470. El águila abandona Britania, de Simon Scarrow

El águila abandona Britania de Simon Scarrow és una novel·la sobre l'Antiga Roma de més de 600 pàgines de pura aventura. Ho he passat genial i he decidit començar a preparar una remesa de lectures d'aquesta època, de manera que així em posi al dia de la civilització romana des d'un punt de vista històric, literari i lúdic. Quan els romans estan a punt de batre els exèrcit resistents de Britània a mans d'un expeditiu Caratac, un error monumental del centurió superior Maximi de la primera centúria de la tercera cohort romana fa que els primers s'escapoleixin. Aquest fet trastoca l'estratègia de l'exèrcit romà i posa de relleu el paper dels legionaris com a conjunt, havent de ser castigats durament per marcar exemple envers la resta de membres. Macro i Cato, altres centurions de la mateixa centúria, es troben tacats i deshonrats per la decisió de Maximi i han de patir les conseqüències del seu error. A partir d'aquí s'inicia una aventura que comença amb l'intent d'execució de 40 legionaris escollits a l'atzar com a exemple pels altres. Cato surt escollit com a cap de turc, però la seva valentia i coratge el durà a lluitar per la seva vida i els seus principis. Cato serà el romà que aconseguirà trobar Caratac i conèixer l'adversari en persona. Vaja, que he devorat el llibre amb unes ganes increïbles de passar pàgines, potser per la novetat del marc geogràfic i històric i ho he gaudit molt. Ja tinc anotats alguns altres títols per seguir i a veure si m'animo a canviar una mica de gèneres. L'únic problema és que al ser un llibre amb tantes pàgines he necessitat més temps  per enllestir-lo, un fet que resulta absurd perquè tampoc es tracta de llegir per fer punts, sinó per aprendre i ser feliç.

433. El noi de la casa de la muntanya, de John Boyne

El noi de la casa de la muntanya de John Boyne és una novel·la que no pretenia llegir, però que vaig trobar accidentalment al Re-Read i que sense motiu aparent la vaig comprar. Em feia molta mandra seguir amb alguna lectura similar al nen del pijama de ratlles, nazismes i drames psico-infantils del mateix estil. No obstant, la sorpresa ha estat majúscula quan he descobert que la novel·la té un patró similar, però sense ser exactament el mateix. 

Un nen de pare alemany i mare francesa queda orfe en el període d'entre guerres a París. Com a mesura excepcional el nen és portat a Salzburg a un destí sorprenent: la casa de la muntanya del mateix führer Adolf Hitler, on la tieta del nen serveix com a majordoma. Allà el nen pateix un renaixement personal i deixa de sentir-se francès per convertir-se en un autèntic patriota alemany. El concepte és senzill, però força interessant. 

He passat una estona bastant engrescat llegint com l'evolució del nen a adult esdevé paral·lela a la seva evolució ideològica. En termes generals m'ha sorprès bastant que una mena de seqüela d'un best-seller em resulti més interessant que l'original. De fet, estaríem parlant del mateix marc històric i d'un argument amb una moral bastant definida. En aquest cas juguem amb el tema de l'adoctrinament de la gent i de les seves conseqüències, un concepte que encara resulta de força actualitat. Crec que he començat a valorar aquest autor més com a escriptor de bons llibres que no pas com a creador de best-sellers.

400. The hound of the Baskervilles, d'Arthur Conan Doyle

La lectura 400 del meu recull coincideix amb la primera que faig al Club de Lectura Virtual de la Biblioteca de Tarragona, que en el cas d'aquesta novel·la condueix la Margarida Aritzeta. 

He llegit The hound of the Baskervilles d'Arthur Conan Doyle en anglès, de manera que encara he aprofitat més l'oportunitat de treballar aquest títol protagonitzat pel conegut detectiu londinenc Sherlock Holmes. En aquesta ressenya no em ve gaire de gust fer una anàlisi acurada del llibre, sinó que més aviat m'agradaria donar una simple opinió. La novel·la té lloc a Devonshire a principis del segle XX, un lloc que ell mateix ja és un dels protagonistes de l'obra. L'ambient fred, feréstec i misteriós ajuda molt a crear un clima d'allò més adient pel desenvolupament dels fets. Un gos enorme apareix al vespre als aiguamolls i es carrega el pobre senyor de Baskerville, sembla ser que a conseqüència d'una antiga maledicció llegendària que persegueix aquest llinatge familiar. L'arribada de l'hereu des de Canadà provoca la contractació de Holmes per part del Dr. Mortimer, l'home que no vol que la història es repeteixi amb el nouvingut. 

