450. Recursos inhumanos, de Pierre Lemaitre

Alain Delambre té 57 anys i està a l'atur després d'haver estat durant anys director de recursos humans d'una empresa. L'home està desesperat i la seva vida de burgés s'ensorra cada dia que passa. Es tracta d'un home normal, pare de família, acabant de pagar una hipoteca i amb una certa estabilitat matrimonial malgrat la situació que li toca viure. Desesperat, decideix respondre a una peculiar oferta de treball que traspassa el llindar de l'ètica professional. 

El concepte és avaluar una sèrie de directius sota la pressió que patirien si fossin víctimes d'un segrest. Alain, desconcertat, però més desesperat que mai, necessita diners per prepara com sigui la nova feina, i més encara quan ell formarà part d'un equip d'avaluadors que també seran avaluats. Només un d'ells aconseguirà la plaça de nou cap de recursos humans. La seva vida familiar es veu del tot trastocada, perquè Alain s'ho jugarà a una última carta. 

Recursos inhumanos és una novel·la de Pierre Lemaitre i mai es pot fer una ressenya sense cometre un espoiler dels grossos. Només es pot dir que en el cas de l'autor francès mai pots estar segur que controles l'argument, perquè sempre és l'argument el que et controla a tu. De nou, una cosa és el que sembla i una altra el que realment està passant. I encara més quan el personatge principal no té res a veure i l'estil de l'escriptor és anar traient cartes amagades tota l'estona. Bé, una història que s'ha portat a una sèrie de Netflix, però que he volgut llegir primer perquè és una llàstima perdre's una novel·la de Lemaitre. Estic plenament satisfet de la lectura, una llarga novel·la de més de 400 pàgines, però que he estat capaç de llegir abans d'acabar el 2020 malgrat la quantitat de possibilitats que estic movent aquests dies.

423. La tercera virgen, de Fred Vargas

 La tercera virgen, de Fred Vargas és un exemplar de caça major de prop de 500 pàgines que m'ha agafat en un moment de moltíssima feina laboral. No obstant, he reeixit amb certa celeritat la seva lectura i puc sumar un nou títol de l'escriptora francesa. Aquest cop l'inspector Adamsberg ha d'investigar un estrany cas d'exhumació de cadàvers de dones verges. El que no sembla que tingui cap sentit el porta a un parell de cementiris de la Normandia, on descobreix també les misterioses morts de dos cérvols de la muntanya, amb l'afegit que els animals han estat salvatgement mutilats amb l'extracció del seu cor. Els habitants de la zona es fan creus i es posen en contacte amb l'inspector de Paris, que troba un nexe entre tot plegat. El lector comença a seguir el pas del policia i forma part de la seva investigació, cercant sospitosos i sorprenent-se del desenvolupament dels fets. L'enemic a batre és "L'Ombra", un personatge que sembla que es dedica a preparar un elixir de vida eterna amb ingredients d'allò més especials. La lluita amb la realitat i el sobrenatural es posa de manifest al més pur estil Conan Doyle i Adamsberg rebutja d'entrada qualsevol mística o versió llegendària dels fets. El llibre es llegeix bastant ràpid, hi ha moments que desconeixes les pàgines que has llegit d'una tirada, ja que entra molt bé i vas fent sense pausa. A efectes de gust, tampoc m'ha agradat en especial malgrat les crítiques tan positives que he vist. A mi m'ha agradat, tot està bastant ben construït, però he trobat moments que hi havia massa casualitats. Reconec que m'he deixat dur per l'estratègia de l'autora i desconeixia totalment com podia acabar la novel·la, un aspecte que trobo fantàstic, perquè et manté fidel a la lectura i amb l'expectativa fins al final. Bé, sumem!

