453. El amor de Erika Ewald, d'Stefan Zweig

Erika és una noia tímida i solitària que viu amb el seu pare vidu i la seva germana. Un dia rep impulsivament un sentiment que la trasbalsarà de valent: l'amor. Ell és violinista, ella pianista i les circumstàncies els són propícies per coincidir en un duet interpretatiu. El llenguatge musical és el camí d'entrada que seguirà amb un passeig vespertí fins la llar de la noia. I així durant tots els vespres freds d'hivern, on sentiments humans s'esvaeixen en un de sol i esdevenen amor pur. Bellesa, sensibilitat i puresa es barregen en una relació que és còmplice amb l'espiritualitat i que per aquest motiu tindrà la seva especial peculiaritat. L'amor ha penetrat a través de la sensualitat musical i ara ella, aliena a la resta de la societat, és presonera de la seva pròpia ànima. Una tarda ell toca una melodia tan extraordinària que ella absorbeix de tal manera que queda extasiada. Pràcticament rep un clímax emocional tan fort que es desmaia. De seguida s'interpreta que l'amor que sent Erika no és pel violinista persona sinó per la música que ell interpreta. Involuntàriament es produeix entre ells una lluita entre l'art i la passió interna, com si existís una incompatibilitat entre la música que flueix de l'esperit per una banda i l'enamorament humà per l'altra. En aquest traspàs del misticisme de l'amor a la sensualitat física es produeix el caos en la persona d'Erika, la qual fugirà desesperada del previsible contacte carnal que li demana el noi. Comença Erika un període intens de reflexió (jo m'he perdut una mica, la veritat) sobre l'essència dels seus sentiments, de nostàlgia i d'indefensió emocional. 

Un relat curt però absolutament carregat de literatura de la més brillant. No obstant l'he trobat excessivament complicat de desxifrar, ja que l'autor treu tota l'essència possible de l'ànima de la protagonista. Quina habilitat més sublim la de l'Zweig per analitzar tan minuciosament la psicologia de la feminitat. Increïble.

447. Secret candent, d'Stefan Zweig

Un jove buròcrata i aristòcrata austríac inicia una setmana de vacances entotsolat en un poble de la muntanya on no hi coneix ningú. Es tracta d'una persona que necessita estar rodejat de gent en tot moment i no porta gaire bé trobar-se només amb ell mateix. A més a més, és un expert en la seducció femenina i fa del seu dia a dia un peculiar torneig de caça on les peces a batre són les dones atractives que es creuen pel seu camí. Finalment localitza una presa i ben segur d'ell mateix inicia la seva peculiar partida: la dona és una espectacular jueva acompanyada d'un nen d'uns dotze anys. El jove inicia el procés de captura de la dona utilitzant el fill de la mateixa, del qual se'n farà amic i el convertirà en el pont d'accés a la mare. La relació amb el nen esdevé el pretext perfecte per assolir la presa. El problema és que el baró subestima l'atracció que fa sentir al nen i no valora el fet que el petit s'adona que hi ha alguna trama oculta entre els adults. El nen observa que fa nosa i creix en ell un sentiment d'hostilitat i odi envers la mare i el buròcrata. Descobrir el secret dels grans és el pas que el porta de la infantesa a l'edat adulta i el nen, més viu i espavilat del que sembla, està disposat a descobrir-lo. El nen comprova que entre la mare i el baró hi ha certa complicitat física i que ell trenca de forma violenta. Sense conèixer encara el secret que fa que la mare es comporti així, el nen es rebel·la, la colpeja i fuig. 

Bé, fins aquí una mica de l'argument d'un nou relat que m'ha deixat bocabadat i que em fa lamentar no haver descobert aquest autor quan jo era jove. Cada llibre de l'Stefan Zweig és un petit tresor i aquest dia de Nadal de 2020 m'he regalat aquesta lectura on un nen de 12 anys descobreix el gran secret candent de l'amor. Realment crec que hauria d'aconseguir un recull compacte dels relats d'aquest escriptor i rellegir-los de nou quan es doni l'ocasió. Estic convertint-me en un addicte.

