450. Recursos inhumanos, de Pierre Lemaitre

Alain Delambre té 57 anys i està a l'atur després d'haver estat durant anys director de recursos humans d'una empresa. L'home està desesperat i la seva vida de burgés s'ensorra cada dia que passa. Es tracta d'un home normal, pare de família, acabant de pagar una hipoteca i amb una certa estabilitat matrimonial malgrat la situació que li toca viure. Desesperat, decideix respondre a una peculiar oferta de treball que traspassa el llindar de l'ètica professional. 

El concepte és avaluar una sèrie de directius sota la pressió que patirien si fossin víctimes d'un segrest. Alain, desconcertat, però més desesperat que mai, necessita diners per prepara com sigui la nova feina, i més encara quan ell formarà part d'un equip d'avaluadors que també seran avaluats. Només un d'ells aconseguirà la plaça de nou cap de recursos humans. La seva vida familiar es veu del tot trastocada, perquè Alain s'ho jugarà a una última carta. 

Recursos inhumanos és una novel·la de Pierre Lemaitre i mai es pot fer una ressenya sense cometre un espoiler dels grossos. Només es pot dir que en el cas de l'autor francès mai pots estar segur que controles l'argument, perquè sempre és l'argument el que et controla a tu. De nou, una cosa és el que sembla i una altra el que realment està passant. I encara més quan el personatge principal no té res a veure i l'estil de l'escriptor és anar traient cartes amagades tota l'estona. Bé, una història que s'ha portat a una sèrie de Netflix, però que he volgut llegir primer perquè és una llàstima perdre's una novel·la de Lemaitre. Estic plenament satisfet de la lectura, una llarga novel·la de més de 400 pàgines, però que he estat capaç de llegir abans d'acabar el 2020 malgrat la quantitat de possibilitats que estic movent aquests dies.

409. Vestido de novia, de Pierre Lemaitre

Definitivament en Pierre Lemaitre és un dels millors escriptors actuals per passar una estona brutal. Una noia perd el cap, la seva memòria és un desastre, no recorda què ha fet, què li està rodant pels pensaments... En una situació d'extrema ansietat, comença a anotar el seu dia a dia a la seva llibreta, però malgrat això la seva quotidianitat de burgesa perfecta s'està desmoronant. No hi ha cap causa aparent a part d'un problema mental, ja que fins i tot està presumptament assassinant persones que l'envolten. Però, què o qui pot estar causant aquest ensorrament personal? Cal llegir el llibre i gaudir de cada pàgina. Em passa sovint quan explico un llibre del Lemaitre que no puc descriure els fets de l'argument per no espoilejar qui pugui llegir aquestes lletres. Els girs, la velocitat dels esdeveniments, l'angoixa absoluta dels personatges, l'evolució de l'argument... tot és fascinant. A tall d'exemple, diré que res és el que sembla, que la societat del segle XXI pertany a l'era tecnològica i que res és impossible a l'hora d'entrar a la vida d'una persona. A partir d'aquí un expert informàtic amb perfil de psicòpata podria fer molt de mal. I així vas llegint i flipant, sense poder descansar, perquè a diferència de l'anterior que he llegit d'ell, aquest s'apropa més a l'estil de la tetralogia del Verhoeven. Realment estic tan sorprès que quasi segur algun dia retornaré i llegiré de nou aquestes novel·les. Resulta una lectura gratificant i d'aquelles que enganxen, un concepte tan buscat darrerament. Com he llegit per alguna, val la pena que ningú t'expliqui de què va aquest llibre, perquè l'oportunitat de descobrir-lo per tu mateix no té preu.

