466. Delinqüents, a cura de Marc Moreno

"Delinqüents" de @LlibresDelicte fa que t'aixequis a aplaudir només d'haver llegit el pròleg. No vull ni imaginar com seguirà el tema. Sr @vernedastyle, intentaré limitar la lectura a una dosi al dia, per allò de gaudir al màxim. Una lectura amb ànima s'ha de llegir amb respecte.

Un home amb gavardina i barret escriu amb sang sobre les llambordes el número 50. L'eina que utilitza per fer-ho és un ganivet. Una portada directa en negre, vermell i groc, els colors que identifiques amb la col·lecció. D'entrada, m'agrada. @alexsantalo

Inicio l'1x1 de Delinqüents. 

Feia temps que no llegia @AnnaVillalonga i en el 1r relat ja tens l'enorme sort de trobar-te-la. "Canvi de plans", la sensibilitat i la humanitat que ho abasta tot. No la conec, però així deu seu ser ella, empàtica i propera. Personatges amb ànima.

"Retir espiritual" de @SBennassar. Un sorprenent mètode per salvar una editorial davant la crisi. Divertit, somriures, ulls oberts al màxim, sorpresa. Genial.

"El premi" de @Raquel_GSerrano. Una peculiar manera de solucionar una injustícia social viscuda en carn pròpia, en el moment quan la lluita per sobreviure arriba al seu límit. Reivindicatiu. Molt correcte.

"Ràbia atípica" de @JordiDausa. Com seria el comportament humà en cas d'epidèmia global? 

On podrien arribar les conseqüències del caos?

Seríem capaços de matar pel paper de vàter?

Actual. Sarcàstic. Divertit. Punyent. Ganes de més...

"Femme fatale", de @PepPrieto. Negre voluptuós amb final intrigant i sorprenent. Lleuger, dinàmic i àgil. Dosi molt correcta per acabar el dia. I ja van 5.

"El sabor trist de les roses dolces" d'Esperança Camps. La força que t'allibera de la rutina pot sorgir de la foscor o de la ràbia. Mata la rutina... impactant. Interessant concepte el de la "rutina guionitzada" que anotaré com a concepte per a millorar la meva vida. @deshabitat

"Venjança" de l'Anna Carreras. La confirmació que la venjança és un plat que es pren millor fred. Contundent, poca broma, personatge molt colpit pel passat. Relat que no et deixa indiferent.

@BlancaDuquessa"Simulacions" de Ramona Solé. L'encarnació de l'acte violent propi d'un videojoc traslladat a la realitat. Fins i tot lògic en una conjuntura com la que viu el protagonista. Un toc de prevenció. Breu, plausible i amb missatge clar. Molt correcte. @Ramona_Sole

"Amapola" de Damià @ClotDel. Venjança en mode catàrtica. Algú havia de pagar el deute pendent amb un KO directe al culpable metafòric. Xulo, concís, reivindicatiu, justícia emocional.

"Optimum chorum" de Maribel Torres. Intrigant fins el darrer mot. La perfecció és literalment una qüestió vital. @68maribeltorres

"La venjança d'en Johnny Peinado" de l'@AlbertGassull. Brutal. Si t'has de venjar, res de mitges tintes. Contundent, molt divertit, dur, ras i curt. Adrenalina i ereccions.

"El que no es paga en vida..." de Dora  Muñoz. Quan el càstig arriba després de la mort. Vas fent i de sobte et trobes amb un final sublim, inesperat i d'autèntic luxe.  @alboroque

"Tatuatges" de Xavier Gual. La dura vida d'una noia que va tatuant-se els diferents episodis que la van marcant. Relat interessant amb un final súper original que podria ser de rabiosa actualitat. Somriure còmplice.

"Triangle de tres xocolates amb gerds" de Xavier Díaz. Triangle amorós en versió culinària amb sang fraternal vessada de forma passional. Breu, amb intensitat i un final al punt de gerds. Entretingut.