443. Nit fantàstica, d'Stefan Zweig

Un home es troba en un període de desencís anímic que fa que la seva vida acomodada de burgès a Viena es vegi malmesa. Desconcertat per aquest motiu, abandona paulatinament els cercles socials als que està acostumat. Neix en ell una crisi tan enorme d'identitat i de sensibilitat que deixa de patir per qualsevol cosa, ja sigui a causa de la mort d'un amic o de l'abandonament d'una parella. L'home, definitivament, ha caigut en la indiferència vital més absoluta. Un bon vespre visita un hipòdrom i assisteix involuntàriament a un parell de curses de cavalls. L'atzar voldrà que accidentalment caigui a les seves mans una aposta, una butlleta que li cau a un apostant i que ell amaga sota la seva sabata. L'aposta resulta premiada i sorgirà en l'home un sentiment de culpa sorprenent. Decideix tornar a apostar els guanys en un cavall previsiblement perdedor per calmar la seva consciència, però curiosament guanya de nou. Definitivament l'home pateix un augment d'adrenalina que feia temps que no sentia i sent com finiquita aquella mort vital que tenia. El millor de tot és que a partir d'aquell moment comença a veure el seu jo del passat en les cares de la gent que l'envolta. La vida sense passió és com una malaltia que pateix la burgesia sense que els membres d'aquesta classe social ho sàpiga. 

"Tants anys amb els sentits entebeïts, i de cop i volta m'havia precipitat en un foc que cremava"... aquest és el tema de la novel·la que l'autor va desgranant poc a poc. L'home necessitava un punt de partida que trenqués amb la presó de la mentalitat burgesa asfixiant i alienadora. Realment em costa llegir això i no fer un paral·lelisme immediat amb la meva realitat. Òbviament aquest deu ser l'instint simplista que qualsevol ens humà assoleix en una edat i un estatus com el meu. Un cop obre un nou camí, la seva vida descobrirà un concepte que creia saber, però que en realitat desconeixia: la felicitat.

439. Por, d'Stefan Zweig

La por... un dels sentiments més angoixants de l'ésser humà entra en joc en aquesta novel·la d'Stefan Zweig. Una dona surt del pis del seu amant acompanyada per la por de ser descoberta, una por que encara s'accentua més quan és escridassada per una veïna que li recrimina el seu adulteri. Espantada, la dona demana que la deixi marxar i ofereix una important quantitat de diners a l'extorquidora. Irene, que així és com es diu la primera, torna ben angoixada a la seva benestant casa on l'esperen minyona, marit advocat i un parell de fills. L'autor justifica la necessitat de la Irene d'alliberar el seu desig instintiu humà a causa del rigor de les normes burgeses. Justifica l'autor l'adulteri com a una conseqüència de la vida apàtica del burgès tipus, la manera de viure del qual impedeix que la passió intrínseca de l'ésser humà s'alliberi. Renegar de la comoditat burgesa i caure en la temptació durà la dona a conèixer la por en la seva màxima expressió. Per aquest motiu la càlida harmonia de la seva vida burgesa es veurà realment afectada quan la xantatgista reapareix de nou. Però hi ha una part bona de tot plegat: el perill de ser descoberta i perdre el seu benestar vital li fa veure totes aquelles coses que realment importen a la vida, els petits detalls d'una rutina que ara troba a faltar per l'influx poderós de la por. Els dies passen i el sentiment de culpa i de patiment s'agreugen en la persona de la Irene. En aquests moments de la trama, la novel·la es converteix en un compendi sobre la psicologia de la por en diverses de les seves vessants. En un final impressionant, digne del grandíssim escriptor austríac, de nou l'autor aconsegueix que un cop acabat el llibre m'entrin ganes d'aixecar-me i aplaudir. 

434. Els ulls del germà etern, d'Stefan Zweig

Viure sense culpa és l'eix filosòfic i argumental d'Els ulls del germà etern d'Stefan Zweig. Llegeixo a la Viquipèdia que l'autor austríac va desenvolupar un estil literari molt particular, que unia una acurada construcció psicològica amb una brillant tècnica narrativa. Ho trobo encertadíssim i realment encisador com a producte literari. 

