472. De sobte pensa en mi, de Jordi Dausà i Mascort

Arriba un moment que desenvolupes una mena de presa de consciència sobre el lloc on ets. 

Aquesta és una de les reflexions que he extret d'aquest De sobte pensa en mi, de Jordi Dausà i Mascort i que em serveix per posar l'exemple del que m'ha semblat el més interessant de la lectura d'aquest text. Realment estic en una crisi literària i existencial brutal i em costa llegir qualsevol cosa. De fet, no llegeixo pràcticament res i les ganes de no fer-ho em superen. El cas és que faré una ressenya diferent, sense entrar-hi gaire a fons. 

Un escriptor descriu un ventall de personatges d'una zona rural que a causa de l'urbanisme descontrolat (o controlat per les mafietes) és un exemple clar de la deixadesa que comporta quan una urbanització deixa d'estar de moda. Em recorda aquella zona del Catllar plena de cases de maons barrejada amb construccions casolanes més o menys dignes, segones residències i cutreria general. El cas és que el protagonista narrador, un pringat com jo, es dedica a viure com pot i a escriure per altres ressenyes de llibres o directament fa de negre literari (crec que és un mot políticament correcte). Un parell d'assassinats inicials ja et posen en alerta que algú amb males intencions ronda per la zona mentre la història ens va detallant moments i vivències dels personatges de la família i de veïns del poble. 

Crítica social a tope, cert humor negre i una molt millor novel·la del que jo he pogut arribar a captar. La meva ment no hi era, em sap greu. Segur que la tornaré a llegir quan estigui millor.

469. Doble mortal, de Salvador Macip i Elisenda Roca

Doble mortal de Salvador Macip i Elisenda Roca l'he audio-llegit, perquè aquest és el format que he trobat a la Biblioteca Pública online i ja m'estava bé. En Max i la Julieta estrenen un important vincle personal que els porta a Luton, Anglaterra. En Biel, germà de la noia i millor amic del noi, ha desaparegut misteriosament i els dos primers s'alien per tal de localitzar-lo. Mitjançant un missatge al mòbil reben unes coordenades geogràfiques que estableixen que els lavabos de l'aeroport britànic són la primera referència. Es pregunten quin deu ser el misteri que envolta en Biel, però cada cop estan més amoïnats. El nou punt de contacte geogràfic és un impressionant casalot al bell mig del countryside, un lloc meravellós que seria un magnífic decorat per a una sèrie de la BBC. Poc a poc anem esbrinant el complot on està ficat en Biel i descobrim que el català està sent utilitzat com a doble d'un empresari britànic que pretén cometre un acte criminal. Els joves, reunits de nou, descobreixen que darrere de tot plegat hi ha interessos ocults en referència a un mineral molt preuat en els darrers temps: el coltan. En la part final de la novel·la els xavals ressegueixen les passes del presumpte impostor per tal de saber quina és la seva pretensió real. Alguna cosa s'hi cou a Ginebra, perquè allà és on ha anat el jove empresari britànic. Bé, per no explicar com acaba la història, tanco la ressenya aquí ben cofoi per haver llegit una història tan entretinguda d'estil juvenil. Com em va dir l'autor un cop, aquest és l'estil de les novel·les que em venen de gust llegir. Passar pàgines i passar bones estones sense complicar-se la vida. 

468. La cervesa de la Highsmith, a cura de Sebastià Bennassar

La cervesa de la Highsmith a cura de Sebastià Bennassar és un recull de vuit relats de novel·la negra escrits per vuit de les escriptores catalanes més importants del gènere actualment. Aquest cop no faré un resum detallat de cada narració, sinó que faré una menció de cada autora i intentaré resumir en poques paraules les meves sensacions després d'haver consumit en un tres i no res l'exemplar. Anna Maria Villalonga, Marta Alòs, Margarida Aritzeta, Núria Cadenes, Raquel Gámez, Susana Hernández, Montse Sanjuan i Esperança Camps són les autores dels relats, alguns d'ells absolutament sorprenents. Entenc que darrerament està com molt de moda fer compilatoris de textos amb el nexe comú de la novel·la negra "femenina", seria com a una mena de reivindicació de la seva qualitat. Particularment a mi no em cal, ja ho sé que són extraordinàries. No obstant ja m'està bé que ho facin, perquè en el seu moment ja em va encantar quan les vaig descobrir i és bo que altres lectors les coneguin. En el meu cas les consolida, juntament amb els nostres escriptors masculins que també són boníssims. Tenim una base de novel·la negra catalana que pot ser l'enveja de moltes literatures i això és espectacular. Pel que fa al títol del llibre, doncs el trobo d'allò més original. Sembla ser que està basat en una anècdota real de l'escriptora nord-americana a la fàbrica de San Miguel de Lleida, que va sentir-se atreta per aquesta beguda i va significar que visités personalment la contrada. Sobre els contes, ja he mencionat que hi ha de tot una mica. Un parell m'han deixat consternats per la cruesa de les imatges, altres per la immensa qualitat de les descripcions, originalitat, vocabulari, agilitat, sorpresa... En general és el que té aquest tipus de recull, que et trobes moltes possibilitats de gaudi i que si no t'agrada massa el que estàs llegint de seguida ho acabes. Bé, aviat el gran públic català buscarà literatura catalana per la seva qualitat. No caldrà reivindicar-la emocionalment, perquè la qualitat ja la tenim aquí. 

