387. Avui es parla de mi, de Manuel de Pedrolo

Avui es parla de mi de Manuel de Pedrolo és un llibre que es gaudeix més a mesura que que vas avançant en la lectura, ja que la novel·la és un compendi d'episodis de la vida d'un jove que es van introduint mitjançant una associació d'idees. Es tracta de Pedrolo en la seva màxima expressió, com sempre sorprenent al lector. D'entrada no s'acaba d'entendre de què va la trama, ja que esperes la manera de lligar-ho tot. Però no es tracta d'això, aquest llibre forma un tot unitari a partir d'anècdotes o vivències del protagonista, totes barrejades i distanciades en el temps. Seria com un trencaclosques i cada peça està preparada per col·locar-la al seu lloc en l'espai i en el temps. 

El protagonista és l'Albert Cubells, però queda bastant clar que ens trobem davant del mateix autor. Cubells és un escriptor jove, casat i amb una filla, que viu a Barcelona després d'haver fet guerra i haver sortit de l'ambient rural on es va criar. Poc a poc es van desgranant els diferents episodis de la vida de l'home, des de primers records de la infància a la situació actual, passant per la guerra i altres moments claus del seu periple humà. Emocions i dubtes pels diferents camins que cal escollir, així com exercicis metaliteraris van completant el desenvolupament del llibre. Sembla com un llibre d'apunts que has d'anar llegint a mesura que arriben al cap del creador. Destaquen les situacions quotidianes dels seu dia a dia familiar i laboral. Els records de la seva infància i joventut no són especialment agradables, així com les vivències extretes de la guerra. M'ha agradat força com enllaça cada episodi amb l'anterior, malgrat no tenir cap relació aparent entre ells. Aquest és un llibre que no recordava haver llegit malgrat que el tinc datat el dia de Nadal de 1988. Seria senzill, però alhora dens i amb una certa complexitat si s'aprofundeix una mica en el pensament de l'autor més immens de la literatura catalana.

367. Un món per a tothom, de Manuel de Pedrolo

En plena època de confinament em costa llegir. Com a mínim això em passa, que no acabo de concentrar-me gaire i la lectura no és precisament un plaer. És curiós, perquè sembla que la situació era l'adequada, però no és el cas. Enmig d'aquesta conjuntura he decidit llegir un altre Pedrolo, concretament Un món  per a tothom, un recull de quatre relats:

- "Temps simultanis". 

Diverses vides coincideixen en en el temps i en àmbits diferents: un viatge transatlàntic que porta un seductor i mentider a Nova York; un tramvia on una dona obre una personal guerra contra els fumadors; un bar on un home explica com la seva dona li pren els diners; una casa on pareix un misteriós home i un captaire que assetja una dona. Totes les històries acaben amb un final obert, deixant el lector amb un pam de nas, de manera que valores la simultaneïtat enlloc de saber com acaba l'argument. Molt intel·ligent i original, en la línia de l'autor.

- "Cent històries". Relat dividit en tres capítols. En el primer descobrim la rutinària vida d'un home i una dona senzills de classe treballadora. En el segon capítol tots dos coincideixen a la consulta del dentista, enceten una conversa, menteixen sobre les seves veritables feines i queden per tenir una cita l'endemà. Sorprèn com tots dos prenen el rol d'un estament superior per "provocar" una trobada romàntica. En el tercer capítol torna la dura realitat, concretament la de la noia, víctima d'un padrastre que assetja mare i filla. Per altra banda, l'home resulta feliçment casat i amb família. Un relat brutal.

- "Jock". Un home convenç tres joves a pujar a casa seva emprant misterioses i estranyes excuses. Segons la seva opinió ell és el centre que vincula tothom en aquella casa. Cada jove té un referent que l'identifica (un rellotge, un encenedor i uns parents d'una placeta barcelonina). Un cop reunits els quatre individus el vell comença a explicar la seva història i els joves intenten fugir de la casa. Un relat que sembla sortit de les narracions d'Èdgar Alan Poe.

- "Els vius i els morts". Un relat on es barregen les opinions de dues persones, una d'elles morta. Des de les dues perspectives es narra una història d'amor i de sang on dues germanes i un home viuen una història carregada de sorpreses.

Un bon llibre que suma en dies que sembla que resten.

342. 7 Relats d'Intriga i de Ficció, de Manuel de Pedrolo

Tanco un pletòric any 2019 de lectures amb un total de 115 títols llegits, una xifra bonica, però que et fa adonar de la magnitud literària i del poc temps vital de que disposem per  a llegir tot el que ens agradaria. Ho faig amb Pedrolo, per qui si no?

7 Relats d'Intriga i de Ficció és un llibre senzill que em situa de nou en l'atmosfera pedroliana creada pel gran mestre de les lletres catalanes. En realitat només he llegit 5 (els cinc primers), ja que els dos darrers podríem dir que els he re-llegit (els coneixia d'un altre recull). 

