237. El món groc, d'Albert Espinosa

Aquest era el llibre de l'Espinosa que més mandra (bàsicament por) em feia de llegir. No m'atreveixo ni a anomenar la paraula "càncer", hipocondríac de mena com sóc i amb la memòria ben fresca amb persones que han marxat massa aviat a causa d'aquesta malaltia. El fet que el càncer sigui el punt de partida per alegrar-me la vida se'm feia una tasca extremadament estranya i paradoxal. No obstant, he entès el missatge i he captat el sentit del concepte d'El món groc amb certa sorpresa.

La primera part és l'embrió de les futures novel·les sobre la felicitat que l'autor va escriure a posteriori. Per tant, malgrat que no era la primera vegada que rebia els contundents missatges positius i vitalistes de l'Espinosa, ara he entès quin és el seu origen. Aquesta primera part no sorprèn si ja t'has llegit algun altre exemplar del barceloní. 

El que més m'ha sorprès d'aquest llibre és el fenomen del concepte "groc". Resulta que l'autor ens explica una nova gradació del terme amistat que vaig aprendre en primera persona. A partir de les relacions breus, però absolutament intenses que es poden crear en un hospital, sorgeix la figura del groc. He flipat molt perquè vaig conèixer un groc a Vall d'Hebron i jo no ho sabia. Realment no sabia definir el grau d'amistat que tinc amb el Manolo Iratxe (que és com l'anomeno com a contacte del meu mòbil) fins que no vaig acabar el llibre ahir. 

Puc parlar d'amistat? No. No tenim prou confiança, ni anys de relació, ni conec la seva família, ni res...  És cert el que diu l'Espinosa. 

El groc és una persona que coincideix en un moment i un temps determinat de la teva vida i que pot arribar a confondre's amb un amic. En Manolo és el pare de la Iratxe, una nena que compartia habitació amb Yasmine al materno-infantil de la Vall d'Hebron de Barcelona. Potser no vaig arribar ni a tenir més de 4 converses en persona, però el vincle que vam crear va ser estranyament fraternal. Molts cops he reflexionat sobre aquesta "amistat hospitalària" i no entenia com es podia sentir crear una relació tan profunda, sorprenent i humana alhora en tan poc temps. L'Espinosa ho explica i clava moltes coses que necessites haver viscut per entendre-ho. 

Desconec si a la vida em creuaré amb altres grocs o grogues, però en aquest cas el llibre de l'Espinosa explica una realitat que confirmo sense cap mena de dubte: existeix un Món Groc i és una passada.

209. El mundo azul, ama tu caos, d'Albert Espinosa

El mundo azul, ama tu caos, d'Albert Espinosa és un d'aquells llibres que agafes amb moltes ganes i després no t'emociones massa. De seguida em vaig adonar que s'assemblava molt a aquella Hagadà de l'Amos Oz, De repente en lo profundo del bosque que vaig rellegir aquest estiu. Una Hagadà és una mena de narració jueva que pretén donar algun tipus de lliçó didàctica o moral. En aquest cas es tracta de la mort i de com afrontar-la. Un tema que directament confirmo que no m'agrada gens en absolut i que l'Espinosa gestiona amb prou valentia i sensibilitat. Un jove, malalt terminal, arriba a les portes de la mort i és destinat a un lloc on troba altres com ell. Tots han de morir i tots han d'afrontar la mort amb certa esportivitat (o alguna cosa similar). Directament afirmo que probablement és un text vitalista, però jo no he gaudit en absolut. Penso que l'autor fa un abús de la fantasia, un gènere que a mi no m'atrapa en absolut. Alguna sentència (ja llegida en els seus llibres anteriors) et provoca alguna reflexió interessant, però poca cosa més. Em sorprèn que encara llegeixi llibres d'aquest autor, ja que no m'entusiasmen i no paro d'insistir. Potser és el format i l'estructura general el que fa els seus llibres atractius, o l'espaiat de les línies, o els títol dels capítols tan suggerents... bé, en tot cas, una lectura més de l'Espinosa, literatura que considero catalana en castellà.

201. Los secretos que jamás te contaron, d'Albert Espinosa

Acabo les intenses vacances d'estiu del 2018 amb una bona dosi de felicitat, sempre necessària i útil en un darrer dia de vacances. Los secretos que jamás te contaron, d'Albert Espinosa, és un llibre àgil de fàcil lectura carregat de bones sensacions. De fet, es tracta d'un manual senzill per tal d'assolir la felicitat, partint, això sí, que aquesta no existeix com a tal (segons l'Espinosa, tampoc existeixen els problemes!). L'autor t'anima a dir PROU a moltes de les situacions quotidianes que ens provoquen la infelicitat i ens proposa alternatives a la vida rutinària. Particularment m'he cregut tot el que l'Espinosa afirma i no dubto que la seva proposta és consistent. El plantejament és molt senzill: la felicitat són moments diaris a partir del fet d'estar vius. La felicitat màxima ha de ser sempre despertar-se cada matí i afrontar amb les millors perspectives els esdeveniments del dia. Penso exercir els seus preceptes i auto-motivar-me cara el curs vinent. Aprofito per reivindicar el meu optimisme vital, ja que després de la lectura anterior de la Laura Casas, la nostàlgia em va atrapar de cap a peus i quasi que no me'n surto. M'ha encantat l'estructura del llibre, el format, les il·lustracions i les imatges que donen un toc molt original a tot plegat. Realment m'agrada el gran concepte d'aquest llibre, obrint la porta a un futur on val la pena viure. Tanco, doncs, l'estiu 2018 amb una bona collita de títols i carregat de bones vibracions cara el setembre. Som-hi doncs!

