455. El hombre de la dinamita, de Henning Mankell

Quedo sorprès de nou amb el talent de Henning Mankell, el pare del mític Wallander, però també creador d'històries socials i humanes tan fascinants com aquesta El hombre de la dinamita. Oskar Johansson té el cos destrossat a causa d'una explosió de dinamita en una mina. Un narrador omniscient i desconegut va narrant la història de la vida del dinamiter. L'home viu sol durant els estius una illa escandinava i els detalls de la seva vida van apareixent i sorprenent el lector per la senzillesa de la prosa que empra l'autor. Sabem que Oskar va néixer el 1888 i era el tercer de cinc germans. La seva vida és narrada a base de completar un trencaclosques, desordenada dintre d'un caos controlat. La mort de la persona no significa la mort del personatge i és, precisament això, el que sembla que sembla vulgui fer l'autor: acabar un puzle a partir de totes les peces disperses. Anirem comprovant com la vida d'Oskar canvia a partir de l'accident. La seva promesa acaba casant-se amb un altre home i Oskar es relacionarà posteriorment amb la germana de la primera, l'Elvira, la parella perfecta que qualsevol persona desitjaria. Durant tota la seva vida el dinamiter serà un obrer, cap persona extraordinària segons ell, una qüestió que el narrador es permet discrepar. El narrador parla del protagonista com si aquest fos un iceberg, on només pots veure la part superficial i et perds la més important, la que està submergida. El narrador destaca contínuament les profundes idees polítiques d'índole socialista de l'Oskar i aquella il·lusió perenne que el món sempre pot canviar. El dinamiter viu sense heroismes, té família que veu de quan en quan, fills que es tornen conservadors i serà un home que morirà rodejat dels seus pensaments més íntims. Després d'haver llegit aquesta novel·la, la primera que va escriure l'autor suec, entenc més clarament el doble concepte literari que Mankell va llegar al món: la novel·la negra i la novel·la social. Tots els llibres que he llegit de la segona versió són extraordinaris i tan humans que m'atreviria a dir que m'agraden més que els primers.

441. Sang a la neu, de Jo Nesbø

Sang a la neu de Jo Nesbø és una d'aquelles novel·les més breus de l'escriptor noruec que no tenen com a protagonista en Harry Hole, però que les vius amb la mateixa intensitat. Desconeixia que era com la primera part de Midnight sun que vaig llegir temps enrere, amb un estil més propi de la novel·la negra nord-americana, però amb el toc escandinau característic. 

En aquest cas un sicari ha de carregar-se la dona del seu cap seguint les ordres d'aquest darrer, un dels amos del tràfic de drogues a Noruega. Igual que a la novel·la que he mencionat abans, el protagonista exerceix d'anti-heroi o de "dolent" bo o amb bons sentiments. Això de matar la dona del mafiós seria passar la ratlla de la seva peculiar manera de ser un criminal. Decideix evitar la mort de la noia, però a canvi acaba amb la vida del seu amant i maltractador. Tot es complica quan el mort resulta ser el fill d'un matrimoni anterior del mateix cap de la droga. 

Bé, aquesta és la història d'un assassí amb principis, honor i fins i tot, enamoradís. L'autor sembla que vulgui mostrar que els criminals també tenen el seu raconet de sensibilitat i que val la pena constatar-ho. No deixa de ser interessant descobrir la veritable psicologia de l'assassí a sou, el professional que fa la seva feina i que considera que res és personal. En general ha estat una molt bona lectura que suma un títol pendent de l'escriptor escandinau. Per sort l'he aconseguit de la biblioteca i no ha calgut localitzar un exemplar físic. De fet he vist que nou m'hauria costat 18 euros... Llibre 99 de l'any 2020!