467. La filla esborrada, de Margarida Aritzeta

Quan et planteges quins són els noms dels escriptors i escriptores més reconeguts de les nostres contrades, et venen al cap moltes i diverses opcions. N'hi ha molts, certament, però és un fet destacat que l'actual degana de la Institució de les Lletres Catalanes, na Margarida Aritzeta, forma part d'aquest simbòlic quadre d'honor de la literatura local. De la seva trajectòria personal i acadèmica se'n podria parlar molt, però en aquesta secció ens centrarem en una de les seves darreres novel·les, La filla esborrada, publicada l'any 2017 per Capital Books. 

L'abril de 1992 una noia perd la seva mare, però tot just abans de morir i en el seu darrer alè de vida, aquesta reconeixerà que ella no era la seva veritable mare biològica. A partir d'aquí s'inicia la narració que ocupa la resta novel·la. La història ens convida a reviure els complicats i durs moments de la postguerra espanyola en les terres del Camp de Tarragona, on la conjuntura del moment es va imposant i les vides de les persones han d'adaptar-se com poden a les terribles vicissituds que es presenten. Una jove benestant de bona família i un guerriller humil que malviu amagat als boscos creuen les seves vides i conformen una unitat familiar en un món que els és aclaparador. La felicitat són brillants segons de plenitud, però la realitat és fosca i els perills immensos en un món tan complex. Aquesta és una novel·la de secrets que s'arrosseguen durant tota la vida i que es van desvetllant a mesura que es desenvolupa la narració. El lector apassionat hi trobarà en els personatges elements pertorbadors de l'ànima que podrà sentir en primera persona. Els amants de la història i del nostre passat ja no tan recent, però encara fixat en la memòria de moltes famílies, hi trobaran una crònica detallada i precisa de la crueltat de la postguerra en la pell dels vençuts. Silencis, secrets i pors configuren una novel·la molt completa, de molta qualitat narrativa i amb el segell d'una de les grans escriptores del nostre país.

466. Delinqüents, a cura de Marc Moreno

"Delinqüents" de @LlibresDelicte fa que t'aixequis a aplaudir només d'haver llegit el pròleg. No vull ni imaginar com seguirà el tema. Sr @vernedastyle, intentaré limitar la lectura a una dosi al dia, per allò de gaudir al màxim. Una lectura amb ànima s'ha de llegir amb respecte.

Un home amb gavardina i barret escriu amb sang sobre les llambordes el número 50. L'eina que utilitza per fer-ho és un ganivet. Una portada directa en negre, vermell i groc, els colors que identifiques amb la col·lecció. D'entrada, m'agrada. @alexsantalo

Inicio l'1x1 de Delinqüents. 

Feia temps que no llegia @AnnaVillalonga i en el 1r relat ja tens l'enorme sort de trobar-te-la. "Canvi de plans", la sensibilitat i la humanitat que ho abasta tot. No la conec, però així deu seu ser ella, empàtica i propera. Personatges amb ànima.

"Retir espiritual" de @SBennassar. Un sorprenent mètode per salvar una editorial davant la crisi. Divertit, somriures, ulls oberts al màxim, sorpresa. Genial.

"El premi" de @Raquel_GSerrano. Una peculiar manera de solucionar una injustícia social viscuda en carn pròpia, en el moment quan la lluita per sobreviure arriba al seu límit. Reivindicatiu. Molt correcte.

"Ràbia atípica" de @JordiDausa. Com seria el comportament humà en cas d'epidèmia global? 

On podrien arribar les conseqüències del caos?

Seríem capaços de matar pel paper de vàter?

Actual. Sarcàstic. Divertit. Punyent. Ganes de més...

"Femme fatale", de @PepPrieto. Negre voluptuós amb final intrigant i sorprenent. Lleuger, dinàmic i àgil. Dosi molt correcta per acabar el dia. I ja van 5.

"El sabor trist de les roses dolces" d'Esperança Camps. La força que t'allibera de la rutina pot sorgir de la foscor o de la ràbia. Mata la rutina... impactant. Interessant concepte el de la "rutina guionitzada" que anotaré com a concepte per a millorar la meva vida. @deshabitat

"Venjança" de l'Anna Carreras. La confirmació que la venjança és un plat que es pren millor fred. Contundent, poca broma, personatge molt colpit pel passat. Relat que no et deixa indiferent.

@BlancaDuquessa"Simulacions" de Ramona Solé. L'encarnació de l'acte violent propi d'un videojoc traslladat a la realitat. Fins i tot lògic en una conjuntura com la que viu el protagonista. Un toc de prevenció. Breu, plausible i amb missatge clar. Molt correcte. @Ramona_Sole

"Amapola" de Damià @ClotDel. Venjança en mode catàrtica. Algú havia de pagar el deute pendent amb un KO directe al culpable metafòric. Xulo, concís, reivindicatiu, justícia emocional.

