471. Donde aúllan las colinas, de Francisco Narla

Estava buscant un llibre sobre Roma i a l'e-biblio vaig trobar aquesta meravella anomenada Donde aúllan las colinas de Francisco Narla. No podia creure el que estava llegint fins que va arribar l'afer difícil amb la Sònia i he parat abruptament la lectura. Una setmana després recupero la feina i em sorprenc encara més de la meravellosa prosa d'aquest desconegut autor per a mi i que m'està obsequiant amb una dolçor inesperada. Un grup de legionaris romans aconsegueix descobrir la localització exacta d'una mina d'or a les muntanyes galaiques. Abans però, han d'aniquilar una manada de llops que acaba amb la ferida de mort d'una lloba prenyada. La tornada a Roma hauria de ser fàcil si no fos que el llop mascle clama venjança. El llop els persegueix en el seu periple fins a la capital de l'imperi i en caça un parell que no arribaran mai a la ciutat eterna. Del grup inicial només arribaran a Roma alguns d'ells. L'autor descriu una ciutat deplorable i podrida amb una munió de detalls impressionants. Resulta extremadament fascinant llegir les pàgines de l'arribada dels soldats a la vila de la Lloba, on trobes imatges que semblen visuals de tan versemblants que són retratades. Matar la lloba és un símil impressionant que concorda perfectament amb la mort de l'Imperi Romà com a ens nacional. El llop també arriba a Roma i els pocs caçadors que quedaven semblen engolits per la pròpia ciutat. Paral·lelament a la història del llop la novel·la ens descriu la part fosca de la lluita pel poder, on les conxorxes i les traïcions formen part del dia a dia en un episodi especialment transcendental en la història de Roma. En definitiva, un llibre absolutament extraordinari que com diu l'autor al final, té ànima incorporada. 

452. Nada, de Carmen Laforet

Magnífica lectura compartida amb Yasmine que m'ha servit per recuperar un autèntic clàssic de la literatura espanyola de la postguerra, ja que la Carmen Laforet va escriure una obra d'art que reflecteix fil per randa una època i un moment especialment interessant per a un lector com jo. L'arribada a Barcelona de l'Andrea, una noia de 18 anys obre un món nou per a ella que la durà a conèixer-se a ella mateixa i a la realitat que l'envolta. La casa familiar del carrer Aribau de Barcelona és una amalgama de sensacions i que van des de la il·lusió inicial a conèixer totes les vessants del patiment humà. L'escriptora descriu de forma excepcional la societat, l'estil de vida i totes les possibles sensacions humanes en un món de postguerra que tants i tants cops havia escoltat dels meus avis i pares. Imaginava la botiga de verdures dels meus besavis al arri de Gràcia, els tramvies, la Barceloneta on vivia el meu pare, la caiguda de la petita burgesia catalana i la recerca d'oportunitats per sobreviure. Des de l'estraperlo a la decència femenina, el masclisme imperant, la vida universitària, la pobresa, els barris marginals, els nous bohemis, les cases encara destruïdes pels bombardejos de la guerra... una fotografia literària de luxe que neix de l'ànima de la meva pròpia família. El concepte del temps atmosfèric esdevé una metàfora de la situació vivencial de la protagonista. La pluja comporta plor, els núvols grisos la tristesa i poques vegades llueix un sol que il·lumina la seva vida. Les imatges sensitives com el gust i l'olor són una al·legoria constant de la mateixa situació.

 En definitiva, una història que planteja un any d'una noia de 18 anys a Barcelona i que després considera que el NADA que ha tret d'aquella vivència possiblement és el TOT de l'aprenentatge. De veritat que he tanco el 2020 amb una novel·la que m'ajuda a entendre millor la meva vida. Podríem dir que l'any 2020 no ha aportat gaire a les nostres vides, fins i tot seria un RES. Però no, el RES és el principi de tot el que ha de venir, perquè som un any més valuosos en el camp de les emocions, de les sensacions i de l'experiència. Existencialisme energètic que llegeixo amb vigor per afrontar un 2021 amb força i noves perspectives.

