300. La mort sense ningú, de Jordi Tiñena

Aquest llibre havia de ser una festa commemorativa de les meves primeres 300 opinions literàries i ha estat un petit cop emocional. No esperava trobar-me una sèrie de paràmetres que prefereixo de forma covarda evitar a la vida. Un home apareix mort al bosc del Pont del Diable, presumptament un ciclista, encara que no hi cap rastre de la seva bicicleta. El sots-inspector Vidal inicia la investigació conjuntament amb el seu company Veciana. 

Pel que sembla, en Tiñena, i cito unes paraules que m'acaba d'adreçar l'Anna Maria Villalonga, buscava crear tot un entorn protagònic al voltant del personatge principal. Una novel·la que va molt més enllà de la negror que m'esperava i entra en el terreny psicològic de la naturalesa humana. Una novel·la digna de la bèstia literària que sempre m'ha semblat aquest escriptor tarragoní d'adopció.

La parella, el germà, el cosí i el company del sots-inspector Vidal interactuen contínuament amb el protagonista, de manera que l'acció es va desenvolupant sempre amb un d'aquests personatges lligat al Vidal. No és una novel·la de misteri i acció trepidant, més aviat demana una lectura lenta i reflexionada. Per altra banda, sóc un home de molts temors vers la malaltia. Hi ha pàgines on trobes paràgrafs que et posen la pell de gallina, especialment les relacionades a la lluita contra el càncer. Per això deia que ha estat un petit cop emocional. És el que tenim els perdedors i els porucs, que de seguida l'empatia et malmet la teva fràgil existència, especialment quan vius envoltat de determinades situacions complicades. 

A més a més aquest llibre et situa en un marc totalment conegut que aguditza emocionalment cada passa que dones. Resulta que fins i tot en Veciana, el company del protagonista, és veí meu. I et trobes en Ricard de La Capona, el Bar Boada, el Serrallo, la dedicatòria final a la Jaka (emotiva i trencadora), el bar del Prat de la Riba, mencions a un dels personatges de Peix de Gat, el Rodolat del Moro, el Mas Pastor, Camp Clar, les Torres Roma ... és un no parar de viure la narració en primera persona.

Bé, 300 opinions personals sobre llibres. 

No són ressenyes, no mereixo aquesta qualificació tan tècnica, però em fa il·lusió assolir aquest nombre de lectures amb les seves respectives opinions.
Gràcies en aquest cas a Jordi Tiñena, l'inoblidable. 

228. La dona del grill, de Jordi Tiñena

Començo l'any 2019 amb un pes pesant, el gran Jordi Tiñena i el seu La dona del grill. El meu primer projecte literari d'aquest any serà llegir com a mínim un llibre de cada una de les veus dels Assassins del Camp. En el cas del Tiñena serà el sisè títol que arribarà a aquest humil blog de lectures, però el primer dels autors que formen part del recull de relats que acabo de citar. Així doncs, amb el record entranyable d'aquest autor començo l'aventura literària del 2019.

La dona del grill no m'ha decebut en absolut. L'autor et transporta a un marc complicat, difícil d'assumir si no ets un expert en història. Barcelona (i també una mica Tarragona) del segle XV. La història gira entorn d'una vella dona que exerceix un doble paper a la societat: devota amb els pobres i alcavota al servei d'un cavaller benestant. La descripció psicològica d'aquest personatge és espectacular, els seus dubtes, els seus remordiments, la seva traça professional, la manera de gestionar les seves fosques activitats... Es tracta d'un d'aquells anti-herois que no saps si posar-te de la seva part o en contra, ja que el lector acompanya la senyora allà on va, dubtant, fins i tot, quin és el seu veritable tarannà personal. La veritat és que l'alcavota és un personatge sensacional per tal d'entendre bé el marc social de l'època. Un llibre absolutament didàctic que dóna una pinzellada d'una època i d'un marc històric extraordinaris. 

Estimat Jordi, tinc el Joc d'identitats guardat, però abans procuraré llegir la resta dels teus llibres que encara no he aconseguit.

Què content estic d'haver iniciat el camí del 2019 amb en Jordi Tiñena. Vinga, ara a pel Joan Cavallé.

Assassins 1 (falten 14)

171. El mercant, de Jordi Tiñena

La lectura de El mercant de Jordi Tiñena em demostra un cop més que aquest home va ser un autèntic fora de sèrie. Ho dic, bàsicament, perquè quan comences un llibre d'ell, no saps realment què et trobaràs. Aquest cop ha estat una mena d'història kafkiana en majúscules. No dic kafkiana per fer-me l'interessant o l'expert, malgrat haver llegit en el seu temps la majoria de llibres del Kafka, sinó perquè com molt bé diu la contraportada del meu exemplar, el protagonista viu una veritable experiència d'ofec i de patiment que recorda molt l'escriptor de Praga. El protagonista de l'obra és un nord-americà de classe mitja alta que cau accidentalment atrapat en un vaixell presó. Allà viurà autèntics moments d'angoixa i dolor, passats per situacions de vida o mort constants. El seu periple oceànic envoltat de crueltat el farà reconstruir la seva mentalitat i esdevenir un supervivent al preu que sigui. La deshumanització que pateix el convertirà en bèstia i la seva vida canviarà per sempre més. Un llibre argumentalment potentíssim amb tocs d'acció trepidant que em sorprenen molt després d'assolir ja cinc lectures de llibres d'en Tiñena. Els altres quatre que portava llegits no gaudien d'aquest component del gènere d'aventures i, per un moment, em semblava que estava llegint en Clive Cussler en alguna de les seves creacions submarines. L'acció es desenvolupa tota al mar, a bord d'una immensa presó flotant disfressada de mercant. El millor d'aquesta novel·la és la barreja de novel·la d'acció amb tocs d'angoixa psicològica que fan que et mantinguis enganxat al llibre fins al final. de nou, gran Tiñena.

