335. La força d'un destí, de Martí Gironell

Reconec que tenia moltes ganes de llegir La força d'un destí de Martí Gironell, encara que per motius que ara no venen al cas havia posposat aquesta lectura. Amb en Gironell tenia certs contactes per les xarxes que vaig aturar arran del premi literari que va aconseguir per aquest llibre. Va tornar-se un personatge molt mediàtic i jo sóc més de persones properes. De fet va ser molt proper i agradable amb mi en les meves primeres ressenyes, però després del premi ja no calia que lectors humils com jo en parléssim massa. Un cop acabada l'allau de bones crítiques, promocions i lloances d'aquest llibre m'han vingut ganes de llegir-lo i reconec que m'ha agradat molt. L'argument està molt bé, un jove català d'origen càntabre s'escapoleix de la guerra civil espanyola i aconsegueix arribar als Estats Units. Pròfug i d'alguna manera indocumentat, aconsegueix quedar-se al nou país amb nom nou i perspectives noves. Poc a poc va perseverant i lluitant per un destí carregat d'èxits, perseguint-los sense mirar enrere, triomfant com cal. Entra el meu gran dilema personal sobre qui és un veritable triomfador a la vida. Tota la vida m'he anomenat un perdedor, precisament perquè sempre he tingut clar que els guanyadors i triomfadors són les persones fetes a elles mateixes sense saber que van deixant víctimes pel camí. Molt bé, has triomfat, però has abandonat els fills, la família, la parella o fins i tot les aficions. Amb tot això també es perd la felicitat. L'objectiu és "trobar el punt intermedi" com molt bé diu l'autor en un del passatges del llibre. Per altra banda el context i el marc de l'argument estan força bé. Trobo una mica exagerada l'amalgama pintoresca de personatges reals que apareixen, però en general he gaudit d'una molt bona lectura.

170.La ciutat dels somriures, de Martí Gironell

Sobre La ciutat dels somriures de Martí Gironell tinc molt a dir i poc espai. 

De cop i volta trobo un llibre del Gironell que no és una novel·la, tot just quan tothom parla de La força d'un destí, el llibre guanyador del Ramon Llull d'enguany. Decideixo anar al gra i llegir sense contemplacions aquesta proposta inesperada. Em trobo amb una espècie de llibre de viatges que sembla un recull d'estampes geogràfiques i socials de Bombai i l'Índia. M'assabento que el reconegut i mediàtic autor va viure una experiència que sembla un reflex de les meves pròpies vivències. Recordo que quan estudiava filologia anglesa a la URV tenia una matèria que es deia Història dels països de parla anglesa i jo, obsessionat per l'Índia, vaig fer el meu treball de fi curs sobre aquest fascinant sub-continent. Resulta que l'amic Gironell va contactar amb SETEM (això m'ha semblat entendre) per poder visitar les activitats que aquesta ONG i altres desenvolupaven per allà. Casualitat o no, encara recordo buscar el meu contacte de SETEM Tarragona per a fer el mateix, uns quants anys abans, allà pels volts del 1992. Llavors jo estava obsessionat per Anglaterra i l'anglès, i tot va quedar amb una qüestió de prioritats. 

Però llavors va arribar la possibilitat d'anar a Veneçuela.

Veneçuela... arribar a l'aeroport de Maiquetia el 1997 i començar a sentir (sentir, així, a l'engròs). La meva mirada es va perdre a les muntanyes, als cerros, als barris, a los ranchos (els slums de Mumbai), a la misèria. "Esto es lo peor de Venezuela, ojalá no existiera", em va dir foc amic només posar els peus a terres sud-americanes. I ara necessito transcriure una frase de Martí Gironell d'aquest llibre: Tinc la sensació que he de veure aquest barri amb els meus ulls: l'única manera d'entendre com s'hi viu i de poder-me fer una idea de com és un dia de cada dia. 

Correcte Martí, això mateix vaig pensar jo quan el 1997, carregat d'innocència i ignorància vaig posar els peus a Petare, la mare de tots els barris llatinoamericans. El primer cop que vaig veure la misèria amb majúscules.

"Por ese callejón no Joan, que por allá matan", així començava el meu periple pel sub-món. Podria descriure el que vaig veure i el que vaig viure per allà, però per això tenim a Martí Gironell i la seva meravellosa prosa carregada de sensibilitat. Sí Martí, entenc les teves sensacions i comparteixo cada ratlla de les descripcions que fas en aquest recull d'impressions: els carrers, la gana, els somnis perduts, la brutícia, la pudor, la brossa, les cases de llautó, els nens jugant asseguts al terra, els rosegadors, l'aigua pestilent, aquelles sorprenents parabòliques, els somriures dels nens... 