En general m'ho he passat molt bé, he anat seguint el ritme que ens marcaven des de la biblioteca i he acabat ràpid perquè tenia moltes ganes de saber el desenllaç. Crec que m'ha agradat més el desenvolupament de l'argument que no pas el final, massa senzill per un cas pretesament molt complicat. Molt interessant també el paper de secundari de luxe del Doctor Watson, un home constantment humiliat pel Holmes, però que és un gran "portador de la llum que ens il·lumina" segons ens diu el detectiu. 

En definitiva, un títol i un autor de primera que m'ajuden a assolir les 400 ressenyes, una fita personal humil però que celebro amb joia literària.

375. El quinto hijo, de Doris Lessing

El quinto hijo de Doris Lessing és una altra de les lectures que em van marcar fa 20 anys. Com porto fent aquests dies de confinament, estic recuperant lectures de la biblioteca amb una certa il·lusió. He tornat a llegir aquest títol de l'escriptora anglesa perquè senzillament em venia de gust. 

Em recordava perfectament de l'argument de la novel·la: un matrimoni "perfecte" rep un cop duríssim amb l'arribada d'un cinquè fill estrany, molt estrany, que marcarà l'esdevenidor de la família. La parella desitja tenir una vida perfecta, amb una casa preciosa amb jardí i rodejats de moltes criatures. El pla anava a la perfecció fins que neix Ben, i amb ell tota l'estructura familiar burgesa i conservadora es fa miques. Hi ha un primer intent de desfer-se de la criatura, però l'instint matern es posarà de manifest i superarà els prejudicis. La vida no serà com l'esperaven i les diferències entre els membres de la família complicaran molt l'existència de tots plegats. Un llibre boníssim que va merèixer una segona part que també vaig comprar i que m'ha fet molta il·lusió recuperar. Realment en Ben no deixa de ser el típic nen amb problemes maduratius, però l'autora li dóna un toc "criminal" i el converteix en un anti-sistema. La seva presència física trenca amb tota l'estabilitat d'una manera de pensar totalment pre-establerta i obre el camí a allò diferent. Diferent i, per tant, incomprès. Un llibre extraordinari que cal llegir un cop a la vida, perquè és realment provocador i et fa pensar una bona estona. Molt recomanable també a gent jove.

374. El sentido de un final, de Julian Barnes

Qualitat. Aquesta paraula defineix la literatura de Julian Barnes, un home que em transporta en el temps, ara fa uns 20 anys. Va ser llavors que vaig llegir El lloro de Flaubert i un parell de títols més. Fa poc vaig aconseguir aquest altre llibre, El sentido de un final, i la meva sensació és tan positiva que no dubto que rellegiré els tres anteriors que tinc. Aquest llibre va obtenir el Premi Booker 2011 i em sembla una distinció d'allò més merescuda. La lectura d'aquest llibre ha estat una delícia. Reflexions de qualitat sublim i una anàlisi acuradíssima de la psicologia dels personatges m'han atrapat des de la primera pàgina. 

Tony Webster explica la seva ruta per la vida, la qual quedarà marcada pel suïcidi d'un antic company de l'escola. Al més pur estil Murakami (menys centrat en l'amor i més en altres vessants humanes), l'autor descriu els esdeveniments del protagonista al llarg de la seva vida després de la tràgica mort de l'amic. La funció de Veronica, parella dels dos nois, recorda sorprenentment al Tokio Blues, encara que en aquesta ocasió el desenvolupament dels fets és força diferent. Tony trenca amb els seus amics i viu apaciblement una vida mediocre de persona normal. Lluny de grans fites, el protagonista és un home que no controla la seva vida, sinó que la situació és a l'inrevés i, segons l'autor, la vida el controla a ell. En definitiva, aquest és un llibre que val molt la pena llegir, emmarcat en un Londres que m'apassiona i amb un estil dinàmic. Entreteniment literari sublim.

368. Wilt, de Tom Sharpe

Lectura de desconfinament. Necessitava alguna cosa lleugera, divertida i de confiança que em motivés donades les circumstàncies. He decidit tirar d'un clàssic de reconeguda qualitat que portava 30 anys a la meva estanteria i que recordo haver llegit quan era universitari. Només començar Wilt de Tom Sharpe van caure 50 pàgines d'una tirada.

