453. El amor de Erika Ewald, d'Stefan Zweig

Erika és una noia tímida i solitària que viu amb el seu pare vidu i la seva germana. Un dia rep impulsivament un sentiment que la trasbalsarà de valent: l'amor. Ell és violinista, ella pianista i les circumstàncies els són propícies per coincidir en un duet interpretatiu. El llenguatge musical és el camí d'entrada que seguirà amb un passeig vespertí fins la llar de la noia. I així durant tots els vespres freds d'hivern, on sentiments humans s'esvaeixen en un de sol i esdevenen amor pur. Bellesa, sensibilitat i puresa es barregen en una relació que és còmplice amb l'espiritualitat i que per aquest motiu tindrà la seva especial peculiaritat. L'amor ha penetrat a través de la sensualitat musical i ara ella, aliena a la resta de la societat, és presonera de la seva pròpia ànima. Una tarda ell toca una melodia tan extraordinària que ella absorbeix de tal manera que queda extasiada. Pràcticament rep un clímax emocional tan fort que es desmaia. De seguida s'interpreta que l'amor que sent Erika no és pel violinista persona sinó per la música que ell interpreta. Involuntàriament es produeix entre ells una lluita entre l'art i la passió interna, com si existís una incompatibilitat entre la música que flueix de l'esperit per una banda i l'enamorament humà per l'altra. En aquest traspàs del misticisme de l'amor a la sensualitat física es produeix el caos en la persona d'Erika, la qual fugirà desesperada del previsible contacte carnal que li demana el noi. Comença Erika un període intens de reflexió (jo m'he perdut una mica, la veritat) sobre l'essència dels seus sentiments, de nostàlgia i d'indefensió emocional. 

Un relat curt però absolutament carregat de literatura de la més brillant. No obstant l'he trobat excessivament complicat de desxifrar, ja que l'autor treu tota l'essència possible de l'ànima de la protagonista. Quina habilitat més sublim la de l'Zweig per analitzar tan minuciosament la psicologia de la feminitat. Increïble.

448. La leyenda del santo bebedor, de Joseph Roth

Escriuré aquesta tarda de Sant Esteve de 2020 sobre el relat La leyenda del santo bebedor de Joseph Roth, lectura universitària quan vaig cursar la matèria de Literatura Alemanya a la URV i sota la guia dels grans professors Jordi Jané o Luís Linés. D'aquest darrer en guardo un record molt entranyable, especialment perquè el tenia com a molt bona persona i va morir molt jove poc després d'acabar els meus estudis. Bé, en homenatge a aquells anys i a aquests mestres començo aquesta lectura.

Un benefactor ofereix a un sense sostre 200 francs a la riba del Senna. Andreas no els vol acceptar, però quan finalment ho fa, es compromet a retornar-los poc a poc a Santa Teresa de Lisieux a una església de París. Un cop rep els diners esdevé deutor honorable d'aquesta quantitat i la seva tasca de restituir-los serà fonamental en el seu esdevenidor. Andreas menjarà, però sobretot beurà, molt, perquè ell és un potent bevedor. El miracle econòmic portarà bones noves al clochard i després de rentar-se, arreglar-se els cabells i gaudir d'un bon descans, li ofereixen treballar en una mudança per 200 francs més. El primer dia que pretén començar a abonar el deute, es trobarà accidentalment a Caroline, la seva antiga amant, que el durà a sopar, a ballar i a casa seva. Els miracles es succeeixen i troba 1.000 francs a la cartera que tot just es compra. A més a més, recupera l'amistat d'un antic company de l'escola que cordialment li lloga una habitació i Andreas coneix una veïna encisadora. La vida miserable de l'Andreas agafa una nova i sorprenent perspectiva que ell va gaudint a mesura el destí es posa de la seva part. Evoluciona la història com ho fa la vida d'Andreas, amb alcohol i miracles. Però els miracles s'acaben, l'absenta perdura i apareix una peculiar Teresa.

Realment no és una història de grans esdeveniments, sinó que el relat descriu un estat d'ànim que cal entendre amb precisió. L'alcohol com a element protagònic acompanya el protagonista fins a la redempció. Sembla que la cosa va per aquí, la història d'una mena d'ànima desemparada que és controlada i gestionada per una mena de providència etílica. I si no és això, és igual, perquè he passat una tarda d'allò més fascinant re-llegint aquest títol que tinc datat a la primera pàgina el dia 8 d'abril de 1993. Farà 28 anys que viu amb mi i a penes l'havia tractat com es mereix. 