El primer conte porta per títol "L'origen de les coses" i és fascinant. Uns viatgers es perden al mig de la tundra en un viatge en autobús. La pèrdua del guia i el fet que s'esgoti la benzina crea una situació inesperada de supervivència. S'organitzen tan bé com poden per a sortir-se'n, però només un dels viatgers serà el veritable "guanyador" de tot plegat. "Àngels al bar"  descriu la misteriosa aparició i encontre d'un vell propietari d'un bar amb un parell d'individus quan l'establiment ja està tancat a trenc d'alba. A "Impunitat" trobem una interessant disputa entre un novel·lista i un policia sobre la diferència entre la realitat i la ficció. Ho fan a través d'un sorprenent cas, el de "L'habitació tancada", on apareix un cadàver reclòs en un espai tancat inaccessible i obert a diverses hipòtesis, totes d'allò més inversemblants. "Transformació a la ciutat" narra el curiós cas d'un home que va creant i transformant els carrers a mesura que els dibuixa al seu quadern. Finalment, a "Les civilitzacions són mortals" s'explica la desaparició de la societat (persones i carrers) des d'una versió misteriosament apocalíptica on una parella es converteixen en els únics supervivents. Com deia, els dos darrers contes ja els coneixia, "Pedres a la meva teulada" i "El cens total", dos relats que tanquen el present recull (i el meu any literari). Tots dos són extraordinaris i un exemple claríssim de la majestuosa, prolífica i brutal imaginació del mestre de l'Aranyó. 

I fins aquí, les meves 115 lectures del 2019. Esperem igualar o superar la mateixa xifra l'any vinent que comença en unes horetes. No serà fàcil, però bé, tampoc cal preocupar-se massa.

331. Totes les bèsties de càrrega, de Manuel de Pedrolo

Totes les bèsties de càrrega és un  dels llibres de Manuel de Pedrolo que encara no havia llegit. De nou una sorpresa per la qualitat i la duresa del tema, l'estil i l'argument d'una història que barreja la distopia en una versió kafkiana d'una societat casualment massa similar a la que es trobava l'autor el 1965. No he consultat res per la xarxa sobre aquest llibre, per tant la meva reflexió és particular i està allunyada de qualsevol cànon acadèmic. Llegir aquesta història és caure en un entramat aclaparant de burocràcies, angúnies, sensacions d'ofec i d'opressió constant. L'atmosfera de la societat present aniquila qualsevol intent de llibertat individual i la persona es converteix en menys que un simple número. He quedat esgotat de passar pàgines on una gestió burocràtica et porta a una altra, així, sense aturador, i amb la sensació que el protagonista principal està atrapat en un carreró sense sortida. De vegades naveguem per l'absurd, tan absolut  que faria gràcia i tot (si no fos tan trist). La lectura em recorda tant els llibres de Kafka, i coneixent una mica en Pedrolo podria arribar a afirmar que aquest és el propòsit que es va marcar realment l'autor, una distopia kafkiana de ple dret en el marc del present contemporani: el franquisme, els seus còmplices i els seus supervivents que li fan el joc. No serà fins al final que apareix certa resistència, als darrers capítols, encara que molt afeblida pel poder de l'aparat estatal. 

L'estructura del llibre s'inicia amb un ordre peculiar on els capítols s'enumeren correlativament seguint un ordre 0 (1), 1 (2), ... 12 (0) com si el llibre fos un cercle tancat. El darrer capítol versiona el primer, però s'entén que que en darrer terme tots som les víctimes de la nostra pròpia existència. Pedrolo ha creat un llibre que t'ofega i que et cal acabar per sobreviure. Una peça de valor literari bestial, però que cal trobar el moment adequat per a la seva lectura. Dur, però necessari.

327. Cendra per Martina, de Manuel de Pedrolo

Cendra per Martina de Manuel de Pedrolo és una de les habituals peces d'alta literatura del mestre de Tàrrega. Un triangle amorós datat als volts de 1951 a Barcelona i explicat, més aviat versionat, per cada un dels seus vèrtexs. Tot comença quan abans de la Guerra Civil una parella acaba el seu festeig a conseqüència del conflicte bèl·lic. Malgrat les primeres cartes (lletres) entre ells, de sobte es trenca la comunicació i sembla que el noi ha mort al front. La noia refà la seva vida i es casa amb un home (un pocapena) que no estima. Passen els anys i el jove, que no havia mort al front, troba per casualitat a la germana de la noia, la Martina. De seguida s'enamoren i estrenen un festeig d'allò més romàntic. Tot s'espatllarà quan la primera noia (la Júlia) descobrirà el nou xicot de la Martina (l'Adrià) i s'encendrà un joc passional que acabarà com el rosari de l'Aurora. Tot això ho explico pel damunt per si algun dia tinc ganes de recordar de què anava aquest espectacular llibre narrat des de cada una de les perspectives dels protagonistes. L'Adrià, la Júlia i la Martina viuen una història d'amor descrita amb el mestratge de l'autor que fa que cada pàgina sigui extraordinària. No es tracta d'un anar i venir d'accions espectaculars, aquesta és sobretot una novel·la psicològica de primeríssima qualitat. Pedrolo va al detall de les emocions i fa un exhibició de talent que et deixa esmaperdut. Bé, un altre títol del mestre i anar llegint i sumant fins al final. Per cert, el llibre 100 de l'any!