451. Fuerteventura, d'Alberto Vázquez-Figueroa

Si em diuen que Fuerteventura d'Alberto Vázquez-Figueroa l'ha escrit Ken Follet t'ho compro immediatament, ja que aquesta ha estat la sensació que he tingut des de la primera pàgina del llibre. Enlloc d'un illot d'Escòcia ens plantem a Fuerteventura i allà escenifiquem una història d'espionatge basada en la segona Guerra Mundial. Sense cap mena de dubte això és exactament el que he llegit. Un equip de britànics sap que a l'illa canària hi ha un assentament de lleure pels comandants de les naus submarines de l'exèrcit alemany. Per aquest motiu, envien una noia mig alemanya jueva i mig anglesa a exercir de senyoreta de companyia en un bordell de luxe destinat a calmar i a recarregar les piles dels joves caps de les tripulacions dels submarins. L'objectiu és que la noia en qüestió aconsegueixi la màxima informació sobre un nou tipus de nau submarina que està fent estralls arreu dels oceans i que disposa de tecnologia punta superior als submarins aliats. Com no podia ser cap manera la jove coneixerà un comandant del qual s'enamorarà i serà el capità de la Barracuda, el gran objectiu a batre. Realment el llibre és d'aventures, d'espionatge, de certa acció, amb un  punt de romanticisme, heroisme i ...per passar l'estona. 

Una lectura de batalla per gaudir de plaer immediat, per passar pàgines i per comprovar que tampoc calen grans descripcions psicològiques dels personatges per tirar endavant una història sense pretensions. L'autor sap el que escriu i el que pretén, igual com fem lectors que sovint busquem gaudir de minuts de distracció sense capficar-se massa. 

445. El Salón de Ámbar, de Matilde Asensi

El Salón de Ámbar de Matilde Asensi és un nou exemple de les lectures de nostàlgia que vull instaurar a partir d'ara en la meva vida. Especialment resulta interessant si no recordes res de l'argument, com ha estat el cas d'aquesta novel·la de l'alacantina. 

Un grup de lladres de peces d'art rep un nou encàrrec que "solucionen" de forma ràpida i efectiva. El que no s'esperen és que sota el quadre robat trobin un altre quadre amb unes estranyes lletres hebrees. Les investigacions del grup els du a Alemanya, ja que els sospitosos clients tenen relació amb la trista història d'aquell país de mitjans del segle XX. Aquí el que es tracta és de la recerca d'una cambra secreta on un parell de nazis haurien amagat els tresors robats a Rússia durant la segona guerra mundial, milers d'obres d'art de valor incalculable soterrades entre el clavegueram de Weimar (Alemanya). Entre aquestes peces s'hauria de trobar el "Salón de Ámbar" del tsar Pere el Gran, fet amb plaques d'ambre daurat del mar Bàltic. 

Una història senzilla, ben estructurada, ràpida de llegir i sense massa descripció psicològica dels personatges. De fet, seria un versió espanyola de les habituals novel·les d'espionatge o d'aventures que tan bé em van per divertir-me i desconnectar de les lectures més complexes. En aquest cas la protagonista és una noia espanyola la que fa el treball de camp i s'acaba enamorant del seu company portuguès de trapelleries. Realment una lectura que recordava més interessant, però potser és que he envellit una mica i ara m'agraden els vins una mica més fets. Estic delerós de completar una bona sèrie de títols de nostàlgia literària cara l'any 2021 en commemoració dels meus primers 50 anys de vida.

429. El mal camino, de Mikel Santiago

Doncs sí, he de donar la raó a la meva companya Noèlia del Club de Lectura de Dominiques i certament aquest autor enganxa. El mal camino de Mikel Santiago no l'he trobat excepcional, però sí d'aquells llibres on el desenvolupament de l'argument et manté tens en tot moment i a l'expectativa. Un famós escriptor irlandès i la seva família s'instal·len a la Provença francesa. La nova etapa familiar no serà senzilla, perquè un dels factors negatius que arrosseguen i que els acompanyarà fins a França serà la presència a la mateixa zona geogràfica del gran amic del pare. Segons la mare, aquest amic no representa una bona influència per a ells a causa del seu passat fosc embolicat en el món de les drogues i el malviure. Tot petarà en el moment en què aquest individu apareixerà mort a la piscina de la finca veïna on viu. A partir d'aquí l'escriptor reviurà els darrers moments de les seves trobades amb el vell amic i anirà descobrint que la mort del seu estimat col·lega podria no ser accidental. Tot comença amb l'atropellament d'un estrany individu en una carretera rural i quan el cadàver del qual desapareixerà misteriosament. 
Les peces ocultes del trencaclosques es van capgirant a mesura que el pare esdevé l'investigador improvisat del cas. Poc a poc es va trobant més aïllat i fins i tot sembla que la seva pròpia família cau en el parany d'uns estranys i peculiars conciutadans del petit poble francès. Tot plegat, molta informació, molts detalls, no massa personatges i un marc geogràfic força atractiu. Destaco la intensitat narrativa i el fet que és un llibre que vols passar pàgines ràpidament, una dada que em sorprèn, tenint en compte que feia dies que no em passava. Molta intriga, una novel·la que negreja i força recomanable.