447. Secret candent, d'Stefan Zweig

Un jove buròcrata i aristòcrata austríac inicia una setmana de vacances entotsolat en un poble de la muntanya on no hi coneix ningú. Es tracta d'una persona que necessita estar rodejat de gent en tot moment i no porta gaire bé trobar-se només amb ell mateix. A més a més, és un expert en la seducció femenina i fa del seu dia a dia un peculiar torneig de caça on les peces a batre són les dones atractives que es creuen pel seu camí. Finalment localitza una presa i ben segur d'ell mateix inicia la seva peculiar partida: la dona és una espectacular jueva acompanyada d'un nen d'uns dotze anys. El jove inicia el procés de captura de la dona utilitzant el fill de la mateixa, del qual se'n farà amic i el convertirà en el pont d'accés a la mare. La relació amb el nen esdevé el pretext perfecte per assolir la presa. El problema és que el baró subestima l'atracció que fa sentir al nen i no valora el fet que el petit s'adona que hi ha alguna trama oculta entre els adults. El nen observa que fa nosa i creix en ell un sentiment d'hostilitat i odi envers la mare i el buròcrata. Descobrir el secret dels grans és el pas que el porta de la infantesa a l'edat adulta i el nen, més viu i espavilat del que sembla, està disposat a descobrir-lo. El nen comprova que entre la mare i el baró hi ha certa complicitat física i que ell trenca de forma violenta. Sense conèixer encara el secret que fa que la mare es comporti així, el nen es rebel·la, la colpeja i fuig. 

Bé, fins aquí una mica de l'argument d'un nou relat que m'ha deixat bocabadat i que em fa lamentar no haver descobert aquest autor quan jo era jove. Cada llibre de l'Stefan Zweig és un petit tresor i aquest dia de Nadal de 2020 m'he regalat aquesta lectura on un nen de 12 anys descobreix el gran secret candent de l'amor. Realment crec que hauria d'aconseguir un recull compacte dels relats d'aquest escriptor i rellegir-los de nou quan es doni l'ocasió. Estic convertint-me en un addicte.

446. La fugida sense fi, de Joseph Roth

Aquesta és la història d'en Franz Tunda, un jove burgès austríac que acaba al servei de l'exèrcit proletari de la Revolució Russa.  En Joseph Roth sembla de la mateixa escola que l'Steffan Zweig i descriu molt analíticament la psicologia d'un home en plena fugida constant de la seva humanitat. Tunda viu en primera persona la victòria de la revolució, però un cop assolit l'objectiu el món s'ha d'ordenar de nou. La seva companya i camarada de guerra l'abandona per un altre home i ell entra en l'aparat estatal recuperant aquella ànima burgesa original. La revolució russa porta en Tunda cap al desencís d'una victòria contra el món que només l'aportarà perplexitat. Retorna a la seva Àustria natal i es descobreix a ell mateix com a un estrany, un miratge d'allò que hauria estat i el que és. En Franz anirà estudiant una realitat petit burgesa que el sorprèn, començant pel seu propi germà i la seva esposa. Tot és d'una superficialitat que l'aclapara, encara que sembla sorprendre's del poderós magnetisme que la ciutat de Berlin exerceix sobre els seus ciutadans. Continua la seva fugida amb una estada a París, on s'envoltarà d'intel·lectuals, igualment superficials i sense ànima. Recuperarà el contacte amb una dels seus primers amors, però la relació resulta tan freda com el seu esperit. Unes quantes frases lapidàries sobre la petita burgesia, els rics i la pobresa es barregen en la ment de Franz Tunda, un home cada cop més desubicat en el seu espai i temps. La filosofia de la cultura europea exclou els més desfavorits mentre que els burgesos i els rics senzillament tenen un paper més o menys protagonista en el gran circ de la societat. Una novel·la interessant, complexa i pel meu gust esgotadora en aquests dies de covid nadalenc.