143. Todo lo que podríamos haber sido tú y yo si no fuéramos tú y yo, d'Albert Espinosa

Todo lo que podríamos haber sido tú y yo si no fuéramos tú y yo, d'Albert Espinosa és per a mi un llibre mediocre. Dit així em sembla d'una falta d'humilitat per la meva part increïble, però és que des del punt de vista del plaer personal, aquest llibre l'he trobat decebedor. De veritat que m'avergonyeix començar així, però en aquesta etapa de la meva vida puc sincerar-me sense por. El que més em sorprèn és com l'Espinosa t'atrapa i d'alguna manera et sedueix amb la seva prosa. Hi ha alguna cosa en la manera d'escriure d'aquest autor que t'impedeix deixar la lectura, sembla com si un magnetisme literari o psicològic estigués xuclant la teva atenció de forma continuada. Això em fascina, ja que penso que l'autor és capaç de treure petroli d'una història per a mi sense cap ni peus. Ara bé, si t'agrada la ciència ficció amb tocs de fantasia onírica, aquest podria ser el teu llibre. En una societat avançada on l'home pot controlar la capacitat de dormir, un individu amb un estrany do és requerit per entrar en contacte amb un extraterrestre. A mi, d'entrada m'expliques això i plego. No obstant, vaig caure de quatre potes en el parany del gran Espinosa i no vaig poder deixar de llegir per saber com anava tot plegat. Potser el que m'ha provocat una reacció més adversa a l'argument de la novel·la ha estat el continu referent al complex d'Edip que presenta el protagonista. Entenc que la novel·la va creant un cercle que acaba tancant-se, però la suma de l'amor de mare, el sexe oníric i la ciència ficció no m'ha entusiasmat malgrat el sorprenent final. Espinosa, no m'ha agradat el teu llibre, però m'has fet pensar una bona estona. Imagina't si m'hagués agradat!

76. Brúixoles que busquen somriures perduts, d'Albert Espinosa

De casualitat he llegit Brúixoles que busquen somriures perduts d'Albert Espinosa i segueixo pensant que la literatura catalana ja ha trobat el seu Paulo Coelho. Segur que hi haurà gent que em dirà que no, però per a mi, aquest estil de novel·la mig ensucrada, mig emocional és el que jo recordo del brasiler. Destaco el títol del llibre, ja tota una declaració (enigmàtica) d'intencions. Després, el format i la distribució per capítols, així com el títol de cada capítol. Tot segueix la mateixa plantilla del darrer llibre que vaig llegir de l'Espinosa, i per tant, sembla que l'autor està treient rendiment d'una fòrmula que funciona molt bé. La història no m'ha agradat gaire, segurament per raons hipocondríaques personals, però val a dir que les reflexions i la situació general són força interessants. L'arribada a les portes de la mort, poder fer una mirada enrera i valorar si la teva vida ha valgut la pena o no es posen de manifest. El (mal)pare vol marxar, vol unes ales per anar-se'n amb la mare ja morta, però és el fill qui ha d'afrontar la realitat. El pare, impedit físicament i a estones mentalment, navega en la seva pròpia realitat, i serà el fill qui valorarà en fred i gestionarà les seves pròpies emocions. Quina gran elaboració de personatge fa l'autor en la figura del fill, quina amalgama de vivències i sensibilitats configuren la personalitat d'aquest home que considera que si el pare no ha estat un bon pare, el fill no té perquè ser un mal fill. Molta reflexió per part meva i molts moments que semblen extrets dels meus propis dubtes. Aposto per Albert Espinosa com a referent de la meva lectura en català. En tinc ganes, i això és el que compta en aquest moment.

73. Si tu em dius vine ho deixo tot... però digue'm vine, d'Albert Espinosa

Tinc un mal dia, em faig un regal i l'encerto. Si tu em dius vine ho deixo tot... però digue'm vine, d'Albert Espinosa, va ser un auto-regal d'accident que em vaig fer ahir mentre em comprava un parell d'exemplars a baix preu de Clive Cussler. Tot va ser començar-lo per veure què tal i no deixar-lo. La veritat és que de seguida vaig arribar a una conclusió, potser premeditada, que estava llegint una novel·la de Paulo Coelho. L'estil literari i l'estructura de l'obra m'ha recordat tant a l'escriptor brasiler que de quan en quan havia d'anar mirant la portada i assegurar-me que era l'Espinosa. La història és senzilla, dolça, encisadora, però, també provocadora, contundent i suggestiva. Fins i tot trobaria un punt de místic o màgic en tot plegat, una suma dels ingredients habituals que tant em van entusiasmar anys enrere del Coelho.  Si tu em dius vine ho deixo tot... però digue'm vine descriu un moment determinat de la vida d'un individu anomenat Dani, investigador privat especialitzat en la localització de nens desapareguts i en el seu desplaçament a Capri. Descriure l'argument d'aquest llibre pot ser motiu d'spoiler, ja que aquest realment m'ha semblat molt original. Una bona lectura que em motiva a buscar més material d'aquest autor. De fet només sabia que existia l'Albert Espinosa perquè cada Sant Jordi s'escolta com a un dels autors més venuts.