428. Ébano, d'Alberto Vázquez-Figueroa

Costa escriure un comentari sobre un llibre quan estic a les acaballes de la que ha estat la meva primera quarantena sanitària. He llegit a disgust, com a recurs per passar el temps i no com a plaer. 

En tot cas, en aquest Ébano d'Alberto Vázquez-Figueroa el resultat ha estat bastant millor del que m'esperava. Realment l'argument és senzill a més no poder: una noia és raptada al Sudan i conduïda a través del desert del Txad en direcció a la península aràbiga. El seu marit, un jove europeu, decideix fer tots els esforços possibles per recuperar-la. Per aquest motiu es posa en contacte amb un grup antiesclavista que l'ajudarà a recuperar la noia. 

El llibre és bastant fluix, però d'aquells distrets que et fan passar les pàgines. L'autor el va escriure el 1976 i ja posava de manifest la discriminació històrica que ha patit el continent africà des de sempre. Sembla que les coses avancen molt lentament en aquest terreny i que encara no s'ha solucionat aquesta lacra fastigosa de l'esclavitud. M'agrada molt la valentia de l'autor que és capaç de fer una novel·la d'acció i al mateix temps una denúncia social. No és el primer cop que llegeixo novel·les d'ell i ja sigui a Àfrica com a Amèrica del Sud, el component humanitari del canari sempre hi és present. També em resulta curiosa la llista de personatges de la història, on hi apareixen els reconeguts tuaregs que tant van significar en el desenvolupament posterior de la bibliografia d'aquest excel·lent autor d'entreteniment.

417. Ojos de agua, de Domingo Villar

Una altra de les propostes del Club Virtual de la Biblioteca Pública de Tarragona és aquest Ojos de agua de l'escriptor gallec Domingo Villar. Una lectura i un autor que desconeixia però que m'ha entrat súper bé i m'ha fet passar unes horetes de plaer literari absolut. 

Un inspector gallec i el seu company aragonès treballen a la comissaria de Vigo quan arriba un cas estil novel·la negra escandinava. Un home és trobat mort víctima d'un enverinament cruel i absolutament dolorós. El text és d'allò més dinàmic, carregat dels elements propis de la novel·la negra i amb un toc d'humor ben simpàtic. La investigació segueix el seu procés habitual i l'inspector Leo Caldas és una versió gallega dels típics detectius policials que et trobes en aquest gènere. El seu contrapunt és el company aragonès que es troba gestionant el complicat tarannà dels gallecs, que no saps mai si pugen o baixen. El cadàver presenta un estat deplorable a causa de la mort: inoculació de formol al penis. Ostres, no havia llegit mai una causa tan salvatge. Cal trobar qui té accés al formol i el mòbil de l'assassinat, i per tant les primeres indagacions rauen cap a entitats mèdiques. 

Bé, una nova novel·la llegida per e-biblio i un descobriment d'un autor gallec que m'ha agradat molt. Estil planer, lectura ràpida i pretensions de curt abast que m'han meravellat. Sembla que hi ha més títols que segueixen la sèrie i per tant anirem fent a mesura que els trobi.

414. Venganza en Sevilla, de Matilde Asensi

Segona part de la trilogia de Martín Ojo de Plata que ens transporta des de les Índies a la Sevilla de 1605. La protagonista, Catalina Solís, es descobreix en societat ocultant al seu alter ego masculí, en Martín Nevares. La família Curvo porta la mort i destrucció a l'apacible vida de la noia a Margarita i aquesta es veu forçada a tornar a Espanya a la recerca del seu pare. Víctima de les ferides ocasionades pel petit dels Curvo, el pare de Catalina mor als seus braços i li fa jurar que ha de venjar la seva mort tot just abans d'expirar. Martín i Catalina, les dues cares de la mateix moneda, inicien una trepidant aventura que busca la venjança i la justícia. Resulta impressionant el marc geogràfic de la Sevilla de l'època i la descripció de la societat del moment: un poble molt humil i una noblesa corrupta en un país en bancarrota. Catalina utilitzarà l'enginy per dur a terme la venjança, no exempta de riscos i perills, envoltada dels seus amics de confiança. 