443. Nit fantàstica, d'Stefan Zweig

Un home es troba en un període de desencís anímic que fa que la seva vida acomodada de burgès a Viena es vegi malmesa. Desconcertat per aquest motiu, abandona paulatinament els cercles socials als que està acostumat. Neix en ell una crisi tan enorme d'identitat i de sensibilitat que deixa de patir per qualsevol cosa, ja sigui a causa de la mort d'un amic o de l'abandonament d'una parella. L'home, definitivament, ha caigut en la indiferència vital més absoluta. Un bon vespre visita un hipòdrom i assisteix involuntàriament a un parell de curses de cavalls. L'atzar voldrà que accidentalment caigui a les seves mans una aposta, una butlleta que li cau a un apostant i que ell amaga sota la seva sabata. L'aposta resulta premiada i sorgirà en l'home un sentiment de culpa sorprenent. Decideix tornar a apostar els guanys en un cavall previsiblement perdedor per calmar la seva consciència, però curiosament guanya de nou. Definitivament l'home pateix un augment d'adrenalina que feia temps que no sentia i sent com finiquita aquella mort vital que tenia. El millor de tot és que a partir d'aquell moment comença a veure el seu jo del passat en les cares de la gent que l'envolta. La vida sense passió és com una malaltia que pateix la burgesia sense que els membres d'aquesta classe social ho sàpiga. 

"Tants anys amb els sentits entebeïts, i de cop i volta m'havia precipitat en un foc que cremava"... aquest és el tema de la novel·la que l'autor va desgranant poc a poc. L'home necessitava un punt de partida que trenqués amb la presó de la mentalitat burgesa asfixiant i alienadora. Realment em costa llegir això i no fer un paral·lelisme immediat amb la meva realitat. Òbviament aquest deu ser l'instint simplista que qualsevol ens humà assoleix en una edat i un estatus com el meu. Un cop obre un nou camí, la seva vida descobrirà un concepte que creia saber, però que en realitat desconeixia: la felicitat.

442. La por del porter davant del penal, de Peter Handke

Després d'uns dies de llibres de lectura més aviat ràpida, em trobo amb La por del porter davant del penal de Peter Handke i no em queda més remei que parar-me a pensar. Un ex-porter de futbol acaba de ser despatxat de la seva feina i inicia un procés d'aïllament del món. D'entrada sembla fàcil, però no, això és un sentiment vital que l'autor trasllada a la manera d'escriure la novel·la. Realment no sé si la cosa va per aquí, però el que interpreto és que la buidor interna que sent el protagonista es trasllada a l'estil literari de la novel·la. Uf... és a dir, l'autor escriu com si fossin els sentiments del personatge els encarregats de narrar els fets. El cas és que l'ex-porter mata una dona i fuig. L'home viu fora d'ell mateix, és l'espectador dels seus sentiments. Això és el que entenc jo, encara que podria estar completament equivocat. L'home agafa un autobús i descriu els detalls de qualsevol cosa, fredament i concisa. Flipo perquè no entenc les veritables pretensions de l'escriptor en aquesta mena de fugida cap a no-res. Dels detalls innocents, pràcticament absurds, narrativament innecessaris, hi ha d'haver alguna cosa. No vull investigar, prefereixo dir la meva encara que estigui fotent la gamba de mala manera. Tinc la sensació que llegeixo Kafka però amb menys angoixa i amb més indiferència. Els fets que afronta el protagonista són circumstancials i des de la seva òptica resulta tan neutre un soroll de la porta d'un autobús, una conversa sobre tovalloles o el fet de cometre un assassinat. L'ex-porter viu clarament al marge de la realitat i l'autor va explicant allò que el seu personatge veu i escolta com si d'un seguit d'esdeveniments transcendentals es tractés. Un cop arriba al poble on es quedarà a viure, l'home va la taberna, passeja pel bosc, es relaciona amb els vilatans, menja, admira les pintures de l'església... fins que un dia de cop entre en contacte amb la seva pròpia consciència. Aquest és un llibre molt complicat, extremadament complicat. La successió de fets prenen cos com a elements d'una globalitat, sense massa connexió entre ells. Un digne llibre de centenari de lectures, però amb una sensació agredolça per la dificultat literària de la proposta.