"Optimum chorum" de Maribel Torres. Intrigant fins el darrer mot. La perfecció és literalment una qüestió vital. @68maribeltorres

"La venjança d'en Johnny Peinado" de l'@AlbertGassull. Brutal. Si t'has de venjar, res de mitges tintes. Contundent, molt divertit, dur, ras i curt. Adrenalina i ereccions.

"El que no es paga en vida..." de Dora  Muñoz. Quan el càstig arriba després de la mort. Vas fent i de sobte et trobes amb un final sublim, inesperat i d'autèntic luxe.  @alboroque

"Tatuatges" de Xavier Gual. La dura vida d'una noia que va tatuant-se els diferents episodis que la van marcant. Relat interessant amb un final súper original que podria ser de rabiosa actualitat. Somriure còmplice.

"Triangle de tres xocolates amb gerds" de Xavier Díaz. Triangle amorós en versió culinària amb sang fraternal vessada de forma passional. Breu, amb intensitat i un final al punt de gerds. Entretingut.

"Una peça no encaixa en el sistema" i quan això passa, el sistema se'n ressenteix i ho paga la víctima innocent. Un relat contundent, de denúncia diria jo, de violència real, massa real. Fa prou el sistema quan algú no encaixa? Provocant reflexió. Molt bé @aherremo

"Ra el rider" de @CarlesMentuy. La revolució d'un jove rider nepalí a Barcelona. La pobresa no és sinònim d'ignorància i el poder pot defallir si subestimem l'adversari humil. Reivindicatiu, venjança en la seva versió de justícia. Encertat.

"Estocolm" de Salvador@macips01. Un relat suma d'apocalíptic, d'actualitat, de claustrofòbic, d'angoixa i, finalment, d'adaptació i de rutina. La síndrome que ens enganya fent-nos creure el que no és. Espectacular.

"Passar el vel" de @MariaSardans. Arriba la mort (literalment parlant) a un assassí. És hora de retre comptes. Tot es paga, tot arriba. En aquest cas de forma ben original. Una bona història.

"El cas de la pandèmia" de Quim Gómez és una mini novel·la policial en format compacte que podria ser l'embrió d'una història més llarga. Assassinat, possibles culpables, investigació, tecnologia, marc pandèmic i resolució del cas, tot en 8 pàgines. Breu i concís, dos cops bo.

"La cúspide de Carabelli" de @Xavier2ambrano ens presenta un crim odontològic o l'assassí que deixa la mossegada com a signatura de la seva acció. Curiós. Estrany. El "jo". Molt original (si és que ho entès bé).

"Belladona", d'@aina_huix. Relat molt correcte que gira al voltant de la mort d'un home i els seus possibles botxins: una parella amb certs problemes de memòria... Interessant i amb una bona dosi de misteri.

"El jutge" de David Marin. Un home apareix penjat del coll en un bosc prop de Balaguer. Els indicis apunten a un antic jutge dels temps de la post-guerra. Ferides per tancar, misteri per a descobrir.

"Un segon escàs" de Llort. Complexe. Un punt de filosòfic sobre la venjança i la justícia. Però en un sol segon de felicitat, tot queda anul·lat.

"El valor d'un ronyó" d'@ISolanich. Angoixant i divertit alhora. T'aixeques pel matí sense ronyó... què pot haver passat? T'atrapa per l'agilitat de la prosa. Molt xulo.

"Des del balcó" de @vernedastyle. Pandèmic i actual. Transcripció de frases preses de la més pura realitat. Toc negre final per lligar-ho tot. Divertit i de lectura ràpida.

Darrer relat, feina feta!

465. Gent de l'alta vall/Aquí descansa Nevares, de Pere Calders

Em feia molta il·lusió llegir Aquí descansa Nevares i altres narracions mexicanes que fa tants anys que tinc a casa i que està dividit en dues parts: per una banda un recull de contes i per l'altra una novel·la curta. La primera part, Gent de l'alta vall, és un compendi de relats emmarcats a Mèxic, on els personatges i costums tenen el component indígena i les arrels d'aquell país. Es tracta d'allò tan discutit sobre les literatures, en aquest cas catalana produïda al país centre americà. M'ha sorprès el rimer conte, que relata l'assassinat i enterrament a sang freda del mític Lalo Nevares per part del seu compare Trinidad Romero. En Nevares és el protagonista de la segona part del llibre i és molt sobtant que el primer relat del recull ja ens mostri la seva mort. 
Els contes, basats en la realitat pròxima de Calders, ens traslladen al rovell de l'ou de la humil vida de l'indi nadiu mexicà. Una vetlla funerària que acaba amb foc per tot arreu i un incident militar que tampoc acabarà bé són els relats que venen a continuació i que són un retrat de persones i moments sorprenents. Calders descriu personatges i fets aparentment simples, però que aporten una quantitat de dades sociològiques impressionants.L'honor, les decisions poc reflexionades, la tradició, la família, els immensos espais geogràfics, la humiltat... són algunes de les característiques que destaco.

Com a exemple de tot això menciono el relat "La batalla del 5 de maig", que relata la recreació d'uns fets històrics que es van desenvolupar en un poble mexicà, on els locals van derrotar les tropes franceses. No obstant, aquell any es barallen els actors (per un tema de faldilles) i acaben triomfant els enemics. La sorpresa del periodista nord-americà (que fa de repòrter) et treu un somriure i et mostra una mena d'ingenuïtat d'allò més simpàtica.

