449. Historia de una ballena blanca, de Luis Sepúlveda

Historia de una ballena blanca de Luis Sepúlveda és un brillant relat curt dels que ens té acostumats el magnífic escriptor xilè. Tot comença quan un catxalot blanc de 15 metres de llargada apareix varat a la costa del sud de Xile. Un grup de pescadors s'encarrega de portar-lo de nou cap a alta mar per deixar-lo morir segons la llei de l'oceà. Un nen entrega al narrador la closca d'un cargol marí molt preuat, per on aquest podrà escoltar la veritable història de la balena i el seu extraordinari missatge. Des dels inicis dels temps els humans i els cetacis van conviure amb cordialitat per tots els mars del planeta. El catxalot narra com és la seva vida submarina i les maneres de conviure i comunicar-se entre els diferents cetacis. A continuació explica l'animal una sorprenent trobada entre dues embarcacions d'humans que acaba amb explosions i violència. Apareixen els primers baleners i el catxalot lamenta la crueltat humana quan observa un arpó clavat als pulmons d'una balena calderó. Els homes necessiten l'oli dels intestins de les balenes i molts d'ells no dubten a capturar-les de la mateixa manera que espolien els boscos de la terra. Descobrim que el catxalot narrador de la història no és altre que Mocha Dick, un animal real que diuen que probablement va ser la inspiració de la fictícia Moby Dick de Hermann Melville. Sepúlveda versiona la vida de la gran balena blanca en un relat humanitzador de l'animal, amb la seva carrega emocional inclosa i adoptant un paper de còmplice total amb la seva actuació posterior. El catxalot intenta protegir una altra balena i la seva cria, però aquest cop paga un preu molt alt, perquè rebrà una arponada a les seves carns. La venjança i la lluita de l'home contra l'animal obre la reflexió i posterior reivindicació ecològica. L'autor aprofita per a denunciar la cobdícia i el nul respecte de l'ésser humà al llarg de la història envers la natura. De nou, un al·legat ben bonic amb la llegenda literària inclosa.

435. Historia de un perro llamado Leal, de Luis Sepúlveda

Historia de un perro llamado Leal de Luis Sepúlveda és una nova oportunitat per conèixer més i millor la narrativa d'un dels altres ídols literaris de la meva vida. Des de que vaig descobrir els llibres del xilè sempre he de tenir algun dels seus títols a punt per anar-hi o per tornar-hi. 

En aquest cas ens trobem davant d'una breu faula que toca un dels meus punts dèbils: la relació entre els homes i els gossos. Un nen maputxe i el seu cadell són separats violentament pels espoliadors que actuen sense escrúpols i ocupen el territori indígena. El gos acaba en mans dels blancs i el noi creix amb el seu poble endinsat en territori maputxe. La situació es complicarà quan el noi és perseguit pels "dolents" i el gos ajudarà al seu germà humà. Una novel·la senzilla i previsible, però emmarada de valors humans dels bons, d'aquells que et fan creure que la vida té episodis d'amor que fan que tot valgui la pena. He quedat molt corprès quan he descobert aquesta tarda que l'autor va ser una de les primeres persones que van morir a causa del Covid. No puc entendre la magnitud de la mala llet que gasta aquest virus fastigós. En un món carregat d'egoismes i carregat de mala gent, la figura de Sepúlveda era un bri d'esperança. Sóc un addicte a la bona gent. La faula que avui he llegit m'inspira lleialtat, amor i confiança, valors que hem de recuperar com sigui malgrat la brutícia d'alguns humans. 

Gràcies Luis, seguiré llegint les teves novel·les per necessitat. 

293. Historia de una gaviota y del gato que le enseñó a volar, de Luis Sepúlveda

Historia de una gaviota y del gato que le enseñó a volar de Luis Sepúlveda és, segons la portada, una novel·la per a joves de 8 a 88 anys. Per sort, entro dins d'aquesta franja d'edat i puc llegir tranquil una bonica història de caire infantil, però carregada de significats. Una gavina cau al mar i s'omple de petroli provinent d'una "pesta negra", que és com els animals li diuen als vessaments incontrolats de cru provinent dels petroliers i altres mercants. L'ocell es debat entre la vida i la mort i, sortosament per a ella, amb un cop d'ales aconsegueix aixecar el vol. Amb prou feines pot arribar a terra endins, on fruit de l'esgotament caurà malmesa en un pati d'una casa. Allà un gat negre la rebrà i l'acompanyarà en els seus darrers moments de vida. El gat, sorprès i amoïnat, acceptarà tenir cura d'un ou i de la futura gavina que ha de néixer d'aquest ou. 