439. Por, d'Stefan Zweig

La por... un dels sentiments més angoixants de l'ésser humà entra en joc en aquesta novel·la d'Stefan Zweig. Una dona surt del pis del seu amant acompanyada per la por de ser descoberta, una por que encara s'accentua més quan és escridassada per una veïna que li recrimina el seu adulteri. Espantada, la dona demana que la deixi marxar i ofereix una important quantitat de diners a l'extorquidora. Irene, que així és com es diu la primera, torna ben angoixada a la seva benestant casa on l'esperen minyona, marit advocat i un parell de fills. L'autor justifica la necessitat de la Irene d'alliberar el seu desig instintiu humà a causa del rigor de les normes burgeses. Justifica l'autor l'adulteri com a una conseqüència de la vida apàtica del burgès tipus, la manera de viure del qual impedeix que la passió intrínseca de l'ésser humà s'alliberi. Renegar de la comoditat burgesa i caure en la temptació durà la dona a conèixer la por en la seva màxima expressió. Per aquest motiu la càlida harmonia de la seva vida burgesa es veurà realment afectada quan la xantatgista reapareix de nou. Però hi ha una part bona de tot plegat: el perill de ser descoberta i perdre el seu benestar vital li fa veure totes aquelles coses que realment importen a la vida, els petits detalls d'una rutina que ara troba a faltar per l'influx poderós de la por. Els dies passen i el sentiment de culpa i de patiment s'agreugen en la persona de la Irene. En aquests moments de la trama, la novel·la es converteix en un compendi sobre la psicologia de la por en diverses de les seves vessants. En un final impressionant, digne del grandíssim escriptor austríac, de nou l'autor aconsegueix que un cop acabat el llibre m'entrin ganes d'aixecar-me i aplaudir. 

434. Els ulls del germà etern, d'Stefan Zweig

Viure sense culpa és l'eix filosòfic i argumental d'Els ulls del germà etern d'Stefan Zweig. Llegeixo a la Viquipèdia que l'autor austríac va desenvolupar un estil literari molt particular, que unia una acurada construcció psicològica amb una brillant tècnica narrativa. Ho trobo encertadíssim i realment encisador com a producte literari. 

Un home brillant, el gran guerrer i posterior jutge d'un regne pre-budista amb aires orientals, decideix auto-infringir-se el mateix càstig del culpable d'un crim que ell ha jutjat prèviament. El precedeix un fratricidi mig involuntari que el marcarà la resta de la seva vida i que seran els ulls d'aquell germà etern que dona el títol a la novel·la. Allà, a l'interior de la cel·la fosca i freda incrustada a la pedra, s'adona que la justícia que pretenia infringir és més aviat un càstig injust. Inicia llavors un període de retrobament amb ell mateix on pretén despullar-se de la culpa i sevir als altres, tot apropant-se a l'essència humana i divina. La vida passa i ell abandonarà els hàbits mundans per convertir-se en una ànima solitària. 

Sense paraules. 

Increïble faula o història amb més moral i contundència que qualsevol text llegit fins al moment. Frases i reflexions que t'augmenten a la categoria de lector privilegiat, on la lectura és un autèntic plaer intel·lectual. Admirable en tants sentits que ja arribo a l'addicció i a la necessitat de buscar un altre títol d'aquest extraordinari autor. 

432. Novela de ajedrez, d'Stefan Zweig

M'he quedat de nou sense paraules per definir una fascinant obra d'art de qui s'està convertint en un dels meus escriptors preferits. Novela de ajedrez d'Stefan Zweig és un plaer absolut pels amants de la bona literatura en general i del joc dels escacs en particular. En un viatge en vaixell des de Nova York a l'Argentina hi coincideixen dos personatges de vides molt diferents, però amb un nexe comú molt particular: els escacs. Tots dos han entrat als escacs per camins diferents, però en els dos casos el joc esdevé el referent essencial de les seves vides. El primer és un orfe sense cap habilitat especial que troba en els escacs un talent natural, el segon és un pres del règim nazi que sobreviu emocionalment gràcies al joc. Entenc que el mateix autor devia sentir-se especialment atret pels escacs i va obsequiar els lectors amb una novel·la ambientada en aquest joc. 