Per fi arribo a un dels meus llibres més pendents: el relat "Aquí descansa Nevares". Lalo Nevares comprova que els mausoleus del cementiri dels rics són millors habitatges que la seva miserable barraca. Practicant el concepte que a la vida cal espavilar-se, arriba a la conclusió que cal observar de més a prop aquelles construccions fermes de pedra on s'hi enterren cadàvers de famílies adinerades. Davant de la pobresa que l'envolta, en Nevares i la seva gent s'instal·len en un espectacular cementiri.

He quedat bocabadat i tan sorprès dels contes del Calders que ben segur hi tornaré.

464. El joc de Déu, de Salvador Macip

Vincent Sherman pertany a una ètnia minoritària establerta en un illot del Pacífic. Per aquest motiu aconsegueix una plaça a la Universitat de Columbia, ocupant una de les quotes opcionals per a persones que no formen part de les grans majories socials. Malgrat no ser especialment un personatge destacat, Déu és posa en contacte amb ell per comunicar-li que en sis dies un científic acabarà amb la terra. En Sherman no vol saber-ne res i Déu insisteix que ell és l'escollit per solucionar el problema en nom de la humanitat. Per altra banda, la universitat decideix proporcionar-li una tutora per ajudar-lo en els seus estudis, una encantadora joveneta de nom Vivian, qui maleeix la seva mala sort per haver de fer aquesta funció. El xèrif Travis i el físic Fisk completen l'elenc de personatges d'aquesta entretinguda història. La idea seria evitar que el grup de científics que encapçala en Fisk siguin capaços de crear un forat negre que engoleixi tota la terra. Sherman entra en acció i assoleix el primer objectiu: eliminar al científic. Però això només és l'inici, perquè en Fisk no treballava sol i encara queda molta tela al teler. L'equip format per Déu, Sherman i Vivian es preparen a consciència per destruir el laboratori dels científics, mentre que el xèrif Travis els segueix la pista. La gestió es porta a terme de forma força efectiva i científics i instal·lacions comencen a caure un darrere l'altre. Vivian crea una súper empresa financera amb el suport de Déu, mentre que el pobre Sherman es dedica a "part executiva", les grans festes i la bona vida. Serà l'insistent xèrif John Travis qui s'encarregarà d'acabar amb el periple diabòlic de l'assassí de científics.

Bé, una novel·la que cal llegir per pura diversió i per passar l'estona. Un possible missatge moral sobre l'abusiu control de la ciència per part de les grans fortunes econòmiques, del gaudi del poder i de la manipulació de les persones per part de la maquinària fàctica. La terra sempre estarà al perill de qualsevol catàstrofe, ja sigui des de l'àmbit físic, biològic i per alguna altra banda. D'alguna manera és com si l'ésser humà pogués decidir entre destruir o protegir el planeta en una mena de carrera que durarà fins a la fi dels temps. No està pas malament tot plegat. 

463. El mal pare, de Pep Prieto

El mal pare de Pep Prieto és un llibre que si fos d'Stephen King en farien una sèrie de televisió. Tot comença amb la mort del pare i quan els tres fills ja adults es troben amb el notari amb el propòsit de llegir el testament. Les dues noies i el noi reben un sorprenent sobre amb unes claus a l'interior que pertanyen a una mena de castell ubicat en una petita població prop de la frontera amb França. Les claus els condueixen a un soterrani ple de material i urnes funeràries de misteriosa procedència. Però, quina classe de pare era el difunt? La intriga s'apodera de la trama i els tres fills inicien el seu procés vital a partir de la nova situació familiar. No puc explicar gaire cosa més perquè la novel·la entra en una dimensió de sorpresa i misteri que ha d'anar desvetllant-se a mesura que es va llegint. 

El marc de l'acció es desenvolupa a una Barcelona que em recorda molt la zona on hi vivien els meus avis, la part alta de Gràcia. Els personatges els trobo força bé, amb un punt fosc que et manté alerta en tot moment, ja que no saps quina serà la seva reacció que poden tenir amb les noves amenaces. La clau està en saber un dels misteris morals més cabdals d'una persona: què hi ha darrera el teu passat? Fins on estàs preparat per conèixer el mal que pots arrossegar genèticament? La cobertura que estructura la proposta del llibre no la vull desvetllar per no espatllar la lectura la novel·la. He de reconèixer que no m'esperava el que he llegit i confirmo que he passat una de les proves del bon gust literari: he explicat l'argument a una altra persona per fer-ne un mini-debat. Per tant, un llibre amb un fons excepcional i de qualitat notable.

462. Ella, de Damià del Clot

Tres històries paral·leles conflueixen en un eix central: la injustícia social. Aquesta es presenta en tres de les seves vessants de més rabiosa actualitat: el mobbing o extorsió immobiliària envers una anciana, l'ensorrament d'un empresari atrapat en la crisi de la bombolla de la construcció i un pobre home jubilat víctima de l'estafa de les preferents. Les tres històries es descriuen des de bon principi, quan els tres personatges es desplacen per separat a comissaries dels Mossos d'Esquadra de la ciutat de Barcelona per tal de declarar-se culpables de cometre un assassinat. A mesura que avança la novel·la descobrim que els presumptes culpables no són més que les víctimes d'un sistema econòmic injust, personalitzat en la figura d'un director de banc, d'advocats i de jutges venuts al poderós sistema polític i econòmic. Només una enigmàtica "ella" donarà alè a l'acció i des de les profunditats de l'obscur aportarà llum a la justícia. 

