379. Siddharta, de Hermann Hesse

Siddharta de Hermann Hesse no sembla una novel·la, sembla el desenvolupament d'una filosofia espiritual. Un jove de la casta dels brahmans abandona la llar familiar a la recerca d'un estadi espiritual superior. Per aquest motiu intentarà relaxar les seves elevades aspiracions passant un temps amb els místics "samanes", aïllant-se i defugint del seu propi ésser. No n'hi haurà prou i els abandonarà, acompanyat en tot moment del seu amic de la infància, en Govinda. Tots dos iniciaran la recerca de Gotoma, el presumpte gran Buda de la regió. Tampoc trobarà en Siddharta el consol espiritual que necessita i buscarà un nou objectiu. Aquest cop troba, ja per separat, un nou interès, aquest cop més carnal. A partir d'aquí entra en una nova fase d'abandonament inconscient de l'essència humana i esdevé un simple titella del sistema (com jo, vaja). Acabarà convertit en una espècie de burgès, carregat de plaers mundans, però cada cop més buit interiorment. Malgrat tot, passen els anys i s'adona que aquest tampoc era el seu destí, tot tornant a l'aïllament. Serà als costat d'un barquer d'un riu on retornarà a l'espiritualitat i a la recerca de l'absolut i de la veritat. Durant tota la vida anirà apareixent en Govinda en visites que el marcaran força, ja que a diferència del primer, el segon es va establir de forma definitiva amb el Buda i la seva doctrina més concreta. Siddharta busca en el JO el refugi i la lluita per a la recerca de la seva essència. Un llibre apassionant i magistralment escrit on trobes reflexió, bellesa i un punt de llibre d'autoajuda en versió literària. També m'ha fet gràcia tornar a llegir un llibre de l'època d'universitari. Aquesta està sent la millor part del confinament.

369. Contes d'amor, de Hermann Hesse

Recull de contes amb "l'enamorament" com a fil conductor i sota el mestratge d'un escriptor brillant com en Hermann Hesse. Així resumiria aquest llibre que m'arriba després de perdre'm en els confins de la meva biblioteca sense tenir massa clar què llegir. Suposo que aquest és un dels efectes col·laterals del confinament per coronavirus que estem vivint aquests dies: la lectura d'exemplars i autors no previstos. Fa molts anys vaig llegir un bon grapat de novel·les de l'escriptor alemany, llibres que ja groguegen i tenen taques marronoses a la seva pell. D'aquells temps guardo un bon record amb títols tan reconeguts com Siddharta o Narziss i Goldmund entre d'altres. Vaig passar pel virus Hesse durant la meva època universitària, seria "l'etapa Hesse" com dirien les pedants de torn i de lamentable record.

Pel que fa a Contes d'amor val a dir que aquest és un llibre preciós, on els contes són senzillament meravellosos, breus i carregats de potencial. A partir del concepte de l'amor, l'autor desenvolupa tota una sèrie d'opcions argumentals que van des del despertar de l'enamorament, l'amor adolescent, la contundència dels seus efectes emocionals, la cruesa de l'amor no correspost, la descoberta d'una part d'un mateix que es desconeix... El llibre t'atrapa des del primer conte, perquè així és "l'enamorament", una força magnètica inexplicable que et transforma i no et dóna treva. Destaca la descripció de l'amor com a un sentiment agredolç, que neix del fracàs, passa pel patiment i assoleix o no els objectius que et marca el cor. Sense patir l'amor no és veritable, cal lluitar contra ell malgrat el desig tan fort que neix de nosaltres. 

En definitiva, un llibre exquisit que tanco en un divendres sant de 2020 força estrany.