159. Un dia en la vida d'Ishak Butmic, de Jordi Tiñena

Cada persona té una història. 

De vegades miro la gent passar pel carrer des de la terrassa de casa i penso com deuen ser les seves vides, per què van sempre sols, per què tenen tantes presses o altres mil i un detalls que analitzo com un ximplet. A l'escola compartim estones amb nens i nenes dels que desconeixem les seves realitats i, un dia, com si res, ens assabentem que les seves vides són de tot menys fàcils. 

Si l'empatia m'ho permet, intento entendre tot el que puc dels altres i de les seves vivències. No és una tasca fàcil, tots anem pendents de les nostres pròpies cabòries.

Si tot això ho emmarquem en una societat en guerra, les persones que veuria des de la meva terrassa esdevindrien les víctimes involuntàries de la barbàrie. 

Jordi Tiñena fa un retrat de les vides dels altres, de gent que viu la cruel realitat d'una guerra, que com totes, resulta abominable. Llegir Un dia en la vida d'Ishak Butmic és obrir una ferida emocional que tenia mig oblidada. 

Recordo la meva feliç etapa del 1994, potser el millor moment de la meva vida. Jove inquiet com era, tenia plans, futur, milers de possibilitats, anava a tope per la vida. 

Era també l'època de la guerra de Bòsnia, d'aquell episodi tan fosc de la història europea que em va tocar simultaniejar. Recordo participar en una campanya de recollida de joguines pels nens i nenes bosnis, segurament la típica campanya que relaxava una mica la consciència d'alguns de nosaltres. 

El llibre d'en Tiñena és un cop de puny emocional sobre la taula. Tenim al davant una crònica de la guerra en clau humana, des del punt de vista de les innocents víctimes que pateixen el dia a dia de la crueltat. 

Cada persona que rep un tret pels carrers de Sarajevo i cau morta també té una història.

Llegint aquest llibre m'ha ressorgit comprensiblement el sentiment de fàstic i repugnància a la violència a gran escala com és la guerra. El meu tarannà és absolutament pacifista i detesto qualsevol forma de violència. Fer seguiment de les vivències dels personatges d'aquest llibre és un exercici de total masoquisme. Quin menyspreu més profund em provoca el franctirador, els bombardejos sistemàtics de la ciutat, els assassinats, les tortures, ... 

No, no puc recordar de nou Srebenica i quedar-me tan tranquil. 

Tampoc puc oblidar la fatxenderia de Mladic, Milosevic i Karadzic, els responsables i botxins de 1.500 nens a Sarajevo...

Mentre jo quedava per jugar a esquaix a Tarragona amb un amic aquell ja llunyà 1994, el setge de Sarajevo va aniquilar 10.000 persones. Tiñena ens ho explica home a home, dona a dona, criatura a criatura, història a història. Tots víctimes, tots innocents.

La meva ràbia acompanyarà el seu dolor per sempre.
Un llibre amb el que acabes destrossat, perquè els finals de les guerres no poden acabar bé. De fet, acaba com comença, amb la mort com a protagonista principal.

I cada dia admirant a Tiñena una mica més.

155. Mort a Menorca, de Jordi Tiñena

No es mereix Jordi Tiñena que la ressenya d'un llibre seu sigui la 155, però el número en ell mateix tampoc en té cap culpa i d'alguna manera podem netejar la imatge del número més escoltat darrerament per les esferes de poder. Per intentar analitzar un llibre de Jordi Tiñena cal prendre paciència perquè aquest home era un escriptor excepcional. Ho puc començar a dir tot just ara, després d'haver llegit només tres llibres seus. M'adono de l'enorme qualitat de la seva literatura i hauré passat per aquest món sense haver-li pogut dir en persona. Qui sap si va arribar a veure el meu missatge de facebook que li havia escrit quinze dies abans de la seva marxa. El destí em va oferir la possibilitat de llegir el primer llibre que va publicar allà pel 1994. La meva companya Loli de l'escola em va explicar que tenia a casa Mort a Menorca, un regal que el mateix autor va fer al seu marit Pere. Una petita joia que conservaven a casa i que ara ha agafat un valor especial. Aquest és un llibre de lectura evidentment lenta, del tot acadèmica, on ja el títol evoca a un inquietant Mort a Venècia de Thomas Mann. Un escriptor que busca històries pel món i que crea novel·les senzilles de gran èxit comercial. La recerca el porta a Menorca, on coneixerà de primera mà un crim que va sacsejar l'illa de dalt a baix. El seu lacai, també creat ex-professo pel propi autor, redacta i és co-creador de la novel·la. La investigació del crim remourà la societat menorquina i posarà sobre el tauler la veritable cara de la majoria de la noblesa illenca. Però el que realment esclata en aquesta novel·la és la confiança entre el lacai i l'amo, i ho farà amb una força que farà que acabis pensant que aquest llibre és espectacular. Això sí, caldrà tenir paciència i arribar fins al final, perquè com en molts altres exemples, aquesta és la típica novel·la de final total. Gran Tiñena pel teu llegat que penso gaudir sense pressa, però sense pausa.

