúncia especuladora de la promotora de ca la garsa. 

En general he trobat que Cent dòlars i una cabra de Francesc Valls-Calçada és una lectura molt recomanable, molt millor del que m'esperava. Prova d'això és que he necessitat menys de 24 hores per acabar-la, una fita que no sempre passa. 

Molt bé, תודה
Assassins del Camp 11. (Falten 4)