No recordo quan vaig llegir per primera vegada Veronika decides to die, de Paulo Coelho, però ja fa bastants anys, la veritat. Com més llibres acumulo, més m'adono que cada m'estic fent més vell i que tinc problemes de memòria! De nou, en plena recuperació del meu nivell d'anglès (cada estiu faig la mateixa història), he volgut re-llegir una novel·la de la que francament recordava poc. Aquest tipus de llibres del Coelho poden tenir diferents efectes segons l'època que els llegeixis, ja que tenen un component emocional i d'autoajuda important. En aquest cas es tracta de viure la vida cada dia com si fos l'últim, un fet que en aquesta història es posa de manifest tenint en compte que la vida de la protagonista té data de caducitat. Ella es volia suïcidar, no ho aconsegueix, però a conseqüència del seu intent, el seu cor queda tocat i morirà en breu. Internada en un centre de salut mental Veronika descobreix les dues realitats del món, la interna (dins del centre reclosa com en una peixera, però protegida i feliç), i l'externa (al carrer, ple de perills i de pors emocionals). Aquí del que es tracta és de no tenir por de ser tu mateix, de viure la teva pròpia vida sense temor del que diran o del que pot passar-te. Personalment he extret moltes frases que m'afecten directament, com per exemple: “Stop thinking all the time that you're in the way, that you're bothering the person next to you. If people don't like it, they can complain. And if they don't have courage to complain, that's their problem.”. Hi ha un munt més de frases que s'escauen perfectament en els meus dubtes emocionals del dia a dia, d'aquells consells que calen de quan en quan per a ser més feliç. Com que hi ha tants llibres d'aquest estil, tampoc cal combregar al peu de la lletra amb aquest exemplar, però si més no, aporta una dosi més de llum al terrible tedi i rutines del dia a dia. Particularment fa temps que visc el present al màxim i aquest llibre m'ha ajudat en la reafirmació de tot plegat.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Portuguesa. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Portuguesa. Mostrar tots els missatges
dilluns, 10 de juliol del 2017
111. Veronika decides to die, de Paulo Coelho
No recordo quan vaig llegir per primera vegada Veronika decides to die, de Paulo Coelho, però ja fa bastants anys, la veritat. Com més llibres acumulo, més m'adono que cada m'estic fent més vell i que tinc problemes de memòria! De nou, en plena recuperació del meu nivell d'anglès (cada estiu faig la mateixa història), he volgut re-llegir una novel·la de la que francament recordava poc. Aquest tipus de llibres del Coelho poden tenir diferents efectes segons l'època que els llegeixis, ja que tenen un component emocional i d'autoajuda important. En aquest cas es tracta de viure la vida cada dia com si fos l'últim, un fet que en aquesta història es posa de manifest tenint en compte que la vida de la protagonista té data de caducitat. Ella es volia suïcidar, no ho aconsegueix, però a conseqüència del seu intent, el seu cor queda tocat i morirà en breu. Internada en un centre de salut mental Veronika descobreix les dues realitats del món, la interna (dins del centre reclosa com en una peixera, però protegida i feliç), i l'externa (al carrer, ple de perills i de pors emocionals). Aquí del que es tracta és de no tenir por de ser tu mateix, de viure la teva pròpia vida sense temor del que diran o del que pot passar-te. Personalment he extret moltes frases que m'afecten directament, com per exemple: “Stop thinking all the time that you're in the way, that you're bothering the person next to you. If people don't like it, they can complain. And if they don't have courage to complain, that's their problem.”. Hi ha un munt més de frases que s'escauen perfectament en els meus dubtes emocionals del dia a dia, d'aquells consells que calen de quan en quan per a ser més feliç. Com que hi ha tants llibres d'aquest estil, tampoc cal combregar al peu de la lletra amb aquest exemplar, però si més no, aporta una dosi més de llum al terrible tedi i rutines del dia a dia. Particularment fa temps que visc el present al màxim i aquest llibre m'ha ajudat en la reafirmació de tot plegat.
dimarts, 7 de febrer del 2017
89. L'últim quadern, de José Saramago
Anys enrere recordo una conversa amb un tal Sotero, brasiler resident a Tarragona en aquell temps, que em va recomanar llegir en Saramago. Ho vaig fer. Potser fa més de 15 anys o més i ens vam trobar casualment al llavors anomenat Lizarrán. M'hi vaig posar i vaig llegir en poc temps Assaig sobre la ceguesa, Tots els noms, l'Evangeli segons Jesucrist, Assaig sobre la lucidesa i algun altre més que ara no recordo. Sens dubte va ser una de les millors recomanacions que m'han fet mai, ja que en José Saramago em va trencar els meus esquemes literaris del moment. Ara, tants anys després, m'ha caigut a les mans L'últim quadern, un recull d'escrits publicats en el bloc personal del Nobel portuguès. Hi ha escriptors que són brillants escriptors i escriptors que són, a més a més, persones brillants. Saramago és un intel·lectual impressionant, un home amb principis fet del no-res que va assolir la glòria literària gràcies a la seva sublim categoria. Jo, sincerament, l'admiro. Sobre aquest llibre poca cosa es pot dir, ja que es tracta d'un compendi eclèctic de molts textos, relativament breus, però amb molta significació. Es tracta dels pensaments finals, de les darreres reflexions d'un mestre mesos abans de morir. Podria considerar-se el testament ideològic de l'autor adreçat als seus lectors. Personalment m'han vingut ganes de tornar a llegir algun dels títols anteriors, a veure si trobo temps...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)