457. La treva, de Primo Levi

La Treva, segona part de Si això és un home de Primo Levi, ens situa als afores d'Aushwitz cap al migdia del 27 de gener de 1945 (avui fa 76 anys), quan els russos van arribar a les envistes del lager. Els soldats es troben en l'aclaparament majúscul que suposa un grup de criatures humanes dels quals només en sobreviu un petit bri de vida. Morts i foses a vessar es confonen amb les primeres mirades d'horror, llàstima, venjança i absoluta buidor interna. L'alegria de l'alliberament i el cansament mortal sincer que sent el narrador es barregen en un tot que fa emergir noves sensacions. Comença el gran patiment de la nostàlgia, de tot el que s'havia perdut per a ell i per a tanta gent. La sortida del camp de concentració i l'entrada a la llibertat no resulta fàcil i a l'home l'esperen "més penes, més fam, més gels i més pors". El narrador inicia un periple per diverses ciutats d'Europa que l'aniran acollint amb més o menys fortuna. Cal ser en tot moment d'alguna utilitat per a algú i no pararà d'exercir diverses funcions que el permetin sobreviure. A mesura que deambula per la nova llibertat, el narrador fa una crònica de les persones amb les que va coincidint i de com totes aquestes es van adaptant a la realitat. Els russos exerceixen el rol de salvadors, el marc geogràfic inicial s'ubica a Polònia i les noves relacions socials són amb antics presos dels lagers alemanys. L'objectiu ara és reconciliar-se amb el món, una fita complicada que necessitarà temps i paciència, ja que cal superar sentiments humans tenebrosos integrats en la pròpia ànima. Per altra banda, la repatriació a Itàlia es converteix en la gran il·lusió, encara que el projecte no resulta gens fàcil. S'inicia una interessant relació amb els soldats russos i una latent incertesa de com serà la tornada a casa, ja que els centenars de presos italians es troben molt lluny de casa i la situació actual és força indefinida. Ell llibre descriu el periple de tornada a casa i la descripció emocional d'uns personatges que viuen la seva personal "treva" després de la barbàrie. Un llibre absolutament ideal per acabar avui, l'International Holocaust Remembrance Day.

454. Si això és un home, de Primo Levi

Tot comença quan em torno a inscriure al Club de Lectura de novel·la italiana de la Biblioteca de Tarragona. El llibre proposat és La treva de Primo Levi, segona part de Si això és un home. De veritat que crec que és un encert aquest llibre perquè em permet conèixer la primera part que fa tant de temps que tenia ganes de llegir. El cas és he anat per feina i aquí estem, patint i rememorant la repugnància del nazisme. 

La història d'un jueu italià que entra al camp d'extermini d'Auschwitz et transporta a la miserable vida d'un empresonat al Lager. La gana, la brutícia, el treball dur, la brutalitat, la cruesa,... tot es posa de manifest en aquest relat escrit en primera persona (fins i tot del plural) que et fa bullir la sang. El pres 174.517 afronta la mort a diari acompanyat dels altres companys, aferrant-se nostàlgicament a pensaments que inexorablement són cada cop menys optimistes. El narrador descriu com són les estades al barracó de l'hospital, on només hi ha dues opcions: curable o carn de crematori. També coneixem com es viuen les terribles nits i com els somnis torturen capritxosament les seves ments. Però, val la pena recordar aquest infern per a la posteritat? Estem en condicions de respondre a aquesta pregunta afirmativament. L'autor fa una anàlisi sociològica on relata quines són les opcions reals de sobreviure en un camp d'extermini i quin és el millor camí a seguir per tal de fer-ho. Fora d'aquell horror hi pot haver un món just, i és aquesta premissa per la qual pot valer la pena continuar amb vida i aguantar com sigui.

Destaco, com diu el mateix autor a l'apèndix, el llenguatge serè i sobri del testimoni. Levi trasllada als lectors el paper de jutges, i per aquest motiu no cal influir-los emocionalment sota cap concepte. Els fets objectius contenen prou càrrega emocional per ser imparcialment avaluats.

Un llibre que no em sorprèn, coneixem tots la barbàrie fastigosa del nazisme, però que cal anar recordant sempre. No hi ha res més patètic que la banalització del nazisme.