Henry Wilt és un home que viu immers en la rutina: feina sense futur, relació de parella sense cap passió i estat d'ànim sota mínims. Wilt seria l'autèntic prototipus d'individu de perfil baix per excel·lència. Tot està més o menys controlat fins al dia de "l'alliberament" de la seva dona Eva i quan aquesta fa amistat amb una nova veïna nord-americana de presumpta classe alta. El matrimoni Wilt és convidat a una festa d'allò més glamurosa, però tot s'embolicarà de valent quan en Henry tindrà un peculiar afer amb una nina inflable. 

La trama pura i dura neix en el moment quan en Henry comença a pensar en l'assassinat de la seva dona. Aprofitarà que ara té una nina inflable per "assajar" l'assassinat, encara que de forma bastant maldestre acaba perdent-la en un forat preparat per convertir-se en el fonament d'un edifici. L'endemà toca tapar el forat amb ciment, però un obrer és testimoni que allà sota "hi ha una dona".

Des del meu punt de vista la clau de la novel·la rau en la dicotomia llibertat envers realitat. En Wilt sent que per primer cop en la seva rutinària vida és lliure d'una realitat aclaparadora. L'acusen d'homicidi, però ell és feliç perquè alguna cosa ha modificat la seva miserable vida. Ha deixat de ser un "pringat" i ha començat a sentir-se bé. M'ha recordat una mica el professor de Breaking Bad, el qual viu una sensació semblant. 

Bé, un llibre del tot extraordinari sense cap dubte.

282. Motín en la Bounty, de John Boyne

Distret llibre d'aventures aquest de Motín en la Bounty de John Boyne. A mi amb la calor estiuenca em venen de gust aquest tipus de lectures que em porten a paradisos llunyans, vaixells perduts i homes o dones salvant la vida per segons. Entenc que no sempre estem parlant de grans obres literàries, però m'és bastant igual, llegeixo per plaer. No obstant, aquesta novel·la està molt ben definida i la història que explica està basada en fets reals. 

Estem davant d'una novel·la històrica que segons els entesos està molt ben treballada en tots els efectes. El Capità Bligh arriba a Tahití a buscar la fruita del pa per dur-la a Gran Bretanya. Allà pateix un motí, perd el vaixell i és abandonat en un bot on s'hi refugien 18 mariners lleials. El grumet John Jacob Turnstile esdevé el narrador de la història i en força moments també un dels protagonistes principals. El viatge de tornada de Bligh i els seus fidels acompanyants es converteix en una epopeia que fa que gaudeixis al màxim de la lectura. Sorprèn que l'autor re-escrigui una història tants cops estudiada, novel·lada i portada a la gran pantalla, però entenc que tot plegat desperta certa fascinació i un ha d'escriure sobre el que li vingui de gust, faltaria més. M'ho he passat molt bé, aquest era un llibre dels pendents de fa temps i ara potser rellegiré "El noi del pijama a ratlles" o un altre que ja he localitzat del mateix autor irlandès. Malgrat la seva nacionalitat el consideraré literatura anglesa pel tema de la llengua original, encara que l'he llegit en castellà.

280. Scorpia Rising, d'Anthony Horowitz

Scorpia Rising d'Anthony Horowitz és el novè títol de la saga Alex Rider que fa més de 10 anys que llegeixo. Tot va començar molt temps enrere quan vaig buscar a Londres un llibre juvenil que m'ajudés a llegir en anglès i estigués prou divertit. Vaig descobrir aquest autor i fins avui he anat llegit periòdicament algun dels títols que s'anaven publicant. En motiu del meu viatge a UK de la setmana passada vaig trobar els tres darrers exemplars pendents i de seguida em vaig posar per feina. Sóc molt feliç alimentant el nen que porto dins, així que m'agrada molt gaudir de les aventures del súper espia adolescent.

En aquest cas l'Alex es veu embolicat en una trama orquestrada per l'organització d'ultra dolents Scorpia que pretén desestabilitzar les relacions entre el Regne Unit i els Estats Units. En una trama enrevessada, però fàcil de seguir, l'Alex acaba lluitant frec a frec amb el seu doble, el qual intenta carregar-se la Secretària d'Estat nord-americana. Un merder inexplicable, però lleuger i sense més pretensions que la de distreure al personal. Acció estival trepidant i en anglès que m'han fet passar una estona d'allò més entretinguda i que necessito per a desconnectar de llibres més complexos. Un cop acabat t'adones que per llegir això millor mires una pel·lícula d'acció i vas que xutes, però més de 400 pàgines en anglès són un plus que em motiva i que suma actius en el meu diccionari mental de la llengua anglesa. Podria dir que oci i aprenentatge es donen de la mà en un llibre bastant fluixet, però que fa la feina que se li demana. 