La veritat és que després d'Una novel·la pulp no esperava que m'atrapés tant un llibre de Damià del Clot. La segona part de la novel·la la vaig llegir com un coet perquè "ella" és un personatge espectacular. A partir d'una sòrdida i brutal història en el passat d'una misteriosa "ella", la venjança agafa el protagonisme de la trama. En un mecanisme insòlit i que et va sorprenent fins la darrera pàgina, es construeix una xarxa col·lectiva encapçalada per una dona que coneix en primera persona el dolor de la injustícia més absoluta. En un final encara més sorprenent no tinc cap dubte en afirmar que aquest llibre ha estat el regal d'aquest diumenge de la primera setmana de febrer del 2021 i que d'alguna manera supera el mal tràngol de l'anterior llibre de Del Clot. Molt content, recomanable lectura.

460. Soterrani, de Josep Mª Benet i Jornet

Tenia tantes ganes de llegir una obra de teatre que m'he decidit pel gran dramaturg català Josep Maria Benet i Jornet. Soterrani és una obra on dos personatges masculins es troben casualment en un poble petit, després que al foraster quasi l'atropelli un cotxe de la vila. Inicien una cordial conversa que porta al "quasi" accidentat a explicar que anava badant, bàsicament perquè tenia el cap en una altra cosa: l'abandonament de la llar familiar de la seva dona. Es lamenta que la seva desaparició va ser sense avisar i el segon considera que l'home és víctima del seu orgull ferit. La veritat és que la senyora en qüestió coneixia al senyor del poble i que el marit abandonat estava sobre una pista real sobre la possible situació de la seva dona. El diàleg entre els dos homes desentrella l'assumpte i et deixa enganxat a la lectura de forma absoluta. Quina és la raó de tot plegat? Per què la dona visitava l'home del poble? Quina és la tasca d'aquest senyor? Què va passar al matrimoni perquè acabés com va acabar? Magistral tot. De fet, he quedat tan trasbalsat del potencial dramàtic i d'intensitat literària que avui ja no caldrà llegir gaire cosa més. De fet aquesta lectura ha provocat tot un seguit de reflexions que no m'havia fet mai. La causa de tot plegat que arriba al final de la peça teatral t'obre la ment a un dubte apassionant: quin és el plaer de les persones que fan mal als altres i com ho gestionen internament?

Aquest exemplar adjunta també una petita obra escènica, Tovalloles de platja, on un parell de nois i una noia viuen una experiència estiuenca sobre la sorra d'una platja. L'objectiu de la breu història és demostrar que el pas del temps treu transcendència a episodis que semblen que aclaparen els moment presents.

440. L'esperit dels gels, de Maite Carranza

L'esperit dels gels de Maite Carranza és una novel·la juvenil de caire mig fantàstic que em pensava que seria una cosa, però que ha resultat una altra. Estic bastant satisfet de la lectura, prou ràpida pel nombre de pàgines que carrega i potser excessives per a una novel·la destinada al públic més jove. La història comença a Groenlàndia, on es troben una mena d'Indiana Jones de la mar, una joveneta anglesa periodista, un esquimal i un ésser mitològic. D'entrada això no m'ho empasso ni carregat de cerveses. Així i tot, he descobert una lectura lleugera, no excessivament castigada de fantasia i escrita de forma força dinàmica. Com en totes les històries d'aventures, trobem un personatge sinistre que intenta capturar éssers mitològics i seran els nostres herois mencionats abans els encarregats d'impedir el seu propòsit. Portats per les circumstàncies, els personatges es traslladen a la selva de l'Amazones, on l'estructura argumental es repeteix una mica. Ara es tracta de capturar un ésser de la selva i en l'intent d'evitar-ho pel nostre grupet d'herois. Seria com si ens trobéssim amb un parell de novel·les en una sola, de manera que jo m'hauria estalviat la segona part o l'hauria fet una mica més breu. En general considero que és una bona novel·la juvenil, una barreja de gèneres que podria agradar al seu públic. No estic massa acostumat a llegir aquest estil de novel·la, per tant tampoc sé molt bé per on agafar-la. No obstant, si tingués de regalar un llibre a algun adolescent, aquest podria ser-ne perfectament una bona mostra. 

438. Terra baixa, d'Àngel Guimerà

Retornar a Terra baixa d'Àngel Guimerà és una proposta que arriba directament de Yasmine i d'una de les seves lectures obligatòries de batxillerat. De fet, recordava l'argument i els personatges perfectament, però una segona, tercera o quarta lectura de recordatori ha estat un d'aquells plaers amagats de la literatura universal que cal anar redescobrint tants cops com calgui.