421. La solitud dels nombres primers, de Paolo Giordano

La solitud dels nombres primers de Paolo Giordano és un altre dels llibres proposats pel Club virtual de novel·la italiana de la Biblioteca Pública de Tarragona. Es tracta d'un llibre força conegut que he llegit gràcies a aquest estímul inesperat, ja que estic inscrit independentment dels llibres proposats. La novel·la et transporta a una ciutat italiana que no he identificat i on hi viuen dues famílies amb fills. Serà la relació que es crearà entre dos dels petits la que marcarà el futur de l'argument. D'entrada no es coneixen, però queda clar que en Matti i l'Alice no tenen una infància fàcil i que un cop coincideixin en l'adolescència establiran un peculiar vincle que sorprèn per la indiferència i la  química existent entre ells. Per tant, la novel·la s'inicia amb dues històries paral·leles fins que els dos "perdedors" es coneixen. El que sembla una lògica relació de parella no es produirà durant la vida adulta, ja que tots dos agafaran camins diferents: ella es casa amb un metge italià i ell marxa a treballar a una universitat estrangera presumptament britànica. Matti arrossega un trauma infantil força significatiu, ja que va abandonar la seva germana bessona en un parc i ella va desaparèixer per sempre.

La prosa està delicadament escrita i entra molt bé, potser els capítols donen la informació necessària i no s'allarguen exageradament. No es nota el concepte de novel·la italiana que era tan obvi amb l'Elena Ferrante. En aquest cas el retrat dels personatges és més genèric, més humans i menys determinats pels condicionaments nacionals. Crec que aquesta és definitivament una novel·la de personatges, d'aquelles on els trobes que tenen ànima i que la seva construcció és perfecta. Matti i Alice són un prototipus del "ningú", els antiherois que no sumen, però tant o més vàlids que la resta d'humans. Aquesta novel·la em fascina per això, per veure protagonistes massa humans, reals al cent per cent i imperfectes com tothom.

"Les decisions es prenen en pocs segons i es paguen tot el temps que queda"

415. La amiga estupenda, d'Elena Ferrante

La amiga estupenda d'Elena Ferrante és un altre dels llibres que ha proposat la Biblioteca Pública de Tarragona en la seva secció de Novel·la Italiana. L'he llegit en dues parts, bàsicament durant les hores prèvies de les dues trobades virtuals que inclou la Biblioteca. Avui tenim la segona videoconferència i aquest matí he enllestit les pàgines que em quedaven.

Aquesta és una novel·la on respires Itàlia pels quatre costats, des de geografia, cultura i societat. Una història que es desenvolupa al voltant de la relació de dues amigues d'una barriada humil de Nàpols i que transcorre al llarg de la seva vida. La primera part és aquest llibre que es centra en la infància i l'adolescència de les noies i és on comença a bastir-se una amistat que ha de durar tota la vida. En aquest primer títol sorprèn la posada en escena del marc general de la novel·la, ja que entres de cop al neo-realisme italià i la veritable essència de la Itàlia profunda. D'aquesta manera, la visió del barri humil de Nàpols és una radiografia de la realitat d'una època i d'un espai molt concret. Aquesta imatge serveix de teló de fons per a narrar les vicissituds d'un grup de veïns i la seva vinculació antropològica amb el seu lloc de naixement. Fora del barri és un lloc pràcticament estranger i pocs són els escollits els que poden sortir-ne. Les relacions humanes es caracteritzen per aquesta concepció de pertanyença a la barriada, basada també en apunts concrets com la presència de la camorra, la llengua pròpia dialectal, la passió i l'honor de la família, etc. En general ha estat un llibre que es deixa llegir, carregat de temes relacionats sobre el país veí i que et regala la possibilitat d'un gran debat. Sobre si m'ha agradat o no, encara puc perfilar millor aquesta opinió després del debat virtual d'aquest vespre.

412. Pluja negra, de Flavio Soriga

Uf, no estava jo ara per llegir aquesta novel·la tan complexa. Pensava que Pluja negra de Flavio Soriga era un text per gaudir d'una lectura ràpida i m'he trobat una prosa experimental o alguna cosa per l'estil que t'acaba posant dels nervis. Potser és això el que pretenia l'autor, perquè en el meu cas ho ha aconseguit.
Una jove professora és assassinada a un petit poble de Sardenya on mai hi passa res. Tot el dia (i la nit) plou incessablement, creant una atmosfera ben propícia per a un crim. Tots es coneixen entre ells i tothom escolta com el marit de la víctima l'acusa d'adúltera i l'amenaça de mort. El cap dels carabinieris del poble agafa el cas i comença a fer cerca del culpable.
Amb un estil anàrquic i allunyat de la normativa ortogràfica (un tema que mai m'ha semblat tan original ni divertit) es va desenvolupant la investigació policial. La veritat és que malgrat la qualitat de la prosa de l'autor italià i la fantàstica traducció que ha fet en Pau Vidal, el text se m'ha fet una mica complicat de seguir. He llegit per alguna banda que la manera d'escriure'l és una translació de l'ambient on s'esdevé l'acció i que per això es fa tan feixuc. Els personatges són espectaculars, però la complexitat del text de nou m'alentia el pas i la pròpia comprensió. Tampoc m'ha semblat una novel·la negríssima, la mort de la professora només té uns pocs sospitosos i algun d'ells havia de ser el culpable. Bé, un nou autor al calaix, un de reconegut i un que puc tatxar de la llista dels pendents d'enguany.