431. El cervell de Kennedy, de Henning Mankell

El cervell de Kennedy de Henning Mankell és una novel·la de desenvolupament lent on trobes qualitat literària des de la primera pàgina. Una dona de 54 anys torna a Suècia després d'estar treballant durant un temps com a arqueòloga en unes excavacions a Grècia. La seva arribada no pot ser més contundent, perquè només accedir a casa seva troba el seu fill de 25 anys mort víctima d'un presumpte suïcidi. La dona no pot creure que el seu fill s'hagi llevat la vida i comença a estudiar les darreres activitats que aquest duia a terme, especialment una de ben curiosa: quina relació tenia el seu fill amb el cervell de Kennedy? 

Aquest tema del cervell del president nord-americà sorprèn molt, especialment quan no sembla que tingui massa a veure amb el desenvolupament posterior de la trama. La mare del noi va descobrint molts secrets de la vida del seu fill, alguns especialment sorprenents com el fet que el xaval tenia la SIDA, disposava d'un pis a Barcelona i mantenia una relació molt estreta amb Moçambic. Louise decideix viatjar a Maputo, on coneixerà un seguit de personatges directament relacionats amb la vida del seu difunt fill. L'autor descriu magistralment la geografia, la societat i la situació política d'una Àfrica mutilada per la societat occidental. L'arribada de la SIDA al continent representa un dels pitjors càstigs socials i probablement el cop de gràcia que pot conduir la seva població a una catàstrofe sense precedents. Una novel·la pseudo negra, però amb una càrrega social i humana tan contundent que no et queda més remei que treure't el barret davant la realitat. Crec que hi ha dos tipus de Mankell, el de la novel·la més comercial de l'estil Wallander i l'humanista focalitzada a l'Àfrica. 

En els dos casos l'escriptor suec és un mestre.

419. Sang vessada, d'Asa Larsson

Sang vessada d'Assa Larsson és el segon títol de la saga dels Crims del Cercle Polar. Recordo el primer, Aurora boreal, i en tinc un bon record. Aquest segon parteix d'una situació bastant similar, ja que ens trobem amb un cadàver en una església que presenta signes d'haver estat torturat de forma salvatge. Els parroquians de la zona passen a ser els sospitosos principals i la inspectora de torn inicia les investigacions pertinents. Amb ella treballarà la Rebecka Martinsson, l'advocada protagonista del primer número de la sèrie i que ara involuntàriament també agafarà un paper destacat. El crim és dels típics escabrosos de la novel·la negra escandinava, però el desenvolupament de la trama l'he trobat una una mica lent. L'autora ha escrit una novel·la molt ben construïda, però massa atapeïda de detalls que particularment no m'interessaven gaire. La mort de la religiosa no colpeix la societat que l'envolta perquè no era una persona estimada en la seva comunitat. Massa gent havia tingut problemes amb ella i pràcticament tothom pot passar per culpable. La novel·la obre diverses històries paral·leles que amplien la teranyina de sospitosos, però tampoc t'atrapa amb aquella intensitat que habitualment m'he trobat en aquest gènere. Destaca el seguiment metafòric d'un grup de llops, on hi veig una història mirall de la realitat amb la natura. 

Una novel·la correcta, poc original, fàcil de seguir i amb certa dosi de misteri. Potser m'ha faltat la intensitat d'altres opcions, però no em desmotivo gens i seguiré amb els altres casos. M'agrada que el pes de les investigacions recaigui sobre dues dones, potser el toc més original de la sèrie.

318. La estrella del diablo, de Jo Nesbo

Bé, doncs la típica lectura de relaxació que m'agrada tant i que llegeixo en un tres i no res. En un estiu molt calorós el cos d'una noia apareix al lavabo enmig d'un toll de sang. Amb un dels dits de la mà amputats, el cos presenta un tret al mig del cap. En breu apareixerà un segon cos i aviat un altre. Novel·la típica escandinava amb en Harry Hole en mode alcohòlic total i amb molta més intel·ligència i perspicàcia que suport físic. Com sempre, la novel·la no és gran cosa, però t'atrapa i té el seu punt d'originalitat. Els assassinats es van cometent resseguint una estrella invertida de cinc punxes, sembla ser que tot apunta a una estrella del diable. En Hole es troba emmerdat en una trama policial que ja venia del llibre anterior i que recordava força bé. La policia d'Oslo té els seus punts foscos, personatges corruptes que es dediquen a traficar armes i certes substàncies estupefaents. La veritat és que reconec que el llibre és dolent, però al mateix cop m'ho he passat pipa. Això em produeix cert desencís, perquè m'obliga a creure que llegir per a gaudir també és un plaer. De fet, és una sort que la lectura proporcioni moments de tot tipus, des dels purament culturals als més perfilats des del punt de vista de l'entreteniment. Tota la novel·la negra escandinava és semblant i té un toc atractiu que no té res a envejar amb la nostra versió de la negror. A mi m'agrada anar movent-me entre tots els mars. Llàstima que el pobre Hole estigui tan petat, perquè arriba un moment que no saps si està pitjor encara que en Wallander del Mankell.