295. Obres púbiques, de Manuel de Pedrolo

Quan em pensava que ja no em podia sorprendre més, el mestre Manuel de Pedrolo em porta a Obres púbiques i llegeixo la primera novel·la eròtica de la meva vida (a part d'alguna coseta de María Jaen recordo), i suposo que també l'última. No perquè no m'hagi agradat, sinó més aviat perquè no es tracta del meu gènere. No obstant, penso que és necessari llegir tot el Pedrolo si ets un bon pedrolista (com intento ser), des del teatre, la poesia, els textos pseudo-teològics, la novel·la negra, la no tan negra i les Obres púbiques. El que més em sorprèn d'aquest llibre és que va ser escrit el 1971 i si et diuen que el van redactar la setmana passada tu t'ho creus sense dubtar. L'autor va ser un autèntic monstre de la literatura que va ser capaç d'escriure de tot i sobre tot, sense límit i sense traumes. Admirable, totalment admirable.

En aquesta història un home arriba a l'estació de tren on l'espera la seva dona per dur-lo a casa. Aquell dia ha rebut un impacte al cap i a conseqüència del cop pateix una estranya amnèsia. D'entrada observa que la voluptuositat de la seva dona presenta canvis sorprenents que desperten en ell desitjos sexuals força implacables. Poc a poc descobreix que totes les dones del poble se li apropen per gaudir de la seva masculinitat (excessiva i insuperable). Allò és un no parar d'escalfors i descàrregues... L'autor deixa anar la seva imaginació i narra escenes eròtiques una darrera l'altra sense problemes. No em puc ni imaginar el lector de l'època llegint aquestes pàgines (i en català) que va proporcionar l'autor del Mecanoscrit del segon origen. 

Sumo el títol 20 del de Tàrrega d'aquest humil recull de ressenyes amb un llibre que no havia llegit mai. Impressionat, la veritat, de l'eclecticisme de l'autor i de la brutal tasca de promoció de la literatura en la nostra llengua. Pedrolo és únic, la seva producció literària és una demostració que si la llengua catalana va sobreviure a anys foscos, no ens hem de preocupar pel futur. Amb el seu exemple, persistirem.

274. Disset contes i una excepció, de Manuel de Pedrolo

Feia massa temps que no llegia un llibre de Pedrolo. He estat llegint de tot darrerament i tenia descuidat al nostre Premi Nobel. Quan vaig veure que es tractava de contes vaig pensar que era compatible amb les lectures que porto aquests dies. Així doncs, som-hi amb la meva particular ressenya del 19è llibre del meu autor de capçalera!
Només llegir el primer conte ja vaig entrar en la dimensió pedroliana i ràpidament vaig començar a sorprendre'm amb una nova dosi d'ironia i crítica social. L'autoritarisme es fa present de seguida amb la caricatura del carceller que viu en connivència amb la injustícia i la fa seva. Una noia doblement detinguda per les forces de l'ordre sense motiu aparent, un presoner que aconsegueix treure la mà a través de la paret de la cel·la i la presència del "bon ciutadà" que és còmplice de les injustícies... tot plegat és un no parar de retrats reals salpebrats amb ironia i un estil propi. Memorable sempre i en tot moment.
He trobat algun conte que voreja l'absurd, altres on realitats superen ficcions, i força imatges d'erotisme suau completen els temes del recull. Potser ha estat el recull on he trobat més escenes pujadetes de to, sense passar-se de cap manera, és clar. Després hi ha els tocs d'humor on s'ataca la hipocresia del capellans (confessors a sou en un bordell), un home que s'enamora d'un embaràs, divorciats que s'autoenganyen mútuament... és un no parar de descobrir episodis genials sorgits de la brutal imaginació de l'autor. Hi ha una història que sembla el guió perfecte d'una pel·lícula del gènere B nord-americana. Em faria gràcia sumar més Pedrolos, mínim assolir la xifra de 30 i així empatar amb en Cussler, el meu ídol de les llargues passejades de l'estiu. Fent recompte observo que tinc 40 llibres de Pedrolo a les meves estanteries. Aviat designaré un espai més digne per a totes elles.

I ho deixo aquí, perquè acabo de saber que ha mort la Laura del Lluís Llach...