399. Un dissabte, amb els amics, d'Andrea Camilleri

Un dissabte, amb els amics, d'Andrea Camilleri és una novel·la diferent de les que ens té acostumats l'autor italià. En aquest cas es tracta d'una història en format coral, on els personatges i les seves accions es van presentant en petits capítols. Peces d'un trencaclosques una darrera l'altra, amb salts en el  temps i en els marcs geogràfics, van teixint una trama que t'enganxa del tot, però que et fa pensar contínuament com encaixa tot plegat. El desenvolupament de la narració gira entorn un grup d'amics que es troben un dissabte a la llar d'una de les parelles, com fan habitualment, i esclaten petites guspires que acaben amb un gran foc. Durant els primers capítols les peces t'indiquen les relacions establertes entre ells amb el pas del temps, pràcticament totes secretes i desconegudes per la resta. Adulteris entre ells, l'aparició d'un antic company de l'escola, problemes quotidians amb la canalla, amors i desamors constants, enveges,... tota l'amalgama d'emocions pròpies de l'ésser humà explicades amb aquesta especial manera de narrar. Fora dels estereotips propis de les novel·les del Montalbano, aquí en Camilleri fa un estudi llampec de les relacions humanes i de les seves possibles conseqüències. De la infància a l'adolescència fins al clímax total de la maduresa en un senzill sopar d'amics d'un dissabte qualsevol. La psicologia humana analitzada al detall en un simple moment de l'espai ens demostra que res és tan senzill en els humans. Una lectura que tenia pendent i que ha caigut en un dia de descans dominical després d'una fantàstica excursió per la natura. Tarda de Camilleri exprés que sempre omple l'ànima i la set de bona literatura.

370. Nocturn a l'Índia, d'Antonio Tabucchi

Antonio Tabucchi em retorna als anys 90 quan vaig llegir Afirma Pereira i, a partir d'aquí, alguns altres llibres de l'apassionat portugalista italià. Nostàlgia literària i dies de confinament s'han aliat aquests dies per oferir-me la possibilitat de rellegir títols oblidats, com aquest fantàstic Nocturn a l'Índia. M'està costant molt llegir aquests dies i la recepta de consumir bona literatura està resultant molt positiva. Seria com un antídot eficaç per tal de revitalitzar l'esperit, realment malmès en una conjuntura social lamentable.

Un home inicia un viatge que el portarà a l'Índia. La recerca d'un amic, en Xavier, el durà a investigar la seva localització geogràfica. El seu primer contacte serà amb una noia que sembla ser la darrera persona que el va veure, si més no, ella és qui l'avisa de la seva desaparició. Sembla que en Xavier tenia certs negocis que havia d'atendre i va marxar inesperadament i malalt cap a Goa. L'home va coneixent gent diversa pel camí de la recerca de l'amic perdut: primerament en un hospital, on un metge local el farà obrir els ulls de la misèria humana. Posteriorment coincidirà amb un místic que va camí de Benarès, la ciutat santa. I, d'aquesta manera, va descobrint diverses personalitats de la societat índia que l'enriqueixen el saber i el van omplint a nivell personal. No estaríem davant d'una novel·la de suspens i de misteri, sinó d'un text que avança lentament i es va fomentant en una base d'allò més consistent. El text no regala grans descripcions, ni exposa narracions de fets descontrolats, sinó que basteix un context meravellós que clou amb un epíleg que m'ha encantat. Aquesta és una novel·la en construcció que no la veus acabar, perquè es va acabant mentre es va construint. Si no fos perquè tinc altres llibres en cartera, la tornaria a llegir avui mateix.

340. Tres vegades a l'alba, d'Alessandro Baricco

Acaba l'any 2019 amb lectures de darrera hora i buscant temps de sota les pedres. Miraculosament he trobat Tres vegades a l'alba d'Alessandro Baricco un llibre dividit en tres relats extraordinaris, especialment els dos primers. La prosa de l'italià sempre m'ha agradat i els llibres, breus però consistents, sempre van carregats de continguts. En aquest cas les tres històries parteixen d'un marc comú: un hotel als afores de la ciutat en les hores prèvies de la sortida del sol. 

