283. Amb l'aigua al coll, d'Andrea Camilleri i Carlo Lucarelli

Avui ha mort Andrea Camilleri. 

Per aquest motiu m'he permès retre homenatge a l'escriptor italià revisant la meva llibreria i buscant algun text encara no llegit d'aquest autor. En tenia dos, un d'ells aquest Amb l'aigua al coll escrit conjuntament amb en Carlo Lucarelli. En principi no sabia què anava a llegir, després he descobert que Daniele di Gennaro, l'editor, va aprofitar que els dos autors estaven protagonitzant un documental per fer una proposta que no van poder defugir:

"Com es comportarien els vostres protagonistes, en Montalbano i la Grazia, davant d'un cadàver en comú? De quina manera interactuarien en una investigació'"

Pel que explica l'editor tots dos es van entusiasmar amb la idea i van posar-se a pensar. Davant de la dificultat de posar-se a treballar junts, en Camilleri va proposar escriure la novel·la "com una mena de dossier, una investigació en què el delicte es narra a base de material descriptiu, documentació policial, fotografies i cartes".

El resultat és excepcional i digne de ser llegit en un dia d'homenatge com avui. He devorat el llibre a la platja de La Pineda amb aquell dinamisme i agilitat que sempre trobes amb en Camilleri, amb l'afegit de l'altre autor i la tècnica espectacular dels missatges entre els dos protagonistes. Poc a poc es lliga la trama a base de codis, cartes, el suport de terceres persones, fotografies... un sistema súper original de crear una novel·la negra amb un argument d'allò més interessant. 

El mort ha estat ofegat amb una bossa que contenia aigua i peixos de colors... uau, com? L'asfixia s'ha produït per la ingesta d'un dels peixets... 

Qui ho ha fet? Per què? Els dos investigadors a penes coincideixen en persona, però van treballant junts fins anar descobrint l'entrellat. 

Que descansi en pau en Andrea Camilleri. Aquesta serà la vuitena ressenya d'un llibre seu en el meu humil recull de lectures. També em sorprèn com l'efecte Pau Vidal ha fet créixer l'estima de l'italià entre els lectors catalans. Un traductor apassionat que ha transmès la seva passió als lectors. 

282. Motín en la Bounty, de John Boyne

Distret llibre d'aventures aquest de Motín en la Bounty de John Boyne. A mi amb la calor estiuenca em venen de gust aquest tipus de lectures que em porten a paradisos llunyans, vaixells perduts i homes o dones salvant la vida per segons. Entenc que no sempre estem parlant de grans obres literàries, però m'és bastant igual, llegeixo per plaer. No obstant, aquesta novel·la està molt ben definida i la història que explica està basada en fets reals. 

Estem davant d'una novel·la històrica que segons els entesos està molt ben treballada en tots els efectes. El Capità Bligh arriba a Tahití a buscar la fruita del pa per dur-la a Gran Bretanya. Allà pateix un motí, perd el vaixell i és abandonat en un bot on s'hi refugien 18 mariners lleials. El grumet John Jacob Turnstile esdevé el narrador de la història i en força moments també un dels protagonistes principals. El viatge de tornada de Bligh i els seus fidels acompanyants es converteix en una epopeia que fa que gaudeixis al màxim de la lectura. Sorprèn que l'autor re-escrigui una història tants cops estudiada, novel·lada i portada a la gran pantalla, però entenc que tot plegat desperta certa fascinació i un ha d'escriure sobre el que li vingui de gust, faltaria més. M'ho he passat molt bé, aquest era un llibre dels pendents de fa temps i ara potser rellegiré "El noi del pijama a ratlles" o un altre que ja he localitzat del mateix autor irlandès. Malgrat la seva nacionalitat el consideraré literatura anglesa pel tema de la llengua original, encara que l'he llegit en castellà.

281. Sense sang, d'Alessandro Baricco

La història de Sense sang d'Alessandro Baricco és, si més no, simpàtica. No em refereixo a l'argument de la novel·la, sinó com va arribar a les meves mans aquest llibre. Resulta que vaig comprar en un mes de diferència 2 exemplars en dos llibreries diferents de Tarragona. Inconscientment vaig aconseguir el segon sense adonar-me que ja l'havia comprat feia no res. Bé, el cas és que el volia llegir ràpid i treure la típica conclusió que un llibre d'aquestes característiques proposa. Vaig agafar un exemplar i el vaig dur a Anglaterra amb la intenció d'abandonar-lo allà un cop llegit. Finalment va tornar sense ser llegit. Així doncs, en el segon viatge a Anglaterra d'aquest estiu ho vaig tornar a intentar. Aquest cop sí, la lectura de Sense sang va començar a Reus i va acabar a Londres.

La venjança i les seves diferents versions són el leitmotiv d'aquest llibre. Des de l'ull per ull, dent per dent, al tancament del cercle viciós que això representa. Una nena és testimoni de la mort del seu pare i del seu germà. Sobreviure a aquest moment, que t'acompanyi tota la vida i completar el procés configuren la trama de la història. La contraportada parla d'un "final grandiós"... ho trobo correcte, potser un pèl exagerat, però sí que es tracta d'un final molt bonic. La reflexió final seria una espòiler immens, però tampoc cal seguir llegint aquestes línies meves. Sembla que aquella ferida que va trencar l'harmonia de la pròpia vida, perdurarà per sempre fins que no es tanqui del tot. La venjança no cura, al contrari, cou encara més. Tornar a l'inici i reviure "sense sang" l'experiència que malmet tota una vida serà la clau per combatre el mal. Molt xulo, un bonic llibre que recordaré per haver-me acompanyat a Londres el 12 de juliol de 2019. 

280. Scorpia Rising, d'Anthony Horowitz

Scorpia Rising d'Anthony Horowitz és el novè títol de la saga Alex Rider que fa més de 10 anys que llegeixo. Tot va començar molt temps enrere quan vaig buscar a Londres un llibre juvenil que m'ajudés a llegir en anglès i estigués prou divertit. Vaig descobrir aquest autor i fins avui he anat llegit periòdicament algun dels títols que s'anaven publicant. En motiu del meu viatge a UK de la setmana passada vaig trobar els tres darrers exemplars pendents i de seguida em vaig posar per feina. Sóc molt feliç alimentant el nen que porto dins, així que m'agrada molt gaudir de les aventures del súper espia adolescent.

En aquest cas l'Alex es veu embolicat en una trama orquestrada per l'organització d'ultra dolents Scorpia que pretén desestabilitzar les relacions entre el Regne Unit i els Estats Units. En una trama enrevessada, però fàcil de seguir, l'Alex acaba lluitant frec a frec amb el seu doble, el qual intenta carregar-se la Secretària d'Estat nord-americana. Un merder inexplicable, però lleuger i sense més pretensions que la de distreure al personal. Acció estival trepidant i en anglès que m'han fet passar una estona d'allò més entretinguda i que necessito per a desconnectar de llibres més complexos. Un cop acabat t'adones que per llegir això millor mires una pel·lícula d'acció i vas que xutes, però més de 400 pàgines en anglès són un plus que em motiva i que suma actius en el meu diccionari mental de la llengua anglesa. Podria dir que oci i aprenentatge es donen de la mà en un llibre bastant fluixet, però que fa la feina que se li demana. 

279. Eleven minutes, de Paulo Coelho

Necessitava llegir en anglès i mai saps per on et sortirà en Coelho. De vegades en alguns dels seus llibres he trobat bons consells de vida i altres cops més aviat em podria haver estalviat el temps. Basant-nos en l'objectiu principal (el de llegir en anglès) estic francament content. Des del punt de vista literari la cosa ha començat bé, però finalment no he aguantat més.

La idea és interessant i ens porta a l'arrel de les causes de la prostitució. Una noia brasilera arriba a Suïssa, esdevé una prostituta intel·lectual (això sí) i comença a analitzar l'essència de la seva professió. Fins a la meitat del llibre he tret un bon profit pedagògic, ja que jo realment no he arribat tan lluny sobre l'estudi d'aquest mercadeig sexual. A partir de la meitat del llibre he començat a pensar amb en Jordi Folck i sobre la crítica brutal, sincera, destructiva que amb tota la raó del món faria d'aquest rotllo sumaríssim que es diu Eleven Minutes. La vida d'una prostituta que reflexiona sobre l'amor, el sexe, el dolor, la misèria, l'ànima, el cos t'acaba esgotant de tal manera que m'he aferrat a les pàgines per tal de no llençar el llibre al contenidor blau (i un llibre no s'ha de llençar mai). No nego que endolcir la prostitució té el seu què, ja que la protagonista es fa estimar, però no deixa de ser un negoci difícil d'assumir venut amb aquests tons tan simpàtics. La noia pateix, però Coelho la fa patir "amb amor". Sort que troba una mena de príncep blau que li explica que això de "patir" no és tan saludable, però ...tela telita el tema... Bé, deixo el llibre sense acabar, estranyíssim en mi. Ho deixo a la pàgina 260, quan faltaven menys de 30. M'és absolutament igual com acaba, bé o malament, m'és indiferent. Faré un final obert i decideixo que acaba bé. Total, porto diverses hores d'anàlisi de les relacions sexuals amb estranys i penso que he arribat a tenir prou informació sobre el tema. He llegit en anglès oi? Doncs ja està bé!