409. Vestido de novia, de Pierre Lemaitre

Definitivament en Pierre Lemaitre és un dels millors escriptors actuals per passar una estona brutal. Una noia perd el cap, la seva memòria és un desastre, no recorda què ha fet, què li està rodant pels pensaments... En una situació d'extrema ansietat, comença a anotar el seu dia a dia a la seva llibreta, però malgrat això la seva quotidianitat de burgesa perfecta s'està desmoronant. No hi ha cap causa aparent a part d'un problema mental, ja que fins i tot està presumptament assassinant persones que l'envolten. Però, què o qui pot estar causant aquest ensorrament personal? Cal llegir el llibre i gaudir de cada pàgina. Em passa sovint quan explico un llibre del Lemaitre que no puc descriure els fets de l'argument per no espoilejar qui pugui llegir aquestes lletres. Els girs, la velocitat dels esdeveniments, l'angoixa absoluta dels personatges, l'evolució de l'argument... tot és fascinant. A tall d'exemple, diré que res és el que sembla, que la societat del segle XXI pertany a l'era tecnològica i que res és impossible a l'hora d'entrar a la vida d'una persona. A partir d'aquí un expert informàtic amb perfil de psicòpata podria fer molt de mal. I així vas llegint i flipant, sense poder descansar, perquè a diferència de l'anterior que he llegit d'ell, aquest s'apropa més a l'estil de la tetralogia del Verhoeven. Realment estic tan sorprès que quasi segur algun dia retornaré i llegiré de nou aquestes novel·les. Resulta una lectura gratificant i d'aquelles que enganxen, un concepte tan buscat darrerament. Com he llegit per alguna, val la pena que ningú t'expliqui de què va aquest llibre, perquè l'oportunitat de descobrir-lo per tu mateix no té preu.

407. Ens veurem allà dalt, de Pierre Lemaitre

Ens veurem allà dalt de Pierre Lemaitre és una novel·la consistent, potent, d'aquelles d'estiu. Necessites temps per pair una història que comença durant la primera guerra mundial al camp de batalla i que conclourà tres anys després. Un tinent de l'exèrcit francès desitjós d'honors encoratja els seus soldats a una última batalla contra els alemanys. Per tal d'enaltir els seus homes matarà els dos que han avançat la lluita, de manera que provoca cert fulgor en els ànims francesos. Vol el destí que el protagonista de la novel·la sigui testimoni d'aquest afer, encara que no en sortirà precisament ben parat. Enterrat a causa d'un bombardeig d'obusos, un company el desenterrarà, salvant-li la vida. El segon soldat rebrà l'impacte de foc enemic i perdrà part de la cara per la banda inferior. Sobreviuran tots dos, convertint-se així en els principals personatges del desenvolupament de la història conjuntament amb el tinent. L'argument gira al voltant de les conseqüències de la guerra i de com afronta cadascú el destí que la vida els ha assignat. La sensació de culpa, la misèria  humana del tinent, l'ànim de venjança, la societat desfeta malgrat la victòria sobre els alemanys, el París dels anys 20, ... un marc espectacularment incomparable on té lloc realment el gruix de la novel·la. Els joves soldats han de sobreviure en un món complicat de post-guerra i cal innovar. El problema és que serà el soldat que ha perdut la cara qui prendrà les regnes de la seva venjança contra la seva família, el seu país i el món, una lluita de l'ètica contra la realitat. La víctima esdevindrà botxí moral, ja que serà ell el gran estafador, l'home que vendrà monuments als caiguts que seran pagats per l'estat i pel mateix poble pagar les seves culpes. Pagar la meva consciència i estar salvat, però sense comptar que aquell a qui vols expiar t'està contraatacant encara amb més contundència. Sense paraules. Una novel·la que se'm va fer llarga, perquè ho és, però també per la densitat del tema que carrega.