277. The eye of the needle, de Ken Follett

Fa 15 anys vaig llegir The eye of the needle de Ken Follett. Aquesta setmana ho he tornat a fer perquè m'ha vingut de gust, malgrat la quantitat de llibres pendents en cartera. M'ha fet il·lusió tornar-hi. Vaig estar un temps llegint aquest autor per no perdre l'anglès, una tasca d'allò més complicada a causa de la feina d'aquella època a la fàbrica. Crec que vaig arribar a llegir més de 10 títols diferents. Ara estem a les portes d'un nou viatge a Anglaterra i em venia de gust recuperar una lectura de les que fan afició. 

A part dels grans best-sellers d'en Follett, l'autor galès disposa d'un bon nombre de títols de novel·les d'espionatge o emmarcats en la II Guerra Mundial. En aquest cas un espia alemany en territori britànic intenta arribar al nord d'Escòcia per tal d'embarcar en un submarí alemany. Recordo perfectament haver après la paraula rendezvous. Amb ell porta un dels secrets més importants del moment, les fotografies d'una falsa base militar nord-americana al sud d'Anglaterra que faria pressuposar un desembarcament a Normandia. Arribar o no al punt de fugida podria fer canviar les estratègies militars dels dos bàndols i el desenllaç de la guerra. Una història trepidant, carregada d'acció i molt útil per a distreure's en setmanes pre-estiuenques de primeres calors. El més important de tot ha estat la pràctica intensa de l'anglès, ja que porto al voltant de 1.000 pàgines en el còmput dels darrers dos llibres. L'anècdota és que el meu company José Vicente em va comentar que existeix la pel·lícula i que era molt bona. Curiós.

270. El món perdut, de Sir Arthur Conan Doyle

Tot just acabava de fer els 18 anys aquell 26 de maig de 1989. 

Han passat doncs 30 anys exactes del dia que Gorbatxev va ser escollit President del Soviet Suprem de la URSS. 

Desconec com va arribar aquest llibre a les meves mans, però m'ha acompanyat per tot arreu on he anat. Amb els fulls grogosos i encarcarats vaig decidir començar-lo a llegir en veu alta pel Jan Pol. Vam llegir unes 100 pàgines i vam haver de deixar-ho perquè era un pèl complicat pel pobre xaval.

He volgut enllestir aquesta novel·la avui, bàsicament perquè la data manuscrita a la contraportada coincidia amb la d'avui amb 30 anys de diferència. Casualitats. Així doncs he avançat la lectura i m'he endinsat a les profunditats de la Selva Amazònica, on he gaudit com un adolescent a la recerca de nous territoris inexplorables. Sense cap mena de dubte l'autor anglès va ser un avançat al seu temps o com a mínim el primer guionista de Jurassic Park o de la Guerra dels Simis. Certament sembla que aquesta història és l'embrió de qualsevol pel·lícula moderna. 

Quatre aventurers de principis de segle XX (dos zoòlegs, un periodista i un aristòcrata) surten de Londres amb la intenció de verificar o no l'existència d'animals prehistòrics en un dels tepuis amazònics. Les vicissituds i aventures diverses m'han fet passat una estona d'allò més agradable i m'han fet recordar que m'agrada molt aquest gènere. No sempre pots estar valorant i analitzant personatges i arguments, hi ha dies que necessites que les lectures siguin trepidants, lleugeres i que no et demanin un esforç acadèmic massa extraordinari.
Aquesta novel·la és un clàssic de la literatura universal del gènere d'aventures i prevaldrà ben segur el pas del temps. 

258. El curiós cas del gos a mitjanit, de Mark Haddon

Si podem valorar la vida per moments de qualitat, penso que la lectura compartida amb el meu fill Jan Pol de 10 anys forma part d'aquests moments. El curiós cas del gos a mitjanit de Mark Haddon ha estat la nostra lectura (en veu alta) i a quatre mans de les darreres setmanes. Recordo haver llegit aquest llibre en el seu dia i en anglès, però ara tocava en català, a partir de la traducció espectacular de Rosa Borràs. Gràcies a aquesta història en Jan Pol ha pogut aprendre una mica més com senten i viuen els nens i les nenes que pateixen una forma lleu d'autisme. 

