372. Tokio blues Norwegian Wood, d'Haruki Murakami

El més sorprenent de la lectura de Tokio blues Norwegian Wood d'Haruki Murakami és que després de llegir 400 pàgines tens la sensació que no ha passat res, i que malgrat això, la lectura ha estat amena i entretinguda. No deixa de ser curiós que un estil narratiu sigui capaç de convertir una novel·la on l'argument pot resumir-se en dues línies en un text àgil i dinàmic. Un noi de disset anys es suïcida deixant la seva parella i al seu millor amic desfets. Els dos vius inicien una relació personal, intimista i de caire psicològic amb el referent de la mort del primer com a testimoni. Van passant els mesos i la situació es va complicant perquè la mort del jove exerceix un control absolut en les vides dels dos adolescents. L'argument realment no dóna gaire més de sí, perquè la gràcia d'aquesta novel·la radica a situació vivencial i íntima de la protagonista. El noi supervivent, narrador de l'obra, sembla més un element col·lateral de la història real. Ell ha de decidir si continua lligat al passat i a l'experiència personal de la noia o deslliurar-se de tot i començar realment la seva nova vida. 

Molta música, pocs personatges secundaris, marcs geogràfics d'allò més bonics, complicitats profundes entre els protagonistes i lent desenvolupament de la trama són punts que destacaria. També m'ha donat al sensació que un cop llegeixes en Murakami la resta de llibres del japonès són molt similars. Amb un estil característic trobo normal que es convertís en referent literari per a un sector de públic molt concret. Bé, aquest és un llibre bonic que m'he empassat en poc temps malgrat la seva extensió. Ja m'he llegit tres del japonès ...de moment ara faré una pausa i seguiré amb altres autors.

364. Al sur de la frontera, als oeste del sol, d'Haruki Murakami

Al sur de la frontera, als oeste del sol és un llibre de nostàlgies recobrades. Quina reacció podries tenir si 25 anys després tornes a veure l'amor adolescent de la teva vida? Resulta que t'adones que la teva vida ha estat una pèrdua de temps, ja que no has pogut gaudir d'un amor perdut que va quedar en l'oblit. No deixa de ser una distòpia emocional del que podria haver estat i no és. L'home de 38 anys recupera el contacte amb la dona de la seva mateixa edat. L'influx poderosíssim que representa el primer amor en una persona és irrepetible. Aquesta mena d'interrupció emocional es va apedaçant amb alternatives diverses, algunes tan potents com un matrimoni, però sempre escasses de potencial autèntic. L'amor dolorós que sent l'autor per un amor que no va reeixir és la base d'aquesta novel·la bellament escrita. 

M'ha fet reflexionar. Deu ser que he entrat en "l'època Murakami" o potser, com no l'havia viscut abans, ara és el meu torn. La lectura m'ha provocat tot un seguit de reflexions, deia abans, que m'han traslladat a l'amor adolescent. Això obre ferides i et porta a fer balanç de la teva vida i de la mancança de força emocional dels teus sentiments personals durant molts anys. En definitiva, una novel·la que està molt bé, apta per a reflexions interessants i que motiva a més lectures d'aquest senyor. De moment, m'esperen a l'estanteria. Aviat aniré per elles.

64. La hermana de Nupur, de Taslima Nasrin

L'atzar m'ha portat a conèixer Taslima Nasrin, una escriptora valenta, compromesa i sorprenent. I és que cal ser molt valenta (i, fins i tot diria jo, temerària) per a escriure els dos relats que conté La hermana de Nupur donades les circumstàncies actuals. Ara que ens colpeja aquest integrisme islàmic tan mesquí en forma de terrorisme i radicalisme, sempre em pregunto on són les veus internes que s'oposen amb claredat a aquesta gent. Entenc que la gent de "bona fe" té por a aquests feixistes/integristes, però sovint penso en la bona gent musulmana i, segons com, reclamo un punt més de pressió per part d'ells. Taslima Nasrin escriu amb contundència i esdevé una de les veus més crítiques a l'islamisme més conservador i carca. Ho fa des de la seva visió de dona d'origen musulmà i una ferma defensora dels drets civils de les dones realment oprimides. La denúncia que l'escriptora fa a La Hermana de Nupur és tan contundent que personalment em sorprenc que hagi estat capaç de sortir-se'n. Llegeixo a la contraportada del meu exemplar que l'escriptora en qüestió ha estat condemnada a mort pels integristes islàmics... Bé, pel que fa al llibre, les dues històries que he tingut el gust de gaudir formen part d'un nucli temàtic comú: la dona musulmana ofegada socialment i emocional pels valors tradicionals de la religió. L'autora descriu amb intensitat les sensacions més íntimes de les dones protagonistes, obligades a casar-se amb homes escollits per les seves famílies i patint les conseqüències que aquests matrimonis comporten. En les dues històries es narra el llarg i difícil alliberament de les dones, les quals veuen que a causa del seu trencament amb els valors tradicionals, la seva vida passa a convertir-se en un infern. Una provocació en tota regla per al lector, que pren partida de seguida per la justícia i els drets humans. Gran lectura i la meva sincera admiració a Taslima Nasrin.