334. El hombre de los círculos azules, de Fred Vargas

Després de llegir El hombre de los círculos azules de Fred Vargas he hagut de pensar una força estona si m'havia agradat, si l'havia entès i si tenia ganes de llegir algun llibre més de l'escriptora francesa. Entendre'l sí, encara que l'argument és excepcionalment embolicat i sovint havia de tirar de memòria. Un home es dedica a dibuixar cercles blaus amb guix que va repartint pels carrers de París. Cada cercle inclou un objecte sorprenent al seu interior, cada cop una mica més "preocupant" que l'anterior: des d'una senzilla cadira (o alguna cosa similar), a un gat mort i, finalment, una sèrie de cadàvers de forma correlativa. L'inspector encarregat del cas és un tal Adamsberg, un home especial (per allò de tenir una personalitat determinada) i carregat de fantasmes mentals (normal en aquest estil de novel·les, vaja). Com sempre les pistes i els detalls es succeeixen i arriben a una resolució bastant insòlita. Aquí entrem en la qüestió sobre si m'ha agradat la novel·la... doncs crec que no massa, la veritat. Potser tenia les expectatives molt altes i la novel·la no les ha assolit gaire. Sobre si seguiré llegint aquesta escriptora, crec que sí ho faré, encara que la cotització ha baixat una mica. Precisament avui he comprat un altre títol (que casualment ja tenia) i ara quedarà allà esperant. Començo la darrera part de l'any amb les vacances de Nadal i amb algunes lectures sensacionals esperant a la tauleta. Som-hi!

305. El doble secret de la família Lessage, de Sandrine Destombes

Avui no tinc gaire ganes d'escriure la meva opinió sobre aquest llibre. No perquè no m'hagi agradat, sinó perquè senzillament no tinc ganes. Copio la piulada que he penjat, així guanyo cert espai: "El doble secret de la família Lessage de la francesa Sandrine Destombes @s_destombes, traduït per Maria Cirera i publicat per Rosa dels Vents @magradallegir, és un thriller molt aconsellable si t'agrada la novel·la negra actual. Llegit sota l'influx de les aromes del #Priorat🍇".

Doncs això, una misteriosa desaparició de dos nens d'un poble francès que mai va poder-se aclarir i que just una setmana de prescriure el cas retorna a l'actualitat. Tampoc és qüestió de fotre espoilers un darrere l'altre ara... Bé, una novel·la àgil, bastant dinàmica i que va sorprenent. No seria una història explosiva, però certament et manté atent a la trama i vas passant pàgines amb certa inquietud. En aquest cas em trobo que mencionar alguna cosa és perillós si no has llegit el llibre. Bàsicament sí que pot dir-se que el cas original es va esdevenir 30 anys enrere i que l'inspector del moment i el nou actual sumen esforços per tal d'aclarir les noves misterioses desaparicions de nens. Sembla que el cas es repeteix i, per tant, els paràmetres del cas es tornen a copiar. Com deia, força recomanable per passar una bona estona. 

286. Camille, de Pierre Lemaitre

Arriba un moment que les novel·les de Lemaitre s'acaben semblant entre elles a causa del girs inesperats que ja no són tan inesperats. Vas llegint  Camille de Pierre Lemaitre pensant que seguint la lògica habitual, aquest cop la víctima ha de ser el mateix Camille. Per tant, arribes a la meitat de la novel·la amb les expectatives ben altes i les hipòtesis al peu del canó. 

En un atracament amb molta violència a una joieria de París una dona (la parella de l'investigador) és brutalment colpejada, fins pràcticament matar-la. En Camille fa tots els possibles per portar el cas ell en persona, malgrat la sorpresa que això causa a la Prefectura, ja que el comandant pertany a homicidis i no a robatoris. Un home intenta matar la supervivent en l'hospital on es recupera miraculosament de l'assalt. El sospitós de tot plegat és un antic delinqüent amb molts precedents policials i que sembla que ha tornat fort. Camille es salta tots els procediments policials per tal d'atrapar el lladre i assaltant de la seva promesa. La particular manera de fer i la situació personal i psicològica del comandant marcaran de ple la seva actuació. 

La novel·la està dividida en tres parts, una per cada dia que transcorre en el desenvolupament dels esdeveniments. I... a partir d'aquí ja no es pot dir res més, perquè en les novel·les d'en Lemaitre és molt fàcil caure en el parany de l'espoilerisme. He llegit aquest exemplar de l'autor francès en anglès i reflexionat en català. Un llibre magnífic que posa l'autor francès al capdamunt dels meus preferits en aquest moment. 