Tot plegat una novel·la històrica d'aquelles distretes que et fan passar una molt bona estona. Destaca realment la impressionant documentació que l'autora devia emprar per redactar aquesta obra, ja que la quantitat de dades històriques, socials i urbanes que aporta és immensa. A més a més, no alenteix ni fa perdre el ritme de l'acció. M'adono que he llegit pràcticament la totalitat dels llibres de la Matilde Asensi, encara que no els tinc ressenyats aquí. Potser els tornaré a llegir.

413. Garoé, d'Alberto Vázquez-Figueroa

Una novel·la d'estiu per passar les hores de calor a la realitat i a la ficció, perquè aquesta història et trasllada a l'illa més allunyada del món conegut de meitat del segle XV: el Hierro. Calor i sequera al màxim en un ambient aïllat al bell mig del perillós Atlàntic on hi viuen uns quants nadius, quatre animals i una natura protagònica. Un tinent de l'exèrcit espanyol de l'època demana a un dels seus millors homes que dibuixi la cartografia de l'illa del Hierro. L'home es disposa a executar la seva missió encapçalant un equip de soldats, però des de bon començament els problemes es sumen un darrere l'altre. Un cop a l'illa els soldats espanyols encarregats de la cartografia es posen en contacte amb els nadius, on el cap de la missió s'enamorarà perdudament d'una nativa. Una història fàcil, però ben entretinguda, on els peninsulars i els pobladors antics es barregen i es disputen el control de l'aigua, el bé més preuat de la zona.  El problema rau en les veritables intencions del gran general espanyol del territori, molt més interessat en la producció d'un tint púrpura exclusiu de l'illa que no pas en el seu deure amb la corona. Lleialtats i honor confluiran en un trama molt dinàmica i en certa manera reivindicativa, ja que es nota de nou la complicitat de l'autor amb la seva terra i amb la seva història. Aquestes lectures del Vázquez Figueroa serveixen pel que serveixen, sense massa escarafalls et fan passar estones distretes i et deixen amb molt bon gust a la boca. Allò que sempre dic de la literatura per a analitzar de forma acadèmica i la literatura d'oci sense pretensions que entra tan bé. No obstant, aquesta novel·la és força bona i fins i tot va rebre el 2010 el Premi de Novel·la Històrica Alfonso X el Sabio, que no està gens malament.

405. Código de barras, de Gustavo Hernández Becerra

Código de barras de Gustavo Hernández Becerra és el primer llibre que va escriure aquest autor colombià afincat a Tarragona i que fa una mena de literatura espanyola que a mi m'ha recordat al Mendoza. Ho dic com a positiu, ja que en Mendoza té una manera d'escriure que m'encanta i aquest estil humorístic, costumista i sense una aclaparadora acció dramàtica el trobo bastant atractiu. En aquest cas un jove de 22 anys entra a treballar a un supermercat de venda a l'engròs, on anirà avançant força bé en la seva tècnica i habilitats laborals. Allà coneix als seus primers companys de feina i les seves històries personals, totes d'allò més "normals". També coneix una noia de la que s'enamorarà perdudament, però la seva falta d'ambició farà que acabi perdent-la. Continua la vida del protagonista amb un graciós episodi del robatori al supermercat on està implicada tota cuca vivent que treballa allà, l'acomiadament del responsable de l'establiment i l'aparició d'una nova dona a la vida del noi. La seva rutina és tan gris i mancada d'il·lusió que evoca sentiments entranyables i d'aproximació emocional amb el pobre noi. Un personatge creat amb cura i delicadesa, que no té res d'especial, però que per aquest precís motiu desperta simpaties contínues. Evidentment aquest retrat del perdedor social no podia tenir èxit immediat amb les dones, perdent les seves possibilitats d'arribar a cap fita en aquest aspecte malgrat les diverses opcions que se li presenten. Riure per no plorar, perquè així és la realitat i així ens l'hem de prendre. Una novel·la que m'ha encantat i que no esperava de cap manera que fos així.