Un casori entre una noia de la Terra baixa i un muntanyenc anomenat Manelic serveix de tapadera per encobrir una relació oculta entre l'amo Sebastià i la desgraciada Marta, filla del difunt moliner. La idea del cacic és casar-se amb una pubilla adinerada i mantenir la Marta com a amistançada. El Manelic és la peça innocent que oculta la veritable maquinació de l'amo. La gent poca cosa s'atreveix a dir o a fer i en Sebastià fa i desfà al seu interès en tot moment. No serà fins que en Manelic esclati davant la injustícia i es rebel·li davant de tothom que no acabarà el patiment dels principals personatges de l'obra. A hores d'ara ja no valoro els llibres des d'un punt de vista acadèmic, sinó senzillament des d'una òptica de plaer personal. Per tant, vull dir que m'ho he passat genial recuperant la història del Sebastià, en Manelic i la Marta com si d'una pel·lícula es tractés. M'encanta la crítica al sistema social i com l'autor es posa de part dels més humils, de l'amor veritable i castiga la imatge dels poderosos. 

Escrita el 1886 trobo fascinant que es posi de manifest la defensa de la justícia i dels valors morals de la seva època. Curiosament aquests dies estic llegint novel·les de finals del segle XIX i principis del XX i crec que ara lamento no haver-ho fet abans. Els clàssics havien de tornar a la meva vida i crec que els tindré molt en compte durant l'ant 2021.

437. Animals dels marges, de Miquel Aguirre

Animals dels marges de Miquel Aguirre comença de forma força sorprenent. Un home abandona un cadàver dins d'un cotxe i marxa del lloc. Poc després un company del primer el recull i el duu a una pensió, intercanviant entre ells una sospitosa complicitat. La trama va evolucionant i descobrim que tots dos formen part d'una estranya "organització" que no seria exactament una ONG, sinó que la seva tasca principal seria de tipus més sòrdid i criminal. El mort es tracta d'un pobre desgraciat que pretenia fer xantatge a un dels membres de l'organització, sense saber que els tentacles de la bèstia són extremadament llargs. El xantatgista pretenia extorsionar a partir de la informació que havia anant acumulant fruit de l'observació dels actes del membre citat abans. No obstant, la seva mort accidental obre tota una investigació dins de l'organització, on es descobreix que la mala praxi del membre extorsionat mereix un petit càstig. 

Per a mi aquest llibre va de més a menys, ja que estava totalment atrapat en l'argument. El trobava extraordinari i apassionant, misteriós i sorprenent, fins que poc a poc... m'he anat cansant. Ha arribat un moment que necessitava tancar el tema perquè el final m'ha semblat una mica forçat. Queda clar que els poders criminals ben organitzats són els que tallen el bacallà en el submón del crim i que estan molt més a prop de les persones del que ens pensem. M'ha recordat les societats totalitàries i la manca de llibertat personal, on tot sembla una cosa però és una altra. La novel·la està ben distreta, però com dic l'he trobat un pèl llarga. Recordava aquest autor d'un llibre anterior i potser m'he deixat portar per una idea equivocada del seu estil.

430. La decisió de Manperel, de Jordi de Manuel

Viktor Nikolàievitx Manperel és un tipus estrany, matemàtic de professió i geni mundial de la seva matèria. Malgrat haver resolt una de les qüestions matemàtiques més complexes del món i haver aconseguit un dels premis més prestigiosos possibles, ell renuncia al premi d'un milió d'euros i decideix continuar vivint aïllat i allunyat de la vida social en el seu retir voluntari en una illa russa a tocar del Pol Nord. Allà viu amb la seva mare envoltat de tundra en un pis miserable, gel, aurores boreals i apunts numèrics. Un bon dia comença a rebre missatges orals gravats del seu difunt pare, que li va comunicant que la seva presència al món és molt més important del que es pensava. Els missatges els hi porta el cap de l'oficina de correus de la miserable oficina del poble, persona amb la qual farà una bona amistat. Aquest llibre és força curiós, perquè vas passant les pàgines i realment non saps què està passant. Acabo el llibre amb la conclusió que el final em decep molt, ja que l'autor tira de fantasia i a mi aquest gènere se m'escapa del tot. Una bola metàl·lica i un gos esdevenen la clau de vota que justifica una experiència vital que semblava molt potent i que no li he trobat el sentit. El llibre té un punt filosòfic, en tant que provoca la reflexió sobre l'essència de l'existència humana. Realment he passat bastant ràpidament les pàgines finals, potser pel desinterès o per la desconnexió que he patit. Crec que no he estat el candidat ideal per llegir aquesta novel·la, encara que el marc geogràfic ha estat espectacular, la psicologia dels personatges força interessant i el desenvolupament argumental prou original.

426. El port del nou món, de Xulio Ricardo Trigo

El port del nou món de Xulio Ricardo Trigo m'arriba després d'uns dies de descans de lectures, a conseqüència de la important càrrega de treball que he tingut aquest inici de curs. La veritat és que anava llegint poc a poc, sense massa interès, fins arribar a l'11 d'octubre, quan vaig fer una embranzida total i quasi el llegeixo d'una tirada. Les novel·les del gallec establert a Tarragona no deceben mai i en aquest cas tampoc. 

