449. Historia de una ballena blanca, de Luis Sepúlveda

Historia de una ballena blanca de Luis Sepúlveda és un brillant relat curt dels que ens té acostumats el magnífic escriptor xilè. Tot comença quan un catxalot blanc de 15 metres de llargada apareix varat a la costa del sud de Xile. Un grup de pescadors s'encarrega de portar-lo de nou cap a alta mar per deixar-lo morir segons la llei de l'oceà. Un nen entrega al narrador la closca d'un cargol marí molt preuat, per on aquest podrà escoltar la veritable història de la balena i el seu extraordinari missatge. Des dels inicis dels temps els humans i els cetacis van conviure amb cordialitat per tots els mars del planeta. El catxalot narra com és la seva vida submarina i les maneres de conviure i comunicar-se entre els diferents cetacis. A continuació explica l'animal una sorprenent trobada entre dues embarcacions d'humans que acaba amb explosions i violència. Apareixen els primers baleners i el catxalot lamenta la crueltat humana quan observa un arpó clavat als pulmons d'una balena calderó. Els homes necessiten l'oli dels intestins de les balenes i molts d'ells no dubten a capturar-les de la mateixa manera que espolien els boscos de la terra. Descobrim que el catxalot narrador de la història no és altre que Mocha Dick, un animal real que diuen que probablement va ser la inspiració de la fictícia Moby Dick de Hermann Melville. Sepúlveda versiona la vida de la gran balena blanca en un relat humanitzador de l'animal, amb la seva carrega emocional inclosa i adoptant un paper de còmplice total amb la seva actuació posterior. El catxalot intenta protegir una altra balena i la seva cria, però aquest cop paga un preu molt alt, perquè rebrà una arponada a les seves carns. La venjança i la lluita de l'home contra l'animal obre la reflexió i posterior reivindicació ecològica. L'autor aprofita per a denunciar la cobdícia i el nul respecte de l'ésser humà al llarg de la història envers la natura. De nou, un al·legat ben bonic amb la llegenda literària inclosa.

435. Historia de un perro llamado Leal, de Luis Sepúlveda

Historia de un perro llamado Leal de Luis Sepúlveda és una nova oportunitat per conèixer més i millor la narrativa d'un dels altres ídols literaris de la meva vida. Des de que vaig descobrir els llibres del xilè sempre he de tenir algun dels seus títols a punt per anar-hi o per tornar-hi. 

En aquest cas ens trobem davant d'una breu faula que toca un dels meus punts dèbils: la relació entre els homes i els gossos. Un nen maputxe i el seu cadell són separats violentament pels espoliadors que actuen sense escrúpols i ocupen el territori indígena. El gos acaba en mans dels blancs i el noi creix amb el seu poble endinsat en territori maputxe. La situació es complicarà quan el noi és perseguit pels "dolents" i el gos ajudarà al seu germà humà. Una novel·la senzilla i previsible, però emmarada de valors humans dels bons, d'aquells que et fan creure que la vida té episodis d'amor que fan que tot valgui la pena. He quedat molt corprès quan he descobert aquesta tarda que l'autor va ser una de les primeres persones que van morir a causa del Covid. No puc entendre la magnitud de la mala llet que gasta aquest virus fastigós. En un món carregat d'egoismes i carregat de mala gent, la figura de Sepúlveda era un bri d'esperança. Sóc un addicte a la bona gent. La faula que avui he llegit m'inspira lleialtat, amor i confiança, valors que hem de recuperar com sigui malgrat la brutícia d'alguns humans. 

Gràcies Luis, seguiré llegint les teves novel·les per necessitat. 