251. Tants interlocutors a Bassera, de Manuel de Pedrolo

Un pedrolista com jo no podia fallar a @marcusmorenus i abandonar Tants interlocutors a Bassera de Manuel de Pedrolo a la seva sort. A més, el llibre està prologat per la mateixa Anna Maria Villalonga, que no conec personalment, però és com si la conegués de tota la vida, ja que és un dels referents del pedrolisme a l'actualitat.

Segons l'Anna Maria, "tradicionalment, hi ha cinc novel·les de Manuel de Pedrolo considerades mereixedores de l'ortodòxia del negre". En principi no inclou aquest títol, sinó que l'incorpora al gruix de novel·les que per les seves característiques poden "afegir-se a la llista del crim". Per tant, lluny de discutir res sobre les paraules de la comissària de l'Any Pedrolo, entenc que Tants interlocutors a Bassera és una novel·la social (de les seves) amb tocs de novel·la negra. A més a més, aquest llibre és un exercici estilístic de primera magnitud, perquè realment no saps si estàs llegint teatre o prosa. De fet, això és un text teatral disfressat de novel·la. Com sempre, el mestre de Tàrrega no deixa indiferent, i menys a mi, que el considero una peça cabdal de la meva minsa cultura literària. Llegir un Pedrolo és, com deia en Forrest Gump, com una caixa de bombons, ja que mai saps que aniràs a llegir... És que només amb el títol del llibre l'autor ja et provoca una reacció! Espectacular!

En aquest cas vivim la història d'un home que retorna a Bassera a investigar el seu presumpte origen i troba "interlocutors". Tants "interlocutors" que l'autor s'esplaia transcrivint-los tots des de la perspectiva del protagonista. El jove coneix, descobreix i viu la nova realitat, carregada de personatges, de vides, de misteris i dubtes sense resoldre. En una setmana carregada de feina, les pàgines de la novel·la s'esvaïen maquinals (paraula que sempre m'ha recordat al mestre) i m'apagaven el dia amb sanes vibracions. Habitualment Pedrolo és un autor de re-lectures, però en cas m'estrenava i estic força satisfet.

Resultat del partit:  3 a 0, gols de Pedrolo, Moreno i Villalonga.

217. L'inspector fa tard, de Manuel de Pedrolo

Sóc una persona afortunada que coneix molta gent, alguns d'ells grans lectors com en Jordi Benaiges, el qual em va parlar i portar a l'escola un Pedrolo que jo no havia llegit. Tampoc és tan estrany tenint en compte que l'autor va escriure més de 70 llibres i jo a penes en tinc uns 30. Aquest cop em parlava en Jordi de L'inspector fa tard, una novel·la negra del mestre Pedrolo que ens porta de nou a la Barcelona dels anys 50. Un administratiu d'una gran empresa ha de passar la nit vetllant i protegint la caixa forta de les oficines principals de la seu, quan sobtadament alguna cosa passa i es comet el robatori dels diners. La policia arriba i inicia la investigació de l'afer. L'empleat en qüestió, Claudi Miserachs, comença a ser seguit per uns individus d'estrany origen que no permetran que aquest s'escapoleixi. Tot molt sospitós, ofegant, fosc i esborronador, al més pur estil de la novel·la negra. Un cop més el títol del llibre descriu una mica el desenvolupament de l'argument, no sé si amb alguna intenció pedroliana o senzillament per sumar interès a la narració dels fets. Com sempre els títols d'aquest home aporten tant com els mateixos llibres. Una nova novel·la que sumo al llistat de l'autor de l'Aranyó i que m'ha ajudat a commemorar a la meva meva manera el centenari del seu naixement. Un llibre cada mes de l'any 2018 que han fet possible que les obres de Pedrolo d'aquest recull sumin ja els 17 títols. Per sort, continuaré l'any vinent amb més opcions i amb més sorpreses. 

212. L'interior és al final, de Manuel de Pedrolo

Arriba novembre i entra de ple a les meves lectures un nou exemplar de Manuel de Pedrolo, aquest cop L'interior és al final. Es tracta d'un recull de tres històries curtes que s'inicien amb Història qualsevol, el conte que fa seguiment d'una noia de poble que arriba a Barcelona a servir de minyona. L'autor explica la seva evolució a la ciutat i com acaba convertint-se en una senyora de la capital. La nota curiosa d'aquest primer conte és que l'autor va canviant el nom de la protagonista en cada una de les etapes de la seva vida, de manera que ella esdevé múltiples personatges diferents en el mateix context de la gran ciutat.
El segon conte es titula La vida a les dents i narra la vida del Jaume, un home que des de ben petit condueix la seva vida cap al mal. La història gira al voltant d'un seguit d'episodis de la vida de l'home que acabaran duent-lo a la perdició.
I, finalment, arriba el tercer conte que desvetlla el títol del llibre i que porta per nom Interior, justificant així el que semblava el metafòric títol del present recull. Vinga reflexionar sobre el concepte de la interioritat i la seva posició vital i resulta que senzillament es tractava de la posició del tercer conte, al final. Una parella (tots dos de 47 anys) viuen un moment terrible a causa de la malaltia degenerativa de la dona. Al límit de la situació el marit decideix posar fi a tot plegat. Pensant només en ell, no cau en que la vida de la seva filla adolescent tampoc és gens fàcil. Una reflexió sobre el destí que ens ofereix la vida i la capacitat humana de gestionar-la.
Un nou llibre de Pedrolo que consolida les meves lectures d'un dels millors escriptors en llengua catalana. 