Com sempre la lectura de la prosa d'aquest escriptor és una delícia pels sentits. Aquesta tarda l'he trobada accidentalment a la biblioteca virtual e-biblio i l'he llegida d'una tirada perquè era impossible aturar-se. La descripció psicològica dels dos jugadors i el ritme de la situació és absolutament excepcional. Jo ho he viscut amb la intensitat de ser-hi present, com si fossis un espectador en directe de la partida que disputen els dos contendents. Cada novel·la de Zweig és un exercici d'observació i d'aprenentatge pur, on els personatges tenen cos i ànima. En aquest cas el segon jugador troba en els escacs una forma d'escapar de l'angoixa de la seva situació vital, tancat i aïllat de l'exterior. Obligat a viure del no-res, les peces i els moviments del joc envaeixen la seva ment i eviten (o no) la bogeria. No vull desvetllar el final, però és tan apassionant com tota la novel·la.

379. Siddharta, de Hermann Hesse

Siddharta de Hermann Hesse no sembla una novel·la, sembla el desenvolupament d'una filosofia espiritual. Un jove de la casta dels brahmans abandona la llar familiar a la recerca d'un estadi espiritual superior. Per aquest motiu intentarà relaxar les seves elevades aspiracions passant un temps amb els místics "samanes", aïllant-se i defugint del seu propi ésser. No n'hi haurà prou i els abandonarà, acompanyat en tot moment del seu amic de la infància, en Govinda. Tots dos iniciaran la recerca de Gotoma, el presumpte gran Buda de la regió. Tampoc trobarà en Siddharta el consol espiritual que necessita i buscarà un nou objectiu. Aquest cop troba, ja per separat, un nou interès, aquest cop més carnal. A partir d'aquí entra en una nova fase d'abandonament inconscient de l'essència humana i esdevé un simple titella del sistema (com jo, vaja). Acabarà convertit en una espècie de burgès, carregat de plaers mundans, però cada cop més buit interiorment. Malgrat tot, passen els anys i s'adona que aquest tampoc era el seu destí, tot tornant a l'aïllament. Serà als costat d'un barquer d'un riu on retornarà a l'espiritualitat i a la recerca de l'absolut i de la veritat. Durant tota la vida anirà apareixent en Govinda en visites que el marcaran força, ja que a diferència del primer, el segon es va establir de forma definitiva amb el Buda i la seva doctrina més concreta. Siddharta busca en el JO el refugi i la lluita per a la recerca de la seva essència. Un llibre apassionant i magistralment escrit on trobes reflexió, bellesa i un punt de llibre d'autoajuda en versió literària. També m'ha fet gràcia tornar a llegir un llibre de l'època d'universitari. Aquesta està sent la millor part del confinament.

369. Contes d'amor, de Hermann Hesse

Recull de contes amb "l'enamorament" com a fil conductor i sota el mestratge d'un escriptor brillant com en Hermann Hesse. Així resumiria aquest llibre que m'arriba després de perdre'm en els confins de la meva biblioteca sense tenir massa clar què llegir. Suposo que aquest és un dels efectes col·laterals del confinament per coronavirus que estem vivint aquests dies: la lectura d'exemplars i autors no previstos. Fa molts anys vaig llegir un bon grapat de novel·les de l'escriptor alemany, llibres que ja groguegen i tenen taques marronoses a la seva pell. D'aquells temps guardo un bon record amb títols tan reconeguts com Siddharta o Narziss i Goldmund entre d'altres. Vaig passar pel virus Hesse durant la meva època universitària, seria "l'etapa Hesse" com dirien les pedants de torn i de lamentable record.

Pel que fa a Contes d'amor val a dir que aquest és un llibre preciós, on els contes són senzillament meravellosos, breus i carregats de potencial. A partir del concepte de l'amor, l'autor desenvolupa tota una sèrie d'opcions argumentals que van des del despertar de l'enamorament, l'amor adolescent, la contundència dels seus efectes emocionals, la cruesa de l'amor no correspost, la descoberta d'una part d'un mateix que es desconeix... El llibre t'atrapa des del primer conte, perquè així és "l'enamorament", una força magnètica inexplicable que et transforma i no et dóna treva. Destaca la descripció de l'amor com a un sentiment agredolç, que neix del fracàs, passa pel patiment i assoleix o no els objectius que et marca el cor. Sense patir l'amor no és veritable, cal lluitar contra ell malgrat el desig tan fort que neix de nosaltres. 

