101. Convulsión, de Robin Cook

Ha costat més dies dels habituals llegir-se Convulsión, de Robin Cook. No és que fos un mal llibre ni res per l'estil, però m'ha faltat el dinamisme propi de les novel·les d'aventures. Investigar amb cèl·lules mare, agafar l'ADN de Jesucrist del Sant Sudari de Torí i intentar curar un cas de Pàrkinson d'un polític molt influent són els ingredients d'aquest llibre de suspens biomèdic. La veritat és que el tema de la investigació de cèl·lules mare resulta un tema molt interessant, ja que segons s'exposa en aquesta història, podria ser la solució i la cura de moltes de les malalties actuals. En Robin Cook crea el que ell mateix anomena una "bio-ficció" (o alguna cosa així per l'estil), on arriba a valorar en la ficció d'una trama les possibilitats reals d'investigacions sobre aquest tema. No és només una obra per distreure's i passar l'estona, és una novel·la que provoca una profunda reflexió. El fet de manipular les cèl·lules mare traspassa els límits de l'ètica, ja que de la mateixa manera que es poden crear hortalisses determinades, es podrien arribar a crear humans amb peculiaritats preconcebudes. El fet, però, de curar malalties, ja és un altre tema. L'ésser humà no és de confiança i deixar en les seves mans segons quines coses pot portar a terribles conseqüències. Molta pàgina per a poca acció i per a molta reflexió.

100. Viento Letal, de Clive Cussler

La lectura de Viento Letal de Clive Cussler ha estat l'altra cara de la moneda. Si l'anterior Sáhara em va encantar, aquest exemplar és d'un nivell lamentable, com la majoria. Realment aquest és un dels pitjors llibres de l'autor nord-americà especialista en les aventures de la NUMA entre d'altres. Curiosament el llibre és molt dolent, però jo insisteixo en llegir-los igualment, una dada paradoxal a més no poder. No sé perquè, però malgrat la qualitat, a mi m'enganxen. En aquest cas el protagonista és el fill del Dirk Pitt, un fet que concorda amb el co-autor de la novel·la, en Dirk Cussler. No sé si es tracta d'una mena de traspàs generacional entre pare i fill, però realment no em trobo a gust resseguint les aventures del jove Pitt. Sembla tot com molt forçat, com una mera carnassa comercial sense cap ni peus que segueix els paràmetres habituals de les novel·les d'en Cussler. Particularment ho veig com un engany. El dolent és en aquest cas un empresari coreà que pretén reunificar les dues Corees emprant mètodes bio-terroristes. El millor sens dubte és el rerefons històric dels intents d'atacs japonesos sobre sòl nord-americà durant la Segona Guerra Mundial. Desconeixia aquest intent nipó i m'ha servit per investigar una mica sobre el tema. La resta poca cosa. Et fa pensar una mica tot el tema del bio-terrorisme, ja que cafres i salvatges hi ha per tot arreu i buscar virus destructius està a l'ordre del dia. Aquí es tractava de llençar un virus de la verola barrejat amb un altre del VIH que hauria fet estralls entre la població californiana. Bé, fins aquí les lectures de la setmana Santa del 2017 amb dos exemplars del Cussler i més 1100 pàgines consumides.

