457. La treva, de Primo Levi

La Treva, segona part de Si això és un home de Primo Levi, ens situa als afores d'Aushwitz cap al migdia del 27 de gener de 1945 (avui fa 76 anys), quan els russos van arribar a les envistes del lager. Els soldats es troben en l'aclaparament majúscul que suposa un grup de criatures humanes dels quals només en sobreviu un petit bri de vida. Morts i foses a vessar es confonen amb les primeres mirades d'horror, llàstima, venjança i absoluta buidor interna. L'alegria de l'alliberament i el cansament mortal sincer que sent el narrador es barregen en un tot que fa emergir noves sensacions. Comença el gran patiment de la nostàlgia, de tot el que s'havia perdut per a ell i per a tanta gent. La sortida del camp de concentració i l'entrada a la llibertat no resulta fàcil i a l'home l'esperen "més penes, més fam, més gels i més pors". El narrador inicia un periple per diverses ciutats d'Europa que l'aniran acollint amb més o menys fortuna. Cal ser en tot moment d'alguna utilitat per a algú i no pararà d'exercir diverses funcions que el permetin sobreviure. A mesura que deambula per la nova llibertat, el narrador fa una crònica de les persones amb les que va coincidint i de com totes aquestes es van adaptant a la realitat. Els russos exerceixen el rol de salvadors, el marc geogràfic inicial s'ubica a Polònia i les noves relacions socials són amb antics presos dels lagers alemanys. L'objectiu ara és reconciliar-se amb el món, una fita complicada que necessitarà temps i paciència, ja que cal superar sentiments humans tenebrosos integrats en la pròpia ànima. Per altra banda, la repatriació a Itàlia es converteix en la gran il·lusió, encara que el projecte no resulta gens fàcil. S'inicia una interessant relació amb els soldats russos i una latent incertesa de com serà la tornada a casa, ja que els centenars de presos italians es troben molt lluny de casa i la situació actual és força indefinida. Ell llibre descriu el periple de tornada a casa i la descripció emocional d'uns personatges que viuen la seva personal "treva" després de la barbàrie. Un llibre absolutament ideal per acabar avui, l'International Holocaust Remembrance Day.

454. Si això és un home, de Primo Levi

Tot comença quan em torno a inscriure al Club de Lectura de novel·la italiana de la Biblioteca de Tarragona. El llibre proposat és La treva de Primo Levi, segona part de Si això és un home. De veritat que crec que és un encert aquest llibre perquè em permet conèixer la primera part que fa tant de temps que tenia ganes de llegir. El cas és he anat per feina i aquí estem, patint i rememorant la repugnància del nazisme. 

La història d'un jueu italià que entra al camp d'extermini d'Auschwitz et transporta a la miserable vida d'un empresonat al Lager. La gana, la brutícia, el treball dur, la brutalitat, la cruesa,... tot es posa de manifest en aquest relat escrit en primera persona (fins i tot del plural) que et fa bullir la sang. El pres 174.517 afronta la mort a diari acompanyat dels altres companys, aferrant-se nostàlgicament a pensaments que inexorablement són cada cop menys optimistes. El narrador descriu com són les estades al barracó de l'hospital, on només hi ha dues opcions: curable o carn de crematori. També coneixem com es viuen les terribles nits i com els somnis torturen capritxosament les seves ments. Però, val la pena recordar aquest infern per a la posteritat? Estem en condicions de respondre a aquesta pregunta afirmativament. L'autor fa una anàlisi sociològica on relata quines són les opcions reals de sobreviure en un camp d'extermini i quin és el millor camí a seguir per tal de fer-ho. Fora d'aquell horror hi pot haver un món just, i és aquesta premissa per la qual pot valer la pena continuar amb vida i aguantar com sigui.

Destaco, com diu el mateix autor a l'apèndix, el llenguatge serè i sobri del testimoni. Levi trasllada als lectors el paper de jutges, i per aquest motiu no cal influir-los emocionalment sota cap concepte. Els fets objectius contenen prou càrrega emocional per ser imparcialment avaluats.

Un llibre que no em sorprèn, coneixem tots la barbàrie fastigosa del nazisme, però que cal anar recordant sempre. No hi ha res més patètic que la banalització del nazisme.