407. Ens veurem allà dalt, de Pierre Lemaitre

Ens veurem allà dalt de Pierre Lemaitre és una novel·la consistent, potent, d'aquelles d'estiu. Necessites temps per pair una història que comença durant la primera guerra mundial al camp de batalla i que conclourà tres anys després. Un tinent de l'exèrcit francès desitjós d'honors encoratja els seus soldats a una última batalla contra els alemanys. Per tal d'enaltir els seus homes matarà els dos que han avançat la lluita, de manera que provoca cert fulgor en els ànims francesos. Vol el destí que el protagonista de la novel·la sigui testimoni d'aquest afer, encara que no en sortirà precisament ben parat. Enterrat a causa d'un bombardeig d'obusos, un company el desenterrarà, salvant-li la vida. El segon soldat rebrà l'impacte de foc enemic i perdrà part de la cara per la banda inferior. Sobreviuran tots dos, convertint-se així en els principals personatges del desenvolupament de la història conjuntament amb el tinent. L'argument gira al voltant de les conseqüències de la guerra i de com afronta cadascú el destí que la vida els ha assignat. La sensació de culpa, la misèria  humana del tinent, l'ànim de venjança, la societat desfeta malgrat la victòria sobre els alemanys, el París dels anys 20, ... un marc espectacularment incomparable on té lloc realment el gruix de la novel·la. Els joves soldats han de sobreviure en un món complicat de post-guerra i cal innovar. El problema és que serà el soldat que ha perdut la cara qui prendrà les regnes de la seva venjança contra la seva família, el seu país i el món, una lluita de l'ètica contra la realitat. La víctima esdevindrà botxí moral, ja que serà ell el gran estafador, l'home que vendrà monuments als caiguts que seran pagats per l'estat i pel mateix poble pagar les seves culpes. Pagar la meva consciència i estar salvat, però sense comptar que aquell a qui vols expiar t'està contraatacant encara amb més contundència. Sense paraules. Una novel·la que se'm va fer llarga, perquè ho és, però també per la densitat del tema que carrega.

286. Camille, de Pierre Lemaitre

Arriba un moment que les novel·les de Lemaitre s'acaben semblant entre elles a causa del girs inesperats que ja no són tan inesperats. Vas llegint  Camille de Pierre Lemaitre pensant que seguint la lògica habitual, aquest cop la víctima ha de ser el mateix Camille. Per tant, arribes a la meitat de la novel·la amb les expectatives ben altes i les hipòtesis al peu del canó. 

En un atracament amb molta violència a una joieria de París una dona (la parella de l'investigador) és brutalment colpejada, fins pràcticament matar-la. En Camille fa tots els possibles per portar el cas ell en persona, malgrat la sorpresa que això causa a la Prefectura, ja que el comandant pertany a homicidis i no a robatoris. Un home intenta matar la supervivent en l'hospital on es recupera miraculosament de l'assalt. El sospitós de tot plegat és un antic delinqüent amb molts precedents policials i que sembla que ha tornat fort. Camille es salta tots els procediments policials per tal d'atrapar el lladre i assaltant de la seva promesa. La particular manera de fer i la situació personal i psicològica del comandant marcaran de ple la seva actuació. 

La novel·la està dividida en tres parts, una per cada dia que transcorre en el desenvolupament dels esdeveniments. I... a partir d'aquí ja no es pot dir res més, perquè en les novel·les d'en Lemaitre és molt fàcil caure en el parany de l'espoilerisme. He llegit aquest exemplar de l'autor francès en anglès i reflexionat en català. Un llibre magnífic que posa l'autor francès al capdamunt dels meus preferits en aquest moment. 

254. Alex, de Pierre Lemaitre

La lectura d'Alex de Pierre Lemaitre és una experiència vital des del punt de vista literari. Aquesta novel·la em va arribar de la mà de la Noèlia del Club de Lectura de l'escola, després de llegir el primer i el tercer número de la tetralogia. Ha estat una lectura que he compartit en el temps amb la meva companya i amiga de Dominiques Meritxell, de manera que ens hem anat divertint parlant sobre l'argument i les sensacions que anàvem desprenent. Aquest és un llibre ideal per a compartir en un Club de Lectura, ja que els ingredients que el conformen són diversos i espectaculars. 

Alex de Pierre Lemaitre m'ha agradat molt perquè, entre d'altres coses,  ha aconseguit que tingués més ganes de llegir que de mirar el mòbil (gràcies!). Per tant, és una història poderosa que t'atrapa sense cap tipus de dubte. Especialment dinàmica i àgil, els fets s'esdevenen de forma trepidant (vaja, que és una d'aquelles novel·les que et fan passar les pàgines sigui l'hora que sigui). M'encanten aquestes novel·les i sovint les trobo a faltar. 