314. Les filles del fred, de Camilla Läckberg

Les filles del fred de Camilla Läckberg és un llibre que se m'ha fet llarg per l'extensió, però que m'ha agradat pel contingut. Una cosa no anul·la l'altra, i per tant, podem donar aquesta lectura com a satisfactòria. Una nena apareix ofegada en una zona costanera d'una tranquil·la vil·la sueca on en Patrik Hedström és el cap de policia. Sorprenentment la nena té restes de cendra i d'aigua dolça als pulmons, de manera que no pot haver mort ofegada al mar, sinó en un altre lloc. La policia inicia les investigacions qüestionant els parents més propers i van apareixent sorpreses una darrera l'altra. Tothom té algun secret que cal ventilar, ja que tots els sospitosos viuen de coartades molt poc creïbles. El pare, la mare, els avis, els veïns,... tots tenen petits secrets que emboliquen la trama de valent. Mentre tant es va narrant la història paral·lela d'una noia sueca de principis de segle que acabarà tancant el cercle de tot plegat. Realment la història paral·lela m'ha semblat més interessant que la general.

Com dic ha estat una novel·la llarga, però amb força tocs d'interès i certs misteris. No és la típica novel·la de sang i fetge, però sí que la mort d'una nena dóna el toc de negror contundent propi de les trames nòrdiques. L'estil de barrejar dues èpoques m'ha semblat molt interessant, ja que d'alguna manera mostra com el passat marca indefectiblement el present i el caràcter de la nostra personalitat. Potser sí que he notat que és una història massa psicològica, amb molts anàlisis de conductes individuals i poca activitat policíaca. No seria acció trepidant, sinó més aviat penso que aquesta novel·la tindria un caire introspectiu i de creació de personalitat. Bé, tanco el tema suec pel moment.

294. El lleopard, de Jo Nesbø

El lleopard de Jo Nesbø m'ha encantat. Ha estat començar i no parar, pràcticament devorat en 4 dies malgrat les seves més de 700 pàgines. En Hole està acabat vivint una miserable vida a Hong kong després de la terrible aventura viscuda amb el Ninot de Neu (episodi anterior de la saga). Per aquest motiu malviu al continent asiàtic, sol i sense objectiu a la vida. La Unitat d'Homicidis el reclama per tal de tornar a investigar un presumpte assassí en sèrie. Malgrat la seva negativa inicial en Hole torna a Noruega i comença a buscar indicis del nou cas. El fet de no tenir res a perdre fa que encara actuï més al seu estil, fora de l'aparell burocràtic i sense patir per les conseqüències. L'argument és molt dinàmic, amb girs sorprenents i amb molta agilitat narrativa (si és que aquest concepte existeix). Un cop més es posa de manifest les altes dosis de sang i fetge que aquests nòrdics de vegades destil·len. Unes noies són brutalment assassinades mitjançant un cruel dispositiu inserit a la boca que quan s'estira un cordillet extreu 24 ganivets i destrossa totalment el cap de la víctima. Una novel·la d'aquelles d'estiu que et fa venir el gust de passar pàgines i més pàgines. Traduït per Laia Font Mateu i, per tant, llegit en català, ha estat la primera lectura de l'agost i un dels llibres de capçalera que havia designat per aquesta any. Tinc encara un parell d'exemplars més d'aquest autor, encara que he anat llegint tots els episodis de forma desordenada. Ja veurem amb quin continuo.