207. Si són roses, floriran, de Manuel de Pedrolo

M'omple l'autoestima haver assolit els 15 primers títols de Manuel de Pedrolo en aquest humil recull de lectures. Si són roses, floriran és un altre exemplar que tinc des de fa 30 anys el qual va ser publicat per Edicions 62 dins de la col·lecció El Cangur. En aquest cas la trama gira al voltant d'un matrimoni qualsevol de l'època de la post-guerra, on les dificultats per sobreviure s'ajunten amb problemes domèstics d'allò més punyents. La primera part de la novel·la està dividida també en dues parts: dos marcs paral·lels amb un fons comú. En un pis d'apartaments, els envans que separen els habitatges són tan prims, que els veïns esdevenen testimonis de tot el que allà s'esdevé. D'aquesta manera els veïns escolten les discussions que el matrimoni protagonista manté a casa seva i el lector rep la informació a partir dels oïdors circumstancials, que alhora fan de comentaristes. Pedrolo, com sempre, busca opcions literàries que sorprenen sense parar. Durant la segona part del llibre l'autor continua amb els seus tripijocs i narra/descriu (o com es pugui catalogar), els pensaments del protagonista, qui, fart del tracte que li dispensa la seva dona, decideix abandonar-la. Línies sense puntuació, arguments barrejats, pensaments desorientats... tota una amalgama d'idees es succeeixen sense solta ni volta al més pur estil faulknerià. Una novel·la que jo titllaria de realista o naturalista a l'extrem, encara que sembli agosarat dir-ho. Realment no recordo les característiques típiques d'aquests corrents, però la realitat del moment desborda el lector, l'arriba a ofegar. Pedrolo t'introdueix en la sordidesa del moment, t'atrapa i et fa sentir partícep dels patiments, les angúnies i les misèries. De nou, quin crack.

204. Un amor fora ciutat, de Manuel de Pedrolo

Que en Pedrolo era un valent, això és indiscutible. Només cal llegir Un amor fora ciutat per entendre com exercia l'escriptor el seu ofici i el seu servei a la comunitat. S'ha de ser realment valent, doncs, per defensar l'homosexualitat el 1959 amb aquesta contundència, essent així absolutament fidel a la seva ideologia com sempre va demostrar. Pedrolo va ser un autèntic creador que escrivia sense problema i que anava buidant el pap sense patir. Aquest home és un referent, una persona avançada al seu temps i un escriptor extraordinari. 

Sobre el llibre que m'ocupa no puc explicar massa l'argument. De fet, passa poca cosa. Aquest és més un llibre de pedagogia de l'època, més o menys encertat, que estudia l'homosexualitat com a opció sexual i identitària. Una dona descobreix que el seu marit es "veu" amb un altre home i enfolleix. La infidelitat li fa mal, però el fet que el marit sigui homosexual li produeix fàstic i repugnància. Ell comença a justificar la seva condició, narrant el seu desenvolupament d'individu sexual des de la infància. En tot moment "justifica", es lamenta, i, fins i tot, es penedeix. La seva racionalitat el porta a visitar un psicoanalista, el qual també troba una diagnosi ben peculiar pel seu "problema". Realment resulta complex viure en un món tan tancat i estructurat on tot allò que surt de la norma és il·lícit. Imagino casos reals de gent que devia patir "lo seu" i valoro amb contundència l'esforç de l'autor per posar sobre la taula un tema tan controvertit en aquell moment. Censurat i castigat pels jutges (he pogut llegir la censura per la xarxa), en Pedrolo no et deixa mai de sorprendre.