En primer lloc una dona i un home es troben a les portes de l'establiment a les 4 de la matinada i inicien una peculiar conversa en la qual l'angoixa de l'home conviu amb l'actitud descarada de la dona. Res és el que sembla i acabes amb un Oh! final d'allò més sorprenent. A continuació arriba una jove parella a l'hotel mostrant una actitud "indecorosa" als ulls del lector innocent. El conserge protagonitzarà un episodi inesperat on el valor de la seva experiència prendrà un paper important en el desenvolupament de la història. Finalment, en el tercer relat, una policia a punt de jubilar-se fugirà de l'hotel acompanyada d'un menor al qual ha de protegir i el durà a un lloc força sorprenent. 

Bé, una lectura molt ràpida però d'allò més gratificant. Els personatges te'ls fas teus de seguida en textos brevíssims i els arguments, encara que no són res de l'altre món, t'atrapen del tot pel seu misteri i t'obliguen a fer una lectura sense pauses ni interferències. Una lectura genial.

287. Quimaira, de Valerio Massimo Manfredi

Quimaira de Valerio Massimo Manfredi és un llibre passable, de fet molt passable i tirant a justet. Ha estat una d'aquelles lectures superficials que et porten a una pretesa història trepidant i et trobes realment amb una pel·lícula insulsa i amb molt poca substància. Un arqueòleg investiga una tomba etrusca i descobreix un phersus. Interpreto que això devia existir i sembla molt interessant, encara que dubto que en aquest llibre hi hagi alguna cosa més destacable. El Phersus en qüestió és un tipus d'enterrament ritual etrusc amb maledicció inclosa on el mort és dipositat en un feretre conjuntament amb una fera terrible. Ambdós, bèstia i mort, conviuran junts la resta de l'eternitat. El descobriment i posterior obertura de la tomba activa la maledicció que acaba fent estralls en un petit poble italià. La fantasia pren un protagonisme especial que ensorra la plausible historicitat de la novel·la. Personatges absolutament superficials (que s'enamoren com si res), una història molt pobra (amb apunts de terror) i una bèstia mitològica/inventada són els ingredients d'un llibre que ni t'atrapa ni t'aporta res. Probablement he llegit llibres i novel·les molt més interessants en les darreres setmanes i aquest títol m'ha deixat  una mica tocat. Sorprèn també que en alguna ressenya que he trobat per internet destaquin el ritme de l'argument i que s'hi trobin puntuacions altíssimes sobre la qualitat del text. Com tot això és molt particular, jo vaig a la meva i particularment penso que si no hagués llegit aquesta història no hauria passat res.

283. Amb l'aigua al coll, d'Andrea Camilleri i Carlo Lucarelli

Avui ha mort Andrea Camilleri. 

Per aquest motiu m'he permès retre homenatge a l'escriptor italià revisant la meva llibreria i buscant algun text encara no llegit d'aquest autor. En tenia dos, un d'ells aquest Amb l'aigua al coll escrit conjuntament amb en Carlo Lucarelli. En principi no sabia què anava a llegir, després he descobert que Daniele di Gennaro, l'editor, va aprofitar que els dos autors estaven protagonitzant un documental per fer una proposta que no van poder defugir:

"Com es comportarien els vostres protagonistes, en Montalbano i la Grazia, davant d'un cadàver en comú? De quina manera interactuarien en una investigació'"

Pel que explica l'editor tots dos es van entusiasmar amb la idea i van posar-se a pensar. Davant de la dificultat de posar-se a treballar junts, en Camilleri va proposar escriure la novel·la "com una mena de dossier, una investigació en què el delicte es narra a base de material descriptiu, documentació policial, fotografies i cartes".

El resultat és excepcional i digne de ser llegit en un dia d'homenatge com avui. He devorat el llibre a la platja de La Pineda amb aquell dinamisme i agilitat que sempre trobes amb en Camilleri, amb l'afegit de l'altre autor i la tècnica espectacular dels missatges entre els dos protagonistes. Poc a poc es lliga la trama a base de codis, cartes, el suport de terceres persones, fotografies... un sistema súper original de crear una novel·la negra amb un argument d'allò més interessant. 

El mort ha estat ofegat amb una bossa que contenia aigua i peixos de colors... uau, com? L'asfixia s'ha produït per la ingesta d'un dels peixets... 

Qui ho ha fet? Per què? Els dos investigadors a penes coincideixen en persona, però van treballant junts fins anar descobrint l'entrellat. 

