Aquesta és una de les reflexions que he extret d'aquest De sobte pensa en mi, de Jordi Dausà i Mascort i que em serveix per posar l'exemple del que m'ha semblat el més interessant de la lectura d'aquest text. Realment estic en una crisi literària i existencial brutal i em costa llegir qualsevol cosa. De fet, no llegeixo pràcticament res i les ganes de no fer-ho em superen. El cas és que faré una ressenya diferent, sense entrar-hi gaire a fons.
Un escriptor descriu un ventall de personatges d'una zona rural que a causa de l'urbanisme descontrolat (o controlat per les mafietes) és un exemple clar de la deixadesa que comporta quan una urbanització deixa d'estar de moda. Em recorda aquella zona del Catllar plena de cases de maons barrejada amb construccions casolanes més o menys dignes, segones residències i cutreria general. El cas és que el protagonista narrador, un pringat com jo, es dedica a viure com pot i a escriure per altres ressenyes de llibres o directament fa de negre literari (crec que és un mot políticament correcte). Un parell d'assassinats inicials ja et posen en alerta que algú amb males intencions ronda per la zona mentre la història ens va detallant moments i vivències dels personatges de la família i de veïns del poble.
Crítica social a tope, cert humor negre i una molt millor novel·la del que jo he pogut arribar a captar. La meva ment no hi era, em sap greu. Segur que la tornaré a llegir quan estigui millor.