366. Tierra Firme, de Matilde Asensi

Lectura de supervivència que em calia urgentment. Aventures i novel·la històrica per passar pàgines i desconnectar de la realitat actual. Al més pur estil de Vázquez-Figueroa m'arriba aquest primer exemplar de la Trilogia de Martín Ojo de Plata de l'escriptora espanyola Matilde Asensi. He llegit diversos llibres d'ella, però tots fa temps i no recordava massa el seu estil. En aquest Tierra Firme una noia arriba a les Índies a finals del segle XVI. A causa d'un atac pirata al vaixell que la transporta fins allà, acaba sola i abandonada a una illa desèrtica. La seva vida canvia de cop quan un mercader la salva i la converteix en fill seu. Sí, he escrit bé, en fill. Catalina passa a Martín, ja que ella prefereix la salvaguarda de ser un home i el vell afillar-la com a home. Entres de ple en un món complicat on els espanyols, els indígenes i els negres (i les seves barreges ètniques) conformen una societat en construcció on els perills rauen a qualsevol cantonada. El nou pare de la noia viu extorsionat per un cabdill pseudo-mafiós que l'havia enganyat en una transacció comercial. La noia dona mostres d'una intel·ligència superlativa i busca la manera de solucionar les desgràcies de la nova família.
Genial. Una història que m'ha servit per viure una aventura diferent i que m'ha extret del pou informatiu i melodramàtic d'aquests dies de fosca actualitat. La literatura ha de servir per distreure, ara més que mai. No puc entrar en dramons psicològics que et desmaneguin per dins. Tinc el segon de la trilogia i no crec que tardi massa en començar-lo. Poca profunditat i molta diversió en moments de barbàrie.

353. El ángel perdido, de Javier Sierra

Quan portes 400 pàgines d'un llibre, s'acosta el final de la història i et resulta del tot indiferent com acaba, la cosa no funciona. Així ha estat aquest El ángel perdido de Javier Sierra, una novel·la que havia agafat amb moltes ganes, però que dues setmanes després de lectura diària considero que ha estat una pèrdua de temps. Ho dic perquè tinc una pila considerable de llibres pendents i aquesta història no m'ha atrapat en absolut. Una barreja de novel·la d'acció, misteri, esotèrica i històrica sense base lògica: unes pedres màgiques que quan estan en contacte entre elles pots parlar amb Déu mitjançant els àngels. Au va, quina mena de relat és això, sense el dinamisme del Clive Cussler i amb una mena de poti poti entre un dolent armeni, una atractiva arqueòloga espanyola, el seu marit climatòleg segrestat, un policia gallec marxista, la CIA, el President dels Estats Units, les pedres d'Adam i l'Arca de Noé. Infumable. Amb l'empara dels drets del lector abandono la lectura quan ja faltaven unes 100 pàgines i així recuperar-me de la indignació que porto. Les expectatives eren molt altes (La novela més esperada tras La cena secreta) i el resultat bastant tebi. No entenc com el mateix escriptor de La cena secreta hagi escrit aquesta novel·la.

328. Putas a la fuerza, de Moisés Peñalver

Putas a la fuerza de Moisés Peñalver era un llibre pendent que no havia llegit perquè no en tenia cap ganes. Evidentment que el tema no em venia gens de gust, ja que conèixer històries reals de patiment màxim no és el tipus de lectura que busco. Així i tot em vaig posar a la feina perquè bàsicament demà em trobaré amb el bo d'en Moisés i volia portar els deures fets. 

Bé, un cop acabat el llibre puc manifestar que les sospites eren del tot certes. La prostitució forçada és repugnant i t'omple de ràbies. El llibre recull un seguit d'episodis viscuts ens primera persona de noies de països humils que, amb falses ofertes de treball, viatgen a llocs com Espanya per tal d'exercir de prostitutes. Cada cas és més patètic que l'anterior i anar fent. La part final del llibre en Moisés la dedica a fer un repàs informatiu sobre legislacions europees i d'alguna manera ofereix un bri d'esperança localitzant i donant a conèixer entitats socials de suport a dones que es troben en aquestes lamentables situacions. 

Un llibre d'aquells necessaris per conèixer realitats, que per dures que siguin, et presenten la part més fosca de la humanitat. Acabo amb un certa sensació d'angoixa i de tristesa que sap greu, però que pot ser-me útil per sentir empatia si algun dia he de trobar-me amb algú que hagi passat per això. Bé, demà podré conversar una mica amb l'autor i segur que aprofundiré en més detalls.

288. Divina humanidad, Marcos Rodríguez Robles

La bomba de l'estiu és sense cap mena de dubte Divina humanidad del frare dominic Marcos Rodríguez Robles. D'entrada val a dir que el vaig llegir una mica per compromís, ja que va ser un regal del Marcel i quan un amic et regala un llibre tu l'has de llegir per lleialtat (i si no és amic, t'ho pots pensar una mica!). No és el primer cop, ni el segon que algú pensa en mi a l'hora de regalar un llibre (espero que no sigui l'últim). Agraïments a banda, voldria expressar què ha significat llegir aquest llibre. Un text sobre religió i sobre la fe... jo, acostumat a devorar ficció i novel·la negra i d'aventures, de vegades ensumo algun assaig que em cau a les mans i en gaudeixo amb fruïció absoluta. Aquest ha estat el cas, però bàsicament perquè el que diu aquest home és tan absolutament trencador que és impossible quedar-se indiferent.