Que descansi en pau en Andrea Camilleri. Aquesta serà la vuitena ressenya d'un llibre seu en el meu humil recull de lectures. També em sorprèn com l'efecte Pau Vidal ha fet créixer l'estima de l'italià entre els lectors catalans. Un traductor apassionat que ha transmès la seva passió als lectors. 

281. Sense sang, d'Alessandro Baricco

La història de Sense sang d'Alessandro Baricco és, si més no, simpàtica. No em refereixo a l'argument de la novel·la, sinó com va arribar a les meves mans aquest llibre. Resulta que vaig comprar en un mes de diferència 2 exemplars en dos llibreries diferents de Tarragona. Inconscientment vaig aconseguir el segon sense adonar-me que ja l'havia comprat feia no res. Bé, el cas és que el volia llegir ràpid i treure la típica conclusió que un llibre d'aquestes característiques proposa. Vaig agafar un exemplar i el vaig dur a Anglaterra amb la intenció d'abandonar-lo allà un cop llegit. Finalment va tornar sense ser llegit. Així doncs, en el segon viatge a Anglaterra d'aquest estiu ho vaig tornar a intentar. Aquest cop sí, la lectura de Sense sang va començar a Reus i va acabar a Londres.

La venjança i les seves diferents versions són el leitmotiv d'aquest llibre. Des de l'ull per ull, dent per dent, al tancament del cercle viciós que això representa. Una nena és testimoni de la mort del seu pare i del seu germà. Sobreviure a aquest moment, que t'acompanyi tota la vida i completar el procés configuren la trama de la història. La contraportada parla d'un "final grandiós"... ho trobo correcte, potser un pèl exagerat, però sí que es tracta d'un final molt bonic. La reflexió final seria una espòiler immens, però tampoc cal seguir llegint aquestes línies meves. Sembla que aquella ferida que va trencar l'harmonia de la pròpia vida, perdurarà per sempre fins que no es tanqui del tot. La venjança no cura, al contrari, cou encara més. Tornar a l'inici i reviure "sense sang" l'experiència que malmet tota una vida serà la clau per combatre el mal. Molt xulo, un bonic llibre que recordaré per haver-me acompanyat a Londres el 12 de juliol de 2019. 

271. The Potter's Field, d'Andrea Camilleri

En una setmana aclaparadora de feina (exàmens, notes, esdeveniments diversos) he pogut aclarir un llibre que vaig començar sense massa ganes (i així m'ha anat). El cas és que troben un cos mutilat, desfigurat i enterrat en el camp d'un terrissaire. En Montalbano i la seva gent es posen a investigar el tema i tot apunta a una venjança de la màfia (l'estil de la vella màfia amb honor, vaja). Poc a poc es va descobrint l'entrellat i curiosament destaca la sorprenent participació en el cas d'un dels mateixos companys del comissari. No he gaudit com altres cops d'aquesta aventura, potser a causa de la conjuntura laboral i familiar d'aquests dies. De fet, també feia dies que no llegia en anglès i això es nota. Tot plegat una història de les habituals d'en Montalbano que sempre van bé per passar estones d'oci.

Per a mi el millor d'aquesta novel·la ha estat que per primer cop he fet una comparació de dues traduccions. Habitualment llegeixo en Camilleri en les versions de Pau Vidal i aquest cop he volgut comprovar quina traducció m'ha agradat més: la catalana o l'anglesa. També he pensat que potser per aquest motiu no he gaudit tant del llibre com en un primer moment hauria previst (estava més pendent de les paraules que de la història). Realment he trobat a faltar molt la nostra versió catalana, que sincerament no sé si és millor o pitjor que l'altra (jo no sóc expert en res). L'estil d'en Camilleri és d'allò més proper i atractiu de llegir i la traducció del Pau et trasllada (jo fins i tot diria que ho deu millorar i tot) aquest tarannà tan especial a la nostra llengua. Potser deu ser veritat que sóc fan del Camilleri a causa del traductor...

255. El joc de pistes, d'Andrea Camilleri (traduït per Pau Vidal)

Aquesta setmana vaig llegir una estranya polèmica sobre els traductors catalans. Incomprensiblement hi ha qui pensa que no són prou bons. Això no hi ha per on agafar-ho. Entenc que senzillament estan acostumats a llegir en castellà i justifiquen així la seva mandra o esforç intel·lectual de fer-ho en català. Particularment m'és indiferent la llengua de lectura, prefereixo l'original si puc i en sé. A la vida he llegit en anglès, portuguès, francès, italià, castellà, alemany i en català. No obstant, com que actualment la lectura és un plaer per a mi, llegeixo en català, castellà i algun llibre perdut en anglès (aquests últims quan estic de vacances). Aquesta polèmica del baix nivell dels traductors catalans és tan absurda que no perdré un borrall en contrastar res. Això sí, involuntàriament immers enmig de la trama internàutica, he volgut retre homenatge als/ les traductores a partir d'algun referent personal meu: Pau Vidal.