"Una peça no encaixa en el sistema" i quan això passa, el sistema se'n ressenteix i ho paga la víctima innocent. Un relat contundent, de denúncia diria jo, de violència real, massa real. Fa prou el sistema quan algú no encaixa? Provocant reflexió. Molt bé @aherremo

"Ra el rider" de @CarlesMentuy. La revolució d'un jove rider nepalí a Barcelona. La pobresa no és sinònim d'ignorància i el poder pot defallir si subestimem l'adversari humil. Reivindicatiu, venjança en la seva versió de justícia. Encertat.

"Estocolm" de Salvador@macips01. Un relat suma d'apocalíptic, d'actualitat, de claustrofòbic, d'angoixa i, finalment, d'adaptació i de rutina. La síndrome que ens enganya fent-nos creure el que no és. Espectacular.

"Passar el vel" de @MariaSardans. Arriba la mort (literalment parlant) a un assassí. És hora de retre comptes. Tot es paga, tot arriba. En aquest cas de forma ben original. Una bona història.

"El cas de la pandèmia" de Quim Gómez és una mini novel·la policial en format compacte que podria ser l'embrió d'una història més llarga. Assassinat, possibles culpables, investigació, tecnologia, marc pandèmic i resolució del cas, tot en 8 pàgines. Breu i concís, dos cops bo.

"La cúspide de Carabelli" de @Xavier2ambrano ens presenta un crim odontològic o l'assassí que deixa la mossegada com a signatura de la seva acció. Curiós. Estrany. El "jo". Molt original (si és que ho entès bé).

"Belladona", d'@aina_huix. Relat molt correcte que gira al voltant de la mort d'un home i els seus possibles botxins: una parella amb certs problemes de memòria... Interessant i amb una bona dosi de misteri.

"El jutge" de David Marin. Un home apareix penjat del coll en un bosc prop de Balaguer. Els indicis apunten a un antic jutge dels temps de la post-guerra. Ferides per tancar, misteri per a descobrir.

"Un segon escàs" de Llort. Complexe. Un punt de filosòfic sobre la venjança i la justícia. Però en un sol segon de felicitat, tot queda anul·lat.

"El valor d'un ronyó" d'@ISolanich. Angoixant i divertit alhora. T'aixeques pel matí sense ronyó... què pot haver passat? T'atrapa per l'agilitat de la prosa. Molt xulo.

"Des del balcó" de @vernedastyle. Pandèmic i actual. Transcripció de frases preses de la més pura realitat. Toc negre final per lligar-ho tot. Divertit i de lectura ràpida.

Darrer relat, feina feta!

365. Contra l'aparador, de Marc Moreno

Contra l'aparador de Marc Moreno és un llibre que et transporta literalment al barri de La Verneda de Barcelona. De fet, arribes a qüestionar-te si el mateix barri és un personatge més de la novel·la. Fora d'aquest àmbit geogràfic la història perdria força, per tant, el pes específic que aporten aquests carrers de Barcelona és enorme. El fil argumental de la novel·la gira entorn d'un grup de quatre col·legues que decideixen cometre un robatori a un establiment de "Compro Or". Tot va bé fins que s'adonen que el negoci pertany a un dels caps mafiosos d'un clan gitano del barri. Aquest fet repercutirà en els esdeveniments posteriors de la trama, ja que els joves tracten de trobar una solució a les conseqüències que es preveuen. Paral·lelament un germà d'un dels joves es troba enmig d'una dura experiència en un hospital. Els qui hem tingut un fill a l'UCI sabem com es viuen aquests moments i en quin estat es troben les emocions. El destí vol que a l'hospital de Sant Joan de Déu de Barcelona, el pare de la criatura (i germà d'un dels joves de La Verneda), coincideixi amb el gitano mafiós del barri. Un argument una mica forçós, però extremadament divertit/complicat pel que ha de venir a continuació. Res a veure amb "Escapisme", on et passes l'estona angoixat per les desgràcies del protagonista. Malgrat la duresa de la vivència de la UCI pediàtrica de l'hospital, la novel·la és d'allò més divertida i les pàgines es passen amb ganes. Em torno a fer la pregunta. Recomanaria aquest altre llibre del Marc Moreno? Per suposat! Aquest cop no el recomanaria, el recomano. Tenim una novel·la ben estructurada, divertida, entretinguda i amb tocs realment negres i contundents. De fet seria la novel·la ideal pels lamentables i tristos temps que ens toca viure. Bravo Marc, ara em falten les "rates". Un cop desconfinats anirem a per elles! 