278. Cels taronges, de Jordi de Manuel

Primeríssima i curta (molt curta) lectura de les vacances d'estiu 2019. Cels taronges de Jordi de Manuel és el segon títol que llegeixo d'aquest autor i que m'ha aportat diverses sensacions. En primer lloc una petita decepció, ja que vaig interpretar que entrava en una saga concreta, la de l'inspector Marc Sergiot, i per aquí ha passat l'home de forma bastant ràpida i superficial. Suposo que encara no he trobat la novel·la on figura com a protagonista principal. Ja arribarà. 

Comento que malgrat la brevetat de la història la intensitat de la trama no baixa, al contrari, et manté amb certa tensió. Un jove ha estat segrestat i el lector viu l'angoixant situació amb manifesta preocupació. Els mossos investiguen les últimes activitats del noi i les darreres companyies que l'envoltaven abans dels segrest. Entren diverses peces al tauler, diferents vides, diverses personalitats i un vincle comú universitari que conforma el cercle d'íntims del noi. Un segrest orquestrat per uns sinistres personatges que demanen un rescat i amenacen el pare del jove amb la destrucció d'unes suposades rondes aèries ubicades a la ciutat de Barcelona. Tot plegat una amalgama d'interrogatoris policials, sospitosos i desenllaç fugaç per part d'un subestimat inspector dels Mossos encarregat del cas. Una novel·la breu i molt útil per passar una bona estona d'intriga. De vegades hi ha gent que pensa que aquest format breu queda curt. No és el meu cas, a mi ja em va bé aclarir el misteri sense donar massa voltes a l'assumpte. Una bona lectura estival sense cap mena de dubte.
Ja en l'anterior novel·la com en aquesta noto com si l'autor volgués fer una contundent crítica a determinats "invents" arquitectònics de les grans ciutats. No ho fa directament, vaja, penso que és com si volgués provocar un anunci preventiu de l'estil: "compte que aquí hi ha gent que vol fer rondes aèries". Això seria intolerable, cal prevenir el ciutadà abans... no seria d'estranyar que algú ho fes volar pels aires...seria fatal...

277. The eye of the needle, de Ken Follett

Fa 15 anys vaig llegir The eye of the needle de Ken Follett. Aquesta setmana ho he tornat a fer perquè m'ha vingut de gust, malgrat la quantitat de llibres pendents en cartera. M'ha fet il·lusió tornar-hi. Vaig estar un temps llegint aquest autor per no perdre l'anglès, una tasca d'allò més complicada a causa de la feina d'aquella època a la fàbrica. Crec que vaig arribar a llegir més de 10 títols diferents. Ara estem a les portes d'un nou viatge a Anglaterra i em venia de gust recuperar una lectura de les que fan afició. 

A part dels grans best-sellers d'en Follett, l'autor galès disposa d'un bon nombre de títols de novel·les d'espionatge o emmarcats en la II Guerra Mundial. En aquest cas un espia alemany en territori britànic intenta arribar al nord d'Escòcia per tal d'embarcar en un submarí alemany. Recordo perfectament haver après la paraula rendezvous. Amb ell porta un dels secrets més importants del moment, les fotografies d'una falsa base militar nord-americana al sud d'Anglaterra que faria pressuposar un desembarcament a Normandia. Arribar o no al punt de fugida podria fer canviar les estratègies militars dels dos bàndols i el desenllaç de la guerra. Una història trepidant, carregada d'acció i molt útil per a distreure's en setmanes pre-estiuenques de primeres calors. El més important de tot ha estat la pràctica intensa de l'anglès, ja que porto al voltant de 1.000 pàgines en el còmput dels darrers dos llibres. L'anècdota és que el meu company José Vicente em va comentar que existeix la pel·lícula i que era molt bona. Curiós.

276. Assassins de l'Ebre, de Jordi Pijoan-López (i diversos autors)

Assassins de l'Ebre és una magnífica selecció de relats negres compilats per Jordi Pijoan i Fede Cortés i publicat per Llibres del Delicte. D'entrada considero que es troba en el mateix nivell literari que el seu germà tarragoní Assassins del Camp, amb la diferència (a mi m'ho ha semblat), que en aquest recull el toc d'humor és més punyent. Potser són imaginacions meves, però he trobat més "divertit" aquest recull que l'altre. Potser és un tret que defineix aquest llibre? El toc d'humor negre? 

De nou val a dir que la lectura d'aquest llibre és una porta d'entrada a un seguit d'autors que desconeixia. No ens enganyem, el meu temps i la meva dedicació a la lectura no arriba a tant. Per tant, molt de gust de conèixer els tretze malfactors ebrencs i els seus historials literaris, alguns dels quals voldria retrobar-me aviat en altres lectures. M'agrada mot aquesta aposta de l'editorial que presenta amb tant d'encert aquest ventall d'autors locals, especialment d'un territori de vegades oblidat de la mà de Déu.

He anat fent un 1x1 dels relats, que traspassaré aquí i així ja podré retenir a la memòria allò que el temps s'endugué:

1. Amb Francesca Aliern i en un peculiar, fosc i sorprenent "El Refugi" començo l'aventura dels tretze malfactors ebrencs. Mínim un al dia... sense pressa, metòdicament, crims perfectes...per fi "Assassins de l'Ebre" de  a la tauleta de nit...

2. "Posseir-te" de Cinta Arasa, angoixa en grau màxim fins el darrer punt!👏👏

3.  LOOK AND SAY, d'Andreu Carranza. Inquietant, "has vist algun patró en aquests casos?"...🧐

4. “Assassinat a l'aplec o sardana obsessiva” de Fede Cortes. M'he fet uns riures. Divertit i simpàtic. Bo!

5. Montse Espallargas i "Hi ha quadres que són històries": "Dona en zel", un quadre que amaga un enigma que et pot costar la vida. Perill😧!

6. "El crim de Laocoont" de Miquel Esteve Valldepérez. Acadèmic i analític. Compensa tensions acumulades... I la frase lapidària que toca la fibra: "a tots ens molesta que embrutin allò que estimem".

7. "Les banyes d'un crim" de Mercè Falcó, on respires, escoltes, vius i gaudeixes de pur sud. Ebrenc, nostre, genuí. I com diu l'amic Eduard una manera natural de matar, ecològicament correcta diria jo...

8. "Salvatge" d'Isidro Garrido. Jo marxo, però vosaltres vindreu amb mi... Contundent, ... just? Interessant.

9. "Una diligència exquisida" de Sílvia Mayans. Un dels millors funcionaris del país executa les ordres diligentment. Negre, però que et deixa somriure maliciós entre les dents...

10. "Un dia prendrem mal" de Jordi Pijoan-López. Trepidant. Dos perdedors reben un regal del destí, l'aprofitaran? Tocs d'humor i accent ebrenc atorgen un plus de qualitat...

11. "Parèntesi" de Pilar Romera. Les amistats que van més enllà no sempre acaben bé... Inquietant.

12. "La pesca del polp" de  Vicent Sanz o com la foscor impedeix veure la realitat. Una mort, un suggeriment de culpables, un món sòrdid i uns titellaires que ho controlen tot. 

13. "Els vint negrets" de Jesús Maria tibau. Nanocontes creats fruit de la síntesi absoluta, irònica i amb enorme contingut. Demostració d'intel·ligència i creativitat màximes.

Moltes gràcies Marc Moreno i Llibres del Delicte per pensar en la nostra gent del sud.

Aquest és un recull excel·lent de textos de molta qualitat que dignifica grandíssims escriptors i escriptores d'un territori molt estimat.

275. The Pyramid, de Henning Mankell

Sembla ser que després de publicar les 8 entregues de l'inspector Kurt Wallander, en Henning Mankell va escriure una preqüela. Així doncs, després d'alguns anys d'haver llegit totes aquestes novel·les he pogut tornar als inicis de la sèrie. Ha estat una experiència interessant, ja que he recordat al pobre inspector de l'actualitat i he descobert els motius de la seva complicada vida. Una vida marcada per la fatalitat dels esdeveniments, un divorci que fa mal emocional, relacions complicades amb el seu pare i amb la seva filla i una sèrie interminable d'exemples de la crueltat de la natura humana.No m'estranya que l'home acabés bevent whisky com si fos aigua i més sol que un mussol. 

A part de tot això aquest llibre és un compendi dels primers cinc casos de l'inspector, des de ben entrada la seva joventut fins al moment inicial de la primera novel·la de la sèrie, Faceless killers. 

He de reconèixer que en Mankell m'agrada, però trobo a faltar un punt de color a la seva vida, tot sigui dit. Inicia el seu recorregut vital amb a penes 20 anys i amb la investigació d'un possible suïcidi, el del seu veí. De seguida l'ansietat per resoldre els casos l'anirà apartant dels seus éssers estimats i l'individualisme i l'obsessió podran amb un home de natura noble, però amargant. Els primers casos acaben de forma nefasta i les perspectives de futur no són fàcils. El relat The Pyramid podria funcionar com una novel·la independent, ja que arriba a les 200 pàgines i té una ànima pròpia. Wallander ha d'investigar un estrany accident d'avió que s'esdevé prop de la frontera. 