Alex és una noia estranya que no saps mai per on et sortirà. En Camille Verhoeven és un home que arriba després de la desgràcia viscuda a Irene. Les morts són els danys col·laterals d'una història misteriosa, enigmàtica i sorprenent. L'evolució de la trama és l'evolució dels sentiments interns d'en Camille... tot plegat és una amalgama de vivències que fan vibrar els sentits del lector. Contínuament et vas sorprenent pels famosos girs argumentals que en Lemaitre practica, sense previ avís i que fan tan interessant la novel·la. Opinar massa pot espatllar els misteris i prefereixo no dir res més. Només puc dir que ell investiga i ella és víctima, o assassina, o botxí, o innocent, o culpable... Fins a la darrera línia de la novel·la no saps quina conclusió has de treure...

248. Irène, de Pierre Lemaitre

Impactant.
Sorprenent.
Inoblidable. 

Després de la lectura d'Irène de Pierre Lemaitre només et pots quedar sense paraules, agafar aire i agrair al destí (o a la persona que te l'hagi recomanat- Gràcies Noèlia) haver llegit aquesta espectacular història. La idea seria no explicar o comentar massa l'argument, ja que tot seria un spoiler de màxima potència. Per tant, poca cosa poc dir-se quan estàs enganxat a un llibre sense poder fer altra cosa que llegir i amb l'únic objectiu d'arribar fins al final. Ni de lluny pots viure aquesta sensació amb els altres llibres que et cauen a les mans. Tot comença escabrós i sanguinari, es va tranquil·litzant una mica el tema i de cop t'adones que la trama t'ha atrapat fins al moll de l'os. 

Qui és el Novel·lista/assassí que porta a la realitat els crims que la ficció ha relatat al llarg dels temps? 

No res, val la pena llegir el llibre.

Una novel·la ideal pel Club de Lectura de Dominiques de Tarragona, ja que aporta aquella dosi de lectura atractiva que pot arribar a tots els públics. Vaig intentar llegir-lo per internet, però vaig ser incapaç (Gràcies Miquel per prestar-me el teu exemplar). Per altra banda, resulta estrany i curiós que jo comencés pel tercer llibre i ara continuï pel primer de la tetralogia. Un desastre argumental, però que supero amb elegància després d'al·lucinar igualment amb la primera entrega. 

Òbviament ara aniré pel segon com un esperitat. 

220. Rosy & John, de Pierre Lemaitre

Gràcies, un cop més, a la recomanació de la Noèlia Sergio, mare col·laboradora del Club de Lectura de Dominiques, va arribar a les meves mans Rosy & John (Un caso del comandante Camille Verhoeven 3) de Pierre Lemaitre. Ella va recomanar Irene, el primer llibre de la sèrie, però bé, un està sempre susceptible al fet d'aconseguir els exemplars poc a poc. La lectura d'aquest llibre ha estat un encert des del primer moment, ja que es tracta d'una d'aquelles novel·les que si la comences no pots deixar de llegir fins acabar-la. Un home comet un acte similar a un atac terrorista en forma d'atemptat amb bomba al centre de París. Immediatament s'entrega a la policia i comença el joc. Una partida apassionant entre el responsable de l'atac i el comandant Camille Verhoeven. Set bombes distribuïdes per la ciutat de la llum que aniran esclatant una per dia si no s'allibera la seva mare de la presó. El lector queda realment atrapat per la peculiar manera de reaccionar del responsable, ja que no saps si és un beneit o un mestre capaç d'enganyar al més llest. En Verhoeven és el típic inspector espavilat que veu més enllà de la superfície, amb la peculiaritat que només mesura 1 metre i 45 centímetres. Resulta curiós que es plantegi el tema de l'alçada personal com a una de les característiques del personatge principal. Suposo que tot suma per dotar de més originalitat la narració. El millor de tot és que m'han quedat ganes de més llibres d'aquest autor, especialment els episodis 1 i 2. Els buscaré i seguirem caminant per l'entretinguda ruta de la novel·la negra europea.