340. Tres vegades a l'alba, d'Alessandro Baricco

Acaba l'any 2019 amb lectures de darrera hora i buscant temps de sota les pedres. Miraculosament he trobat Tres vegades a l'alba d'Alessandro Baricco un llibre dividit en tres relats extraordinaris, especialment els dos primers. La prosa de l'italià sempre m'ha agradat i els llibres, breus però consistents, sempre van carregats de continguts. En aquest cas les tres històries parteixen d'un marc comú: un hotel als afores de la ciutat en les hores prèvies de la sortida del sol. 

En primer lloc una dona i un home es troben a les portes de l'establiment a les 4 de la matinada i inicien una peculiar conversa en la qual l'angoixa de l'home conviu amb l'actitud descarada de la dona. Res és el que sembla i acabes amb un Oh! final d'allò més sorprenent. A continuació arriba una jove parella a l'hotel mostrant una actitud "indecorosa" als ulls del lector innocent. El conserge protagonitzarà un episodi inesperat on el valor de la seva experiència prendrà un paper important en el desenvolupament de la història. Finalment, en el tercer relat, una policia a punt de jubilar-se fugirà de l'hotel acompanyada d'un menor al qual ha de protegir i el durà a un lloc força sorprenent. 

Bé, una lectura molt ràpida però d'allò més gratificant. Els personatges te'ls fas teus de seguida en textos brevíssims i els arguments, encara que no són res de l'altre món, t'atrapen del tot pel seu misteri i t'obliguen a fer una lectura sense pauses ni interferències. Una lectura genial.

281. Sense sang, d'Alessandro Baricco

La història de Sense sang d'Alessandro Baricco és, si més no, simpàtica. No em refereixo a l'argument de la novel·la, sinó com va arribar a les meves mans aquest llibre. Resulta que vaig comprar en un mes de diferència 2 exemplars en dos llibreries diferents de Tarragona. Inconscientment vaig aconseguir el segon sense adonar-me que ja l'havia comprat feia no res. Bé, el cas és que el volia llegir ràpid i treure la típica conclusió que un llibre d'aquestes característiques proposa. Vaig agafar un exemplar i el vaig dur a Anglaterra amb la intenció d'abandonar-lo allà un cop llegit. Finalment va tornar sense ser llegit. Així doncs, en el segon viatge a Anglaterra d'aquest estiu ho vaig tornar a intentar. Aquest cop sí, la lectura de Sense sang va començar a Reus i va acabar a Londres.

La venjança i les seves diferents versions són el leitmotiv d'aquest llibre. Des de l'ull per ull, dent per dent, al tancament del cercle viciós que això representa. Una nena és testimoni de la mort del seu pare i del seu germà. Sobreviure a aquest moment, que t'acompanyi tota la vida i completar el procés configuren la trama de la història. La contraportada parla d'un "final grandiós"... ho trobo correcte, potser un pèl exagerat, però sí que es tracta d'un final molt bonic. La reflexió final seria una espòiler immens, però tampoc cal seguir llegint aquestes línies meves. Sembla que aquella ferida que va trencar l'harmonia de la pròpia vida, perdurarà per sempre fins que no es tanqui del tot. La venjança no cura, al contrari, cou encara més. Tornar a l'inici i reviure "sense sang" l'experiència que malmet tota una vida serà la clau per combatre el mal. Molt xulo, un bonic llibre que recordaré per haver-me acompanyat a Londres el 12 de juliol de 2019. 

227. Seda, d'Alessandro Baricco

Tanco l'any 2018 amb 90 lectures. Podria dir que la lectura és la meva distracció vital i, per tant, amb la peculiar conjuntura actual, els astres s'han confabulat per permetre'm llegir més que mai. El meu objectiu era llegir 60 llibres, intentar sumar un per setmana i esgarrapar temps dels dies de vacances. Però bé, això és absolutament irrellevant...

Acabo, doncs, amb la re-lectura de Seda, d'Alessandro Baricco, que de fet, tampoc recordava de què anava, només algunes pinzellades. Resulta preocupant aquest oblit literari que em castiga la consciència, però que per altra banda em permet llegir novel·les com si fossin novetats. He llegit Seda camí del far de la ciutat, al costat del mar, durant un parell d'hores de passejada tranquil·la. Anava fent, anava caminant, anava llegint, anava pensant... 

La veritat és que potser he analitzat massa el tema o és que avui no devia tocar aquesta història. Un home busca i lluita pel seu destí, marxa a l'infinit, si cal, per tal d'obtenir allò que necessita per sobreviure. En principi són cucs de seda, però després troba l'essència humana per natura, una mena d'ànima ideal que irradia amor absolut i que sembla atrapar-lo de tal manera que ja no podrà defugir d'aquell magnet. Atrapat pel seu destí (aquí és quan arribo jo amb el terme fatalitat que tant m'agrada) l'home deixa de raonar en l'eterna lluita entre el deure i el sentiment. Fins aquí la novel·la em semblava correcta, emocionalment simple i sense massa cosa més. 

He arribat a casa, m'he assegut a la meva cadira i he tornat a la música dolça d'aquests dies. Faltaven unes deu pàgines del llibre i he seguit la lectura. Habitualment aquestes guerres entre la raó i el cor acostumen a tenir finals més o menys tràgics, no pot ser d'altra manera, o perd el cap o perd el sentiment. No esperava el desenllaç, no el recordava (que encara és pitjor). Com pot oblidar-se un final tan ben lligat? He quedat mut, la músiqueta encara em guarnia més la imatge mental que m'havia creat. 

I fins aquí. 

Tancarem l'any de forma nostàlgica, com ja enuncia en Baricco a Seda, però amb la dosi necessària d'optimisme que flueix també per les meves venes i que jo tant necessito per viure...

"Morir de nostàlgia per una cosa que no viuràs mai"

"de tant en tant...baixava fins al llac i passava hores mirant-lo, ja que dibuixat a l'aigua, li semblava veure l'inexplicable espectacle, lleu, que havia estat la seva vida"

88. Novecento, d'Alessandro Baricco

Hola, sóc Joan, el vostre profe. He llegit Novecento el nou llibre que tenim per a pares, mares i profes. És un monòleg teatral molt curtet escrit per l'escriptor italià Alessandro Baricco. Va sobre un pianista que es passa la vida viatjant en vaixell des d'Europa a Amèrica i a l'inrevés. Ell no vol sortir mai del vaixell, ja que, encara que intenta sortir, la por que sent li impedeix fer-ho. Jo li recomano a tots els pares i mares que busquin un llibret curt per gaudir d'una bona estona.

I d'això es tracta, de participar a Les Mil Lectures amb un llibre curt i que tingui certa qualitat. En aquest cas, el llibre és curt i la qualitat també existeix. El concepte és senzill, el pianista Novecento, abandonat en un vaixell als dies de néixer, s'estableix al transatlàntic Virginian per a la resta de la seva vida. La por a sortir del seu cercle de confort l'impedeix establir-se a l'exterior. Una certesa molt vàlida per a l'actualitat i, fins i tot, en el meu cas personal. Hi ha persones que estem condemnats a viure en una certa rutina perquè som incapaços de sortir del nostre claustrofòbic vaixell. Acaba el brillant pianista enfonsant-se amb el vaixell, perquè quan arriba la guerra, aquesta tot ho rebenta. I així són les coses, podem treure el millor de nosaltres mateixos tancats en el nostre àmbit, però sovint som incapaços de vendre'ns fora. Molts cops em sento així, de manera que dono per molt vàlida aquesta història, per altra banda ja llegida anys i anys enrere.