254. Alex, de Pierre Lemaitre

La lectura d'Alex de Pierre Lemaitre és una experiència vital des del punt de vista literari. Aquesta novel·la em va arribar de la mà de la Noèlia del Club de Lectura de l'escola, després de llegir el primer i el tercer número de la tetralogia. Ha estat una lectura que he compartit en el temps amb la meva companya i amiga de Dominiques Meritxell, de manera que ens hem anat divertint parlant sobre l'argument i les sensacions que anàvem desprenent. Aquest és un llibre ideal per a compartir en un Club de Lectura, ja que els ingredients que el conformen són diversos i espectaculars. 

Alex de Pierre Lemaitre m'ha agradat molt perquè, entre d'altres coses,  ha aconseguit que tingués més ganes de llegir que de mirar el mòbil (gràcies!). Per tant, és una història poderosa que t'atrapa sense cap tipus de dubte. Especialment dinàmica i àgil, els fets s'esdevenen de forma trepidant (vaja, que és una d'aquelles novel·les que et fan passar les pàgines sigui l'hora que sigui). M'encanten aquestes novel·les i sovint les trobo a faltar. 

Alex és una noia estranya que no saps mai per on et sortirà. En Camille Verhoeven és un home que arriba després de la desgràcia viscuda a Irene. Les morts són els danys col·laterals d'una història misteriosa, enigmàtica i sorprenent. L'evolució de la trama és l'evolució dels sentiments interns d'en Camille... tot plegat és una amalgama de vivències que fan vibrar els sentits del lector. Contínuament et vas sorprenent pels famosos girs argumentals que en Lemaitre practica, sense previ avís i que fan tan interessant la novel·la. Opinar massa pot espatllar els misteris i prefereixo no dir res més. Només puc dir que ell investiga i ella és víctima, o assassina, o botxí, o innocent, o culpable... Fins a la darrera línia de la novel·la no saps quina conclusió has de treure...

248. Irène, de Pierre Lemaitre

Impactant.
Sorprenent.
Inoblidable. 

Després de la lectura d'Irène de Pierre Lemaitre només et pots quedar sense paraules, agafar aire i agrair al destí (o a la persona que te l'hagi recomanat- Gràcies Noèlia) haver llegit aquesta espectacular història. La idea seria no explicar o comentar massa l'argument, ja que tot seria un spoiler de màxima potència. Per tant, poca cosa poc dir-se quan estàs enganxat a un llibre sense poder fer altra cosa que llegir i amb l'únic objectiu d'arribar fins al final. Ni de lluny pots viure aquesta sensació amb els altres llibres que et cauen a les mans. Tot comença escabrós i sanguinari, es va tranquil·litzant una mica el tema i de cop t'adones que la trama t'ha atrapat fins al moll de l'os. 

Qui és el Novel·lista/assassí que porta a la realitat els crims que la ficció ha relatat al llarg dels temps? 

No res, val la pena llegir el llibre.

Una novel·la ideal pel Club de Lectura de Dominiques de Tarragona, ja que aporta aquella dosi de lectura atractiva que pot arribar a tots els públics. Vaig intentar llegir-lo per internet, però vaig ser incapaç (Gràcies Miquel per prestar-me el teu exemplar). Per altra banda, resulta estrany i curiós que jo comencés pel tercer llibre i ara continuï pel primer de la tetralogia. Un desastre argumental, però que supero amb elegància després d'al·lucinar igualment amb la primera entrega. 

Òbviament ara aniré pel segon com un esperitat. 

