458. El talento de Mr.Ripley, de Patricia Highsmith

El talento de Mr.Ripley de Patricia Highsmith em recordava tantíssim a una pel·lícula que havia vist i que no m'havia agradat gens, que la feina ha estat meva per poder acabar-lo (de fet, no ho he aconseguit). Per tant, em sap greu, però aquest llibre no m'ha entrat bé. 

Una família burgesa nord-americana de classe benestant envien un jove conegut del seu fill a Itàlia a la recerca del noi pretesament perdut. El xaval està passant una vida de luxes i capricis per la zona de Nàpols i té poca intenció de tornar a Amèrica per gestionar els negocis de la família. El que no es pensava ningú és que el missatger es desentendria de la seva missió, es faria amic del jove i s'acabaria convertint en el seu assassí. D'aquesta manera es fa passar pel fill de la parella nord-americana i comença a viure la vida del primer. El talent del senyor Ripley consisteix en suplantar al primer i gaudir de la mateixa vida de festes i alegries que tenia l'altre. Es tracta d'un joc difícil de portar perquè cal tenir ben controlades totes les possibles fuites que el descobreixin. La veritat és que no podia deixar de pensar en l'actor de la pel·lícula que havia visualitzat en el seu moment i m'ha resultat molt poc atractiu tot plegat. No és el primer cop que em passa i sento certa decepció. Encara més quan es tractava d'una proposta del Club de Novel·la Negra de la Biblioteca Pública de Tarragona i ho havia agafat amb moltes ganes. Realment he llegit dos llibres de la cèlebre escriptora nord-americana i tampoc m'han entusiasmat massa. Agraeixo la possibilitat d'haver-ho fet, però de moment aparcaré altres títols de la bona de la Patricia.

456. El crit de l'òliba, de Patricia Highsmith

Em vaig emocionar inscrivint-me al Club de Lectura de Novel·la Negra de la Biblioteca Pública de Tarragona, però de fet no puc seguir el ritme lector que portava durant les vacances de Nadal. L'escola no em permet llegir amb l'alegria que pretenia i he tingut de tornar a la lectura de moltes menys pàgines diàries. De fet a penes havia tocat aquest El crit de l'òliba de Patricia Highsmith i no vaig poder participar en el debat de dilluns. Un assetjador és sorprès per la dona assetjada en un allunyada caseta d'un poble nord-americà i s'estableix entre ells una peculiar relació. La noia s'enamora d'ell, però en canvi les intencions de l'home no tenen res a veure amb el que ella creu. El tema es complica quan apareix el promès de la noia i l'ex-dona de l'home, de manera que la parella es veu involucrada en un afer estrany on tots tenen alguna cosa a dir. El promès intercepta l'home (ara ja no seria assetjador, sinó mig "parella" de la noia), es barallen, i el primer desapareix pretesament riu avall víctima dels cops rebuts per la trifulca. Tot apunta que malgrat la legítima defensa, l'antic promès podria haver estat mort de forma involuntària. No obstant, l'ombra de l'ex-dona de l'antic assetjador és, certament, molt allargada. Continua la història amb el suïcidi de la noia, víctima del seu nou amor no correspost, perquè l'home que l'assetjava no era altra cosa que la seva pròpia mort. Ostres, quina passada tot plegat. Ho trobo d'allò més interessant. La noia enamorada de la mort i la mort que va fent la seva feina. Una bona novel·la que es precipita al final, però que tampoc sorprèn en excés.