289. The man from Beijing, de Henning Mankell

El millor dels llibres del Mankell és que sempre tinc ganes de llegir-los. Ja no sé quants n'he llegit en els darrers anys, he perdut el compte. No obstant avui he vist que tinc 14 exemplars i em sona que màxim em falten un parell. No obstant, no recordo gaire els primers capítols de la sèrie del Wallander i potser torno a començar tranquil·lament. De moment he enllestit The man from Beijing i la veritat és que no m'ha agradat massa. D'un assassinat brutal al nord de Suècia passem a la recerca d'un sospitós, no tant sospitós, xinès de Beijing. M'ha semblat més una trama política que no pas una novel·la negra, on l'autor ha volgut posar de manifest el nou poder emergent del gegant asiàtic. El cas és que l'assassinat múltiple passa a un segon pla que ens duu a conèixer la realitat del poble xinès i a les seves noves polítiques d'expansió econòmica per Àfrica. De Suècia a Xina i de Xina a Àfrica. La història gira "una mica" al voltant d'una jutgessa sueca que investiga pel seu compte la barbàrie ocorreguda al nord del seu país. Casualment descobreix una pista que la policia local no té intenció de seguir i és així com ella es troba investigant pel seu compte. Un casual viatge a Xina la portarà a conèixer l'hermetisme d'un país que fa i desfà en l'ordre mundial, però amb aquella sensació de "jo mai he trencat un plat". Sincerament he trobat a faltar el Mankell de perfil més psicològic i he trobat el més reivindicatiu (aquell de Daniel o Tea-bag). Per altra banda el llibre és una mica un compendi de diferents històries, entrelligades entre elles, això sí, però sense un fil conductor que t'atrapi. Bé, una bona lectura, llarga (550 pàgines en anglès) i força interessant per a aquests dies de calor.

275. The Pyramid, de Henning Mankell

Sembla ser que després de publicar les 8 entregues de l'inspector Kurt Wallander, en Henning Mankell va escriure una preqüela. Així doncs, després d'alguns anys d'haver llegit totes aquestes novel·les he pogut tornar als inicis de la sèrie. Ha estat una experiència interessant, ja que he recordat al pobre inspector de l'actualitat i he descobert els motius de la seva complicada vida. Una vida marcada per la fatalitat dels esdeveniments, un divorci que fa mal emocional, relacions complicades amb el seu pare i amb la seva filla i una sèrie interminable d'exemples de la crueltat de la natura humana.No m'estranya que l'home acabés bevent whisky com si fos aigua i més sol que un mussol. 

A part de tot això aquest llibre és un compendi dels primers cinc casos de l'inspector, des de ben entrada la seva joventut fins al moment inicial de la primera novel·la de la sèrie, Faceless killers. 

He de reconèixer que en Mankell m'agrada, però trobo a faltar un punt de color a la seva vida, tot sigui dit. Inicia el seu recorregut vital amb a penes 20 anys i amb la investigació d'un possible suïcidi, el del seu veí. De seguida l'ansietat per resoldre els casos l'anirà apartant dels seus éssers estimats i l'individualisme i l'obsessió podran amb un home de natura noble, però amargant. Els primers casos acaben de forma nefasta i les perspectives de futur no són fàcils. El relat The Pyramid podria funcionar com una novel·la independent, ja que arriba a les 200 pàgines i té una ànima pròpia. Wallander ha d'investigar un estrany accident d'avió que s'esdevé prop de la frontera. 

Destaco la lectura del text en anglès i les hores que he necessitat. 

Així dóna gust practicar una llengua i per aquest aspecte li dec molt al bon d'en Mankell.

I ja no tinc més ganes d'escriure sobre aquest llibre, encara que m'agradaria retornar a llegir la sèrie sencera. Em recorda aquells temps perduts en torns de nit allà a la fàbrica...