Destaco la lectura del text en anglès i les hores que he necessitat. 

Així dóna gust practicar una llengua i per aquest aspecte li dec molt al bon d'en Mankell.

I ja no tinc més ganes d'escriure sobre aquest llibre, encara que m'agradaria retornar a llegir la sèrie sencera. Em recorda aquells temps perduts en torns de nit allà a la fàbrica...

274. Disset contes i una excepció, de Manuel de Pedrolo

Feia massa temps que no llegia un llibre de Pedrolo. He estat llegint de tot darrerament i tenia descuidat al nostre Premi Nobel. Quan vaig veure que es tractava de contes vaig pensar que era compatible amb les lectures que porto aquests dies. Així doncs, som-hi amb la meva particular ressenya del 19è llibre del meu autor de capçalera!
Només llegir el primer conte ja vaig entrar en la dimensió pedroliana i ràpidament vaig començar a sorprendre'm amb una nova dosi d'ironia i crítica social. L'autoritarisme es fa present de seguida amb la caricatura del carceller que viu en connivència amb la injustícia i la fa seva. Una noia doblement detinguda per les forces de l'ordre sense motiu aparent, un presoner que aconsegueix treure la mà a través de la paret de la cel·la i la presència del "bon ciutadà" que és còmplice de les injustícies... tot plegat és un no parar de retrats reals salpebrats amb ironia i un estil propi. Memorable sempre i en tot moment.
He trobat algun conte que voreja l'absurd, altres on realitats superen ficcions, i força imatges d'erotisme suau completen els temes del recull. Potser ha estat el recull on he trobat més escenes pujadetes de to, sense passar-se de cap manera, és clar. Després hi ha els tocs d'humor on s'ataca la hipocresia del capellans (confessors a sou en un bordell), un home que s'enamora d'un embaràs, divorciats que s'autoenganyen mútuament... és un no parar de descobrir episodis genials sorgits de la brutal imaginació de l'autor. Hi ha una història que sembla el guió perfecte d'una pel·lícula del gènere B nord-americana. Em faria gràcia sumar més Pedrolos, mínim assolir la xifra de 30 i així empatar amb en Cussler, el meu ídol de les llargues passejades de l'estiu. Fent recompte observo que tinc 40 llibres de Pedrolo a les meves estanteries. Aviat designaré un espai més digne per a totes elles.

I ho deixo aquí, perquè acabo de saber que ha mort la Laura del Lluís Llach...

273. Vint-i-quatre hores en la vida d'una dona, de Stefan Zweig

Vint-i-quatre hores en la vida d'una dona de Stefan Zweig i traduït per Jaume Vallcorba em transporta a temps de la meva joventut. Quan era universitari els llibres de Quaderns Crema m'encantaven, suposo que pel nom i pels bons títols que portaven. També recordo que eren cars, novetats de traduccions clàssiques al català i l'editorial en la que publicava en Monzó entre d'altres. Feia temps que no llegia, doncs, un llibre d'aquesta col·lecció i m'ha fet gràcia fer-ho, bàsicament perquè és curtet i estem en temps de molta feina.

Aquest llibre en concret és una història preciosa que pràcticament he llegit d'una tirada. Després de 24 hores de misterioses trobades una dona abandona el seu marit i marxa amb un jove. La crítica i la condemna per part de les altres parelles burgeses que resideixen en aquella zona de seguida castiga el deshonor i la "brutícia" del fet. Un noi jove defensarà la noia fugada amb arguments força coherents, un fet que despertarà la confiança d'una anciana que depositarà en ell un antic secret. La consciència de la senyora l'ha castigada durant 24 anys per un fet que es va esdevenir en tan sols 24 hores. 

La viquipèdia diu això:

La novel·la descriu una dona durant un únic dia de la seva vida, un dia que és, a la vegada, el més vivament meravellós i finalment el més terrible de la seva vida. La protagonista és una vídua anglesa que s'enamora del joc gairebé suïcida i imprudent d'un fracassat diplomàtic polonès, una nit a Monte Carlo. D'aquesta primera guspira d'interès en endavant, es veu immersa en la seva inestable vida plena de problemes.

La novel·la és meravellosa. Els sentiments de passió i tendresa que brutalment topen amb una realitat cruel i malaltissa com és la dependència del joc. Sentiments purs envers fosques realitats que han de desembocar forçosament en catàstrofes. Una passada de reflexió que posa de manifest un cop més que els gran clàssics són indispensables aliments de l'esperit. Vaja, que he flipat.

272. Lèmmings, de Jordi Dausà

He comès un error i he fet una cosa que no faig mai.
He mirat què diu altra gent sobre aquest llibre... i ara, em sento ...sota pressió.
Ho dic perquè he llegit ressenyes tan bones com el mateix llibre i jo més aviat sóc del sector perdedor, humilment perdedor com si fos una mica lèmming. De vegades oblido que les ressenyes que escric són un frau total, ja que no són pels altres, sinó que són per a mi. Vaig començar a penjar-les al blog bàsicament per portar un control de les meves lectures i per ajudar-me a recordar llibres ja llegits. Poc a poc em vaig animar i ara sembla que vulgui competir amb grans ressenyadors i bloguistes literaris de la xarxasfera.
Demano disculpes a l'autor si ha arribat fins aquí i decideix continuar amb aquesta lletania de pedanteries... 

Lluny d'aquestes collonades mentals començo, doncs, donar la meva sincera opinió d'aquest llibre (mola molt això de sincera opinió).

D'entrada diré que he explicat l'argument de Lèmmings a la meva dona. Bona notícia. Això significa que m'ha agradat i que m'ha sorprès. 

Després he pensat que el tornaria a llegir (paràmetre 2 sobre si m'ha agradat un llibre). 

El recomanaria als meus amics perillosament literaris? Estic convençut que sí, i ...ho faré.

Em sorprèn també que tenia ganes d'escriure sobre aquest llibre abans i tot d'haver-lo acabat. (Això ja remata possibles dubtes existencialistes)

I acabo el pròleg de la meva peculiar ressenya amb una frase que no és meva: això és un llibràs, tal i com va dir el visionari geni i editor Marc Moreno (que he descobert que és de l'Espanyol, però que el perdono pel seu admirable ull literari) (ara venien icones amb cares somrients, però que en el fons no fan cap gràcia).
Bé, tant de sucre acabarà convertint el llibre del Dausà en una novel·la rosa. Tranquil Jordi tranquil, has escrit un tros de llibre, una peça de caça major en majúscules. M'ha encantat com l'has estructurat, la narració en segona persona i el tema de fons sobre el qual gira tot plegat. Com que sóc un aferrissat hater dels spoilers, no mencionaré res de l'argument. Només una pinzellada: el dolor. A partir d'aquí que s'apartin les criatures perquè la visió del dolor que ens regales no té preu. Jo a escriptors com tu els anomeno "provocadors"... has provocat en mi un seguit de reflexions tan interessants que m'encantaria portar el teu llibre a un debat de Club de Lectura.
Potser ho intento... (ara vindria icona de careta picant l'ullet...lamentable, ho sé)
He arribat a la punta del passeig del port, allà mar endins uns 5 km, i he volgut acabar la novel·la gaudint de la vista que he immortalitzat i penjat aquí sota. Aigües profundes i pensaments profunds. De tornada semblava el típic lletraferit tocat de l'ala que va donant voltes sobre l'experiència llegida.
Curiosament, avui el mar estava inquiet.
Un llibràs, sí Moreno, un llibràs.

271. The Potter's Field, d'Andrea Camilleri

En una setmana aclaparadora de feina (exàmens, notes, esdeveniments diversos) he pogut aclarir un llibre que vaig començar sense massa ganes (i així m'ha anat). El cas és que troben un cos mutilat, desfigurat i enterrat en el camp d'un terrissaire. En Montalbano i la seva gent es posen a investigar el tema i tot apunta a una venjança de la màfia (l'estil de la vella màfia amb honor, vaja). Poc a poc es va descobrint l'entrellat i curiosament destaca la sorprenent participació en el cas d'un dels mateixos companys del comissari. No he gaudit com altres cops d'aquesta aventura, potser a causa de la conjuntura laboral i familiar d'aquests dies. De fet, també feia dies que no llegia en anglès i això es nota. Tot plegat una història de les habituals d'en Montalbano que sempre van bé per passar estones d'oci.

Per a mi el millor d'aquesta novel·la ha estat que per primer cop he fet una comparació de dues traduccions. Habitualment llegeixo en Camilleri en les versions de Pau Vidal i aquest cop he volgut comprovar quina traducció m'ha agradat més: la catalana o l'anglesa. També he pensat que potser per aquest motiu no he gaudit tant del llibre com en un primer moment hauria previst (estava més pendent de les paraules que de la història). Realment he trobat a faltar molt la nostra versió catalana, que sincerament no sé si és millor o pitjor que l'altra (jo no sóc expert en res). L'estil d'en Camilleri és d'allò més proper i atractiu de llegir i la traducció del Pau et trasllada (jo fins i tot diria que ho deu millorar i tot) aquest tarannà tan especial a la nostra llengua. Potser deu ser veritat que sóc fan del Camilleri a causa del traductor...