Marxem a la Barcelona de finals del segle XV en el marc de la construcció del nou port marítim que ha de convertir-se en un  dels centres comercials més importants de la ciutat. Les coses no van bé i les obres són força caòtiques a causa del terreny i de la poca perspectiva que duu l'enginyer italià contractat pel consell de la ciutat. Malgrat el renom que l'acompanya, l'Stassi d'Alexandria no se'n surt i la situació es complica cada dia més. 

Mentre tant, un jove barceloní, de nom Marcel i fill del dur capatàs de les obres del port, s'obre camí a la vida i al món perseguint el somni del seu mestre cartògraf Lluís Esquiva. Aquesta ruta personal el portarà a terres del Priorat i a Siurana, on coneixerà un antic soldat que esdevindrà el seu millor amic. En general es tracta d'una història força distreta, ambientada en una època d'allò més interessant i amb uns personatges adients. Monjos, frares, nobles, reis, polítics, obrers converteixen la novel·la en una amalgama d'individus ideal per conèixer més i millor la societat de la ciutat de Barcelona en una època fascinant. També resulten interessants els personatges femenins que envolten els homes de la història, concretament la Teresa, una noia de pagès que sobreviu com pot amb l'objectiu de salvar el seu germà injustament empresonat. Sentiments i emocions es donen de la mà en una gran història medieval que obre el ventall temàtic de l'autor a la novel·la històrica de categoria. M'agrada les opcions que planteja en Trigo, perquè cada llibre juga en un espai i en un moment específic de la història en un teló de fons local. Fantàstic.

425. El vi fa sang, de Salvador Balcells

Empès per una conversa amb en Moisès decideixo entrar de ple als llibres de Salvador Balcells. El primer cop me'l vaig trobar als Assassins del Camp, després va arribar Els crims del convent i, finalment, Tempesta al Bàltic. El vi fa sang és un títol emblemàtic pel que comporta al món literari local, concretament pel festival de novel·la negra de l'Espluga de Francolí que porta el mateix nom. Quan he vist que aquest llibre estava disponible a la Biblioteca, he anat directe al seu encontre i m'hi he posat de seguida. 

El sotsinspector Espinosa inicia el seu segon cas literari amb un desplaçament exprés a l'Espluga de Francolí, on s'ha trobat el cos sense vida de Ramon Heredia, empresari d'Alcarràs de cria equina i propietari d'una hípica. Sense proves i cap indici per desenvolupar la investigació, el cas queda arxivat. Emili Espinosa viu al barri de Torreforta de Tarragona amb la seva dona i les seves dues filles universitàries. Destaco de nou, com ja vaig fer al seu llibre anterior, la delicada descripció dels ambients rutinaris i familiars dels integrants del seu nucli més proper. Em va sorprendre i em sorprèn una altra vegada com l'autor s'esplaia en la descripció de detalls intranscendents que donen tanta vàlua als moments de qualitat de l'entorn familiar. Em refereixo per exemple a les converses de Vidal amb la dona i amb les filles sobre temes "normals" que apropen la novel·la a la pròpia realitat del lector. La tasca policial continua amb un nou cas a Tarragona, on un professor de química de la URV es penja a casa seva. Alguns companys del finat no es creuen la versió oficial i publiquen una necrològica al Diari de Tarragona denunciant un possible assassinat. L'acusació apunta a les empreses petroquímiques del polígon industrial de la ciutat, concretament a una en particular, Quimisa. El cas obre molta expectativa ciutadana i al pobre Espinosa se li gira feina a la comissaria. S'obren diverses vies d'investigació i tot sembla portar a un negoci de seguretat privada regentat per un peculiar matrimoni.

Una novel·la local de tarragonisme absolut, personatges extremadament propers i amb un inspector sense extravagàncies que encisa de tant normal que és. Aquesta és la gràcia dels llibres del Balcells, un autor que crea ambients tan realistes que els assimiles fàcilment. L'espluguí és un escriptor que no se'n va de l'olla quan descriu la personalitat de Espinosa i companyia i t'estalvia els afegitons habituals dels grans protagonistes de la novel·la negra. Una novel·la àgil, distreta i carregada de complicitats.

424. Herba negra, de Salvador Macip i Ricard Ruiz Garzón

En principi Herba negra de Salvador Macip i Ricard Ruiz Garzón és una novel·la juvenil que ha d'agradar a públic adult. Home, discrepo una mica, perquè si bé el context i la idea m'han entusiasmat, la història l'he trobat una mica fluixa. A efectes pràctics ens trobem davant d'una rebel·lió de la natura en tota regla. Lògicament el tema és atractiu, ja que una planta (amb el suport de l'habitual ambició humana) lidera un projecte de recuperació del terreny perdut davant de la humanitat. La planta té unes propietats i una fortalesa que la fan pràcticament inexpugnable i el pronòstic per a la raça humana és força negre. Aquesta reflexió la trobo fascinant, ja que d'alguna manera l'ésser humà mereix un toc d'atenció de la natura en el seu egoista programa d'evolució sense escrúpols. Que sigui la mateixa natura la que prengui el lideratge de la lluita i no la consciència humana fa que la novel·la encara m'interessi més en els temps que corren. No obstant, la novel·la la trobo juvenil 100%, els fets narrats se m'han fet una mica llargs i tampoc els he trobat especialment interessants. Començava bé, amb un noi obsessionat en depilar-se contínuament i tancat en un psiquiàtric. A partir d'ell una noia entra en contacte amb un món inesperat, on una planta agafa el protagonisme real de la història. Penso que és una bona novel·la per a entretenir-se amb un bon fons de reflexió, però massa semblant a una sèrie de Netflix sense gaire pretensions. Jo hauria enfocat més el tema en la vessant ecològica, però entenc que hauria perdut el flux narratiu que necessita una novel·la juvenil. Bé, una altra lectura que es llegeix pràcticament d'una tirada.

