403. La veïna, d'Isabel-Clara Simó

Aquesta seria una simple ressenya si no fos que La veïna d'Isabel-Clara Simó ha estat el segon llibre del Club Virtual de Novel·la Criminal de la Biblioteca Pública de Tarragona. Per aquest motiu m'hauré de centrar una mica més, valorant els personatges, la trama i el desenvolupament de tot plegat.
Un home gris amb una vida bastant del mateix color rep la notícia que ha mort el veí de casa seva. La veïna resulta ser una atractiva noia que de seguida encisa al noi. Hores abans, el noi, portat per la debilitat i el servilisme que de vegades provoca el comportament masculí, acaba portant un paquet al futur finat al seu taller. La noia desperta la passió del xaval, enredat ara en un cas d'assassinat inesperat. La policia inicia la seva investigació i ell és ara el principal sospitós. Una història que t'atrapa de seguida i que malgrat que tenia uns dies per llegir, vaig acabar ahir de cop per la necessitat de conèixer el final. He trobat que l'argument em traslladava als anys 90, una època en la qual la tecnologia encara no tenia el potencial que tenia ara. M'ha agradat també la possible denúncia a la debilitat humana davant de l'instint, en aquest cas el masculí. Entenc que la vida anodina i gris és un llast per a la vida de moltes persones i que un toc de llum sempre alegre el cor. Des d'aquesta inconsciència a trobar-te al bell mig d'un crim hi ha un espai difús on no saps qui és el responsable. Una novel·la breu, però extremadament interessant i que serà objecte de debat la setmana vinent amb els nous companys del Club de Lectura de la biblioteca.

225. Dones, d'Isabel-Clara Simó

He volgut llegit aquest llibre per diversos motius: 

- no vull deixar la meva biblioteca agonitzant mentre compro llibres nous, 

- vaig trobar aquest mateix exemplar al Re-read i em va fer gràcia i, 

- fa just un mes vaig llegir una novel·la d'un tal Nil Barral, que era el pseudònim de la Simó. 

Per tant, amb aquella il·lusió de sumar títols diversos abans d'acabar l'any, vaig agafar el Dones i m'hi vaig posar. Total, és un llibre de petites historietes que de seguida es llegeix i ja va bé per a aquestes dates. Probablement el vaig llegir quan el vaig comprar, allà a finals del segle passat, el 1997. No havia nascut ni el Joan Jordi... 

Ha estat una lectura àgil i simpàtica, carregada de mini-relats on les protagonistes són dones de tots els estrats socials vivint petites situacions d'allò més quotidià. M'imagino l'autora passejant per la seva ciutat, llibreta i bolígraf en mà, caminant i escoltant. Un retrat sovint tan realista que semblen situacions viscudes avui mateix al bar de la cantonada, a la residència d'avis, al metge o a qualsevol escenari habitual. M'ho he passat bé, he arribat a somriure i he de reconèixer que no recordava res de res. Per tant, la re-lectura de llibres d'estanteria perpètua és vàlida en tots els seus efectes i val la pena practicar-la. 

216. L'home que dormia al cotxe, de Nil Barral (Isabel Clara Simó)

L'home que dormia al cotxe, de Nil Barral, pseudònim de la Isabel Clara Simó, és una breu novel·la negra que he acabat de llegir en un dia molt poc agradable. El cert és que ha costat molt concentrar-se el dia de la mort de la meva àvia Maria Isabel... Tampoc tinc massa ganes de comentar el llibre, però encara que malgrat les circumstàncies no acompanyin aquí tinc la meva opinió. Bé, anem per feina: un agent d'assegurances convertit en detectiu privat intenta esbrinar si la beneficiària d'una pòlissa de vida del seu difunt marit ha comès alguna irregularitat per tal de poder-la cobrar. La peculiaritat del cas és que el pèrit/investigador és homosexual i la trama reivindica en tot moment la seva condició sexual. A part d'això, tampoc m'ha semblat especialment interessant. L'home assassinat és el que cita el títol com a l'individu que viu en un cotxe. La seva dona continua pagant la pòlissa de l'asseguradora malgrat el divorci de la parella, un fet que si més no, resulta sospitós. La tasca de peritatge es confon amb la de detectiu i la investigació s'avança a les pesquises que suposadament ha de fer la policia.

Això seria tot. M'ha agradat el concepte del pseudònim de la Isabel Clara Simó, però no m'ha semblat gaire original la idea del detectiu homosexual, malgrat pretendre-ho. De fet, penso que les tendències sexuals de les persones em resulten indiferents.