Aquí del que es tracta és de fer fora tota la religió i viure intensament la religiositat. El concepte que ens ha arribat de Déu és un concepte humà que cal superar i, directament, carregar-se. Prou hipocresies, dogmes basats en butlles inventades del passat, prou mites i més interioritat. Déu està dins de cada un de nosaltres, i a partir d'aquí, la resta són "sandeces". Això diu, "sandeces". Vaig haver d'agafar un llapis i començar a subratllar idees, perquè aquest llibre és un tsunami bestial que cau com una pedregada sobre la tradició més retrògrada de les religions en general, totes.

I tot ho diu un pare dominic. Ell ja avisa des d'un començament, "El déu que posem en conceptes és sempre fals", "No es pot enllaunar un déu que és esperit". L'autor aposta per l'espiritualitat, la trobada interior de la divinitat amb un mateix. La religió és una posada en escena institucionalitzada i mundana, normativa i causa de divisió. Au, i es queda tan ample el dominic. Jo penso això, però no m'atreveixo a dir-ho en veu alta. Penses en els creients de base i en les seves fortes conviccions i no vols caure en el parany de faltar al respecte. El frare continua i dóna alternatives coherents a conceptes com salvació, sagraments, resurrecció, ...fortíssim. Aquest és un llibre de capçalera que arrenca de soca-rel veritats mundanes i aprofundeix en l'ànima de les persones.

Bé, ara cal saber si aquest senyor ha estat o serà excomunicat i si algú valent li farà cas.
Extraordinària i provocadora lectura!

241. Revivir en verso, de Marta Garcia Marco

Revivir en verso de la Marta Garcia Marco és un llibre de poemes (cal explicar-se bé, tenint en compte que es tracta de la primera ressenya d'aquest gènere en el meu blog literari!). La meva cultura poètica es resumeix en les cançons de Lluís Llach, els versos de Martí i Pol, algun sonet de Shakespeare que vaig llegir de jove i uns poemes que va recitar un jove en un Talent Show a nivell estatal. Considero que la poesia és un gènere molt complicat i subjectiu, necessari pel qui l'escriu i per consum a petites dosis pel qui la sap gaudir. 

Els poemes de la Marta m'han arribat gràcies a la Rosa Maria Caparròs, companya de l'escola i que té certa relació d'amistat o parentiu amb l'autora. La Rosa Mari va fer un suggeriment al Club de Lectura de l'escola i de seguida em va deixar el llibre. En opinió de la meva companya Revivir en verso és un llibre ple de sincers sentiments i vivències, de petits moments viscuts que encomanen tendresa i malenconia. Una obra recomanada per a un contacte inicial amb la poesia, de lectura fàcil i que ens transmet molt bones sensacions.

Estic totalment d'acord amb aquestes paraules. Quan em toca llegir prosa poètica ja pateixo per les conseqüències, ja que sovint em toca tirar enrere i tornar a llegir el text fins a entendre bé l'argument. Llegir poesia ja em resulta tot un repte... 

Un repte que en el cas d'aquest llibre resulta menys perillós, perquè, tal i com diu la Rosa Mari, els poemes de la Marta semblen creats per a un contacte inicial, per afrontar-los sense por. L'essència de cada poema es fa visible de seguida, transmet el seu missatge i et provoca certa reflexió. Ho hem posat en pràctica la Sònia i jo, ja que hem repetit l'experiència d'altres cops i hem llegit els poemes en veu alta aquests darrers vespres abans d'apagar el llum del dia. Amor, somriures, il·lusions, desil·lusions i alguns retrets són alguns dels temes d'aquests poemes, que s'intercalen també amb curts textos en prosa amb reflexions que evoquen la nostàlgia i certa melangia.

Destaco també el format i les il·lustracions del llibre, magnífics dibuixos originals de la pròpia autora.

Estic molt content, ja que puc dir que he acabat gaudint de la poesia. He superat un repte que m'ha facilitat l'autora i que pot fer que perdi una mica la por al gènere. 

Gràcies Rosa Mari per aquest suggeriment i la gentilesa per prestar-me el teu exemplar.