222. El gos que corria cap a un estel, de Henning Mankell

Es veu que aquest és un llibre juvenil de la tetralogia protagonitzada pel Joel Gustafson i escrita pel mestre escandinau Henning Mankell. No en sabia res, pensava que El gos que corria cap a un estel era la típica novel·la negra amb un títol amb la corresponent subordinada substantiva inclosa que tant està de moda avui en dia. Doncs no, resulta que aquest és el primer llibre d'una saga de quatre que ens porten a un petit poble de l'interior de Suècia on hi viuen un nen d'11 anys i el seu pare. El nen va despertant en la seva maduresa i va adonant-se que la vida de l'adult està plena de contradiccions. Aquest traspàs maduratiu el porta a gestionar diverses situacions que el porten clarament a traspassar la invisible línia divisòria entre l'infant i l'adult. Per una part s'imagina que un gos persegueix un estel i, per l'altra, observa com els seus pares estan separats i el seu pare pretén bescanviar la mare per una altra senyora. Res és el que sembla en aquest embolicat món dels adults i la lluita consisteix en saber fins a quin punt el camí dels pares i el seu segueix la mateixa ruta. Dos personatges rebutjats per la resta de la societat presenten certa atracció pel nen, un fet que indica que no tots els adults són iguals. Un altre nen de la seva edat el posarà a prova i serà el primer que li insinuarà com es fan i es desfan les coses en el complicat món dels grans. Un viatge iniciàtic del personatge nen al personatge home que posa de relleu que no és gens fàcil fer-se gran i menys si els paràmetres que et toquen viure són complicats de gestionar. 

214. Els vigilants del far, de Camilla Läckberg

Els vigilants del far de Camilla Läckberg ha estat una lectura de lector professional. Amb això vull dir que he anat fent per disciplina de treball, sumant pàgines i capítols sense quedar atrapat per la trama. Cert que hi havia un misteri per resoldre que calia descobrir, però la suma de diferents històries aparentment lligades entre elles, embolicava l'assumpte. Després resulta que cada història era independent i que no calia trobar-hi elements comuns. He quedat una mica decebut per aquesta situació i, per tant, em centraré només en la trama principal. 

Un noi mor assassinat a casa seva i l'investigador de torn va fent la seva feina. L'autora es centra en la vida familiar del policia, a diferència d'altres autors d'aquest gènere que es centren en les peculiars personalitats que els caracteritzen. Els investigadors de la novel·la negra nòrdica acostumen a ser individus alcoholitzats, amb problemes domèstics, amargats, amb passats tràgics... no obstant, aquí es tracta d'un pare de família amb dona comprensiva i carregada de complicitats amb el marit. El cas té un punt de necrològic que no desvetllaré, però que enganya el lector des del principi. Una noia s'amaga en un far d'una illa abandonada, una illa suposadament carregada de morts... 

Bé, estic content d'haver recuperat un llibre d'aquesta autora, en llegiré algun altre, encara de moment en fa gràcia tornar a algun dels nostres. 

198. Ossos al jardí, de Henning Mankell

Ossos al jardí de Henning Mankell és una lectura que d'alguna manera ret homenatge al primer autor escandinau que em va obrir la porta de la literatura de les terres nòrdiques. Molts cops penso que si el noruec Jo Nesbo està tan viu a la meva biblioteca actualment és perquè abans va arribar el suec. Vaig llegir uns deu llibres d'en Mankell amb l'objectiu de practicar l'anglès, ja que eren novel·les traduïdes que m'anaven molt bé i que podia aconseguir fàcilment a Barcelona. Aquest mes passat vaig trobar aquesta breu història de 160 pàgines traduïda al català i em vaig animar a comprar-la. La veritat és que ha estat una "one day reading novel", allà assegut a la terrassa de casa ben distret un dissabte de finals d'agost. Casualment Ossos al jardí també és la novel·la que tanca la sèrie d'en Kurt Wallander, el gran inspector creat per l'autor. Realment confonc en Wallander amb en Harry Hole del Nesbo, perquè tots dos són força semblants i prototípics. El que em sorprèn d'aquest llibre és que es veu un Wallander cansat, esgotat i amb ganes de plegar. Sembla que l'autor hagi traslladat a la seva creació la mateixa sensació d'esgotament. La trama no és massa complicada: en Wallander vol comprar una casa, en visita una i troba una mà enterrada al jardí que sobresurt del terra. Òbviament es farà càrrec de la investigació i malgrat que tot queda molt allunyat en el temps, l'inspector farà un últim servei a la societat. Pendent encara de re-llegir la resta de llibres d'en Mankell, voldria introduir aviat en les meves ressenyes altres autors d'aquells indrets.