220. Rosy & John, de Pierre Lemaitre

Gràcies, un cop més, a la recomanació de la Noèlia Sergio, mare col·laboradora del Club de Lectura de Dominiques, va arribar a les meves mans Rosy & John (Un caso del comandante Camille Verhoeven 3) de Pierre Lemaitre. Ella va recomanar Irene, el primer llibre de la sèrie, però bé, un està sempre susceptible al fet d'aconseguir els exemplars poc a poc. La lectura d'aquest llibre ha estat un encert des del primer moment, ja que es tracta d'una d'aquelles novel·les que si la comences no pots deixar de llegir fins acabar-la. Un home comet un acte similar a un atac terrorista en forma d'atemptat amb bomba al centre de París. Immediatament s'entrega a la policia i comença el joc. Una partida apassionant entre el responsable de l'atac i el comandant Camille Verhoeven. Set bombes distribuïdes per la ciutat de la llum que aniran esclatant una per dia si no s'allibera la seva mare de la presó. El lector queda realment atrapat per la peculiar manera de reaccionar del responsable, ja que no saps si és un beneit o un mestre capaç d'enganyar al més llest. En Verhoeven és el típic inspector espavilat que veu més enllà de la superfície, amb la peculiaritat que només mesura 1 metre i 45 centímetres. Resulta curiós que es plantegi el tema de l'alçada personal com a una de les característiques del personatge principal. Suposo que tot suma per dotar de més originalitat la narració. El millor de tot és que m'han quedat ganes de més llibres d'aquest autor, especialment els episodis 1 i 2. Els buscaré i seguirem caminant per l'entretinguda ruta de la novel·la negra europea.

211. La verdad sobre el caso Harry Quebert, de Joël Dicker

La verdad sobre el caso Harry Quebert, de Joël Dicker, ha estat una lectura extraordinària. Val a dir que vaig començar aquest llibre en plan tranquil, sense saber que estava davant d'una peça de caça major. Hi vaig arribar, de nou, via Noèlia Sergio, la mare de l'escola que més ha aportat de moment al Club de Lectura de Dominiques. M'agrada seguir consells i suggeriments, és una debilitat. Ella va recomanar El llibre dels Baltimore, però jo vaig aconseguir aquest altre exemplar de segona mà el mes passat. Va ser començar i deixar-se dur per la sorpresa. Puc dir que que aquesta història (com a concepte) no l'havia llegit abans, de manera que el concepte d'originalitat estructural i argumental és obvi. 

Una noia de 15 anys i un jove de 34 viuen una peculiar història d'amor. Personatges i històries entrellaçades s'esdevenen una darrera l'altra, creant una teranyina que cal anar desllorigant. L'assassinat de la noia trenta-tres anys enrere sembla ser el crim perfecte. De cop i volta apareix el cadàver al jardí d'en Harry Quebert i el seu millor amic, l'escriptor Marcus Goldman, inicia la recerca del veritable culpable. Es tracta d'anar fent, descobrint les diferents opcions que genera la investigació. 

M'ha agradat molt també els consells que aporta el llibre sobre el fet d'escriure i ser escriptor. Sembla com si l'autor se les apliqués a ell mateix i aconseguís arrodonir un text fet a la mesura de l'excel·lència. 

Per altra banda romanc expectant la sèrie televisiva que sembla que s'estrenarà ben aviat a casa nostra.

203. Más allá, a la derecha, de Fred Vargas

Más allá, a la derecha, és la primera novel·la que llegeixo de Fred Vargas, una autora que fa anys que volta pel món (aquest exemplar va ser escrit a finals del segle passat), però que se n'està parlant molt darrerament. La història pertany al gènere policíac on el protagonista principal és una espècie de membre del ministeri de l'interior francès que ja no treballa per aquest estament. No sé si la resta de novel·les tenen el mateix marc comú, però en aquest cas, l'home investiga per lliure acompanyat d'un parell de companys d'allò més peculiars. Tot comença quan l'individu en qüestió es troba un os de peu de dona en un arbre de París. El pitjor del cas és que a més a més l'os pertany a una cagarada d'un gos. L'inici és bastant sorprenent, ja que de la cagarada a l'os, acabarem viatjant al nord de França i coneixerem el propietari de l'animaló. Em deia la persona que em va recomanar Fred Vargas que aquesta escriptora era molt original i no puc negar que aquest fet és del tot cert. La investigació segueix el curs normal un cop es crea la xarxa de sospitosos, però d'entrada, la cosa és absolutament sorprenent. He gaudit d'una lectura àgil, senzilla i amena. El final bastant sorprenent també m'ha agradat. Valoro molt positivament el fet de llegir alguna cosa diferent. De vegades estava massa encasellat amb els típics tòpics i ara anava una mica perdut. Tinc un altre exemplar que aviat caurà, per tant, una bona lectura de setembre quan la feina m'apreta i el temps és molt justet.