240. La noche sin memoria, de Jordi Ledesma

Un altra peça de caça major ha aparegut en el meu panorama literari. De nou, un altre fill dels Assassins del Camp, en Jordi Ledesma, ha passat per les meves mans. Aquest autor venia precedit d'una opinió d'alt voltatge, la del meu amic Eduard Boada, pronosticant que Ledesma serà un dels candidats a arribar més lluny en el món de les lletres, en aquest cas, en llengua castellana (pel fet que escriu en aquesta llengua). També m'ha anat molt bé que la Noèlia Sergio em prestés el llibre, ja que no està resultant massa fàcil aconseguir exemplars dels 15 autors del recull de l'Aritzeta.

La noche sin memoria sobta immediatament per la densitat estilística, qualitat prosaica, verbal, vocabulari exquisit,.. una prosa realment excelsa, ideal per a lectores exigents que busquen gaudir del mitjà d'expressió tant o més que del text en qüestió. Aquest llibre és un manual d'escriptura que explica una història, una narració que he trobat lenta, evidentment perquè el plaer de La noche sin memoria està en el detall de les paraules. Si busques un llibre trepidant que et faci passar les pàgines com un esperitat, aquest no és el teu llibre. Per altra banda, si vols saber com convertir una història qualsevol en una peça d'art o un objecte de valor literari sense preu, aquest és el teu model. Per tant, el llibre del Ledesma m'ha sorprès gratament per la qualitat literària i m'ha costat una mica de llegir. No cal mentir, i per tant afirmo sense vergonya que m'he trobat diversos cops tirant enrere per no perdre el fil conductor de la història. Estic plenament d'acord amb l'Eduard que el tarragoní arribarà lluny, ho ha de fer, perquè la llengua castellana té ara mateix un exponent literari d'avantguarda de primera magnitud.

Assassins del Camp 9 (falten 6)

199. Digue'm qui sóc, de Julia Navarro

La novel·la de l'estiu 2018 ha estat Digue'm qui sóc, de Julia Navarro, no per la qualitat, que la té, sinó perquè m'ha costat dos mesos llegir-la. Vaig començar-la amb ganes, vaig parar una mica durant les setmanes de més calor i, finalment, he dedicat la darrera setmana d'agost a acabar-la. Una novel·la total de més de 1.000 pàgines on hi ha de tot al més pur estil Ken Follett en el marc de la trilogia de la Century. El personatge principal, Amalia Garayoa, és una dona espanyola que li toca viure la Guerra Civil, la Segona Guerra Mundial i la Guerra Freda des del Berlin comunista. El tarannà aventurer i implicat de la noia amb el món que li ha tocat viure farà que formi part de múltiples situacions que posaran en risc la seva vida i la de la gent que l'envolta. Amelia és una supervivent que travessa els conflictes més difícils del segle XX sent fidel a ella mateixa i als seus principis. No és pràctic en una simple ressenya resumir totes les aventures que viu la protagonista perquè no acabaríem mai. Aquesta novel·la segurament la convertiran en sèrie televisiva (té tots els ingredients necessaris), encara que els costos seran extraordinaris, ja que surten moltes de les ciutats més importants de la història, des de Madrid, París, Barcelona, Berlin, Londres, Nova York, Moscou, Atenes, El Caire... una barbaritat. Una gran història, potser una mica forçada o exagerada en algun moment, però distreta i, fins i tot, emocionant. L'autora crea un personatge femení contundent en un marc social, polític i històric impossible, una fita important sense cap mena de dubte. 

179. Delfines, d'Alberto Vázquez-Figueroa

Ha de quedar clar des de bon començament que hi ha una lectura acadèmica i una de plaer. Fa anys que ho predico i que ho porto a la pràctica. D'alguna manera el que vull dir és que no m'haig d'avergonyir pas que m'agradi passar estones llegint el diari esportiu, mirant simples fotos de qualsevol activitat esportiva o passant pàgines com un esperitat de l'Alberto Vázquez-Figueroa. No em cauen els anells afirmant que m'ho passo pipa llegint en Clive Cussler i la seva versió espanyola, el canari Figueroa. Potser el que ens hauríem de plantejar és si en català tenim algun escriptor de consum ràpid com els anteriorment citats. Potser ens caldria trobar-lo o, directament, me l'hauré d'inventar jo. Aquests dies porto llibres en anglès, premis literaris i novel·la fresca a tot drap. És a dir, hi ha temps per tot.