194. The Redbreast, de Jo Nesbo

Diversos factors han intervingut en la meva vida aquesta setmana que han retardat la finalització de les lectures que portava. Primerament val a dir que The Redbreast de Jo Nesbo és una peça de caça major de més de 600 pàgines que he llegit en anglès. Per altra banda, al mateix temps estic compartint temps de lectures amb un Clive Cussler de també 500 pàgines. La cirereta del pastís que m'ha impedit la lectura sense fre d'aquests llibres ha estat la visualització de la sèrie televisiva The line of duty, de la qual he vist tres temporades en una setmana. 

Probablement aquesta sèrie ha influït negativament en la meva opinió sobre la novel·la del Nesbo. The line of duty és tan espectacular que em costava trobar el gust a la història del noruec. Aquests dies he anat a dormir intentant posar les peces del trencaclosques dels episodis de la sèrie i no m'he trobat massa atrapat amb el llibre. L'inspector Harry Hole investiga la compra d'un súper fusell automàtic del mercat negre que òbviament acabarà matant a algú. La trama està súper ben construïda i realment la novel·la està molt ben feta. Durant tota la novel·la l'autor ens convida a seguir dues històries paral·leles que acabaran confluint, una al front est de la Segona Guerra Mundial i una a principis del 2000. Les connexions dels neo-nazis noruecs de l'actualitat amb el crim organitzat i policies corruptes són clau per entendre els secrets de l'argument. En Hole va fent la seva investigació amb l'estil que el caracteritza, amb aquella anarquia tan gastada dels detectius alcohòlics traumatitzats. De fet, menys Hercules Poirot tots els detectius moderns semblen extrets del mateix motlle. Bé, l'antiheroi descobreix la veritat, salva la humanitat i la seva vida de perdedor continuarà amb la paradoxa de ser el millor en el seu ofici.

178. The snowman, de Jo Nesbo

The snowman de Jo Nesbo ha estat el primer pes pesant d'aquest estiu 2018, amb més de 500 pàgines en anglès que han costat el seu esforç. Dels cinc llibres que he llegit aquests primers quinze dies de juliol, aquest ha estat en el que més temps ha calgut invertir. Un cop més m'he endinsat en l'atmosfera Nesbo i en una investigació dirigida pel prototípic inspector Harry Hole. De nou un serial killer va deixant les seves petjades en el marc del fred nòrdic, entre Oslo i Bergen. Aquest cop es tracta de crims en els quals el misteriós Snowman deixa un obsequi de comiat al costat de les víctimes: un ninot de neu per mort. Un nen és testimoni de l'adulteri de la seva mare i com manen els cànons de la biologia (novel·lística i negra), el nen creix traumatitzat per tota la vida. Les víctimes del nen vints anys després seran mares amb fills, els pares dels quals no serien la parella actual de la mare. És el que té ser un assassí potencial i que la vida et provoqui... Els crims, com sempre per aquests nòrdics, són escabrosos i certament salvatges. El cas és que en Hole haurà d'anar seguint el recorregut que l'espaviladíssim assassí va marcant com si d'un joc es tractés. Ha estat una bona lectura, encara que aquest cop he pillat de seguida qui era el psicòpata. Això m'ha ajudat molt, ja que sospitar d'un dels personatges des del principi ajuda a entendre millor la resta de la trama. Bé, una nova novel·la d'en Nesbo i anar sumant llibres d'aquest autor i de literatura escandinava en general. 