He rebuscat per la meva humil biblioteca algun exemplar pendent d'en Camilleri i he trobat El joc de pistes. En Montalbano (ja de 57 anys) viu plàcidament a Marinella quan es troba immers en un joc de pistes com aquells dels campaments escolars (anar descobrint misteris que et porten a altres llocs on hi trobes altres misteris per a resoldre). El llibre va al seu ritme, sense sensacions trepidants i al més pur estil Camilleri. Va ser una lectura ben entretinguda de Diumenge de Rams. 

Però, i aquí ve la gràcia del tema, la lectura d'aquest exemplar perseguia un objectiu doble: entretenir-me i analitzar la traducció d'en Pau Vidal. El punt 1 era fàcil d'assolir i es va aconseguir sense problemes.

Per què m'agraden tant les traduccions de Pau Vidal?

Per una banda perquè va ser un tema de conversa amb un dels meus llibreters de confiança. Parlàvem de Camilleri i vam acabar parlant del traductor. D'alguna manera resulta insòlit, perquè quan llegeixes un llibre no recordes qui el va traduir. En el cas de Pau Vidal te'n recordes. El motiu... no el sé. No he llegit mai en Camilleri en italià (els garants de les bones traduccions deuen conèixer els originals i es poden permetre certes afirmacions, però jo, malauradament no puc). He llegit en Camilleri en català, castellà i anglès... però recordo el traductor en català. El motiu... segueixo sense saber-lo, i per això em calia analitzar-ho aquest cap de setmana.

Vaig voler llegir al traductor de forma independent. Entenc que l'estil de l'autor deu ser inherent a la seva obra en general, per tant la meva intenció era descobrir què aportava el traductor al manuscrit original. D'entrada el traductor adapta els col·loquialismes italians al català, una tasca extremadament complexa. A més, aconsegueix que et sorprenguin i te'n portis una rialleta còmplice. El vocabulari no és especialment complex, però vas trobant mots o expressions (per exemple: fer esgüells), que enriqueixen clarament el vocabulari propi. L'estil de la narració és dinàmic i àgil, pressuposo i recordo de les altres versions que sí he llegit que així és, i que per tant, en Pau és fidel a l'original. Finalment hi deu haver un toc personal, el mateix Pau parla de passió pel que fa. Totalment d'acord. Quan llegeixes en Camilleri en català alguna sensació inexplicable t'atrapa. Sempre dic que sóc fan de l'autor italià pel traductor català. 

Traduttore, traditore?

No, amics meus. En el cas de Pau Vidal, Traduttore, cospiratore.
El traductor que conspira amb l'autor i ens porta a un fi comú: la passió!

227. Seda, d'Alessandro Baricco

Tanco l'any 2018 amb 90 lectures. Podria dir que la lectura és la meva distracció vital i, per tant, amb la peculiar conjuntura actual, els astres s'han confabulat per permetre'm llegir més que mai. El meu objectiu era llegir 60 llibres, intentar sumar un per setmana i esgarrapar temps dels dies de vacances. Però bé, això és absolutament irrellevant...

Acabo, doncs, amb la re-lectura de Seda, d'Alessandro Baricco, que de fet, tampoc recordava de què anava, només algunes pinzellades. Resulta preocupant aquest oblit literari que em castiga la consciència, però que per altra banda em permet llegir novel·les com si fossin novetats. He llegit Seda camí del far de la ciutat, al costat del mar, durant un parell d'hores de passejada tranquil·la. Anava fent, anava caminant, anava llegint, anava pensant... 

La veritat és que potser he analitzat massa el tema o és que avui no devia tocar aquesta història. Un home busca i lluita pel seu destí, marxa a l'infinit, si cal, per tal d'obtenir allò que necessita per sobreviure. En principi són cucs de seda, però després troba l'essència humana per natura, una mena d'ànima ideal que irradia amor absolut i que sembla atrapar-lo de tal manera que ja no podrà defugir d'aquell magnet. Atrapat pel seu destí (aquí és quan arribo jo amb el terme fatalitat que tant m'agrada) l'home deixa de raonar en l'eterna lluita entre el deure i el sentiment. Fins aquí la novel·la em semblava correcta, emocionalment simple i sense massa cosa més. 