Un home brillant, el gran guerrer i posterior jutge d'un regne pre-budista amb aires orientals, decideix auto-infringir-se el mateix càstig del culpable d'un crim que ell ha jutjat prèviament. El precedeix un fratricidi mig involuntari que el marcarà la resta de la seva vida i que seran els ulls d'aquell germà etern que dona el títol a la novel·la. Allà, a l'interior de la cel·la fosca i freda incrustada a la pedra, s'adona que la justícia que pretenia infringir és més aviat un càstig injust. Inicia llavors un període de retrobament amb ell mateix on pretén despullar-se de la culpa i sevir als altres, tot apropant-se a l'essència humana i divina. La vida passa i ell abandonarà els hàbits mundans per convertir-se en una ànima solitària. 

Sense paraules. 

Increïble faula o història amb més moral i contundència que qualsevol text llegit fins al moment. Frases i reflexions que t'augmenten a la categoria de lector privilegiat, on la lectura és un autèntic plaer intel·lectual. Admirable en tants sentits que ja arribo a l'addicció i a la necessitat de buscar un altre títol d'aquest extraordinari autor. 

432. Novela de ajedrez, d'Stefan Zweig

M'he quedat de nou sense paraules per definir una fascinant obra d'art de qui s'està convertint en un dels meus escriptors preferits. Novela de ajedrez d'Stefan Zweig és un plaer absolut pels amants de la bona literatura en general i del joc dels escacs en particular. En un viatge en vaixell des de Nova York a l'Argentina hi coincideixen dos personatges de vides molt diferents, però amb un nexe comú molt particular: els escacs. Tots dos han entrat als escacs per camins diferents, però en els dos casos el joc esdevé el referent essencial de les seves vides. El primer és un orfe sense cap habilitat especial que troba en els escacs un talent natural, el segon és un pres del règim nazi que sobreviu emocionalment gràcies al joc. Entenc que el mateix autor devia sentir-se especialment atret pels escacs i va obsequiar els lectors amb una novel·la ambientada en aquest joc. 

Com sempre la lectura de la prosa d'aquest escriptor és una delícia pels sentits. Aquesta tarda l'he trobada accidentalment a la biblioteca virtual e-biblio i l'he llegida d'una tirada perquè era impossible aturar-se. La descripció psicològica dels dos jugadors i el ritme de la situació és absolutament excepcional. Jo ho he viscut amb la intensitat de ser-hi present, com si fossis un espectador en directe de la partida que disputen els dos contendents. Cada novel·la de Zweig és un exercici d'observació i d'aprenentatge pur, on els personatges tenen cos i ànima. En aquest cas el segon jugador troba en els escacs una forma d'escapar de l'angoixa de la seva situació vital, tancat i aïllat de l'exterior. Obligat a viure del no-res, les peces i els moviments del joc envaeixen la seva ment i eviten (o no) la bogeria. No vull desvetllar el final, però és tan apassionant com tota la novel·la.

361. Carta d'una desconeguda, d'Stefan Zweig

En un dia absolutament gris de pluja i confinament obligatori he decidit fer una lectura breu de l'Stefan Zweig. Carta d'una desconeguda és el típic relat curt de l'autor austríac que et glaça el cor d'entrada només llegint les primeres planes. 

Un escriptor reconegut rep una sorprenent carta sense remitent on s'hi troben un munt de fulls escrits de qualsevol manera. L'home comença a llegir i descobreix que qui escriu és una dona que el coneix des de fa molts anys i que acaba de perdre el seu fill. El relat continua amb la narració d'uns fets inspirats en la història d'amor de la noia, enamorada des de ben joveneta de l'escriptor. Ella descriu aquell jove escriptor que va conèixer quan ell va instal·lar-se al pis del costat de la seva vivenda. Poc a poc ella va convertir aquell home en fruit dels seus desitjos més íntims. Els anys van passar i per fi coincidiran durant tres nits de luxúria i amor físic (per a ell). D'allà en sortirà un fill que ell mai arribarà a conèixer i que ella venerarà per ser fill de qui és. L'amor absolut d'ella per ell convertirà la seva vida en una mena de lleialtat que durarà fins a la seva segona troabada. Ell no la reconeixerà i la confondrà per una prostituta. 