En definitiva, un llibre exquisit que tanco en un divendres sant de 2020 força estrany.

361. Carta d'una desconeguda, d'Stefan Zweig

En un dia absolutament gris de pluja i confinament obligatori he decidit fer una lectura breu de l'Stefan Zweig. Carta d'una desconeguda és el típic relat curt de l'autor austríac que et glaça el cor d'entrada només llegint les primeres planes. 

Un escriptor reconegut rep una sorprenent carta sense remitent on s'hi troben un munt de fulls escrits de qualsevol manera. L'home comença a llegir i descobreix que qui escriu és una dona que el coneix des de fa molts anys i que acaba de perdre el seu fill. El relat continua amb la narració d'uns fets inspirats en la història d'amor de la noia, enamorada des de ben joveneta de l'escriptor. Ella descriu aquell jove escriptor que va conèixer quan ell va instal·lar-se al pis del costat de la seva vivenda. Poc a poc ella va convertir aquell home en fruit dels seus desitjos més íntims. Els anys van passar i per fi coincidiran durant tres nits de luxúria i amor físic (per a ell). D'allà en sortirà un fill que ell mai arribarà a conèixer i que ella venerarà per ser fill de qui és. L'amor absolut d'ella per ell convertirà la seva vida en una mena de lleialtat que durarà fins a la seva segona troabada. Ell no la reconeixerà i la confondrà per una prostituta. 

Uau. Un relat enorme i descrit amb aquella exquisidesa absoluta de l'Stefan Zweig. Aquest home escriu joies, sense cap mena de dubte. Relats que deixen el cos tocat i les sensacions a flor de pell. Aquest sí que és l'enòleg que fa un vi incomparable. No és el primer cop que ho sento i començo a pensar que caldria atorgar-li honors de mèrit en la meva escala de grans escriptors de la història.

336. Amok, d'Stefan Zweig

Quina lectura més excepcional per a un diumenge a la tarda de pre-Nadal. El relat de l'autor austríac ens porta a la coberta d'un vaixell on el narrador es trobarà amb un misteriós personatge que li explicarà una història d'allò més increïble. Un metge que desenvolupa la seva tasca professional al bell mig de la selva del sud-est asiàtic rep la visita d'una bonica jove anglesa que li demana que li provoqui un avortament. L'home, posseït per un estat de bogeria transitori que ell contempla com a l'Amok, demanarà un intercanvi sexual per dur a terme semblant acció. Ells s'hi nega i busca un altre mètode per fer l'avortament, tot buscant una mena de medicina alternativa dels nadius i que la durà a la mort. El metge embogeix encara més i posa de relleu els seus sentiments més contradictoris d'amor i odi, de passió, de por, angoixa màxima, i, sobretot, molta culpa. Una lectura apassionant que situa a Zweig en un dels autors que més m'han atrapat en els darrers temps, amb una literatura deliciosa i una descripció de les passions i els defectes humans digne dels més grans de les lletres. He quedat tan enganxat que he passat la tarda llegint poc a poc, sense cansar-me, gaudint cada línia com si estigués vivint jo mateix les sensacions del protagonista. Reflexions de tipus categòric, conceptes sobre el deure i els seus límits, la justificació dels propis actes i la solució final: la finalitat màxima de l'existència que no és altra que la pròpia mort. Gaudi màxim de diumenge tarda.

317. El poder del ahora, d'Eckhart Tolle

Dies de pre-operatori signifiquen que vius amb cert estat nerviós. El metge anestesista era una de les visites prèvies a l'extracció de l'hematoma al damunt del nòdul instal·lat en una de les meves cordes vocals. La visita va acabar amb una prescripció ben original, un llibre, aquest El poder del ahora d'Eckhart Tolle. Segons el metge aquest llibre podia provocar un efecte immediat i molt beneficiós als perjudicis de la meva situació del moment.