He arribat a casa, m'he assegut a la meva cadira i he tornat a la música dolça d'aquests dies. Faltaven unes deu pàgines del llibre i he seguit la lectura. Habitualment aquestes guerres entre la raó i el cor acostumen a tenir finals més o menys tràgics, no pot ser d'altra manera, o perd el cap o perd el sentiment. No esperava el desenllaç, no el recordava (que encara és pitjor). Com pot oblidar-se un final tan ben lligat? He quedat mut, la músiqueta encara em guarnia més la imatge mental que m'havia creat. 

I fins aquí. 

Tancarem l'any de forma nostàlgica, com ja enuncia en Baricco a Seda, però amb la dosi necessària d'optimisme que flueix també per les meves venes i que jo tant necessito per viure...

"Morir de nostàlgia per una cosa que no viuràs mai"

"de tant en tant...baixava fins al llac i passava hores mirant-lo, ja que dibuixat a l'aigua, li semblava veure l'inexplicable espectacle, lleu, que havia estat la seva vida"

206. Les ales de l'esfinx, d'Andrea Camilleri

Les ales de l'esfinx d'Andrea Camilleri ha estat un bon llibre d'aquells de lectura "de batalla". Aquests són dies de molta feina, de poc temps pel lleure i em calen llibres d'aquest tipus.
La història és realment molt simple: una noia apareix morta en un abocador dels afores de la ciutat on viu en Montalbano. L'inspector inicia el procés d'investigació conjuntament amb el seu equip de col·laboradors habituals. La noia assassinada presenta un tret al cap, la cara desfigurada i porta dibuixat el tatuatge d'una papallona a l'espatlla. A partir d'aquí es va desenvolupant la investigació rutinària, es busquen testimonis i es parla amb sospitosos. Es va descobrint que una ONG de suport a dones rescatades de la prostitució, La Buona Voluntá,  podria estar al darrere de tot plegat. Un desenllaç força simple i previsible posa punt i final a la història. Poca cosa més es pot dir d'aquest llibre, curt i de lectura ràpida. Destaco també el peculiar sentit de l'humor del Camilleri  que es barreja amb personatges purament italians, tot creant un marc escènic d'allò més simpàtic. No puc dir que els llibres de l'italià em recordin les habituals novel·les negres de sang i fetge, la veritat. La traducció de nou és d'en Pau Vidal i és d'un nivell tan extraordinari que millora al mateix Camilleri. 

196. El joc dels miralls, d'Andrea Camilleri

M'agrada l'estil literari de l'Andrea Camilleri i poc a poc li vaig agafant més el gust. Reconec que vaig començar amb poques expectatives amb el tema de l'inspector Montalbano, potser perquè vaig trobar lamentable un episodi de la sèrie que vaig veure accidentalment per televisió. No obstant, les novel·les que he llegit d'aquest autor trobo que tenen un to simpàtic i misteriós al mateix temps. En aquest El joc dels miralls res és el que sembla i costa molt aclarir l'entrellat. En Montalbano sospita que alguna cosa estranya passa amb la seva atractiva veïna i decideix investigar una mica. La trama s'embolica i comença el joc, ja que la noia en qüestió es dedica a seduir al pobre i indefens comissari. Tot resulta molt rar, ja que la veïna està casada i sembla que a més a més tingui un amant. El cas es va enredant de mala manera i les pistes del cas es barregen amb els anònims que van arribant a la premsa i a la mateixa policia. Continua la història amb un Montalbano pletòric que va preparant la resolució del cas amb petites indagacions. Una lectura molt àgil, entretinguda i sense complexos que garantitza unes poques horetes de distracció. Destacaria sobretot la sensacional traducció catalana que ha fet en Pau Vidal, ple de suposades variants dialectals que deuen provenir de la versió italiana original. En definitiva, una bona lectura estival que he gaudit en un tres i no res.