Després de llegir aquest llibre, què en penses Jan Pol?

M'ha sorprès que en Christopher (el nen protagonista) sigui tan intel·ligent i que allà on vagi es fixi tant en les coses. Recorda tot el que li passa i es posa molt nerviós quan hi ha molta gent. Diu sempre la veritat, perquè no sap mentir. Sobre el llibre, he vist que tenia dues parts: la primera és quan el nen investiga la mort del gos Wellington i la segona quan va de viatge cap a Londres a casa de la seva mare. M'ha agradat més la primera part perquè he après més coses (sobre els números primers, les estrelles, que els acudits no li feien gràcia perquè no els entenia...). La segona part ha estat una mica més agobiant, ja que el viatge a Londres era molt difícil i es feia molt pesat. Ha sigut molt xulo que quan veia quatre cotxes grocs en un matí, allò volia dir que era un mal dia. Per altra banda, si trobava quatre cotxes vermells allò significava que era un súper molt bon dia.

Sobre els nens i nenes autistes, crec que cal tractar-los bé, perquè tenen coses molt bones que nosaltres no tenim. He vist que són una mica impacients i que s'han de tenir controlats. En Christopher s'escapava i s'amagava tota l'estona, va pegar a un policia, tenia moltíssima por d'entrar al metro, no parlava amb estranys, no volia que el toquessin... per tant, cal deixar-los tranquils i esperar que et coneguin bé i així poden fer-nos amics.

Aquest llibre està molt bé i el recomano a les persones que no coneguin a aquest tipus de nens i nenes.

210. El tercer home, de Graham Greene

El tercer home de Graham Greene ha estat el llibre que he volgut re-llegir aquest cap de setmana. Ha estat una lectura tranquil·la i sense pretensions, amb més records sobre la taula que res més. És impossible no recordar la música de la pel·lícula mentre passes les pàgines d'aquest clàssic. Un escriptor nord-americà de novel·les de l'oest arriba a Viena on ha de trobar-se amb el seu amic Harry Lime. L'acció s'emmarca en el moment complicat de la història de la ciutat, dividida en sectors, els aliats i els russos. Allà descobrirà que en Lime ha mort en un accident, atropellat per un cotxe. L'escriptor iniciarà una investigació personal per tal d'aclarir la mort del seu amic. Aviat esbrina que un tercer home misteriós que no pot identificar estava en el lloc dels fets. Un testimoni que cau assassinat i l'enamorament de l'escriptor amb l'antiga amant d'en Lime encara enreden més la trama.

Però, qui és aquest tercer home? 

Un guió cinematogràfic espectacular i un llibre encara millor que et regalen un cap de setmana genial. Em deia la Noèlia que hi ha clàssics que poden decebre, és cert i ho corroboro. En aquest cas El tercer home no ho fa i et transporta inevitablement al cinema. Aquesta imatge de l'Orson Welles i aquella música converteixen aquest text en immortal. 

197. Sota l'aigua, de Paula Hawkins

Sense cap mena de dubte la descoberta de l'estiu ha estat la literatura àgil, carregada de certes dosis de misteri i enganxosa de la britànica Paula Hawkins. Particularment em va sobtar més La noia del tren, però aquest Sota l'aigua també t'atrapa. Aquest és el mèrit de la literatura actual i que a mi tan m'agrada, que agafis el llibre i no el puguis deixar. Evidentment estem parlant de consum immediat, sense pretensions i d'anar per feina, però és el que hi ha. Ja hi ha altres llibres que conviden a la reflexió i a la profunditat, però cada moment requereix la seva atenció particular. L'estil de Sota l'aigua és pràcticament el mateix que el del primer llibre de l'autora, on els mateixos personatges fan de narradors de les seves accions. L'argument ens trasllada a un poble britànic on es coneix tothom i l'artèria principal de la vila és un riu. Uns kilòmetres endins forma un gorg, el punt neuràlgic de totes les situacions que s'esdevindran en la trama. El gorg seria el "lloc dels suïcidis" del poble; suposo que es podria fer un mapa mundial dels principals llocs predisposats a aquest peculiar "afer". De fet, cada anys es suïciden 150 persones al metro de Londres i, a Tarragona, segur que molta gent s'ha deixat caure voluntàriament pel Balcó del Meditarrani avall. El cas que ens ocupa barreja el suïcidi amb possibles assassinats acorreguts al poble des de fa anys. La policia local amb el suport d'una agent forània es dediquen a investigar les morts d'una noia de 15 anys i d'una dona més madura, totes dues caigudes al gorg en estranyes circumstàncies. Novel·la semi-negra de misteri sense forçar massa les situacions i de certa proximitat emocional. Bona lectura de nou d'aquesta britànica que espero que segueixi oferint bons productes literaris com el present.