132. Sembla mentida!, de Yak Rivais

És bonic compartir lectura amb en Jan Pol, i més, si es tracta dels minuts abans d'anar a dormir. El llibre que hem escollit és  Sembla mentida! de Yak Rivais, un prolífic autor francès de llibres juvenils força conegut a França. Realment podem fer una doble crítica o valoració: per una part en Jan Pol ha sortit content (i prou) i jo, per tant, també, encara que ho puc matisar tot una mica més. Ara bé, el llibre és un recull de contes sobre nens i nenes, alguns més divertits que altres, però que en cap cas et deixen indiferent. Els súper poders d'aquests nens són d'allò més simpàtics: volar, fer forats, fer caure arbres, caminar per sota l'aigua, menjar llibres, estar en dos llocs al mateix temps... He investigat una mica i he vist que l'autor és mestre i treballa a partir de les seves pròpies experiències. És una gran idea, ja que aquests anys meus com a mestre m'han servit per conviure al màxim amb la potentíssima imaginació dels meus alumnes. Realment si jo recollís les increïbles idees que m'han arribat a l'escola, podria publicar també un fantàstic llibre de contes infantils. En definitiva, penso que ho hem passat molt bé i espero ben aviat trobar un altre llibre per llegir amb el nen.

124. The Little Prince, d'Antoine Saint-Exupéry

La primera impressió després de re-llegir The Little Prince tants i tants anys després, és que estem davant d'una peça artística i literària d'absolut primer nivell. No recordava massa l'argument i em sembla molt necessari per a la meva formació acadèmica personal no abandonar els clàssics en una estanteria perduda. El mite de que aquesta obra és un llibre per a nens ha de caure definitivament del meu imaginari, ja que no tinc cap dubte que això és literatura en estat pur. Molts adults deixarien de llegir aquesta meravella amb el fals propòsit de creure que es tracta d'un llibre infantil. Caldria dedicar hores d'estudi per poder treballar cada un dels aspectes que menciona clarament o de forma al·legòrica aquesta novel·leta. El millor de tot ha estat el meu personal ús d'aquesta lectura: revisió d'un clàssic, record nostàlgic del meu exemplar en paper, pràctica de l'anglès i necessitat d'ocupar un temps d'espera hospitalari. El meu ànim no desborda felicitat mentre la Yasmine estigui patint una continuada febre alta sense causa aparent i d'origen desconegut. Les hores d'espera es fan més lleugeres amb la companyia d'una bona lectura. Aquest ha estat el cas: una lectura de batalla a Joan XXIII. La conclusió és òbvia: The Little Prince és un magnífic llibre de "manteniment intel·lectual" que cal anar revisant per sempre més. 

70. La Mujer de la Libreta Roja, d'Antoine Laurain

Una història que va de menys a més, La Mujer de la Libreta Roja de l'autor francès Antoine Laurain és una novel·la força original. No m'ha agradat massa l'estil irrespectuós amb la puntuació "oficial", però els capítols curts dinamitzen bastant la lectura. Quan l'Albert Vilaró em va dir que aquesta novel·la ens la traurien de les mans en el projecte de Les Mil Lectures de l'escola, no em pensava que podria estar tan d'acord. És una història molt recomanable, de toc sensual, misteriós i que et deixa amb un bon sabor de boca. Ubicada a París, el protagonista de la novel·la segueix el rastre d'una bossa aparentment perduda després d'un atracament. Ell, portat per una sorprenent intuïció, decideix trobar la manera de retornar la bossa a la seva legítima propietària. Descobreix en el seu interior una llibreta vermella, l'essència de la persona de la qual acabarà del tot encisat (això em fa pensar en el risc d'anar deixant rastre escrit d'allò que un pensa). Fascinant enamorament que el durà a dubtar de la seva moralitat i que clourà de forma "elegant" abandonant en el clímax de la recerca. Serà la filla la que donarà el toc definitiu, promovent l'encontre final (de vegades un copet de mà sempre va bé). Un molt bon exercici de reflexió moral que m'ha dut a passar les pàgines com un esperitat. Tercera lectura completada d'aquest llibre en el joc de l'escola i que demà mateix passaré a la Mercè Font, mare del Francesc Xavier, Josep Ignasi i Lluís Arnau Piñol (la dona del Ramon vaja).