190. Elena de segona mà, de Manuel de Pedrolo

Elena de segona mà de Manuel de Pedrolo m'ha acompanyat durant 30 anys, ja que va ser un regal de la meva germana pel meu sant de 1988. Ha passat per les cinc vivendes que he viscut a Tarragona des de llavors i, si haig de ser sincer, no recordava gens l'argument. Un noi de casa bona d'un poble català descobreix que la seva mare té un amant. Aquesta descoberta li produeix un efecte devastador a conseqüència de la seva mentalitat i de la vergonya que això representava a l'època (principis dels 50). El noi de 18 anys decideix abandonar la llar familiar i fuig a una Barcelona pràcticament "en construcció" cap a la modernitat. Allà iniciarà un procés personal que el durà a la indigència i a conèixer la misèria urbana de primera mà. Turmentat pel record de la mare, el protagonista haurà de sobreviure en un món que li és desconegut i haurà d'intentar superar el tràngol emocional. L'estada del protagonista a Barcelona durant aquells quatre mesos està tan "angoixosament" narrada que no saps si realment estàs llegint Kafka o Pedrolo. La lluita contra els prejudicis, la creació d'una personalitat marcada per les normes de la societat, la pèrdua d'allò essencial de l'èsser humà són pilars temàtics fonamentals d'aquesta novel·la que l'autor escriu amb un mestratge extraordinari. El que està clar que cal tenir certes complicitats amb el sistema, malgrat aquest et resulti repulsiu. Les tècniques narratives sorprenents, els diferents punts de vista des de personatges alternatius i l'estructura general de l'obra són un mostra més de la categoria literària de Pedrolo. Resulta que aquesta va ser la primera novel·la del de l'Aranyó... quina entrada al panorama mundial de les lletres més espectacular. Estem davant del nostre Premi Nobel sense cap mena de dubte.

175. Mossegar-se la cua, de Manuel de Pedrolo

Cada cop tinc més clar que Pedrolo és el millor escriptor que he llegit mai en llengua catalana. Amb el Mossegar-se la cua la sensació que tens és que estàs llegint la versió barcelonina d'un dels grans èxits de l'Agatha Christie. El detectiu Jordi Serra és Hercules Poirot i Barcelona és Londres. El cas a resoldre és el típic cas que la reina del misteri et presenta en algun dels seus llibres. Una agència de detectius rep un peculiar encàrrec: investigar com és possible que el Sr. Jordana, el client, estigui burocràticament mort. Les primeres pesquisses els porten a enllaçar el cas amb un segrest que va tenir lloc vuit mesos enrere. El client, donant mostres de sorpresa i incredulitat, prefereix deixar el tema i demana al detectiu que no continuï en la seva investigació. No obstant, aquest no ho fa, potser portat per la intriga de tot plegat. Les indagacions els duen a descobrir que hi ha dos cadàvers enlloc d'un, i que res encaixa de forma coherent en el trencaclosques. Poc a poc es va clarificant la situació i el lector passa pàgines com un esperitat per saber com continua la cosa. Excepcional. Una història que si la signa un autor nord-americà o britànic ja seria una pel·lícula de renom. L'autor de l'Aranyó és tan eclèctic que mai saps el que et trobes i en aquest llibre s'arriba a gaudir totalment amb una història de misteri inoblidable. No m'estranya que la comissària de l'Any Pedrolo 2018, l'Anna Villalonga, recomani aquest exemplar per començar amb el mestre. Per altra banda, em fa gràcia dir que durant aquesta lectura he tingut algun record llunyà de l'argument  (que em sonava tot, vaja).

166. Detall d'una acció rutinària, de Manuel de Pedrolo

Dedicat a la lectura en quasi tots els meus moments d'oci puc anar augmentant els títols llegits a un ritme frenètic. Lectures tranquil·les que ocupen hores de terrassa i d'espera en benefici de la salut de Yasmine. I és que de fet, llegir i passejar la gossa són els únics plaers actuals que gaudeixo feliç i en pau. Així doncs, sumem un nou llibre de Manuel de Pedrolo: Detall d'una acció rutinària. Realment he arribat a la conclusió que el de l'Aranyó no és només un autor prolífic per la quantitat de material escrit, sinó que també ho és també per la diversitat tan gran de gèneres que va conrear. Aquest llibre és absolutament inclassificable, ja que no deixa de ser una suma d'informes militars encadenats que van narrant uns fets policials. Original a més no poder, mai havia llegit un llibre escrit d'aquesta manera. Em vaig enganxar de seguida, ja que lluny de fer-se'm pesat, he trobat la lectura àgil i dinàmica. Reflexions a part em mereixen l'argument que es pot extreure de tots aquest informes. La policia política i militar d'un estat dictatorial assegura el compliment d'un reglament que s'ha de seguir de forma estricta. Els informes presentats revelen tota la xarxa i la infraestructura policial vigent i la seva funcionalitat. A partir d'una suposada reunió il·legal de quatre dones i les sospites que aquest fet comporta, l'aparell d'investigació inicia el seu procediment habitual. El procés exigeix resultats immediats i els escorcolls, detencions, sentències i ajusticiats s'esdevenen en un tres i no res. La maquinària ben engreixada del sistema no permetrà que ningú s'escapi del jou de la llei. Quina barbaritat de llibre i quina denúncia més contundent sobre la manca de llibertat dels pobles oprimits. Pedrolo no només es fa estimar, Pedrolo et sorprèn i t'il·lumina amb llibres com Detall d'una acció rutinària.