"No ajudis els nens, que en vindran més".... com es podia esmorzar en aquella mena de cafeteria i no solidaritzar-se? El meu esmorzar també va acabar en mans d'un nen, Franklin es deia. El mesonero el va fer fora a crits i em renyava amablement: "No les den de comer"...

Per sort no em vaig topar amb la mort (però sí amb les pistoles, els atracaments, les baralles, la violència), potser no m'ho van voler ensenyar. Eren temps de la revolució chavista i de canvi social i van voler que jo veiés el futur, no el terrible present. Com si fos un eminent visitant vaig gaudir d'una visita personalitzada al Núcleo de Desarrollo Endógeno Fabricio Ojeda, un centre cooperatiu, social i popular on hi vaig trobar de tot: escola, dispensari, economato, huertos, ...

Bé, el cas és que La ciutat dels somriures de Martí Gironell és aquell llibre que jo vaig voler escriure i que no vaig fer. Em va quedar l'espineta. Potser la mandra o la mancança de vocació de servei que un bon escriptor ha de tenir són les causants de tot. En algun lloc de casa dec tenir escrit tot el que vaig fer i viure aquells dies, ben segur que algun dia ho trobaré i ho podré reviure de nou. Evidentment, com el mateix autor fa en aquest llibre, jo també vaig haver de repetir el meu viatge, i vaig fer un segon, un tercer...i un quart. Avui en dia quan escolto parlar els nostres polítics vulgars sobre Veneçuela passo vergonya aliena. "Mira chamo, hay muchos venezolanos que no se atreven a venir donde tú estás ahora"... Potser aquells van ser els moments més intrèpids i carregats de sentit de la meva vida i no n'era ni conscient.

Sento una profunda simpatia per la figura de Martí Gironell, per altra banda inexplicable, perquè no el conec de res. No el vaig veure mai per la televisió i senzillament el vaig conèixer com a escriptor de L'arqueòleg. Fins ara ja he llegit cinc llibres seus i el feedback que mostra per les xarxes socials em sembla força sincer. No obstant, vull descartar l'escriptor i centrar-me en la persona. Després del que he llegit amb aquest llibre més personal, intimista i, en part, autobiogràfic, em dóna la sensació que en Gironell és encara més bona persona que escriptor, que ja és dir.

122. Strappo, de Martí Gironell

M'agrada com tanca el llibre en Martí Gironell, agraint al lector "per acompanyar-lo en una altra lectura per la nostra Història". Ho fa amb aquest toc planer que el caracteritza i que demostra clarament el seu tarannà amable i d'habitual bonhomia. Certament l'autor ens convida a conèixer de primera mà un altre capítol de la història de Catalunya que no sortia als llibres de text del col·legi. Alguna cosa sabia sobre l'art romànic català, (qui no ha vist algun cop les imatges de Santa Maria de Taüll al MNAC), però l'espoli i la tècnica d'arrencada era un tema ben fosc dins la meva memòria. Per tant, no en sóc un expert, ni molt menys, realment no en tinc gaire idea de tot plegat. Per aquest motiu aquí qui ha d'agrair alguna cosa és el lector pel fet de ser convidat a viure de primera mà aquest episodi agredolç de la nostra història. El mateix autor ho identifica com el dubte "gairebé hamletià d'arrencar per conservar o per negociar". Diversos cops m'he preguntat què hauria passat si les peces d'art "espoliades" no haguessin acabat en un museu. Recordo algun cas de troballes romanes de la mateixa ciutat de Tarragona que pel fet de no estar conservades en un museu s'estan malmetent diàriament pels nostres carrers. Quantes pintures no s'haurien perdut per accident, pel pas del temps o per les habituals bretolades? Per tant, bescanviar una pintura per un font d'aigua pot semblar una bestiesa, però cal tenir conjuntura històrica, cal saber i entendre com devia de ser la vida dels ciutadans de primers de segle XX als petits pobles del Pirineu català: aigua pels meus fills o delectació dels sentits i de l'esperit a l'església del poble. Hi estic plenament d'acord Martí, això és un dubte hamletià que sembla haver portat a l'espoli artístic que avui en dia a molts ens indigna, però que cal veure amb bona perspectiva històrica. En definitiva es tracta d'un llibre magnífic, d'una novel·la que és més la crònica d'uns fets que un relat d'acció d'aquells que darrerament m'agrada tant llegir. Gràcies a tu Martí per regalar-nos aquesta història tan interessant i al meu amic Marcel per deixar-me el llibre tan bon punt li vaig demanar.