270. El món perdut, de Sir Arthur Conan Doyle

Tot just acabava de fer els 18 anys aquell 26 de maig de 1989. 

Han passat doncs 30 anys exactes del dia que Gorbatxev va ser escollit President del Soviet Suprem de la URSS. 

Desconec com va arribar aquest llibre a les meves mans, però m'ha acompanyat per tot arreu on he anat. Amb els fulls grogosos i encarcarats vaig decidir començar-lo a llegir en veu alta pel Jan Pol. Vam llegir unes 100 pàgines i vam haver de deixar-ho perquè era un pèl complicat pel pobre xaval.

He volgut enllestir aquesta novel·la avui, bàsicament perquè la data manuscrita a la contraportada coincidia amb la d'avui amb 30 anys de diferència. Casualitats. Així doncs he avançat la lectura i m'he endinsat a les profunditats de la Selva Amazònica, on he gaudit com un adolescent a la recerca de nous territoris inexplorables. Sense cap mena de dubte l'autor anglès va ser un avançat al seu temps o com a mínim el primer guionista de Jurassic Park o de la Guerra dels Simis. Certament sembla que aquesta història és l'embrió de qualsevol pel·lícula moderna. 

Quatre aventurers de principis de segle XX (dos zoòlegs, un periodista i un aristòcrata) surten de Londres amb la intenció de verificar o no l'existència d'animals prehistòrics en un dels tepuis amazònics. Les vicissituds i aventures diverses m'han fet passat una estona d'allò més agradable i m'han fet recordar que m'agrada molt aquest gènere. No sempre pots estar valorant i analitzant personatges i arguments, hi ha dies que necessites que les lectures siguin trepidants, lleugeres i que no et demanin un esforç acadèmic massa extraordinari.
Aquesta novel·la és un clàssic de la literatura universal del gènere d'aventures i prevaldrà ben segur el pas del temps. 

269. El noi de paper, de Jordi Folck

Si un senyor dedica trenta anys de la seva vida a escriure un llibre que autodenomina "el meu testament vital", un lector que frueix de la lectura ho ha de tenir en compte (altrament seria una traïció a la constància, a la perseverança i a la vocació). Fa 23 dies exactes vaig decidir llegir un capítol al dia d'El noi de paper, 23 dosis distribuïdes en una càpsula cada 24 hores.

Curiosament ara sento una pressió estranya. 

Sé que el bo d'en Jordi Folck estarà llegint aquestes línies i voldria dir moltes coses, malgrat ser un simple lector que fa ressenyes per a no oblidar. Decideixo, doncs, fer-li una carta al mag de les lletres. No seré breu, al cap i a la fi, això és per consum propi i ja m'està bé expressar en paraules allò que espero llegir d'aquí a 50 anys!

Tarragona, 23 de maig de 2019

Estimat Jordi,

com anem? 

Uf, què difícil... per on començo?

Potser seria bo començar citant en Moisés i la Margarida, vils incitadors a la lectura dels Assassins del Camp (i que sense a penes coneixe'ls gaire, de seguida he connectat. Bona gent i bons escriptors!). Després seguiria pel meu frikisme literari i aquell peculiar desig de llegir els 15 autors del recull. Acabaria amb el teu consell i recomanació personal que em vas fer sobre El manuscrit de les bèsties i El noi de Paper, tots dos còmodament instal·lats a la meva humil biblioteca.

El motiu de la meva carta és demanar-te que escriguis immediatament una Guia de Lectura pel teu El Noi de Paper. Sóc una persona de múltiples lectures, des d'El Mundo Deportivo a Dostoievsky, passant per la novel·la negra, la d'aventures, Pedrolo,... estic lluny de ser un erudit, simplement sóc una persona que ha trobat en la lectura una manera agradable de dedicar el seu pas per aquest món. Per això em puc permetre (amb el teu permís) catalogar la teva novel·la com un nou clàssic de la literatura catalana, un homenatge aclaparador a la literatura universal i una oda a la imaginació. 

El personatge principal que has creat, construït a partir de "l'ànima dels llibres savis", esdevé ell mateix una mena de paradigma de l'amor a la lectura. Home Jordi, amb mi ho tenies fàcil, com no m'havia de seduir un ésser així?

Dius que "Els adults han perdut les ales", ostres, ...sí, segurament. Les hem perdut, potser inconscientment. Estem endinsats en un món complex, ens hem deixat portar i ara ja no volem. El noi de paper vola, ...cal fer volar la imaginació, cal mirar el món amb perspectiva. Aquesta m'ha tocat la fibra... 

Però, qui és aquest ocell de paper que acompanya al nen? He llegit per algun lloc que és la consciència... la consciència de qui? La del nen, la del lector, la de tots? Això m'ha fet dubtar, tenint en compte que és l'ocell qui crea al noi i és l'ocell qui, malgrat les circumstàncies, sempre romandrà fidel al seu company. Arribarà el moment del dubte, necessari en tota reflexió coherent, però l'amor serà més fort i l'ocell de paper lluitarà per recuperar el seu nen. (Em sembla que si provoques aquestes reflexions, la Guia de Lectura serà més imprescindible que mai). Pel que fa a l'ocell, he arribat a pensar que és ell el veritable protagonista de l'obra i no pas el noi.

Capítol a part mereix el tema de la complicitat que has creat amb la novel·la infantil i juvenil de tota la vida. Aquí has homenatjat a la majoria dels clàssics universals (hi ha hagut moments que em pensava que llegia El petit príncep original, increïble). 

Segueixo amb la refinada ironia que destil·les en cada paràgraf. Aquest és un llibre que s'ha de llegir entre línies, anar desxifrant conceptes i assumir les sensacions que vols transmetre. No ens ho poses gaire fàcil si gratem una mica entre les paraules i en el sentit de tot plegat. Sort que només em prenia una càpsula al dia tot just abans de dormir i tancava els ulls tractant d'esbrinar alguns dels enigmes, emocions i reflexions del capítol de torn.

L'empresa de joguines converteix el noi de paper en un vulgar ninot sense ànima. Uau. Allò que és màgic, essencial i que et fa únic ho convertim en un producte comercial sense vida. (Uau de nou). Penso en els meus alumnes i en els meus fills... estem fent el mateix? Volem primar les vendes a la qualitat? Espera, que a més a més rebateges en Leo Barnes i el tornes Little Tim, el pobre nen del Christmas Carol de Dickens que presentem cada Nadal a l'escola a sisè de Primària (en la meva versió escolar, això sí). 

Jordi, no ens dones treva.

Ens has fotut una ràfega de sentiments que van directe al cor.

No sé per on seguir.

I farem joguines tan perfectes que no necessitaran la imaginació dels nens...

I imaginarem uns pares que es dediquen a buscar la paraula més bella del món...

I trobarem l'amor incondicional d'uns pares que veuen el seu fill convertit en un soldat...

No sé si ens estàs dient que l'ésser humà és un maldestre integral que no sap ni reconèixer la perfecció. Ens expliques que si poguéssim agafaríem l'essència de la bellesa humana i la convertiríem en una màquina de matar, vols dir que som així de simples?

La Blancaneus que duu una taca de sang al vestit és una de les imatges plàstiques més brutals que he llegit mai. Què fort...

Bé, ja veus. 

No m'has deixat indiferent.

Ha valgut la pena esperar 30 anys. 

Un llibre que dediques al teu fill, ...creant-ne un de nou.

Malgrat tot espero que em permetis seguir llegint El Mundo Deportivo, ja t'he dit que em moc pel món de la lectura per tots els terrenys (ho sento, però romàntica encara no he començat). 

El teu llibre és com un regal, que ens fas a tots i que jo voldria regalar als altres.

Un somni, un crit d'amor a la lectura.

Gràcies noi de paper, un dia quedem i me'l dediques, que m'han dit que ho fas papiroflèxicament!

I podria seguir i seguir comentant i imaginant, especialment imaginant, l'ànima del teu llibre.
Ja ho trobarem...

De moment rep una salutació ben cordial,

Joan

268. Tres somnis blaus, de Jordi de Manuel

Ostres, tinc molt mala relació amb la "literatura onírica" ...si és que aquest tipus de literatura existeix, és clar. Em costa molt seguir la narració de somnis, ja que entre d'altres coses no entenc ni els reals. Interpreto que els somnis ens volen dir alguna cosa, que remenen misteris per resoldre del subconscient i, per tant, els somnis literaris (els de ficció) encara els entenc menys. No obstant, i malgrat aquesta reflexió del tot innecessària per part meva, he llegit un llibre de somnis, de somnis blaus.