293. Historia de una gaviota y del gato que le enseñó a volar, de Luis Sepúlveda

Historia de una gaviota y del gato que le enseñó a volar de Luis Sepúlveda és, segons la portada, una novel·la per a joves de 8 a 88 anys. Per sort, entro dins d'aquesta franja d'edat i puc llegir tranquil una bonica història de caire infantil, però carregada de significats. Una gavina cau al mar i s'omple de petroli provinent d'una "pesta negra", que és com els animals li diuen als vessaments incontrolats de cru provinent dels petroliers i altres mercants. L'ocell es debat entre la vida i la mort i, sortosament per a ella, amb un cop d'ales aconsegueix aixecar el vol. Amb prou feines pot arribar a terra endins, on fruit de l'esgotament caurà malmesa en un pati d'una casa. Allà un gat negre la rebrà i l'acompanyarà en els seus darrers moments de vida. El gat, sorprès i amoïnat, acceptarà tenir cura d'un ou i de la futura gavina que ha de néixer d'aquest ou. 

Les intromissions constants de l'ésser humà a la natura es carreguen el medi ambient. De nou en Sepúlveda arremet contra l'egoisme del nostre gènere que obvia la diversitat ambiental. Una reivindicació social disfressada de conte, però també una lliçó de vida i de superació. Un al·legat a la valentia i a la perseverança exemplificat en una gavina que no sap volar i que ho intenta amb cert èxit, gràcies al suport d'un gat i d'un sorprenent humà més pendent d'escriure poemes que d'altra cosa. Bé, doncs tanco la trilogia dels llibres del Sepúlveda amb aquest llibre tan bonic i continuo buidant la pila de la tauleta de nit a marxes forçades. 

292. Mundo del fin del mundo, Luis Sepúlveda

En la primera part del segle XX un noi xilè de setze anys decideix viure en primera persona la caça de la balena. Inspirat en la lectura de Moby Dick el xaval decideix embarcar-se en un balener capitanejat per un basc bregat en mil batalles marines. Després de l'experiència torna a la seva vida amb cert desencís. Molts anys més tard, resident ja a Alemanya i membre d'un diari especialitzat en temes ecologistes, rep una informació sobre la captura discriminada de cetacis a les costes del sud de la Patagònia. Amb el suport d'un vell mariner de la zona descobreixen que un gran balener japonès està massacrant les balenes sota un suposat pretext científic. 

Mundo del fin del mundo de Luis Sepúlveda és una novel·la de denúncia, entranyable, estèticament molt ben escrita i amb trossets tan bonics com aquest: "Los barcos que han conocido el sabor de la aventura se enamoran de los mares de tinta y navegan a gusto en el papel". Ara mateix he posat una piulada on reivindico una mica la lecura d'aquest escriptor, periodista, actor i activista xilè que ho va passar realment malament en la seva joventut. Avui mateix intentaré llegir l'altre i així tancar la trilogia oberta dels exemplars que tinc a la meva llibreria de casa.

139. Un viejo que leía novelas de amor, de Luis Sepúlveda

Un viejo que leía novelas de amor, de Luis Sepúlveda, és una fantàstica novel·la que m'ha arribat fruit de la casualitat. Dijous per la tarda vaig anar a fer la Primitiva al TRT, la que fa 30 anys era la meva llibreria de capçalera quan jo era un mini adolescent i vaig trobar, de liquidació a un euro, aquest exemplar que de seguida em va cridar l'atenció. Sense voler m'he trobat amb una espècie d'història d'aventures a la selva de l'Amazònia, rodejat de natura i banyat pel majestuós riu Amazones. El protagonista, Antonio José Bolívar Proaño, viu una evolució personal que clou amb la perfecta simbiosi de l'humà amb el medi. D'aquesta manera sobreviurà enmig d'un ambient hostil no només físic, sinó també psicològic. Un altre tema secundari és la crítica als mecanismes de convivència socials del sistema burocràtic i viciat enfront de les simples normes de la natura. Un altre tema peculiar és la menció de la literatura d'amor, però la d'amor de veritat, és a dir, el que fa mal. Els indígenes viuen les normes que dicta la natura i els blancs d'origen europeu trenquen l'harmonia de l'espai natural creant la corresponent catàstrofe medio-ambiental que tan mal fa en l'actualitat. Un personatge i una història entranyables que se m'ha fet sorprenentment curta.  Segon llibre del curs i molt bon sabor de boca.