120. La venjança del bandoler, de Martí Gironell

En un dia de Sant Magí força estrany a Tarragona he aconseguit acabar La venjança del bandoler, de Martí Gironell. Aquest és un llibre excel·lent, com ho són els altres dos que m'he llegit del mateix autor aquest any: L'arqueòleg i El Pont dels Jueus. He anat passant les pàgines tranquil·lament, resseguint les aventures i desventures del personatge principal, Josep Pujol de can Boquica, un conegut bandoler de Besalú. La novel·la està escrita a l'estil Gironell, de manera que vas llegint la història com si fos un plat de cuina exquisidament ben elaborat i anessis afegint els ingredients poc a poc. Cuinat al xup-xup en petits episodis, la novel·la està emmarcada en una època de difícils lleialtats. Els francesos envaeixen la península a principis del segle XIX i en Boquica pren partit, primer per un, després pels altres i, potser, des del primer moment, per ell mateix. El millor de tot és el treballadíssim vocabulari i l'enorme tasca de documentació històrica que deu haver fet en Martí per a crear aquest llibre. Més que una novel·la trepidant d'aventures de les que consumeixo habitualment, La venjança del bandoler és per a mi una crònica biogràfica d'un personatge ben curiós de la nostra història. Costa d'identificar-se amb un bandoler, i menys encara amb el cap d'una banda de miquelets, però l'autor fa que poc a poc vagis agafant simpatia amb el personatge i acabis lamentant el seu desgraciat final. Tot plegat descobreixes que a la vida qualsevol pot esdevenir una víctima de la conjuntura que et pot tocar viure. Molt bé Martí, gràcies de nou!

90. El pont dels jueus, de Martí Gironell

Costa escriure sobre El Pont dels Jueus de Martí Gironell després d'haver-me entusiasmat amb L'arqueòleg. En cap cas nego la qualitat del primer, però com que les expectatives eren tan altes, penso que en aquest segon llibre que he llegit d'en Gironell no he trobat aquella intensitat que esperava. La novel·la descriu un episodi històric de la nostra terra: la construcció del pont de Besalú, un monument arquitectònic espectacular que encara no he pogut gaudir en persona en "plan" turístic. En el marc de l'època medieval catalana, l'autor narra les peripècies del mestre d'obres Prim Llombard i del seu fill adolescent Ítram quan el pare és contractat per construir un pont sobre el riu Fluvià. La tasca és força complicada i caldrà que el mestre sigui capaç de superar tot tipus d'adversitats. L'atac del comte d'Empúries al comtat de Besalú esdevé el context històric posterior. La veritat és que no voldria valorar la novel·la de forma negativa, ja que penso que en Gironell no s'ho mereix. No he estat passant les pàgines de forma desaforada, ni m'he tornat boig esperant el següent capítol. La història flueix poc a poc i sense pressa, amb certes dosis d'aventures de les que m'agraden, però sense passar-se. Els personatges són sorprenentment plans, un fet que no comprenc massa després de deixar-me portar totalment pel protagonista de L'Arqueòleg. M'ha agradat comprovar que l'autor presentava en aquesta primera novel·la les seves credencials com a escriptor de novel·la històrica catalana i en català.

85. L'arqueòleg, de Martí Gironell

Inicio l'any 2017 amb una peça de primer nivell, L'arqueòleg, de Martí Gironell. El propi autor afirma "Espero que quan arribis al final d'aquesta odissea consideris que ha valgut la pena llegir-la". Doncs sí noi, no esperava que la lectura d'aquest llibre basada en un personatge real em resultés tan apassionant. Martí, has escrit un llibre magnífic, d'aquells que m'empasso darrerament amb tant deler: aventures, marcs geogràfics extraordinaris, personatges que donen molt de joc, misteris, persecucions,... i, sobretot cultura, cultura en majúscules! El periple que has descrit i narrat amb tanta perícia de Bonaventura Ubach per terres sagrades durant el 1910 és genial. M'ha encantat l'àgil estil dels episodis, curts i carregats d'anècdotes històriques i geogràfiques. El millor de tot és que a més a més ets un autor de casa. Et preguntaràs a què ve aquest "proteccionisme" literari sobtat. Senzillament et parlo després d'haver llegit en poc temps 24 exemplars de les aventures de Clive Cussler i una desena de novel·les de l'Alberto Vázquez-Figueroa. Trobava a faltar algú dels nostres i, per fi, he trobat un filó per poder picar pedra d'ara en endavant. Ara no fa massa, després de molts anys de llegir textos acadèmics, premis Nobel i escriptors de renom històric, etc, vaig decidir tirar de literatura de diversió i de plaer personal. Com tu, vaig néixer el 1971 i també vaig estudiar Filologia Anglesa, per tant, potser saps del que et parlo. Amb L'Arqueòleg he trobat el que em calia: aprendre, distreure'm i passar pàgines com un esperitat. Com dirien els anglesos, Your novel is one of the most addictive page-turners of the year. De fet, llegia tan ràpid que quasi no he pogut gaudir com calia del text. Gràcies Martí, considero que ha valgut molt la pena llegir el teu llibre.Un plaer.