191. The spy who came in from the cold, de John le Carré

M'agradaria poder dir que a partir d'ara em llegiré totes les novel·les d'espionatge que tinc (que són moltes), però això és impossible, perquè tinc tantíssims llibres pendents que necessitaria unes quantes vides de propina. El fet de voler llegir en anglès m'ha fet destriar per la biblioteca de casa tot el que pugui trobar, encara que sigui per a re-llegir. En principi The spy who came in from the cold, de John le Carré, es tractava d'una re-lectura, però per variar, no em recordava de res. Per tant, tinc les sensacions pròpies de sorpresa i admiració davant d'una de les millors obres d'espionatge de la història. Ho dic després d'haver llegit una bona pila d'aquests llibres, molts d'ells del mateix le Carré. Encara recordo una antiga conversa amb l'Antoni on vam arribar a la conclusió que ja n'hi havia prou de llegir aquest individu. Suposo que la fama de l'escriptor britànic devia començar amb aquesta novel·la espectacular emmarcada en la guerra freda i amb el mur de Berlín com a teló de fons. Els britànics porten diversos agents dobles perduts i decideixen entrar en acció. Per això utilitzen en Leamas, un gat vell dur de pelar. Leamas arriba a l'Alemanya de l'Est i inicia el seu rocambolesc joc de veritats i mentides. Res més es pot dir. Tot és una partida d'escacs on cada moviment té la seva raó de ser. Una trama intel·ligent, potser una mica lenta a efectes estilístics, però que et transporten realment a la guerra freda. Molt, però que molt recomanable.

187. La noia del tren, de Paula Hawkins

El 31 de juliol de 2018 passarà a la història de la meva vida com el dia de la lectura exclusiva de La noia del tren de Paula Hawkins. El dia 30 completava el Paulo Coelho de la ressenya anterior i assolia així la xifra de 13 llibres llegits durant el mes de juliol. Com que la feina no m'apreta massa vaig pensar en buscar una altra lectura per a l'endemà i superar el fatídic número de la mala sort. Remenant per la biblioteca vaig trobar alguna coseta interessant, però realment tampoc em calia córrer i vaig desistir de trobar cap lectura d'emergència. Per aquest motiu, a les 0:30 minuts de la matinada del 30 al 31 de juliol, vaig decidir que qualsevol llibre era bo per intentar agafar el son. Així doncs a dos quarts d'una vaig començar La noia del tren. A dos quarts de tres ja havia llegit 100 pàgines. El dia 31 començo el dia, esmorzo, agafo el llibre i m'aparco a la terrassa. La una del migdia i 200 pàgines ventilades, dinar, passejar la gosseta i 300 pàgines a mitja tarda. Berenar amb Jan Pol, passejar amb la família i 400 pàgines. Caminar 10 km amb la Sònia, sopar i acabar el llibre. Per tant, a mi aquest llibre m'ha enganxat totalment i ha estat una experiència espectacular.

A banda podem parlar de la qualitat intrínseca de la literatura en qüestió, però com a lectura estival per passar pàgines ha estat perfecta. Una noia en un tren mira per la finestra i veu com li passa la vida. Veu també la vida dels altres, de fet, mira i imagina la felicitat dels altres. L'alcoholisme com a element de corrosió humana té una presència cabdal en aquesta història, una denúncia i un exemple del mal que causa que no podem obviar. Els trens que porten a Londres des de les rodalies i que jo tantes vegades he gaudit amb tanta il·lusió són l'altre element important. Entenc que la vida és un anar i venir, vides maquinals que perden l'essència i esdevenen éssers pràcticament inanimats. 

Parlar de l'argument d'aquest llibre és espatllar una mica la trama. Seria com veure el tràiler d'una pel·lícula i assabentar-te pràcticament de tot. Em quedo també amb la construcció de la història com si d'un diari personal de cada personatge es tractés: tres dones Rachel, Megan i Anna com a referents principals van desgranant la seva veritat creant un conjunt complet. Un magnífic llibre que s'emporta un dia de la meva vida al seu sarró. 