Tres somnis blaus de Jordi de Manuel m'arriba via twitter. Per algun motiu que no recordo vaig topar amb aquest autor barceloní que desconeixia i que presenta una bona col·lecció de títols publicats. Aquest en qüestió és una novel·la negra molt breu que té tres somnis com a punt de contacte entre els tres personatges principals de la trama. Els misteriosos somnis es repeteixen contínuament en les ments dels protagonistes: somnis blaus turquesa, blaus del cel i d'aigües blaves que es presenten en el marc d'una Barcelona "deshidratada" i on apareix un cos esquarterat a bocins i escampat pel Parc de la Ciutadella.

A part del tema dels somnis, la història m'ha agradat força. No tenia jo avui un dia especialment feliç i he decidit bloquejar els pensaments negatius amb la lectura d'alguna cosa diferent. El resultat és satisfactori, una lectura molt breu (massa diria jo), amb un cas d'aquells tipus televisiu i un contrapunt poètic o metafòric en forma de somnis. 

Molt correcte tot plegat i si trobo un altre llibre d'aquest autor me'l llegiré ben gustós.

267. La dona de gris, d'Anna Maria Villalonga

Una manera de saber si m'ha agradat una novel·la és comprovar si l'he llegit d'una tirada (ha passat). 

Una altra possibilitat de saber-ho és si l'he explicada a la meva dona (ha passat). 

Una més seria si he pogut concentrar-me amb la lectura mentre la resta de la família mirava la tele (també ha passat). 

Si vas sumant punts rotllo Eurovisión pots arribar fàcilment a la conclusió que efectivament La dona de gris, d'Anna Maria Villalonga m'ha agradat ...i molt. 

No sé perquè m'ha semblat sentir certes vibracions pedrolianes. Potser són inconscients imaginacions meves (probablement ho són, perquè Villalonga i Pedrolo són paraules associades fàcilment), però la genial descripció psicològica del protagonista m'ho ha recordat. També ajuda que la mateixa autora m'hagi dit que "Pedrolo està en mi". No vaig tenir aquesta sensació amb El somriure de Darwin, que curiós... De fet, després de la brutalitat literària que va representar per a mi aquest llibre, estava jo un pèl reticent de tornar-hi amb l'Anna Maria. Entenc que comparar llibres d'un autor és com comparar els germans i fills de pares de l'escola. Tens el pressentiment que seran similars i llavors veus que són diferents i comencem tots a comparar-los (el gran és més tímid, el petit és més trapella, la nena es porta millor...).  El cas és que he fet cas a l'autora i no he caigut en el parany de creure que els tots seus fills i filles són iguals.
Teòricament el títol del llibre et fa creure que la protagonista de la novel·la serà una dona "gris", però de seguida observes que aquí qui mana és un altre ésser que la supera: "un enorme zero de color negre". Un Don Nadie d'aquells que conformem la gran massa de la humanitat (gràcies a Déu).
Recordo aquell xaval que em va dir: "jo a la vida sóc un triomfador".
Què guai, ...un triomfador!
De seguida em vaig adonar que per aquella regla de tres, ...jo era un perdedor.
El protagonista de la narració és el paradigma del "no triomfador", un individu que llegeix i veu pel·lícules que el fan sentir viu, però que després recau en la seva mediocritat del mindundisme. Sovint comparteixo aquest sentiment d'antiheroi i particularment no em molesta. Fa 30 anys vaig pensar el mateix que aquest home i vaig acumular experiències absurdes que encara recordo com a heroïcitats. Després va arribar la normalització de la maduresa i he tornat a llegir llibres com un condemnat. Per altra banda, ara ja no es miren tantes pel·lis, ara estem en la generació serièfila i m'he tornat a sentir un Magnum. Els aventurers i investigadors de sofà som així, certa decepció vital, però inconscients acumuladors de lectures i coneixements diversos (ara ja sé que si vull trobar un assassí en tinc prou amb 40 minuts de capítol).
El cas és que La dona de gris, d'Anna Maria Villalonga ha d'agradar a gent com jo. Sento molta empatia amb els ingredients de la història: antiheroi (el protagonista), injustícia (el fill), dubtes (personalitat), senzillesa (la dona gris), dolor (mort), solidaritat (l'anciana), impuls i renaixement vital (de nou el protagonista),... i tot salpebrat amb un estil exquisit i una sensibilitat màxima. Un final escaient, valorable i ...just?
Uau, bestial Anna Maria.
Com a un humil lector que sóc, he gaudit molt. Gràcies.

266. Elles també maten, amb Margarida Aritzeta (i altres)

Sí, ...aquest és un llibre realment molt recomanable.

I tant!

D'entrada diré que la intenció era anar per feina i llegir "L'assassinat de la venedora de cupons" de la Margarida Aritzeta i completar així l'episodi PILOT de la sèrie Mina Fuster. Un cop fet això puc afirmar que ja he llegit les 4 històries de la Inspectora dels Mossos, filla en la ficció de l'escriptora vallenca. Tema tancat fins a la propera entrega de la sèrie, la qual espero que no es faci esperar massa (ja tarda, tinc ganes del següent episodi!).
Sorprèn sobre el recull Elles també maten que el relat de la Margarida és el més llarg de tots amb diferència, ja que la major part són molt breus i et deixen amb moltes més ganes de seguir llegint. Penso que una segona part seria bastant ben rebuda i que fer-ne una versió castellana ha estat un encert.

Sobre el recull no m'atreveixo a dir gran cosa. Val moltíssim la pena llegir el pròleg de l'Anna Maria Villalonga i fer-se una idea general. De fet, el pròleg em sembla tan bo que vaig preguntar al Marc Moreno si estava inclòs en l'edició castellana. Sembla ser que han fet un altre de diferent. Tampoc caldria valorar aquest tema, el nostre pròleg és molt particular amb certs tocs reivindicatius i la vessant comercial també és important. 

Dels relats breus poca cosa es pot dir sense carregar-te la gràcia del misteri. He anotat en la meva agenda les 13 autores, el títol del seu conte i una línia sobre l'argument. Temo que si no ho faig així oblidaré la major part dels relats massa aviat. Porto molts llibres i autors al cap i ja no recordo qui ha escrit què. Curiosament ja havia llegit per separat tres autores: la Margarida, l'Esperança Camps i l'Anna Villalonga.

Així com va dir-me temps enrere aquella antiga companya "la meva etapa Murakami ja la tinc superada", jo també tancaré momentàniament la meva "etapa Aritzeta" amb un regust de boca esplèndid. Ha estat un plaer compartir una bona dosi d'hores en la companyia de la Mina Fuster, per a mi, la Montalbano catalana (perdoneu, però sóc un aferrissat fan del Montalbano)

I sobre Elles també maten, acabo amb la sensació d'haver aprofitat cada minut dedicat a la lectura del recull. Cada història és una sorpresa que no esperes i fa que el misteri real sigui què et trobaràs en l'interior de cada bombó (cursi, ho sento).

265. Els fils de l'aranya, de Margarida Aritzeta

Els fils de l'aranya de Margarida Aritzeta tanca la trilogia dels casos de la Mina Fuster que he llegit de forma ben desordenada (3, 1 i 2). Ha estat una lectura de tot terreny, com aquell alumne que ha de portar els deures fets i el temps es va acabant. Demà 13 de maig fem el debat dels Assassins del Camp i presentem la següent proposta de l'estiu: la trilogia de la Mina Fuster de l'escriptora vallenca. Em feia gràcia saber què presentàvem i per fi ho he pogut aclarir.

Penso que la novel·la de l'Aritzeta mostra un estil de literatura que ens feia molta falta en català. Casos locals amb gent local que posa de manifest que la nostra és una societat més corrupta que sanguinària, on els crims són producte més aviat del barroer caràcter de la política del nostre país. Com a mínim aquesta és la imatge que es rep de la nostra novel·la negra. Encara no he trobat cap autor dels nostres que m'atrapi amb aquella sensació de negror radical com en Lemaitre.

No obstant, els arguments estan bé i et distreuen, que és el que a la fi un busca. Destaco d'aquesta segona entrega la configuració general del personatge de la Mina Fuster i el marc espacial tarragoní. De nou els carrers i els ambients formen part de la meva rutina habitual. M'ha semblat genial trobar-me amb el pare de l'Eduard participant de la narració, fent un cameo d'allò més entranyable. 

Dels tres episodis de la sèrie de la inspectora penso que el tercer és el més distret. Aquest segon vas fent, però sense tanta màgia. Els fils de l'aranya el trobo més arrodonit, tot encaixa amb certa coherència: una xarxa de corruptes que tenen el poder i les víctimes col·laterals que van caient. Hi he trobat moments ben originals, com la mort d'un dels personatges, però millor no dir res, perquè d'spoilers n'està el món ple. Bé, demà el debat! Ganes!

264. Tirant de paper, de Lena Paüls, Moisés Peñalver (i d'altres)

Em sento en una persecució literària d'aquelles que fan feredat. Mentre preparo la xerrada de la setmana vinent del Club de Lectura de Dominiques de la Margarida Aritzeta i d'en Moisés Peñalver l'ombra d'en Jordi Folck em va atrapant poc a poc. El cas és que ahir vaig començar Tirant de Paper (i altres contes de Barcelona) que em va regalar en Moisés i vaig descobrir que en Jordi va ser el Comissari de l'Any del Comerç i la Cultura 2018 i entenc que com a tal, el promotor d'aquest recull de contes breus relacionats amb el món del comerç barceloní.

