372. Tokio blues Norwegian Wood, d'Haruki Murakami

El més sorprenent de la lectura de Tokio blues Norwegian Wood d'Haruki Murakami és que després de llegir 400 pàgines tens la sensació que no ha passat res, i que malgrat això, la lectura ha estat amena i entretinguda. No deixa de ser curiós que un estil narratiu sigui capaç de convertir una novel·la on l'argument pot resumir-se en dues línies en un text àgil i dinàmic. Un noi de disset anys es suïcida deixant la seva parella i al seu millor amic desfets. Els dos vius inicien una relació personal, intimista i de caire psicològic amb el referent de la mort del primer com a testimoni. Van passant els mesos i la situació es va complicant perquè la mort del jove exerceix un control absolut en les vides dels dos adolescents. L'argument realment no dóna gaire més de sí, perquè la gràcia d'aquesta novel·la radica a situació vivencial i íntima de la protagonista. El noi supervivent, narrador de l'obra, sembla més un element col·lateral de la història real. Ell ha de decidir si continua lligat al passat i a l'experiència personal de la noia o deslliurar-se de tot i començar realment la seva nova vida. 

Molta música, pocs personatges secundaris, marcs geogràfics d'allò més bonics, complicitats profundes entre els protagonistes i lent desenvolupament de la trama són punts que destacaria. També m'ha donat al sensació que un cop llegeixes en Murakami la resta de llibres del japonès són molt similars. Amb un estil característic trobo normal que es convertís en referent literari per a un sector de públic molt concret. Bé, aquest és un llibre bonic que m'he empassat en poc temps malgrat la seva extensió. Ja m'he llegit tres del japonès ...de moment ara faré una pausa i seguiré amb altres autors.

364. Al sur de la frontera, als oeste del sol, d'Haruki Murakami

Al sur de la frontera, als oeste del sol és un llibre de nostàlgies recobrades. Quina reacció podries tenir si 25 anys després tornes a veure l'amor adolescent de la teva vida? Resulta que t'adones que la teva vida ha estat una pèrdua de temps, ja que no has pogut gaudir d'un amor perdut que va quedar en l'oblit. No deixa de ser una distòpia emocional del que podria haver estat i no és. L'home de 38 anys recupera el contacte amb la dona de la seva mateixa edat. L'influx poderosíssim que representa el primer amor en una persona és irrepetible. Aquesta mena d'interrupció emocional es va apedaçant amb alternatives diverses, algunes tan potents com un matrimoni, però sempre escasses de potencial autèntic. L'amor dolorós que sent l'autor per un amor que no va reeixir és la base d'aquesta novel·la bellament escrita. 

M'ha fet reflexionar. Deu ser que he entrat en "l'època Murakami" o potser, com no l'havia viscut abans, ara és el meu torn. La lectura m'ha provocat tot un seguit de reflexions, deia abans, que m'han traslladat a l'amor adolescent. Això obre ferides i et porta a fer balanç de la teva vida i de la mancança de força emocional dels teus sentiments personals durant molts anys. En definitiva, una novel·la que està molt bé, apta per a reflexions interessants i que motiva a més lectures d'aquest senyor. De moment, m'esperen a l'estanteria. Aviat aniré per elles.

169. After Dark, d'Haruki Murakami

He de reconèixer que amb el pobre Murakami no tinc bones vibracions. Hi va haver una època, ara ja prehistòrica, que jo estudiava a la universitat i llegia llibres obligatoris, clàssics diversos i alguns autors que estaven de moda. En aquells temps recordo clarament companys de filologia que s'omplien la boca parlant entre d'altres de Paul Auster, Julian Barnes i, especialment, d'Haruki Murakami. Reconec que mentre jo llegia Conrad, Hardy, Pedrolo, Dante, Hemingway o, fins i tot, Shakespeare, em sentia desplaçat en les converses literàries del bar de la facultat. Murakami era el tòtem de la literatura, el màxim exponent de l'avantguarda de les lletres mundials. Un bon dia vaig comentar que m'agradaria llegir alguna cosa del japonès (en plan: jo també llegeixo com vosaltres) i tot d'una, la companya que tenia al costat em va dir: "ui, jo l'etapa Murakami ja la tinc totalment superada". Va ser una clatellada a la meva auto-estima que m'ha durat fins als 47 anys, en el moment precís que he llegit el meu primer llibre d'aquest home. 

Així doncs començo la meva "etapa Murakami" amb After Dark, un llibre interessant pel format, estructura i originalitat argumental. En una nit de Tokyo s'entrellacen situacions, personatges i històries diverses. Emprant un discurs rotllo intimista, la protagonista viu la típica experiència de retrobament amb ella mateixa (de la soledat individual a la complicitat amb noves coneixences). He llegit interessat el desenvolupament de la trama, (tenia quelcom que no em permetia distreure'm), i he acabat una mica desconcertat per tot plegat. Potser he fet una lectura massa ràpida i m'he deixat coses, però en general tampoc m'he tornat boig entretenint-me en els detalls psicològics. Ha estat una lectura amb moments narratius en plan cinematogràfic, reflexions intenses i personatges amb molta força. Estic content d'haver tastat aquest escriptor; ara ja puc dir que l'he llegit i que conec una mica el seu tarannà literari. Jo titllaria aquest llibre com un exemple clar de literatura psicològica, d'aquelles que et permeten fer reflexions intenses sobre els propis conflictes personals. Precisament un tipus de literatura de la qual ara fugiria cames ajudeu-me, ja que prou catàstrofes mentals ens toca viure en la realitat. En tot cas, un gran llibre i un gran autor, no en tinc cap dubte.