Uau. Un relat enorme i descrit amb aquella exquisidesa absoluta de l'Stefan Zweig. Aquest home escriu joies, sense cap mena de dubte. Relats que deixen el cos tocat i les sensacions a flor de pell. Aquest sí que és l'enòleg que fa un vi incomparable. No és el primer cop que ho sento i començo a pensar que caldria atorgar-li honors de mèrit en la meva escala de grans escriptors de la història.

336. Amok, d'Stefan Zweig

Quina lectura més excepcional per a un diumenge a la tarda de pre-Nadal. El relat de l'autor austríac ens porta a la coberta d'un vaixell on el narrador es trobarà amb un misteriós personatge que li explicarà una història d'allò més increïble. Un metge que desenvolupa la seva tasca professional al bell mig de la selva del sud-est asiàtic rep la visita d'una bonica jove anglesa que li demana que li provoqui un avortament. L'home, posseït per un estat de bogeria transitori que ell contempla com a l'Amok, demanarà un intercanvi sexual per dur a terme semblant acció. Ells s'hi nega i busca un altre mètode per fer l'avortament, tot buscant una mena de medicina alternativa dels nadius i que la durà a la mort. El metge embogeix encara més i posa de relleu els seus sentiments més contradictoris d'amor i odi, de passió, de por, angoixa màxima, i, sobretot, molta culpa. Una lectura apassionant que situa a Zweig en un dels autors que més m'han atrapat en els darrers temps, amb una literatura deliciosa i una descripció de les passions i els defectes humans digne dels més grans de les lletres. He quedat tan enganxat que he passat la tarda llegint poc a poc, sense cansar-me, gaudint cada línia com si estigués vivint jo mateix les sensacions del protagonista. Reflexions de tipus categòric, conceptes sobre el deure i els seus límits, la justificació dels propis actes i la solució final: la finalitat màxima de l'existència que no és altra que la pròpia mort. Gaudi màxim de diumenge tarda.

273. Vint-i-quatre hores en la vida d'una dona, de Stefan Zweig

Vint-i-quatre hores en la vida d'una dona de Stefan Zweig i traduït per Jaume Vallcorba em transporta a temps de la meva joventut. Quan era universitari els llibres de Quaderns Crema m'encantaven, suposo que pel nom i pels bons títols que portaven. També recordo que eren cars, novetats de traduccions clàssiques al català i l'editorial en la que publicava en Monzó entre d'altres. Feia temps que no llegia, doncs, un llibre d'aquesta col·lecció i m'ha fet gràcia fer-ho, bàsicament perquè és curtet i estem en temps de molta feina.

Aquest llibre en concret és una història preciosa que pràcticament he llegit d'una tirada. Després de 24 hores de misterioses trobades una dona abandona el seu marit i marxa amb un jove. La crítica i la condemna per part de les altres parelles burgeses que resideixen en aquella zona de seguida castiga el deshonor i la "brutícia" del fet. Un noi jove defensarà la noia fugada amb arguments força coherents, un fet que despertarà la confiança d'una anciana que depositarà en ell un antic secret. La consciència de la senyora l'ha castigada durant 24 anys per un fet que es va esdevenir en tan sols 24 hores. 

La viquipèdia diu això:

La novel·la descriu una dona durant un únic dia de la seva vida, un dia que és, a la vegada, el més vivament meravellós i finalment el més terrible de la seva vida. La protagonista és una vídua anglesa que s'enamora del joc gairebé suïcida i imprudent d'un fracassat diplomàtic polonès, una nit a Monte Carlo. D'aquesta primera guspira d'interès en endavant, es veu immersa en la seva inestable vida plena de problemes.

La novel·la és meravellosa. Els sentiments de passió i tendresa que brutalment topen amb una realitat cruel i malaltissa com és la dependència del joc. Sentiments purs envers fosques realitats que han de desembocar forçosament en catàstrofes. Una passada de reflexió que posa de manifest un cop més que els gran clàssics són indispensables aliments de l'esperit. Vaja, que he flipat.