349. Escapisme, de Marc Moreno

Vaig considerar aquesta lectura com a una mena de lectura de lleialtat, ja que només sé que en Marc Moreno és una persona que em dóna bones vibracions i amb això ja en tinc prou. Bàsicament aquest home s'ha convertit en una mena de "recomanador" professional meu, ja que el que publica a Llibres del Delicte és de força qualitat i això l'avala. Escapisme no està publicat al segell propi de l'autor; entenc que en Marc devia tenir alguna oferta o que preferia publicar en una altra banda per alguna raó que se m'escapa (i que tampoc m'interessa, ni em preocupa). Bé, com que d'entrada no sabia què anava a llegir, la sorpresa estava assegurada. 

La història té un punt de partida que ja desperta interès: l'accident d'una dona de fer feines (cau d'un cinquè pis) a conseqüència de les manies de la propietària de l'immoble que la fa enfilar al balcó de la terrassa. A partir d'aquí apareix l'Aitor, el fill de l'accidentada, que davant de la situació de la seva mare no s'atreveix a traspassar la porta de les urgències de l'hospital. 

Ha mort la mare? L'Aitor es descobreix com un individu que transcendeix l'angoixa del moment i decideix no saber-ho. Vaja, que no necessita saber si la seva mare ha mort o no. 

Genial. Aquí m'has atrapat Marc. 

He trobat aquest fet un detall sorprenent que m'ha creat una sensació d'originalitat total. Poc a poc vas lligant les causes d'aquest desig d'ignorància, però d'entrada et quedes glaçat. Durant pàgines et preguntes si l'Aitor és una persona normal o què li passa, però com dic, a mesura que coneixes el context vas lligant caps. El noi té 25 anys i és l'antagonista total del triomfador social. La novel·la entra en mode "descripció psicològica" del xaval, víctima (o no) d'un sistema que no li és en absolut propici i que el porta a caure de derrota en derrota. L'Aitor fa de "l'escapisme" el seu modus operandi, sense decidir camins ni objectius clars per on tirar. No obstant, arriba el dia que li toca moure fitxa i llavors... val la pena llegir el llibre i descobrir quins avatars persegueixen la vida del perdedor. 

De les tres novel·les que he llegit del Marc em quedo amb aquesta sense cap mena de dubte. De fet, no em creurà perquè sóc poc fiable i dels que sempre veig l'ampolla mig plena, però aquest llibre és boníssim. I podria seguir esplaiant-me filosofant amb mi mateix sobre la personalitat del personatge principal del llibre, però ja està bé. 

El recomanaria? Completament. El regalaria a algú? Ben segur. 

Content? No, ...molt content.

343. Independència d'interessos, de Marc Moreno

Peculiar història d'intriga en un marc plenament català. El robatori d'un document molt especial al Monestir de Sant Cugat fa que es constitueixi un equip d'investigació amb forces de l'ordre estatals de tots els àmbits, des de Mossos d'Esquadra, a CNI, i a l'exèrcit espanyol entre d'altres. Capitanejats per la Conselleria d'Interior i el seu conseller tot l'operatiu policial es fa ressò d'un altre acte força sorprenent: un referèndum sobre la independència de Catalunya a la vil·la de Matadepera. Per acabar de rematar les sorpreses els representants de CIU es posicionen en contra del vot afirmatiu i el PP a favor. Tot plegat és una amalgama de fets ben estranys que despertaran la curiositat d'una periodista que treballa en un medi d'àmbit local i que investigarà pel seu compte. Una història entretinguda amb tocs d'humor, segrestos i algun que altre mort. M'he distret i estic content de l'estona dedicada a aquest primer exemplar del 2020, encara que he trobat l'estil tipogràfic especialment petit. Això m'ha perjudicat una mica el plaer d'anar passant les pàgines, ja que potser m'estic fent vell i començo a tenir petites manies lectores. Per altra banda, res a dir sobre l'argument, potser massa embolicat i inverosímil, però proper i amb els elements habituals de la novel·la negra.