163. Trajecte final, de Manuel de Pedrolo

Acabo un atapeïdissim mes de maig amb la lectura del Trajecte final de Manuel de Pedrolo. Al tractar-se d'un recull de contes l'he anat assaborint a pedaços, conte a conte, durant tot el mes, sense massa pressió i alternant-lo amb les meves altres lectures. Algú ha afirmat que ens trobem davant "del recull de contes de ciència ficció per excel·lència" del mestre Pedrolo. Abans de llegir res més del que s'ha escrit sobre aquest llibre, jo ja tenia molt clar que l'existencialisme és l'eix vertebrador de tot plegat. He passat una bona estona pensant sobre el títol, com cal fer sempre amb els llibres de Pedrolo i he arribat a la humil conclusió que el trajecte final és aquell que ineludiblement fem totes les persones quan ens encaminem cap a la mort. Val a dir que he anat anotant les meves apreciacions de cada un dels set contes del recull, ja que òbviament cada un d'ells és una novel·la en potència. Bàsicament he llegit sobre la reencarnació, les realitats paral·leles, els canvis de rumb de les vides, l'aparença humana, la supervivència, el canvi d'identitat, el viatge en el temps, la regressió vital, entre d'altres sub-temes on el misteri de l'existència humana és clar protagonista. La imaginació desbordada de Pedrolo es posa de manifest un altre cop creant històries que provoquen la reflexió al màxim. Es podria fer un debat particular de cada un dels contes d'aquest recull, n'estic plenament convençut. Aquest és un llibre que acumula una quantitat tan gran de material temàtic que sorprèn que ho pugui fer en un espai tan petit com un recull de contes. Fa temps que dic que Pedrolo va ser un geni que si hagués nascut a Anglaterra o als Estats Units, ja seria premi Nobel o un dels millors guionistes de Hollywood. Probablement el darrer conte del recull, La Regressió, devia estar inspirat en el conegut conte del mític Francis Scott Fitzgerald, El curiós cas de Benjamin Button. No dubto que el català devia conèixer el conte del nord-americà, i, per sort per nosaltres, en va fer una adaptació absolutament brillant. Tant brillant com el mateix Manuel de Pedrolo.

157. Es vessa una sang fàcil, de Manuel de Pedrolo

Es vessa una sang fàcil ha estat el magnífic llibre de Sant Jordi que m'ha regalat la Sònia enguany (encertadíssim i amb moltes ganes de llegir-lo de seguida). Per a mi, en Pedrolo em resulta fascinant des del primer moment, quan intentes desxifrar el títol i ja et toca pensar a les primeres de canvi. Els títols dels seus llibres són una passada, misteris en ells mateixos!  La veritat és que no m'he pogut aguantar i ja m'he avançat al Pedrolo del mes de maig. Aquest no és un llibre llarg, ni molt menys. El millor és haver entrat al nucli dur de la novel·la negra "catalana" i en català, realment seria com una entrada triomfal a aquest estil literari de la mà del mestre. Hi havia moments tan realistes que em pensava que estava a Viena i m'imaginava l'acció en blanc i negre. Aquest és un llibre escrit el 1952 que et transporta realment a les pel·lícules del cinema més negre nord-americà. Quatre delinqüents roben un banc i decideixen separar-se per tornar-se a trobar després del cop. Un d'ells no es presenta i els altres tres van a per ell. La persecució quasi arriba a completar-se, però a partir d'aquell moment comença a vessar-se una sang fàcil...  El més destacat són les interpel·lacions en cursiva que van sorgint entre el text: els pensaments dels diferents personatges, tal com ragen i sense normes ortogràfiques. La contraportada diu que en aquest llibre el lector hi trobarà els millors ingredients del gènere negre. Doncs perfecte, un exemple més de l'eclecticisme de l'autor i a seguir sumant. Gràcies Sònia pel teu grandíssim regal de Sant Jordi.