149. Dies a la ciutat, de Jordi Tiñena

Després del meravellós Peix de gat d'en Jordi Tiñena, el meu llibreter de confiança, l'Albert Vilaró, em va deixar el Dies a la ciutat del mateix autor. D'entrada ja vaig veure que aquest era un altre estil de llibre. Aquest cop calia fer un viatge més llunyà en el temps, de nou a Tarragona això sí, però aquest cop a la meitat del segle XVI. El més sorprenent de tot va ser sense cap mena de dubte el nom del protagonista, Cristià Aventín. Més coincidència, impossible. Resulta estrany que el personatge principal d'una obra literària tingui el meu mateix cognom (amb la diferència de la v per la b). Per altra banda, també resulta una gran coincidència que els fets s'esdevinguin a la Part Alta de Tarragona, el barri que després de tants anys he acabat estimant com a propi. Amb aquestes peculiaritats encetava la lectura sense intuir sobre què aniria l'argument. Amb un lèxic i una prosa al més pur estil del Tiñena, la història gira al voltant d'un traginer i contrabandista que ha de fer una "parada obligatòria" a la ciutat de Tarragona. La seva estada coincideix amb un vell inquisidor aragonès en hores baixes que està a ciutat a punt d'acabar la seva darrera missió amb el Sant Ofici. Tot es barreja i acaba amb un batibull general on es veu embolicat mig poble. Dies a la ciutat  és una novel·la històrica extremadament interessant pel lector tarragoní inquiet, aquell individu desitjós de veure com era la seva ciutat i la seva gent tants anys enrere. Em deia el meu llibreter de confiança que aquesta era la història d'un parent meu. Home, no crec, però ho podria haver estat. Em fa il·lusió pensar-ho, perquè en Cristià Aventín és un personatge entranyable, carregat de sensibilitat, un home de paraula, un aventurer, un valent i, fins i tot, diria jo, un autèntic anti-sistema de l'època. 

146. Peix de Gat, de Jordi Tiñena

El llibre de capçalera de la gent del Serrallo i dels tarragonins que estimem la nostra ciutat es diu Peix de Gat i és de Jordi Tiñena. Reconec que d'entrada el format estètic no m'agradava gens, però el fet de venir recomanat per l'Albert Vilaró em va fer superar tan lamentable prejudici. Després començo a llegir i em trobo que dos dels personatges més importants de la novel·la són la Teresa i en Marcel, casualment el noms dels dos directors de l'escola on em guanyo el pa. Una curiositat absurda que em treu un somriure maliciós i simpàtic alhora i que em serveix per bromejar una mica amb l'Albert pel whatsapp. Després vaig llegint tranquil·lament i de cop m'identifico de forma aclaparadora amb un personatge important de la història... Aquí ja començo a sentir-me incòmode, i em pregunto si és cert el que estic llegint. De cop i volta em trobo vivint a la Tarragona de la post-guerra i tinc l'estranya sensació de reviure una vida no viscuda per mi, com si jo mateix hagués tingut el mal destí de viure en aquella època. La realitat és dura i cruel i els vençuts ho portem clar. Òbviament, jo seria un dels primers caiguts fruit de la meva peculiar fatalitat. No tots som tan valents, no tots sabem com dir les coses quan toquen, no tots hem nascut per a liderar res. El meu alter ego de la novel·la acaba autodefinint-se de cop i volta: "el problema és que nosaltres som uns perdedors". Ep, parem màquines! Em venen pensaments al cap i començo a preocupar-me pel meu personatge. Com? Qui és el meu personatge, qui és el meu jo real? Gran Tiñena que em fas ballar el cap i visc la situació com a meva personal! 

Bé, el cas és que aquest llibre et transporta als nostres orígens com a societat, potser els nostres antecedents més propers, la gent de la postguerra: als nostres pares i avis. Potser, els meus no, no eren tarragonins, però ho podrien haver estat i també van viure aquell moment. La ciutat i la seva gent, els carrers i la seva convivència, el mar i els homes i dones del Serrallo i l'aclaparador moment socio-polític que els va tocar viure. I mentrestant una entranyable història d'amor sincer i una cruel història de desamor i brutalitat... Humanitat en estat pur amb l'aroma del mar tarragoní, amb una prosa exquisida i un verb excel·lentment trobat. En Jordi Tiñena ha escrit una meravella de llibre, un d'aquells que et fan agrair cada minut que et passes fullejant-lo.