180. Black coffee, d'Agatha Christie

Molt bona lectura en anglès de la reina del misteri. Aquest cop Hercule Poirot ha d'investigar l'assassinat d'un científic que ha mort enverinat després de prendre's un cafè ben carregadet. El verí l'ha matat tot just davant de tots els protagonistes i en el precís moment en que el detectiu belga entrava per la porta de la típica mansió britànica. A partir d'aquí, i com és habitual en les novel·les de l'escriptora anglesa, els personatges van desfilant mentre presenten les seves candidatures a innocent o culpable. El majordom, el secretari, la germana, la mare, la neboda, la jove o un misteriós personatge anomenat Dr. Carelli són els sospitosos de la història. El capità Hastings fa la seva necessària tasca de contrapunt simpàtic de l'enginyòs i visionari Hercule Poirot. De quan en quan va bé llegir algun d'aquests llibres de l'Agatha Christie, ja que segueixo pensant que tenen una vigència absoluta. Resulta molt interessant comprovar que la deducció i la perspicàcia com a mètode d'investigació sempre són un actiu a tenir en compte, i més encara en la nostra societat carregada de suports tecnològics. Les novel·les de la reina del misteri semblen innocents avui en dia, però no s'han de subestimar gens, ja que no tenen res a envejar al material que llegim en l'actualitat. 

158. La guerra dels mons, de H.G.Wells

M'agafa La guerra dels mons d'H.G.Wells en un moment anímic una mica més positiu (ja començava a ser hora). Convivint aquests mesos amb la malaltia de la Yasmine, les lectures passen indefectiblement pel filtre emocional del moment i no se sap mai quin serà el resultat final. Aquesta lectura em venia molt de gust: un clàssic de sempre que suma l'al·licient de l'històric espai radiofònic del mític Orson Welles. Haig de reconèixer que els primers capítols els llegia com si estigués escoltant el programa de ràdio, imaginant-me a mi mateix vivint l'experiència que van patir els pobres oïdors nord-americans de la CBS aquell llunyà 1938. Els alienígenes provinents de Mart arriben al nostre planeta i causen veritables estralls allà on paren. Em sorprèn especialment que es tracti de la primera (o una de les primeres) novel·les que van tenir els alienígenes com a personatges de la trama. El llibre té algun punt fort que no puc obviar: les reflexions en clau sociològica que l'autor fa sobre la humanitat en general i sobre l'individu en concret. No es tracta només sobre la invasió marciana de la terra, sinó del que aquest fet representa per a l'ésser humà, el qual deixa de ser l'amo i senyor de la terra. Particularment m'he deixat portar per les mateixes reflexions que es fa l'autor, un detall que atorga a la novel·la un plus acadèmic total. Aquest autor va ser un autèntic avançat al seu temps, només cal veure els altres títols que va escriure per comprovar-ho. Avui en dia l'HG Wells seria guionista de sèries de televisió fixe.

150. Un món sense fi, de Ken Follett

Anys i panys portava el meu exemplar d'Un món sense fi de Ken Follett esperant en la meva humil llibreria acumulant pols al costadet d'Els pilars de la terra. El devia comprar quan va ser una novetat i el vaig començar l'u de gener d'enguany sense més intenció que anar fent, sense pressa i pensant que el llegiria sense cap pressió. Al tractar-se d'una bèstia de 1.258 pàgines i amb tapa dura, aquest exemplar meu és qualsevol cosa menys còmode. Per tant, vaig decidir convertir-lo en llibre de capçalera de dormitori, un llibre ideal pels minuts previs d'abans de caure als meus inestables somnis. I la cosa ha estat així, pim, pam, pim, pam... i fins avui. L'imaginari de Follett en la seva màxima potència ens trasllada a l'any 1300 cap endavant i allà embogeix en mil i una històries. Personatges entranyables que t'acabes estimant, els típics dolents (dolentíssims) que fan la vida impossible a la resta, la crueltat de l'ésser humà de l'Edat Mitja i les vicissituds d'una vila medieval s'entortolliguen plegades amb l'afegitó d'un convidat molt especial: la pesta. Resulta impossible resumir aquest llibre o senzillament valorar-ho de forma específica. La veritat és que et trobes de tot, un munt d'aventures i d'esdeveniments sense fre que pots anar llegint en capítols com si d'una sèrie de televisió es tractés. Com sempre que passa en la novel·la històrica, temo caure en el parany de no distingir la ficció de la realitat. Confio plenament en els coneixements tècnics de l'autor sobre el tema arquitectònic, de manera que per aquí anem bé. Per altra banda, la societat feudal resulta esfereïdora des del punt de vista de la classe baixa, tan supeditada a la noblesa i al clergat que fa mal al cor només de pensar-ho. L'anècdota més simpàtica s'ha produït en el marc de les coincidències, ja que la meva companya de l'escola Meritxell i jo hem estat llegint pràcticament de forma simultània el mateix llibre. Bona experiència en general, encara que marxo pensant que he patit massa vivint aquestes setmanes a l'Edat Mitjà de la mà del gran Follett. Un món sense fi és el llibre número 18 que llegeixo d'aquest autor i em sembla que només em deu faltar Una columna de foc, llibre que espero llegir el proper estiu.