Bé, no és fàcil això d'escriure un conte breu tal i com insinua en Folck en el simpàtic pròleg Oh capità! Oh capitana!. En aquest cas es demanaven dos requisits als participants del projecte: "bastir la narració en un comerç i fer-hi aparèixer un mot clau, ocult entre  el riu de lletres". Primer em pensava que era el mateix mot clau en tots els contes, un fet que m'ha donat una bona dosi de feina. Jo buscava paraules claus, repetides en cada conte, fins que desesperat, he acabat per preguntar al Moisès com anava la cosa. Resulta que cada autor tenia una paraula clau, en el cas d'aquest últim, la paraula clau era "merceria". Aaaaah, ara ja ho entenia tot. Cada autor porta un espai físic de marc espacial, ja sigui merceria, llibreria, biblioteca, botiga de gèneres de punt...

15 contes breus amb un eix vertebrador formen aquest eclèctic compendi de petites històries que et fan passar una estona distreta. Concretament en el cas d'en Moisés La merceria d'en Lluc representa un espai carregat d'història, on el local roman i les persones passen. L'autor barreja present i passat en el marc d'una copisteria del segle XXI i una merceria del segle XVIII. Els habitants de dues èpoques creen una simbiosi de personatges, on la màgia i els salts al passat i al present fan possible dues realitats paral·leles que convergeixen en una sola. Sovint m'he preguntat qui vivia a casa meva de la Part Alta abans que jo, qui va concebre fills i qui va morir on jo dormo plàcidament. El passat és el passat i la seva ingerència un simple joc de la imaginació. Si no recordo malament en Moisès ja jugava amb els salts en el temps en els Assassins del Camp i el seu relat El saxòfon.
Molt xulos també altres contes del recull, algun d'ells d'allò més entranyables. Gràcies Moisès pel teu obsequi i per donar-me a conèixer altres autors. Ja la vas embolicar bastant amb el recull de l'Aritzeta i ara hi tornes! Ets un amic literari perillós i insaciable!

263. L'amant xinès, de Margarida Aritzeta

Amb molta il·lusió he completat la primera entrega de la saga Mina Fuster: L'amant xinès de Margarida Aritzeta. Sorprenentment he fet igual que amb en Lemaitre: primer el tercer número de la sèrie i retrocedir després al primer i al segon. Aquests dies estic centrant les meves lectures en l'escriptora vallenca, de manera que així pugui portar els deures fets pel debat del Club de Lectura de l'escola del proper dia 13. 

No tinc cap mena de dubte que el que més m'agrada sobre les novel·les de la Mina Fuster és el marc espacial. Tarragona, Cambrils i un peculiar Dol de Llops (que té molta pinta de ser Valls) són l'escenari de la narració. El carrer Major de Tarragona i un entranyable antiquari que toca paret amb paret amb casa meva, a part del pis de la protagonista (això ja remata la casualitat extrema), han format part de la meva quotidianitat durant anys i panys. De fet, el pati/jardí interior del suposat apartament de la noia xinesa el puc veure des de la finestra de la meva habitació en aquest mateix moment. Això suma i és un actiu de la novel·la en qüestió. Fins i tot conec personalment el despatx de l'arquitecte que menciona la novel·la, ja que va ser aquest arquitecte qui va fer una reforma a casa meva. 

A diferència dels lectors que no coneguin aquestes localitzacions, jo quedo atrapat pel marc, no ho puc evitar. Ja em va passar amb Rapsòdia per a un mort i ara repeteixo. Pel que fa a l'argument considero que aquesta és una novel·la força original. Un viatge polític empresarial a Xina en el context del Barcelona World com a teló de fons (no recordo com es va solucionar aquest tema) posa de relleu certes corrupteles que acaben amb diversos morts. La inspectora Fuster va fent la seva tasca policial mentre anem descobrint aspectes del seu complicat passat: la relació amb la mare, la seva amiga Rubi, la seva estrenada amistat amb un membre del servei secret espanyol i les seves trobades esporàdiques amb un periodista local. 

Ara potser diré una barbaritat (i que em perdoni l'autora si no li agrada la meva humil opinió), però tot això de la Mina Fuster em recorda molt en Camilleri i l'inspector Montalbano. Zona costera, clima agradable, casos locals, personatges secundaris entranyables i sense pretensions, caps enfurismats, amics de tota la vida, banys al mar Mediterrani per asserenar tensions, relacions de parella existents però distanciades, enginy i determinació en les investigacions, tarannà personal similar, tots dos estèticament amb cert atractiu físic, allunyats dels esperits tristos i grisos dels inspectors nòrdics... tot plegat resulta una lectura agradable dins l'ambient de la novel·la negra. En Lemaitre mateix és espectacular, però sempre amb una bona sobredosi de sang i fetge. Aquí no, no cal. Aquí vas fent i et sents com a casa, còmode i a gust. Va, vaig a pel segon...

262. Memòria de les oblidades, de Tecla Martorell

Voldria parlar sobre la sorpresa que ha estat aquest matí trobar-me aquest obsequi a la porteria de l'escola. Voldria agrair a l'autora el fet de desplaçar-se tan amablement fins allà i deixar un llibre dedicat i adreçat al professor Joan. Ho he fet així com a introducció i ho deixo aquí. 

No tinc més paraules... 

...perquè ha estat llegir aquest llibret i el meu cor s'ha glaçat. 

Costa assumir les injustícies amb un simple respir profund. La brutalitat de la repressió i la revenja cruel que van pagar dones innocents els anys posteriors de la Guerra Civil espanyola no pot ser oblidada. D'això parla aquest llibre, un homenatge a totes aquelles dones que van patir la repressió franquista i que el silenci va impedir que restessin a la memòria col·lectiva.

No esperava aquesta lectura. Testimonis esgarrifosos d'innocents que van pagar amb la seva vida tancades a la presó-convent de les Oblates de Tarragona. Quants cops he passat pel davant d'aquest lloc i no en sabia res...

En realitat ens acusaven de no ser com ells, perquè no ser com ells era un perill. 

Aquests feixistoides actuals que obliden massa ràpid necessiten llegir aquesta lectura. Jo no, ho passo malament. Els meus avis van tenir sort, però no van oblidar mai.

L'àvia em deia pocs dies abans de morir ara fa uns mesos Encara recordo com queien les bombes sobre casa nostra. Té raó l'autora en la seva dedicatòria "només quan fem memòria, fem justícia". Farem memòria, i tant que en farem. 

I aquest llibret és una joia, una peça preciosa que ens referma en el compromís vital de no oblidar. Els avis van marxar amb aquells records miserables, no podem abandonar-los. Som aquí per ells, van resistir i patir i jo, particularment, no ho penso oblidar.

Enorme Tecla Martorell. Enorme.

261. Els silencis dels pactes, de Marc Moreno

Tenia ganes de llegir en Marc Moreno, en certa manera per lleialtat personal. Quan vaig llegir Assassins del Camp no sabia que entraria en un nou món literari que m'era bastant desconegut: els escriptors i escriptores de casa meva. Coneixia tres o quatre dels Assassins, però no a la resta. Així va ser com vaig descobrir també l'editorial, Llibres del Delicte, una gent que han trobat l'equilibri just entre qualitat, disseny, diversitat territorial i, sobretot, tracte personal. Penso que en Marc Moreno sap cuidar (i molt bé) els seus lectors i lectores, i això encara ha motivat més que vulgui dedicar temps i diners a les seves propostes.

Després arriba el fet quan descobreixo que ell mateix és autor d'algun dels llibres de la col·lecció. En una segona remesa de llibres que vaig comprar em va arribar Els silencis dels pactes, una novel·la que venia dedicada pel Marc (sí, em va fer il·lusió, què hi farem). Val a dir que al tractar-se d'un llibre curt, lletra grossa i de poc pes aquest era el perfecte acompanyant per al següent passeig llarg d'aquells que faig habitualment fins a la punta del far de Tarragona. I així va ser: el dia de reflexió electoral vaig portar en Marc i la seva història d'excursió marítima.

La novel·la està bé, sóc un consumidor típic d'aquest estil d'històries. M'agraden molt les novel·les d'aventures tipus Clive Cussler i Vázquez Figueroa que no et demanen grans esforços intel·lectuals, de fet, les necessito. Sense massa pretensions acadèmiques la trama distreu i et va mantenint pendent del que es va esdevenint. Una prostituta mor en mans d'un magnat i el seu cosí nigerià inicia una recerca de la noia. Una periodista i una mosso d'esquadra s'encarreguen de seguir les pistes que les duran a resoldre el cas. En part hi veig una novel·la de denúncia: empresaris avesats a viure de mentides, xantatges i corrupció i que, sense escrúpols, juguen les seves cartes marcades sempre pel bé dels seus interessos. El poder dels diners compra les veritats, crea mentides i quan interessa es desfà d'aquells que vivim enganyats sota els seus mitjans de comunicació.
En definitiva, una novel·la negra que cobreix amb correcció les expectatives previstes i que em fa sumar un títol més de la col·lecció.