174. Headhunters, de Jo Nesbo

Lectura rapidíssima ventilada en un parell de dies, de fet, els primers dos dies oficials de vacances. Segurament he agafat el ritme adequat i ha coincidit que el llibre ha acompanyat força. És el que té en Nesbo, que l'agafes i no pots parar. Aquest cop un caçatalents, que al mateix temps és lladre d'obres d'art, es veu irònicament atrapat per la suposada víctima. El protagonista és el típic guanyador, més llest que ningú i dotat d'una intel·ligència que el fa creure superior a tothom que l'envolta. La trama es gira de forma trepidant i es torna a girar de forma encara més trepidant. Una lectura d'aquelles que fan estiu i que et diverteixen al màxim. No saps mai si el protagonista et cau bé o malament, si actua amb malícia o en pla d'autodefensa. De fet, tot està molt embolicat, però la distracció literària és evident. M'ha recordat allò del pescador pescat i com la nova víctima ha de posar tota la carn a la graella per sortir-se'n. No puc explicar massa la trama, ja que seria un spoiler involuntari. A tall de resum ja val el que he dit fins ara, potser afegiria que el marc escandinau segueix sent el referent espaial. També he trobat que es va rodar una pel·lícula basada en aquesta novel·la i que sembla que està molt ben valorada. En definitiva, primera lectura plenament estival i cinquè llibre de l'autor suec que cau al sarró. Realment donen ganes de continuar amb algun altre exemplar del Jo Nesbo, a veure si el trobo.

162. Aurora boreal, d'Asa Larsson

Aurora boreal, d'Asa Larsson, té aquesta paradoxa tan divertida de ser novel·la negra en versió blanca atmosfèrica. De fet, l'autora contínuament aposta pel gel i la fredor nòrdica en contraposició amb el concepte argumental més negre de la literatura. Un assassinat macabre de tipus ritual i un reduït nombre de personatges secundaris completen la trama, amb una protagonista principal, advocada i germana de la principal sospitosa, com a pal de paller de la història. La resta és anar passant pàgines i gaudir de les investigacions que porta a terme la Rebecka Martinsson, que és així com es diu la noia. Poca cosa més m'ha aportat aquest llibre i no entenc tant potencial mediàtic que ha tingut, la veritat. De fet, no em sembla millor que els altres escriptors nòrdics que tant m'agraden. Potser l'èxit de la novel·la escandinava rau en aquest aspecte tan peculiar de l'ambivalència entre el blanc i el negre, no ho sé. També he vist que els crims de la novel·la negra escandinava són cruels i sanguinaris i sembla que els autors busquin perfils de psicòpates malaltissos i escabrosos. Interpreto que el lector d'aquelles latituds busca lectures en plan consumible i que el facin pensar durant una estona qui deu ser l'assassí. Després, un cop acabat el llibre, t'obliga a buscar un altre exemplar del mateix estil i et deixa sempre amb ganes de més. Bé, ja està bé.

153. La Set, de Jo Nesbø

La segona lectura d'aquesta Setmana Santa 2018 ha estat La Set, de Jo Nesbø. La veritat és que no esperava acabar-lo tan ràpidament, ja que el tenia com a llibre de llarga durada, donades les seves 670 pàgines i sent com és una edició de les bones (i cares). No obstant, el fet de passar pràcticament totes les hores a casa m'ha donat marge de temps i he anat fent via. Pel que he vist, aquest és l'episodi 11 de la saga de l'inspector Harry Hole, el tercer que em llegeixo jo. Realment és el llibre que em calia per anar passant pàgines i distreure'm aquests dies festius, ja que potser he fet un gra massa amb els llibres més "acadèmics". Aquesta novel·la ha estat com veure una pel·lícula de les emocionants, però en aquell marc tan típic de la novel·la negra sobre fons blanc del terreny escandinau. El tema que mou la trama és el vampirisme i la recerca policial del subjecte que va carregant-se unes quantes dones noruegues. Realment és un tema escabrós i amb un punt de fàstic evident. Els assassinats són cruels i tenen un toc mòrbid massa eloqüent. El pobre Hole està de professor a l'escola de policia quan de cop es veu embolicat en la investigació del cas. Des de l'estructura policial es crea una unitat d'investigació paral·lela que va fent la seva feina. En Hole demostra un cop més que és un home que treballa fora del sistema, un fet que està ja tan repetit en aquest món, que ja ni crida l'atenció. Estem en un moment de la història de la literatura que si l'investigador no té alguna peculiaritat resulta ben estrany. El cas és que el bon home se'n surt i torna amb la dona que l'espera. Per tant, literatura de consum ràpid per a usar i llençar, que sempre va bé per desllorigar les canonades. 