Analitzar aquest llibre és molt fàcil, només cal tornar a llegir el títol. Tot deriva de l'immens poder que té el moment present que et toca viure. La resta, el passat i el futur NO existeix. L'altre gran concepte d'aquest llibre és el poder aniquilador de la MENT. Som esclaus d'una ment perversa que manipula completament les nostres emocions fins arribar a fer-nos mal psicològic i físic. Hi ha moments que l'autor et convenç plenament i t'obliga a fer una segona lectura sense més dilació. He subratllat tants conceptes que deixaré el llibre a la tauleta de nit i durant el proper mes aniré revisant diàriament alguna idea. No sé si arribaré a fer una revisió general de la meva vida per tal d'afrontar els reptes diaris, però sí que vull afirmar que els efectes que mencionava el metge anestesista són reals. Necessitava llegir que ja n'hi ha prou de tanta porqueria mental que m'esgota i m'emmalalteix contínuament. La gràcia està en trobar el mètode de desconnexió, o la rendició total, o la recuperació de la consciència. La batalla és contra la ment, la mare de l'egotisme criminal que et converteix en un titella. Molt fort tot plegat i una lectura de caire molt més psicològic que no pas espiritual. 

273. Vint-i-quatre hores en la vida d'una dona, de Stefan Zweig

Vint-i-quatre hores en la vida d'una dona de Stefan Zweig i traduït per Jaume Vallcorba em transporta a temps de la meva joventut. Quan era universitari els llibres de Quaderns Crema m'encantaven, suposo que pel nom i pels bons títols que portaven. També recordo que eren cars, novetats de traduccions clàssiques al català i l'editorial en la que publicava en Monzó entre d'altres. Feia temps que no llegia, doncs, un llibre d'aquesta col·lecció i m'ha fet gràcia fer-ho, bàsicament perquè és curtet i estem en temps de molta feina.

Aquest llibre en concret és una història preciosa que pràcticament he llegit d'una tirada. Després de 24 hores de misterioses trobades una dona abandona el seu marit i marxa amb un jove. La crítica i la condemna per part de les altres parelles burgeses que resideixen en aquella zona de seguida castiga el deshonor i la "brutícia" del fet. Un noi jove defensarà la noia fugada amb arguments força coherents, un fet que despertarà la confiança d'una anciana que depositarà en ell un antic secret. La consciència de la senyora l'ha castigada durant 24 anys per un fet que es va esdevenir en tan sols 24 hores. 

La viquipèdia diu això:

La novel·la descriu una dona durant un únic dia de la seva vida, un dia que és, a la vegada, el més vivament meravellós i finalment el més terrible de la seva vida. La protagonista és una vídua anglesa que s'enamora del joc gairebé suïcida i imprudent d'un fracassat diplomàtic polonès, una nit a Monte Carlo. D'aquesta primera guspira d'interès en endavant, es veu immersa en la seva inestable vida plena de problemes.

La novel·la és meravellosa. Els sentiments de passió i tendresa que brutalment topen amb una realitat cruel i malaltissa com és la dependència del joc. Sentiments purs envers fosques realitats que han de desembocar forçosament en catàstrofes. Una passada de reflexió que posa de manifest un cop més que els gran clàssics són indispensables aliments de l'esperit. Vaja, que he flipat.

221. La muntanya màgica, de Thomas Mann

Fa aproximadament un any em vaig proposar llegir algun clàssic de valor d'aquells que fa temps que decoren la meva llibreria i em fan quedar com a un veritable intel·lectual. Vaig escollir algun títol, en tinc molts i tots ben interessants, però em vaig decantar per aquest perquè entre d'altres motius, la meva edició de La muntanya màgica de Thomas Mann va ser un llibre de capçalera de la meva vida de finals del segle XX. En el meu record hi perdurava la sensació del protagonista Hans Castorp de passar hores tapat ple de flassades a la fresca dels Alps. Recordava personatges tan fascinants i complicats com en Settembrini i en Naphta, i fer una re-llegida d'aquesta magna obra seria alguna cosa més que un repte. He necessitat 4 mesos, una eternitat per a un lletraferit com jo, però és que estic com els bons entrecots, al punt. Penso que mai és massa tard ni massa d'hora per posar-se amb en Mann, però en aquests moments de la meva vida entenc determinades sensacions, vivències i experiències que només es saben amb el pas del temps. Un llibre sobre el temps, com el mateix Mann reconeixia, ha tornat, doncs, a la meva consciència i a la meva vida. D'entrada considero que el context ha variat molt des de la meva primera lectura i que la meva vida des de llavors ha patit un terrabastall general. La lectura de La muntanya màgica és una autèntica provocació intel·lectual. Abans de dormir et passes pel sanatori i acabes elucubrant les més peculiars opcions que la vida et proposa. Allò que sembla irrisori resulta que té una profunditat de metres i més metres. L'amor i la mort, el pas del temps, la carcassa humana i l'ànima, la natura, el dubte, l'argumentació, la lògica, la fe, la raó, la malaltia, la música, la guerra... tot sumat i barrejat, una obra bestial en tots els sentits. La veritat és que malgrat ser la meva segona lectura, acabo pensant que aquí hi havia molt més tall per anar tastant poc a poc. Una obra mestra que val la pena tenir en compte pels segles dels segles.