260. El Crist de nou crucificat, de Nikos Kazantzaki

Fa ja uns quant mesos que en Marcel va recomanar El Crist de nou crucificat de Nikos Kazantzaki al Club de Lectura de l'escola. D'entrada em va semblar que seria un llibre de caire teològic, evangèlic o de connotacions més aviat tendencioses cap al cristianisme. Darrerament estic llegint novel·la negra en plan lector depredador i aquesta se'm feia una mica feixuga. No obstant, el llibre estava pendent en el gruix dels títols de capçalera que m'havia marcat a principis d'any i tampoc és qüestió de fer el lleig a un autor que no havia llegit mai (i que venia recomanat per un amic literàriament perillós). Així doncs, després d'acabar en Dostoievski vaig decidir anar fent amb en Kazantzaki. La tàctica era la mateixa: anar sumant paginetes poc a poc.

La sorpresa va ser immediata. Passades les primeres planes la novel·la ja agafava un sentit molt més inesperat. La traducció de Joan Sales o l'estil de l'autor grec (o les dues coses juntes) t'impregnen de tal manera que les frases et sedueixen a l'instant. El marc espaial temporal et situa en un poble grec de principis de segle XX (podria equivocar-me amb la data). Els personatges formen part de l'elenc habitual d'una vila rural on els estaments religiosos, socials i polítics en són ben presents. Resulta especialment important el fet que Grècia es troba (en part) sota el domini de l'Imperi turc, i que per tant, l'agà otomà regeix el poble sota els designis de la seva voluntat. Tot s'inicia el dia que els prohoms de la vila decideixen representar la passió de Crist per l'any següent i busquen els personatges d'entre els seus conciutadans. De seguida trobaran una Maria Magdalena, un Joan Baptista, un Judes, ... i un Crist. I així s'inicia una història que realment t'atrapa i et sorprèn en igual mesura. 

No sabria definir aquesta novel·la sense semblar una mica ensucrat o happy flower, però és que crec que és un llibre entranyable i dolç. L'estil i la trama t'absorbeixen i et fan sentir part activa i còmplice alhora. Els esdeveniments tradicionals de la Passió de Jesús transcorren paral·lels a la realitat del poble, tràgicament tendres, tristament lògics. No és d'estranyar que l'home acabi lamentant-se de la seva condició humana i reclami obertament respostes a la seva pròpia maldat: "Inútil, Jesús, inútil,... han passat dos mil anys i els homes segueixen crucificant-te!". M'he quedat impressionat i en certa manera indignat: estem en un judici a la humanitat! Un personatge dels presents acaba obertament declarant la seva guerra a la humanitat i decideix evitar tot contacte humà en l'esdevenidor. Un pessimisme vital que no comparteixo, perquè és precisament en les meves relacions humanes on hi trobo el sentit de la vida. 

En definitiva, un llibre inigualable, digne de ser recomanat i realment interessant de llegir algun cop a la vida. Gràcies Marcel!

259. La mosca, Assetjament a les aules, de Gemma Pasqual

Una lectura inesperada i ràpida entre la vigília i el Sant Jordi d'enguany: La mosca, Assetjament a les aules, de Gemma Pasqual. La pura veritat és que he llegit aquest llibre perquè vaig veure que l'autora em seguia per twitter. Com que no sabia qui era, doncs vaig xafardejar el seu perfil i vaig observar que era una escriptora que entre d'altres ocupacions tenia la de Vicepresidenta del País Valencià de l'@EscriptorsAELC (una mica més i m'agafa un ictus i he de trucar al Dr. House). De fet, avui he pensat que podria fer-m'hi seguidor, per allò de la diplomàcia i de la bona educació i ho he fet. Però el que a mi m'interessa és la literatura i el seu llibre, una novel·la juvenil, però amb un tema d'allò més punyent: l'assetjament escolar. Com que ja tinc 47 anys, un llibre juvenil sempre entra bé!

Com a mestre, un llibre sobre aquest tema ja és un punt a favor que m'havia d'interessar. Així ha estat, ja que l'argument és autènticament vigent i la trama s'adequa a situacions malauradament massa reals. Víctimes i botxins es donen de la mà en una història on un noi es suïcida a causa del conegut bullying escolar. La Isona, la noia protagonista juga un paper calcat de la realitat, on pors i secrets juguen en contra d'ella mateixa. Podríem parlar llargament sobre aquest tema, un fet que espero que els i les joves que es llegeixin aquest llibre ja ho facin. Desconec si es fa llegir aquesta novel·la a l'ESO, però en tot cas caldria. Entenc que cal que els nostres joves coneguin en Salvat Papasseit, però un llibre com aquest és necessari (i preventiu diria jo)

També em desmunta l'homenatge a Joan Brossa i el seu poema de La Mosca. Què gran! En Brossa i l'autora, tots dos. L'autora utilitza el poema del barceloní com a metàfora d'una situació real. En definitiva, una lectura senzilla, planera i amb un tema de fons explosiu. M'alegro que la Gemma Pasqual em fes "amiga" del twitter, ara ja la conec una mica més! I que em disculpi si la considero literatura catalana i a ella potser no li agrada, però els valencians del nord aixina som!

258. El curiós cas del gos a mitjanit, de Mark Haddon

Si podem valorar la vida per moments de qualitat, penso que la lectura compartida amb el meu fill Jan Pol de 10 anys forma part d'aquests moments. El curiós cas del gos a mitjanit de Mark Haddon ha estat la nostra lectura (en veu alta) i a quatre mans de les darreres setmanes. Recordo haver llegit aquest llibre en el seu dia i en anglès, però ara tocava en català, a partir de la traducció espectacular de Rosa Borràs. Gràcies a aquesta història en Jan Pol ha pogut aprendre una mica més com senten i viuen els nens i les nenes que pateixen una forma lleu d'autisme. 

Després de llegir aquest llibre, què en penses Jan Pol?

M'ha sorprès que en Christopher (el nen protagonista) sigui tan intel·ligent i que allà on vagi es fixi tant en les coses. Recorda tot el que li passa i es posa molt nerviós quan hi ha molta gent. Diu sempre la veritat, perquè no sap mentir. Sobre el llibre, he vist que tenia dues parts: la primera és quan el nen investiga la mort del gos Wellington i la segona quan va de viatge cap a Londres a casa de la seva mare. M'ha agradat més la primera part perquè he après més coses (sobre els números primers, les estrelles, que els acudits no li feien gràcia perquè no els entenia...). La segona part ha estat una mica més agobiant, ja que el viatge a Londres era molt difícil i es feia molt pesat. Ha sigut molt xulo que quan veia quatre cotxes grocs en un matí, allò volia dir que era un mal dia. Per altra banda, si trobava quatre cotxes vermells allò significava que era un súper molt bon dia.

Sobre els nens i nenes autistes, crec que cal tractar-los bé, perquè tenen coses molt bones que nosaltres no tenim. He vist que són una mica impacients i que s'han de tenir controlats. En Christopher s'escapava i s'amagava tota l'estona, va pegar a un policia, tenia moltíssima por d'entrar al metro, no parlava amb estranys, no volia que el toquessin... per tant, cal deixar-los tranquils i esperar que et coneguin bé i així poden fer-nos amics.

Aquest llibre està molt bé i el recomano a les persones que no coneguin a aquest tipus de nens i nenes.

257. L'adolescent, de Fiòdor Dostoievski

El primer de gener de 2019 vaig començar a llegir L'adolescent de Fiòdor Dostoievski. 108 dies després (gràcies a Déu) he acabat aquesta obra mestra traduïda meravellosament pel tarragoní Josep Maria Güell després d'anar assaborint les pàgines poc a poc durant quasi 4 mesos. Val a dir que he fet una lectura més accelerada aquests dies de Setmana Santa, de manera que pogués tancar el trimestre amb el primer llibre de capçalera de l'any. Em sento orgullós i feliç d'aquesta fita, ja que el consum d'un clàssic d'aquestes dimensions és una tasca certament laboriosa (i més encara en una etapa de la meva vida en la que busco distracció total).

El protagonista de la novel·la és l'Arkady Dolgoruki, fill biològic d'Andrei Petrovich Versílov i adoptat legalment per Makar Ivanovich Dolgoruki. En el marc de la societat russa de finals del S. XIX el noi fa una precisa descripció del membres que la componen i el seu comportament en públic i en privat. Ens trobem davant d'un estudi sociològic de la classe mitja-alta des de l'òptica d'un adolescent. Aquest fet és molt destacat, perquè l'objectiu de la càmera d'un adolescent és molt diferent que el d'un expert sobre la matèria. El noi expressa en un format de diari personal les sensacions que viu i les impressions que li causa tot plegat. Des d'un punt de vista egocèntric i egoista (que el mateix protagonista després s'auto-analitza) el noi acaba justificant a posteriori les seves respostes davant els estímuls que li ocasiona la situació que viu. 