Personatges plans, intrigues senzilles, però trepidants i estiuenques cent per cent. Perquè la literatura també ha de tenir aquest component lúdic que t'entretingui al màxim sense haver d'aprofundir més d'un pam. Aquest Delfines és un clar exemple del que estic dient. Una història detectivesca que sembla un episodi de sèrie nord-americana en una versió casolana de CSI Mallorca. Els dofins de Mallorca s'han tornat bojos a causa d'unes sorprenents sobredosis de cocaïna! Uau! No sabia si estava llegint una història basada en un fet real o una explosió d'imaginació arribada d'un altre planeta. El cas és que un submarí carregat de droga embarranca prop de Cabrera i els dofins comencen a menjar peixos contaminats de droga. A partir d'aquí els tranquils animalets es carreguen uns quants banyistes i el pobre policia, gens acostumat a casos complicats, ha de fer un esforç per demostrar la seva eficàcia. Brutal. Lectura de tres passejades llargues fins al far de la ciutat que m'han ajudat a passar les hores d'exercici físic. Ja tinc un altre d'aquest home preparat!

172. Alí en el país de las maravillas, d'Alberto Vázquez-Figueroa

Alí en el país de las maravillas d'Alberto Vázquez-Figueroa és un llibre que em podia haver estalviat i així evitar haver de passar el mal tràngol d'explicar alguna cosa al meu blog. Realment és un exemple claríssim dels llibres dolents dignes d'estudi. Ja ho deia el bon d'en Vázquez que al llarg de la seva trajectòria havia "escrito mucha mierda". Correcte, aquesta és una. La història és tan sorprenent que entra de ple en la literatura de consum ràpid i gràcies. De totes maneres he de reconèixer que he rigut en alguns moments per l'absurditat de l'humor, especialment quan he descobert que el protagonista era la còpia exacta d'Osama Bin Laden. De la forma més estranya possible, un beduí analfabet pastat al terrorista saudí acaba passejant pel desert de Nevada i arriba a Las Vegas. Allà entra en contacte amb el món occidental com si d'un alienígena es tractés. Realment estava llegint allò? La cosa ha continuat amb més i més sorpreses que no deixen indiferent. Segur que es pot fer una lectura alabant la crítica social i la deriva ruïnosa que és el capitalisme occidental, però això si et sents molt generós. Suposo que aquest és un llibre de literatura còmica o humorística, un gènere que a penes havia llegit abans. Per altra banda, m'ha fet gràcia assolir les 10 lectures d'aquest autor, ja que m'havia quedat enganxat feia ja bastants mesos. Res més a dir, no voldria perdre el temps resumint les animalades d'aquesta novel·la. 

156. L'Església del Mar, d'Ildefonso Falcones

4.000 figurants surten a la sèrie que d'aquí a no res emetrà Antena 3, essent un d'ells el meu fill Joan Jordi. El fet de la imminència d'aquesta emissió em va fer accelerar una proposta personal que feia temps que em corria pel cap: tocava llegir L'Església del Mar, un llibre d'aquells que romanien impassibles a la meva llibreria a l'espera del seu torn. De fet, no en tenia cap ganes. Havia llegit unes quantes pàgines i em recordava tant (però tant) a Els Pilars de la Terra, que no em venia gens de gust llegir la visió espanyola de la construcció d'una catedral. El cas és que ni de lluny volia veure la sèrie sense llegir el llibre primer. Així doncs, fora prejudicis i Via Fora! 

Realment la sensació de seqüela o d'ambientació històrica idèntica al llibre de Follett no te la treu ningú. La novel·la d'Ildefonso Falcones empra els mateixos marcs escènics, polítics i econòmics que l'anglès utilitza a Kingsbridge, amb la diferència que la meva proximitat personal amb Barcelona és òbviament més intensa que amb la localitat britànica. D'alguna manera vull dir que la catedral del Mar és com a casa meva, mentre que l'altre lloc no sé ni on para. De petit vaig anar a més d'una Missa del Gall al majestuós temple barceloní i el record em perdurarà per sempre, ja que un cop poses els peus a Santa Maria del Mar, la sensació de voler-hi tornar és immediata. La novel·la gira entorn la història de l'Arnau Estanyol, un home del poble, i de la construcció de l'església. Dues històries simultànies, la de l'home i la del temple, ens duran a viure tot tipus d'intrigues, aventures i acció, barrejat amb els lògics sentiments humans com la passió, l'odi, la revenja, l'amor, la fidelitat,... Penso que l'autor va trobar el marc i l'ocasió ideals per muntar una bona trama argumental que, haig de reconèixer, dóna peu a un gran llibre.