46. La Conspiración del Mal, Los Misterios de Osiris 2, de Christian Jacq

La segona part de Los Misterios de Osiris, escrita per l'egiptòleg francès Christian Jacq, porta per títol La Conspiración del Mal. Es tracta d'una novel·la històrica novament emmarcada durant el regnat del faraó Sesostris a l'Antic Egipte. De nou, el personatge principal de l'obra és el jove Iker, un escriba de les províncies interiors que té com a objectiu principal assassinar al faraó. Mentre Iker va evolucionant amb molt d'èxit dins de la seva vida professional, manté en secret la possibilitat de matar al gran rei d'Egipte. Poc a poc va consolidant-se en diferents posicions dins del govern de les províncies i, per fi, troba la manera d'arribar cara a cara amb el faraó. Quan assoleix l'objectiu de trobar-se amb ell dins del seu mateix palau, en Sesostris no es mostra sorprès. Durant tota la novel·la anterior i, fins aquest moment, el jove protagonista sempre romania peculiarment acompanyat per en Sekari. Aquest criat/amic/ajudant de l'Iker va resultar estar treballant finalment pel faraó, protegint el jove escriba de tots els paranys on queia o que el feien caure. El faraó Sesostris coneixia l'Iker de sempre i havia vist en ell a un jove amb molta projecció. A partir d'aquí un desconcertat Iker recapacita del seu desig de matar al rei i es converteix en el fill adoptiu del faraó i peça clau per resoldre el gran enigma de la lenta agonia mort de l'acàcia del temple d'Abydos... La veritat és que la quantitat de situacions que es donen en aquesta novel·la són il·limitades, amb multitud de sub-històries i episodis força entretinguts. M'agrada el concepte i em distreu bastant, a part d'estar aprenent moltes dades sobre l'època, la religió, la societat i la vida en general de l'Antic Egipte. Seguirem, sens dubte amb les altres parts.

43. El árbol de la vida, Los Misterios de Osiris 1, de Christian Jacq

Quin canvi de registre que he fet tan interessant! He deixat les aventures habituals d'en Cussler i el món submarí per marxar cap a l'Egipte dels faraons, concretament en Sesostris III. El millor de tot ha estat el súper guia que he trobat, un autor sublim i que en sap una barbaritat del tema, en Christian Jacq. Doctorat en Egiptologia per la Sorbona i prestigiós acadèmic francès, l'autor presenta una novel·la històrica de confiança, d'aquelles creïbles. Val la pena resseguir les aventures i desventures de l'Iker, un jove aprenent d'escriba, per posar-se al dia d'una de les civilitzacions més importants de la història. El noi vol aprendre redactar textos i fer de copista a l'antic Egipte, mentre que el faraó Sesostris intenta resoldre l'enigma que suposa la lenta agonia de l'acàcia del Temple d'Abydos. El gran rei suprem emprèn un viatge per totes les províncies de l'Antic Egipte, posa de manifest la desunió regnant entre elles i mostra una galeria de personatges fonamentals per tal d'entendre bé la societat d'aquell temps. O l'arbre es recupera o amb ell mor la felicitat i la pau que es viu a Egipte en aquell moment. El més curiós de tot és que Los Misterios de Osiris 1 porta per subtítol El árbol de vida i, realment, aquest exemplar es tracta d'un primer volum d'una sèrie. Vull dir amb això que de sobte el llibre s'acaba i et deixa amb la història a mitges... 440 pàgines d'Egipte que obren una porta a un nou autor i a una nova perspectiva literària.