96. Midnight Sun, de Jo Nesbø

Midnight Sun de Jo Nesbø  ha estat una lectura encaixada en un moment de molta feina laboral. No obstant, l'he gaudit molt malgrat haver-la d'haver llegit en anglès. El fet de ser en anglès no és cap problema, simplement que m'alenteix el tema i em cal més temps de consum literari. Tanco el mes de març amb només tres lectures, les tres, però, força contundents. En aquest cas, val a dir que la novel·la m'ha recordat el primer exemplar que em vaig empassar d'en Nesbø, The Son. Si de fet el primer episodi de la sèrie de l'inspector Hole em va deixar una mica mig fred, les altres dues que he llegit del noruec no segueixen una estructura policial típica i em sorprenen bastant més. Aquesta història comença quan un individu amb passat incert arriba al punt més al nord possible de la geografia noruega. Allà s'estableix, s'amaga i crea certs vincles amb la població local. Poc a poc el passat obscur va sorgint en el pensament del protagonista, el patiment i l'angoixa es posen de manifest i acompanyen el lector durant el seu procés existencial. A mi m'ha encantat el concepte. Els fets i les situacions viscudes a posteriori m'han semblat irrellevants, però la sensació humana de fugida i de reconciliació amb un passat dolorós m'han tocat la fibra. No obstant, la narració té també punts àlgids que m'han distret força. El sol mai desapareix i les jornades són inacabables, inabastables, ... com els problemes, el fluxe de pensaments o com la vida de ritme frenètic sense descans. Cal trobar l'equilibri i controlar les dinàmiques incontrolables. Seria adaptar-se o morir, fins al límit. Aquest tio en sap i ho transmet amb estil i contundència. Brillant.

86. The Bat, de Jo Nesbø

The Bat de Jo Nesbø m'ha decebut una mica. Potser les expectatives eren massa altes i l'efecte de sorpresa amb The Son no s'ha pogut repetir. Realment estem parlant de novel·les completament diferents. Al cap i a la fi, és aquest concepte polifacètic i eclèctic el que fa gran a un  autor. El fet és que el 2014 els lectors d'El País van donar un premi a The bat com a millor novel·la negra de l'any i puc entendre algun dels seus motius (només alguns). La història és complexa i té els seus girs d'intensitat, és com un anar fent poc a poc fins assolir el clímax. No obstant, des del meu punt de vista penso que he llegit una novel·la lenta i poc apassionant. Com a mínim, un detectiu  noruec a Austràlia investigant un cas on està mig embolicat, ja és un concepte original. Per altra banda, la novel·la presenta tota una declaració d'intencions de com es construirà la personalitat de Harry Hole. La veritat és que m'ha recordat massa aquesta característica tan típica dels autors escandinaus que necessiten detectius diferents. En aquest cas, en Harry Hole és un detectiu alcohòlic semi turmentat i amb un passat més aviat fosc... bé, una espècie de Wallander però en versió més jove. La veritat és que l'argument l'he trobat molt fluix i la investigació detectivesca molt pobra. Encara ha estat més sorprenent el moment en el qual es descobreix qui era l'assassí. Haig de reconèixer que ha despertat en mi la més absoluta de les indiferències.  Dit això, no defalleixo i seguiré amb en Nesbo. De vegades un parell de lectures no fan justícia a un autor i crec que aquest és el cas. Aquest matí mateix m'he aconseguit un altre exemplar.