164. Las ovejas y el pastor, d'Andrea Camilleri

Arriba una lectura inesperada i rapidíssima fruit d'una parada involuntària que m'ha deixat fulminat: l'extracció d'un queixal del seny. Això va ser ahir per la tarda i en menys de 24 hores de repòs lingüístic i físic he acabat el Pedrolo de la ressenya anterior i aquest exemplar d'Andrea Camilleri que vaig comprar fa poc al Re-Read del Ramon i Cajal: Las ovejas y el pastor. Un llibre que sembla la crònica d'uns fets més que una novel·la. L'autor fa una prèvia introductòria on mostra el marc geogràfic, espaial i temporal de la història. A continuació descriu l'elenc de personatges que giraran al voltant del fet que a priori és el més destacat  del relat: l'intent d'assassinat o atemptat que pateix el bisbe Peruzzo. En el següent capítol l'autor detalla l'episodi que malfereix el prelat i com aquest salva la vida gràcies a un metge conegut com Raimondo Borsellino. L'autor no descriu ni narra els esdeveniments, sinó que més aviat els analitza com si d'un periodista de successos o un investigador es tractés. El mòbil de l'atemptat no està clar, però el narrador constata que la posició contrària al latifundisme del bisbe sembla la causa més lògica. Les autoritats pertinents detenen uns quants sospitosos i clouen que tot plegat es tracta d'una venjança perpetrada per un antic monjo expulsat d'un convent, al qual el bisbe es nega a perdonar pels seus antics pecats. No obstant, el narrador del relat dubta de la versió oficial. La investigació pateix un gir inesperat quan el narrador descobreix una cita on es menciona que deu joves monges van sacrificar la seva vida a canvi de la del bisbe Peruzzo. El fet és extraordinari i desperta l'interès absolut del narrador, ara ja descaradament el mateix Camilleri. L'autor extreu unes conclusions fascinants sobre el decés de les monges, on descriu una mena de sacrifici individual, on les ovelles donaran la vida pel seu pastor. La veritat és que he llegit una història que m'ha emocionat i m'ha tocat la fibra. Quin és el límit de la fe, o en el seu defecte, el límit màxim de la caritat cristiana? Estem parlant del sacrifici més absolut de tots? Morir pels altres? És legítim i acceptable deixar de viure perquè un altre ho pugui fer? És un suïcidi? Jesús es va oferir a morir per nosaltres?
Els interrogants m'han abordat insaciables i m'he quedat sense respostes a curt termini.
Benvolgut queixal, gràcies per regalar-me un matí per gaudir d'una gran lectura!

92. La muerte de Amalia Sacerdote, d'Andrea Camilleri

Quina novel·la tan inesperadament sorprenent aquesta de l'Andrea Camilleri, La muerte de Amalia Sacerdote. Esperava l'habitual crim, el detectiu més o menys especial i la resolució enginyosa del misteri. Però no, em trobo amb una trama súper embolicada on el centre de la investigació són el redactor i el presentador principal de les notícies regionals de la RAI a Sicília. La víctima és la filla d'un polític important de l'illa i el principal sospitós de l'assassinat és el fill d'un altre polític també força destacat, això sí, de l'oposició. Tot plegat una trama carregada de corrupcions, xantatges, mentides, traïcions i falsedats. L'autor ha escrit una obra molt dinàmica que es fa curta, malgrat l'embolic general de l'argument. He gaudit de l'espectacle ofert i he descobert un altre Camilleri del que em tenia acostumat. No sóc un fan pròpiament dit d'aquest autor italià, però malgrat això, el darrer August Heat em va semblar força interessant. Per tant, lectura aconsellable i que deixa un bon regust.

88. Novecento, d'Alessandro Baricco

Hola, sóc Joan, el vostre profe. He llegit Novecento el nou llibre que tenim per a pares, mares i profes. És un monòleg teatral molt curtet escrit per l'escriptor italià Alessandro Baricco. Va sobre un pianista que es passa la vida viatjant en vaixell des d'Europa a Amèrica i a l'inrevés. Ell no vol sortir mai del vaixell, ja que, encara que intenta sortir, la por que sent li impedeix fer-ho. Jo li recomano a tots els pares i mares que busquin un llibret curt per gaudir d'una bona estona.

I d'això es tracta, de participar a Les Mil Lectures amb un llibre curt i que tingui certa qualitat. En aquest cas, el llibre és curt i la qualitat també existeix. El concepte és senzill, el pianista Novecento, abandonat en un vaixell als dies de néixer, s'estableix al transatlàntic Virginian per a la resta de la seva vida. La por a sortir del seu cercle de confort l'impedeix establir-se a l'exterior. Una certesa molt vàlida per a l'actualitat i, fins i tot, en el meu cas personal. Hi ha persones que estem condemnats a viure en una certa rutina perquè som incapaços de sortir del nostre claustrofòbic vaixell. Acaba el brillant pianista enfonsant-se amb el vaixell, perquè quan arriba la guerra, aquesta tot ho rebenta. I així són les coses, podem treure el millor de nosaltres mateixos tancats en el nostre àmbit, però sovint som incapaços de vendre'ns fora. Molts cops em sento així, de manera que dono per molt vàlida aquesta història, per altra banda ja llegida anys i anys enrere.