154. Acte de violència, de Manuel de Pedrolo

I vinga amb en Pedrolo! Un llibre al mes per tal de celebrar com cal i com es mereix el seu centenari. Què menys per al millor dels nostres! Va, anem al tema. Emmarcat en tres jornades de desobediència civil massiva, Acte de Violència és un compendi de fets, vivències i sensacions apte per a llegir avui. Si pots llegir La guerra dels mons i creure't a Orson Wells, pots agafar Pedrolo i creure't que estàs llegint al diari uns fets que s'esdevenen en aquest precís moment. La ciutadania es revolta pacíficament i atura la ciutat en senyal de protesta en contra de la política autoritària del Jutge Domina. Herois, valents, compromesos, pacífics, fidels a les seves arrels, en definitiva, vius! I la gent ho fa quedant-se a casa. Els primers en descobrir la realitat del dia són dos estudiants que es troben sense escola i, a continuació, dos empresaris que es troben sense treballadors. La força opressora en forma d'unitats de xoc entra de seguida en acció i comença a actuar amb total impunitat, perseguint a trets als vaguistes i, fins i tot, assassinant a sang freda a aquells que s'hi resisteixen. Els episodis dels tres dies es van succeint i les sensacions són tan vives que semblen basades en fets reals. I al final, l'acte de violència, el cop d'efecte... Impressionant. Podria destacar multitud de sentències i cites d'aquest llibre, totes dotades d'una significació tan peculiar que casualment i sospitosa em recorda el nostre tarannà català. Fins i tot m'he sorprès tant, que he llegit característiques sociològiques de la nostra gent calcades a les actuals, però escrites el 1961. En definitiva, un altre exemplar d'en Pedrolo que enllesteixo enguany i que va sumant granets de sorra en les meves lectures durant la celebració del seu centenari.

147. Múltiples notícies de l'Edèn, de Manuel de Pedrolo

Una de les poques (poquíssimes) parts positives de la parada obligatòria que representa la malaltia de la Yasmine és que tenim temps per estar a casa. Òbviament vull dir que a penes sortim per a res, màxim baixar la gossa i comprar subministres alimentaris. Per aquest motiu, la lectura s'ha convertit en un dels passatemps més factibles per a nosaltres. Múltiples notícies de l'Edèn, de Manuel de Pedrolo ha estat l'exemplar escollit aquest mes de març per seguir commemorant l'Any Pedrolo en tota la seva dignitat. De nou l'autor mostra la seva vena creativa i ens desplaça a les beceroles de la humanitat, esdevenint cronista de la creació de l'ésser humà. Per aquest motiu es centra en un personatge ben peculiar, Lilith, la que segons ens diu la "tradició" fou la primera dona d'Adam. Déu, en la seva infinita sapiència, considera que cal una altra dona que "ajudi" la primera en la difícil tasca de la procreació humana. Per aquest motiu crearà Eva de la costella d'Adam i això es convertirà en la perdició del pobre home. Aquesta i d'altres teories configuraran un compendi teològic marca de la casa de l'autor de Tàrrega. La veritat és que està tan ben escrit tot plegat, que no saps si estàs llegint un text real o un sorgit de la més profunda de les imaginacions pedrolonianes. El compilador del text va trobant per casualitat fragments perduts que van construint un compendi teològic complet. El cronista descriu diverses teories sobre el conflicte entre Lilith i Eva com a precursores del model femení humà i les veritables intencions de la divinitat en el moment de la creació. La veritat és que és tot tan flipant que davant del resultat obtingut només et pots treure el barret. Com podia ser Pedrolo tan extraordinari? Això és com quan veus un humorista i et fa dues-centes imitacions perfectes. Em passa el mateix amb Pedrolo. A mesura que vas llegint els seus llibres, vas entenent millor el fet que se'l consideri un dels escriptors més prolífics de la nostra llengua. Cada llibre és un misteri.

144. S'han deixat les claus sota l'estora, de Manuel de Pedrolo

Has de ser un fanàtic de Pedrolo (i dels bons) per llegir aquest experiment literari del tot increïble i sortir ben parat. Em sembla que un bon dia pel matí el geni va pensar que calia parir una criatura del no-res i es va dedicar a escriure S'han deixat les claus sota l'estora. Altrament podria pensar que Pedrolo es va "fer un Faulkner", va decidir trencar el motlle convencional i va escriure la preqüela de Pulp Fiction una bona pila de decennis abans de la pel·li del Tarantino. D'entrada ja t'avisa que el text sorgeix d'una troballa estranya: unes veus pre-gravades en unes cintes de cassets recentment comprades. D'origen desconegut, les veus relaten una història que no saps com agafar-la. De la coherència argumental a la més absoluta de les incoherències. Probablement la lògica sortiria de de-construir el text minuciosament, peça a peça i intentar, tot recol·locant aquestes peces, descobrir qui és qui i perquè fan el que fan els diferents personatges. Alguna cosa he anat captant i, ben segur, tot deu acabar tenint una coherència. El joc consistiria en començar de nou, potser pel final o pel mig, i anar recuperant l'ordre perdut. Com a bon pedrolista, estic satisfet de la lectura, encara que no he entès massa cosa. Caldria agafar el text, portar-lo al laboratori, armar-se de valor i començar a disseccionar. En un altre moment de la meva vida ho hauria fet, però ara, em quedaré amb les ganes. Demà buscaré un altre Pedrolo per seguir fent els honors de l'Any Pedrolo i santes pasqües. Realment aquest llibre m'ha recordat el primer cop que vaig veure Pulp Fiction i no vaig entendre res. Més tard, vaig arribar a al·lucinar amb la pel·li, un fet que demostra que hi ha coses, com la Tònica, que necessiten un parell de tasts.