303. La reina de diamants, de Bennasar, Llort, Macip, Moreno

La reina de diamants de Bennasar, Llort, Macip i Moreno és una obra d'art arquitectònica. Enriu-te'n del Norman Foster, Santiago Calatrava i companyia. 

Aquest cop no parlaré gaire de l'argument del llibre, sinó de l'estructura que presenta. He flipat molt, ja que que m'he posat en la pell de cada escriptor i valoro amb admiració la peça creada de forma col·lectiva. De fet, m'han vingut al cap multitud de preguntes que m'agradaria fer als autors de la novel·la. El cas és que cada autor escriu una part del text global, des de la posada en escena de tot plegat, passant pel nus i acabant amb el desenllaç. Lògica construcció d'una novel·la, però amb l'aportació, el tarannà propi i el mestratge de cada escriptor. De l'experiment a l'èxit, perquè així és com jo entenc aquest llibre. Ha de ser difícil compaginar tots els ingredients propis de cada autor per a desenvolupar un argument, uns personatges i un marc coherent. No sé com ho han fet (m'imagino que amb hores de treball), però llegir aquest llibre és ser testimoni d'una fita literària. 

En el fons no deixa de ser com quatre llibres en un: un assalt a un xalet de la Costa Brava, un dels assaltants s'escapa, una trobada "complicada" dels personatges principals i un tancament del joc. M'ha sorprès la duresa verbal i el sexe, però entenc que la sordidesa del gènere ja porta certs ingredients afegits. La contraportada parla dels girs inesperats, certament, n'hi ha un especialment sorprenent.
Com a lector recomano molt aquest llibre, una bona història, entretinguda i absolutament interessant pel format. Només per això, ja val molt la pena.

261. Els silencis dels pactes, de Marc Moreno

Tenia ganes de llegir en Marc Moreno, en certa manera per lleialtat personal. Quan vaig llegir Assassins del Camp no sabia que entraria en un nou món literari que m'era bastant desconegut: els escriptors i escriptores de casa meva. Coneixia tres o quatre dels Assassins, però no a la resta. Així va ser com vaig descobrir també l'editorial, Llibres del Delicte, una gent que han trobat l'equilibri just entre qualitat, disseny, diversitat territorial i, sobretot, tracte personal. Penso que en Marc Moreno sap cuidar (i molt bé) els seus lectors i lectores, i això encara ha motivat més que vulgui dedicar temps i diners a les seves propostes.

Després arriba el fet quan descobreixo que ell mateix és autor d'algun dels llibres de la col·lecció. En una segona remesa de llibres que vaig comprar em va arribar Els silencis dels pactes, una novel·la que venia dedicada pel Marc (sí, em va fer il·lusió, què hi farem). Val a dir que al tractar-se d'un llibre curt, lletra grossa i de poc pes aquest era el perfecte acompanyant per al següent passeig llarg d'aquells que faig habitualment fins a la punta del far de Tarragona. I així va ser: el dia de reflexió electoral vaig portar en Marc i la seva història d'excursió marítima.

La novel·la està bé, sóc un consumidor típic d'aquest estil d'històries. M'agraden molt les novel·les d'aventures tipus Clive Cussler i Vázquez Figueroa que no et demanen grans esforços intel·lectuals, de fet, les necessito. Sense massa pretensions acadèmiques la trama distreu i et va mantenint pendent del que es va esdevenint. Una prostituta mor en mans d'un magnat i el seu cosí nigerià inicia una recerca de la noia. Una periodista i una mosso d'esquadra s'encarreguen de seguir les pistes que les duran a resoldre el cas. En part hi veig una novel·la de denúncia: empresaris avesats a viure de mentides, xantatges i corrupció i que, sense escrúpols, juguen les seves cartes marcades sempre pel bé dels seus interessos. El poder dels diners compra les veritats, crea mentides i quan interessa es desfà d'aquells que vivim enganyats sota els seus mitjans de comunicació.
En definitiva, una novel·la negra que cobreix amb correcció les expectatives previstes i que em fa sumar un títol més de la col·lecció.