219. Maleït Karma, de David Safier

El primer que em passa pel cap és: per què he llegit aquest llibre?

1) Jan Pol em va dir: "agafa aquest, la tapa és molt graciosa"

2) Un cop llegida la contraportada la idea semblava interessant: "aplaudida arreu del món, Maleït karma és una història divertidíssima"... "David Saufier, en el punt de mira de l'escena literària europea"

3) M'agrada llegir coses noves.

I, quina és la conclusió?

El pitjor llibre de l'any, però que m'he llegit de forma més còmoda. En una setmana brutal de problemes i feina, passar les pàgines d'aquesta "xorrada" m'ha entretingut.

No sabria què dir, realment, d'una mena de faula sobre la reencarnació amb tocs de telefilm de diumenge a la tarda, barrejada amb la sensació que era una novel·la juvenil i que tenia tocs d'humor fàcil rotllo irònic. Òbviament si un creu en la reencarnació, és lògic que un cop la mort es fa present, la història de la teva ànima continuï. Passem, doncs, a la continuació de la teva vida terrenal en forma d'ésser diferent. I anar fent, formigueta, ratolí, gat,... sempre i quan acumulis el karma suficient per anar progressant en el difícil món dels cossos dels éssers vius. També és lògic que vulguis observar com evoluciona la teva família després de la teva mort, la teva parella, els teus fills, els teus pares...i decideixis intervenir des del més enllà. D'això va aquest llibre, especialment original, però lamentable des d'un punt de vista seriosament literari. Però com sempre em dic a mi mateix, hi ha temps per llegir de tot, des de teories evolutives de l'ésser humà incomprensibles, tractats de física nuclear, El Mundo Deportivo, Thomas Mann o aquesta lamentable història. Bé, tampoc tan lamentable...

129. La transformació, de Franz Kafka

Una de les conseqüències de reconstruir, retocar i remodelar la biblioteca personal és voler tornar a llegir antics exemplars emmagatzemats allà a les prestatgeries. Cada títol que cau a les meves mans em demana tornar a ser llegit, com ha estat el cas de La transformació (La metamorfosis), de Franz Kafka. Ha estat veure'l i tirar-me de cap. El millor d'acumular anys i llibres és que et permet arribar un dia que pots començar a re-llegir-ho tot de nou. Resulta bastant sorprenent comprovar que passen els anys i els clàssics de la literatura perduren amb aquesta solidesa tan increïble. Fa uns vint-i-cinc anys, com a mínim, vaig descobrir una de les frases més potents de la literatura: Als Gregor Samsa eines Morgens aus unruhigen Träumen erwachte, fand er sich in seinem Bett zu einem ungeheuren Ungeziefer verwandelt. Recordo com si fos avui aquell company de la facultat que em va recitar de memòria la primera frase de Die Verwandlung com si es tractés d'un versicle sagrat de la Bíblia. Història de la literatura i la meva pròpia història acadèmica es donen de la mà en una de les millors novel·les curtes que s'han escrit mai. Em va impactar tant en el seu moment que fins i tot vaig llegir-la en alemany. En menys de vint-i-quatre hores he recordat la tràgica vida de Gregor Samsa i la seva cruel transformació en un ésser repugnant. La lluita per reconciliar-se amb la humanitat perduda i les difícils relacions familiars són alguns dels principals temes de la novel·la. La tràgica evolució del personatge és tan impactant que aquesta lectura seguirà marcant lectors pels segles dels segles.