L'argument presenta diversos fronts oberts: l'arribada de l'Arkady a Petersburg, el record de la infantesa i la situació que ha d'afrontar amb el retrobament amb el seu pare biològic. La seva entrada a la societat el farà evolucionar en la seva maduresa, reconeixent les virtuts i els valors d'una societat que desconeixia. Amb l'orgull propi de l'adolescència i del seu particular caràcter l'Arkady de seguida se sentirà decebut pel comportament dels seus conciutadans, mostrant rebuig i jutjant sense pietat a la resta de la comunitat. Els dos pares esdevenen referents pel jove (el rural: honrat i venerable) i el segon, un autèntic mirall on voldrà reflectir-se després d'un fort rebuig inicial. La família anterior i l'actual juguen un paper important en una trama complexa carregada de descripcions psicològiques de tots els personatges. L'autor, mitjançant el protagonista, analitza cada segon i cada esdeveniment de la narració. 

Finalment apareix l'amor com a tema referencial i que fa esclatar els instints del pobre xaval. Una novel·la complexa que no té res a veure amb el material que habitualment consumeixo...

Tots els ingredients sumen una obra espectacular, un clàssic memorable que he pogut llegir en català i que necessitava completar per conèixer més acuradament en Dostoievski. No ha estat el meu primer llibre d'aquest autor, però reconec que tenia descurada la literatura russa des de fa bastants anys.

256. Les Mans del Drac, de Sebastià Bennasar

No m'agrada falsejar la veritat i voler quedar bé sempre amb tothom. La Montse d'Administració em va dir un cop que "tots els llibres tenen alguna cosa". Estic completament d'acord. Aquest és un llibre que distreu a base de bé, curtet i d'allò més divertit. Per un moment no sabia si era una novel·la negra en el sentit estricte de la paraula o una broma (la ironia plena cal situar-la en el seu context, i fins que no passes les pàgines no saps encara quin és aquest context). 

Com que la lectura d'aquesta novel·la és súper amena, vas llegint i vas passant les pàgines sense problemes. Les Mans del Drac de Sebastià Bennasar m'ha acompanyat fins al Far de la Banya i tornar (entenc que si la gent pot caminar sense apartar la mirada del seu mòbil, jo puc anar 5 kilòmetres mar endins llegint el meu llibre i tornar a casa). Deu kilòmetres desprès he arribat a la conclusió que aquesta és una novel·la per no complicar-te la vida, passar una bona estona i no buscar-hi massa profunditats (malgrat la crítica que s'entreveu contínuament i que dóna feina per pensar una bona estona). 

La trama és absolutament original. En el marc d'una diada de Sant Jordi "especial" un assassí en sèrie decideix anar carregant-se escriptors. Per altra banda, una secta satànica va fent de les seves i els seus membres pretenen reencarnar de nou a Belcebú. He flipat amb l'argument perquè no tenia ni idea de què anava a llegir i anava de sorpresa en sorpresa. Mentre la marinada em refrescava les idees m'anava rient per dins imaginant-me episodis tan peculiars com un atemptat a base de llençar carregaments de "merda" a les autoritats dins del temple expiatori de la Sagrada Família. Flipant, com ja he dit. Això era una Aterriza como puedas en versió thriller barceloní, Mossos d'Esquadra, periodistes intrèpids protagonistes involuntaris, pares de Montserrat, un dominic mig inquisidor (no podia faltar), oques degollades de Santa Eulàlia i un Robert Langdon de Dan Brown en versió catalana (entre moltíssimes altres sorpreses). Increïble i genial. 

Com que tots els llibres tenen alguna cosa, recomano molt llegir aquesta novel·la. Gaudir de la ironia ben escrita sempre va bé!

255. El joc de pistes, d'Andrea Camilleri (traduït per Pau Vidal)

Aquesta setmana vaig llegir una estranya polèmica sobre els traductors catalans. Incomprensiblement hi ha qui pensa que no són prou bons. Això no hi ha per on agafar-ho. Entenc que senzillament estan acostumats a llegir en castellà i justifiquen així la seva mandra o esforç intel·lectual de fer-ho en català. Particularment m'és indiferent la llengua de lectura, prefereixo l'original si puc i en sé. A la vida he llegit en anglès, portuguès, francès, italià, castellà, alemany i en català. No obstant, com que actualment la lectura és un plaer per a mi, llegeixo en català, castellà i algun llibre perdut en anglès (aquests últims quan estic de vacances). Aquesta polèmica del baix nivell dels traductors catalans és tan absurda que no perdré un borrall en contrastar res. Això sí, involuntàriament immers enmig de la trama internàutica, he volgut retre homenatge als/ les traductores a partir d'algun referent personal meu: Pau Vidal.

He rebuscat per la meva humil biblioteca algun exemplar pendent d'en Camilleri i he trobat El joc de pistes. En Montalbano (ja de 57 anys) viu plàcidament a Marinella quan es troba immers en un joc de pistes com aquells dels campaments escolars (anar descobrint misteris que et porten a altres llocs on hi trobes altres misteris per a resoldre). El llibre va al seu ritme, sense sensacions trepidants i al més pur estil Camilleri. Va ser una lectura ben entretinguda de Diumenge de Rams. 

Però, i aquí ve la gràcia del tema, la lectura d'aquest exemplar perseguia un objectiu doble: entretenir-me i analitzar la traducció d'en Pau Vidal. El punt 1 era fàcil d'assolir i es va aconseguir sense problemes.

Per què m'agraden tant les traduccions de Pau Vidal?

Per una banda perquè va ser un tema de conversa amb un dels meus llibreters de confiança. Parlàvem de Camilleri i vam acabar parlant del traductor. D'alguna manera resulta insòlit, perquè quan llegeixes un llibre no recordes qui el va traduir. En el cas de Pau Vidal te'n recordes. El motiu... no el sé. No he llegit mai en Camilleri en italià (els garants de les bones traduccions deuen conèixer els originals i es poden permetre certes afirmacions, però jo, malauradament no puc). He llegit en Camilleri en català, castellà i anglès... però recordo el traductor en català. El motiu... segueixo sense saber-lo, i per això em calia analitzar-ho aquest cap de setmana.

Vaig voler llegir al traductor de forma independent. Entenc que l'estil de l'autor deu ser inherent a la seva obra en general, per tant la meva intenció era descobrir què aportava el traductor al manuscrit original. D'entrada el traductor adapta els col·loquialismes italians al català, una tasca extremadament complexa. A més, aconsegueix que et sorprenguin i te'n portis una rialleta còmplice. El vocabulari no és especialment complex, però vas trobant mots o expressions (per exemple: fer esgüells), que enriqueixen clarament el vocabulari propi. L'estil de la narració és dinàmic i àgil, pressuposo i recordo de les altres versions que sí he llegit que així és, i que per tant, en Pau és fidel a l'original. Finalment hi deu haver un toc personal, el mateix Pau parla de passió pel que fa. Totalment d'acord. Quan llegeixes en Camilleri en català alguna sensació inexplicable t'atrapa. Sempre dic que sóc fan de l'autor italià pel traductor català. 

Traduttore, traditore?

No, amics meus. En el cas de Pau Vidal, Traduttore, cospiratore.
El traductor que conspira amb l'autor i ens porta a un fi comú: la passió!

254. Alex, de Pierre Lemaitre

La lectura d'Alex de Pierre Lemaitre és una experiència vital des del punt de vista literari. Aquesta novel·la em va arribar de la mà de la Noèlia del Club de Lectura de l'escola, després de llegir el primer i el tercer número de la tetralogia. Ha estat una lectura que he compartit en el temps amb la meva companya i amiga de Dominiques Meritxell, de manera que ens hem anat divertint parlant sobre l'argument i les sensacions que anàvem desprenent. Aquest és un llibre ideal per a compartir en un Club de Lectura, ja que els ingredients que el conformen són diversos i espectaculars. 

Alex de Pierre Lemaitre m'ha agradat molt perquè, entre d'altres coses,  ha aconseguit que tingués més ganes de llegir que de mirar el mòbil (gràcies!). Per tant, és una història poderosa que t'atrapa sense cap tipus de dubte. Especialment dinàmica i àgil, els fets s'esdevenen de forma trepidant (vaja, que és una d'aquelles novel·les que et fan passar les pàgines sigui l'hora que sigui). M'encanten aquestes novel·les i sovint les trobo a faltar. 

Alex és una noia estranya que no saps mai per on et sortirà. En Camille Verhoeven és un home que arriba després de la desgràcia viscuda a Irene. Les morts són els danys col·laterals d'una història misteriosa, enigmàtica i sorprenent. L'evolució de la trama és l'evolució dels sentiments interns d'en Camille... tot plegat és una amalgama de vivències que fan vibrar els sentits del lector. Contínuament et vas sorprenent pels famosos girs argumentals que en Lemaitre practica, sense previ avís i que fan tan interessant la novel·la. Opinar massa pot espatllar els misteris i prefereixo no dir res més. Només puc dir que ell investiga i ella és víctima, o assassina, o botxí, o innocent, o culpable... Fins a la darrera línia de la novel·la no saps quina conclusió has de treure...