142. Una lectora poc corrent, d'Alan Bennett

El quart títol que decidim que formi part del Club de Lectura de Dominiques és Una lectora poc corrent, d'Alan Bennett, un llibre que vaig llegir temps enrere i que de nou em retorna de forma inesperada. Segur que d'aquest llibre podrem extreure cadascú la nostra personal interpretació, però per a mi el més destacat és el poderós influx que la literatura pot arribar a causar en la vida de les persones. La literatura humanitza de tal manera que, fins i tot la Reina d'Anglaterra, malgrat ser el bastió més absolut de la deshumanització personificada, acaba cedint al seu poder. Alguns lletraferits com jo passarem per aquest món amb la sensació que també comparteix la Reina al final de la seva vida: la falta de temps per poder llegir tot el que ens hauria agradat. Realment mai és tard, però les piles de llibres se'ns amunteguen i la sensació de no arribar-hi és un constant en les nostres vides. La reina viu reclosa en el seu espai tancat, la seva gàbia daurada que no li permet conèixer la realitat i, per tant, desconeix el sentir i les emocions humanes viscudes en societat. La literatura li obrirà la porta a noves experiències i profunds sentiments de la mà d'escriptors de renom universal com Proust o Hardy entre d'altres. Destaco també el final del llibre, per a mi inesperat i sorprenent (fet que demostra que oblido els llibres que llegeixo a mesura que passen els anys). Un bon llibre que m'ha agradat força a nivell particular i que considero molt escaient pel Club de Lectura.

140. La llibreria, de Penelope Fitzgerald

La llibreria de Penelope Fitzgerald em permet redactar dues anàlisis ben definides: la meva valoració personal i la valoració del llibre com a text per a un club de lectura. El bon company Albert Vilaró va suggerir-me aquest llibre per a formar part de la primera selecció de títols pel nou club de lectura per a pares i mares de l'escola. D'entrada sóc un gran lector de literatura anglesa, i, per tant, per aquí ja anàvem bé. Una traducció força correcta al català en una edició immaculada completaven la proposta de forma molt llaminera. A més a més, vaig trobar una altra dada acadèmica important: aquest llibre és un clàssic de la literatura anglesa del segle XX. Realment se'm fa estrany llegir clàssics anglesos en català, un fet que lamentablement m'ha impedit al llarg dels anys conèixer els nostres grans traductors. Bé, el cas és que el marc geogràfic de la història ens trasllada al típic poble coster britànic, més escaient al meu gust personal és impossible. La protagonista de la història pretén obrir una llibreria en un lloc on l'oferta literària és nul·la, de manera que sembla una bona opció de negoci i de vida. Allà es trobarà que l'ambient que l'envolta serà més hostil de l'esperat, des del mateix espai físic (una antiga casa amb "esperit" inclòs), i un insospitat rebuig social que farà que les possibilitats de tirar endavant el projecte siguin d'allò més complicades. Sincerament m'ha sorprès i m'ha agradat el final. Avaluant una mica la història, penso que el retrat que es fa de la societat d'aquell poble és com un microcosmos que reflecteix la gran societat humana. Sovint els anhels de supervivència personal o el fet d'assolir els objectius que ens plantegem a la vida necessiten la complicitat de la resta de la humanitat. Fins aquí la valoració personal, i malgrat no haver estat una novel·la que m'ha fet tenir l'ansietat d'anar passant pàgines com un esperitat, acabo posant-li una bona nota. A efectes de novel·la que atrapi a un grup de pares i mares en un club de lectura, tinc els meus dubtes, a l'igual que el benvolgut Albert.