99. Sáhara, de Clive Cussler

Aventura total ideal pels sis primers dies de les vacances de Setmana Santa 2017. Més de 100 pàgines diàries durant sis dies que m'han portat al desert més bèstia del món, el desert del Sàhara. M'ho he passat pipa, passant les pàgines de forma trepidant com a mi m'agrada. Per fi he llegit un llibre per gaudir a tope. Entenc que aquest Sáhara acabés convertint-se en la primera i única pel·lícula de la saga Dirk Pitt. Realment el producte és comercial, però et val la pena. Aquest cop en Dirk i en Giordino han d'investigar uns vessaments contaminants al riu Níger produïts per una planta d'incineració de residus tòxics. La major part de l'acció es desenvolupa a Malí, un lloc castigat especialment per la duresa del terreny i per ser un paradigma de la corrupció dels països del tercer món. Realment tota l'acció és previsible, però pot dir-se que aquesta història té certes dosis d'originalitat. De fet, tenim de nou el dolent (dolentíssim), la noia preciosa/valenta (enamorada d'en Pitt), l'equip de suport de Washington amb Sandecker al capdavant, etc. Tot plegat el de sempre, però amb el resultat habitual: acció sense fre i emoció constant. Apareixen de nou els clàssics artilugis i enginys fruits d'una imaginació privilegiada que salven la vida a l'últim moment. També es posen de manifest en aquest llibre episodis històrics de dubtosa veracitat que poden arribar a transformar la mateixa història dels Estats Units! Bé, gran entreteniment i delerós de pillar-ne un altre. 

98.On Chesil Beach, by Ian McEwan

On Chesil Beach, by Ian McEwan és un clar exemple dels llibres que ja no llegeixo. Probablement estaríem parlant d'un dels llibres amb més qualitat literària de l'any, però per a mi, ha estat un "tostonàs" de primera categoria. Em sap greu, però jo necessito acció, aventures i dinamisme. M'he trobat amb una mena de psico-teràpia interminable que no podia ni acabar. Avui he fet un esforç enorme per poder tancar el cercle... Bé, com dic, el text és delicat i exquisit, però en canvi l'argument és lent i, des del meu punt de vista, soporífer. Una parella acabats de casar van a passar la lluna de mel a un bonic hostal prop de la platja. Allà experimenten una primera nit mig accidentada que clou amb un trencament a priori insospitat. Aquest és tot l'argument, la resta és com una teràpia sorgida d'aquest tema. La veritat és que hauria de dir que és una història molt bonica i entranyable, però de fet és que la novel·la és un compendi de reflexions psicològiques. No tinc ni ganes de fer un resum de les idees principals. Només dir que aquest llibre me'l vaig comprar a Lewes el 2013 i que sempre és bonic recordar vells viatges. Per altra banda, val a dir que continuaré llegint cosetes en anglès.

97. El pelegrinatge insòlit de Harold Fry, de Rachel Joyce

L'altre dia la meva companya Àngels del col·legi em va dir: "a tu t'agradaria El pelegrinatge insòlit de Harold Fry, de Rachel Joyce". Ho deia ella per aquesta fal·lera meva de fer llargues caminades i retrobar-me amb mi mateix. És cert, el llibre és extraordinari. Per a molta gent seria un argument molt original, però per a mi no ho és gens. Un home que camina... camina molt, uns mil quilòmetres. Travessa tota Anglaterra de punta a punta per carreteres amb un objectiu simple, saludar/acomiadar-se/tornar a veure una vella amiga. L'objectiu en ell mateix és des del meu punt de vista relativament irrellevant, malgrat la seva contundència (no m'agraden les malalties terminals). No menciono l'objectiu perquè a mi el que realment m'agrada d'aquesta novel·la és la caminada. Arriba un moment a la vida que toca caminar, fer un pas al davant i moure's. Les circumstàncies et poden frenar anímicament o físicament, però no són excusa per com a mínim, intentar avançar. En Harold Fry camina, es retroba, posa les coses al seu lloc, canvia la seva ment i es renova completament com a persona. La seva dona fa un viatge emocional paral·lel al seu i també es transforma. La idea del llibre és genial, encara que jo sincerament suprimiria més de cent pàgines. Entenc que calia conèixer les causes i els motius que porten en Harold a caminar i que són la base de tot plegat. No obstant, la problemàtica presentada, malgrat la duresa, no deixa de ser un exemple més de com és de dura la vida per a molta gent. Cadascú té la seva realitat i cadascú pot fer la seva caminada expiatòria o de supervivència. La veritat és que després de llegir aquest llibre la meva ment s'ha activat de seguida i ja busca camí, perquè no hi ha res a la vida millor que un "laaaargo paseo de ensimismamiento en positivo".