422. Un dia de caça, de Gerard Guix

Un grup de quatre caçadors veïns d'un poble rural català fan una sortida de caça i un d'ells mata accidentalment un noi del poble. La seva reacció no és especialment dramàtica ni preocupant, sinó més aviat procuren amagar tot l'assumpte i passar pàgina com si no hagués passat res. A mesura que es va avançant les pàgines de la novel·la s'observa com l'objectiu no és trobar l'assassí, sinó saber com es va desenvolupant l'argument. La trama gira al voltant de les conseqüències que aquest assassinat accidental comporta en les vides dels caçadors. Els quatre homes representen quatre arquetips humans molt clars: l'alcalde corrupte del poble, un noi homosexual víctima de prejudicis, l'amo del bar "Els caçadors" i el mecànic del poble. Un dels personatges destacats és la mare del noi difunt, que es passa la novel·la carregada de calmants i que agafa un paper destacat al final de l'obra. La primera part de la novel·la acaba amb l'aixecament policial del cas i un sorprenent abandonament del cas per part dels Mossos d'Esquadra. No obstant, en aquell moment s'obre la caixa de Pandora i les vides dels responsables inicien el seu peculiar camí pel purgatori. L'evolució de les consciències dels caçadors sorgeix del detonant de la mort del noi. Es descobreix que el xaval era un expert en xantatges i mig poble estava amenaçat per la possibilitat que el noi parlés massa. Destaco el peculiar sentit de l'humor que es barrejava amb el dramatisme de la situació en general. En definitiva, una novel·la força interessant que ha estat una proposta magnífica del Club de Lectura de la Biblioteca Pública de Tarragona i que avui hem debatut amb el lideratge de la Margarida Aritzeta.

420. El despertar del navegant, de Maribel Torres

Aquest cop sí que he agafat una lectura de distracció total de la factoria de Llibres del Delicte. Darrerament tot era massa complicat i avui vinc amb una història llegible en poc temps, sense excessives pretensions i agradable per la seva senzillesa. 

Una noia regenta una agència d'investigació privada i és contractada per una casa d'assegurances per descobrir el motiu pel qual un quadre de Miró ha estat substituït per una falsificació. Juntament amb el seu company, un jove expert en informàtica, inicien la recerca del Miró original. A partir dels seus descobriments arribaran a una complexa trama on la corrupció urbanística i la política agafen el testimoni de la trama. 

Una novel·la molt correcta, extremadament senzilla i d'agradable lectura. Poca novel·la negra en aquest cas i poca descripció psicològica dels personatges, però que tampoc he trobat a faltar perquè ara em calia una història d'aquest estil. De fet, crec que el millor d'aquesta novel·la és que la pots llegir sense pretensions ni esforços acadèmics exagerats. Sóc un fan d'aquesta literatura, a més a més emmarcada en el nostre territori i sense haver d'imaginar personatges o paratges estranys o incomprensibles. Definiria aquesta història com a una novel·la normal, un fet que te l'aproxima i la fas teva de seguida. 

418. Instint de supervivència, de Ramona Solé

Instint de supervivència de Ramona Solé és el típic llibre que està molt bé, però que se'm va fer llarg. Aquí em sento responsable de la meva poca determinació actual per llegir històries massa psicològiques i haver entrat amb tan de gust en la dinàmica de l'acció o de la novel·la criminal. El llibre és bo, però quan agafo un títol de novel·la negra, això és el que m'agradaria llegir. En aquesta ocasió ens trobem amb un inici prometedor, on una noia es vol suïcidar i a última hora és rescatada per la seva veïna. Fruit de la pena que li provoca, la salvadora busca una feina per a la primera, que amb dues criatures i amb un present d'allò més complicat, li proposa entrar al servei de la seva sogra. El que sembla una bona acció no és més que un intent d'infiltrar una espia que vagi informant dels afers de la sogra. L'acció és bastant lenta i el joc psicològic i de manipulacions personals no m'ha atrapat gaire, encara que he tingut algun bon moment on m'he quedat enganxat. Destaco alguns dels girs inesperats de l'acció i la molt ben presentada descripció dels personatges i de les seves vides. La vida de la noia protagonista tampoc resulta ser el que en un primer moment semblava i tot esdevé una amalgama de possibilitats que et pot mantenir l'interès de la trama. Bé, content de sumar el títol 25 consecutiu de Llibres del Delicte, amb poc delicte en aquest cas, però provinent d'una escriptora que em cau excepcionalment bé. Potser no era el moment per a aquest llibre, però estic molt satisfet d'haver-lo llegit.