Les intromissions constants de l'ésser humà a la natura es carreguen el medi ambient. De nou en Sepúlveda arremet contra l'egoisme del nostre gènere que obvia la diversitat ambiental. Una reivindicació social disfressada de conte, però també una lliçó de vida i de superació. Un al·legat a la valentia i a la perseverança exemplificat en una gavina que no sap volar i que ho intenta amb cert èxit, gràcies al suport d'un gat i d'un sorprenent humà més pendent d'escriure poemes que d'altra cosa. Bé, doncs tanco la trilogia dels llibres del Sepúlveda amb aquest llibre tan bonic i continuo buidant la pila de la tauleta de nit a marxes forçades. 

292. Mundo del fin del mundo, Luis Sepúlveda

En la primera part del segle XX un noi xilè de setze anys decideix viure en primera persona la caça de la balena. Inspirat en la lectura de Moby Dick el xaval decideix embarcar-se en un balener capitanejat per un basc bregat en mil batalles marines. Després de l'experiència torna a la seva vida amb cert desencís. Molts anys més tard, resident ja a Alemanya i membre d'un diari especialitzat en temes ecologistes, rep una informació sobre la captura discriminada de cetacis a les costes del sud de la Patagònia. Amb el suport d'un vell mariner de la zona descobreixen que un gran balener japonès està massacrant les balenes sota un suposat pretext científic. 

Mundo del fin del mundo de Luis Sepúlveda és una novel·la de denúncia, entranyable, estèticament molt ben escrita i amb trossets tan bonics com aquest: "Los barcos que han conocido el sabor de la aventura se enamoran de los mares de tinta y navegan a gusto en el papel". Ara mateix he posat una piulada on reivindico una mica la lecura d'aquest escriptor, periodista, actor i activista xilè que ho va passar realment malament en la seva joventut. Avui mateix intentaré llegir l'altre i així tancar la trilogia oberta dels exemplars que tinc a la meva llibreria de casa.

250. El Quinto Acuerdo, de Miguel Ruiz

D'entrada sempre em preocupa llegir aquest estil de llibres barreja d'espiritualitat i autoajuda. Després surto eufòric i amb ganes d'afrontar les vicissituds del món i de la vida amb més energia que mai. Una mica m'ha passat amb aquesta segona entrega dels Acuerdos. Si en els Cuatro Acuerdos recuperes la consciència del que som, en el cinquè fas esclatar una bomba nuclear emocional que trenca amb el passat, amb la realitat que vius i t'enreda a renéixer com a ésser humà. Aquesta vegada seria com donar un cop a la taula i enviar a pastar fang tantes tonteries i recuperar la teva essència personal i alimentar-la amb el bo i millor de la vida. Sembla la típica pel·lícula espiritual que ja has vist, però res a veure. Aquí anem pel dret. Ho trobo fins i tot contundent.

Sigues escèptic, però aprèn a escoltar seria el cinquè manament de la filosofia tolteca. De fet, això em porta el record del mestre Francesc Torralba. Escoltar com a base, dubtar de tot i buscar la veritat. Un cop localitzada l'essència del teu ésser, doncs a gaudir de la vida.

He trobat desenes de consells i sentències especialment útils per portar a la vida diària. De fet, són tantes que resulta complicat citar-ne algunes. D'entrada destaco un parany que sovint cometo, el fet d'estar massa pendent de les opinions dels altres. L'autor és taxatiu i contundent: res d'haver de complaure els punts de vista de les altres persones. Cal estimar-se a un mateix i cal alliberar-te d'allò que NO ets. La tasca principal comença per canviar-se a un mateix... I així anar fent, consolidant, estimant, valorant i tenint cura del que som, no del que pensem que som. Després ja gestionarem la nostra vida social.

Aquesta és una lectura necessària per a gent com jo: individus massa sensibles pel que diran, pel que sentiran o pel que pensaran els altres davant les teves accions. El concepte és respectar-se molt, tenir una relació extraordinària amb tu mateix i gaudir de la vida. Molts pensaran que això ja ho fan i que no n'hi ha per tant, però a mi em serveix molt aquest missatge i estic molt agraït (un cop més) a l'Empar per haver-me deixat aquest exemplar que estic segur que m'ajudarà a seguir sent feliç o a ajudar els altres a aconseguir-ho.
I acabo, sense poder evitar recordar aquesta frase, "El lenguaje del chismorreo es el lenguaje del infierno". Això trobem en aquest llibre, un estil clar, contundent i directe al moll de l'òs.

235. Los cuatro acuerdos, de Miguel Ruiz

Cal anar fent lectures que t'aportin bons arguments, pràctiques i consells que t'ajudin a convertir-te en una millor persona. Bé, el cas és que com les coses no passen per casualitat (diuen), vaig caure a l'escola Dominiques després d'una decebedora etapa professional de la meva vida. Pensava que acabava el món i tot just va començar. Vaig trobar la millor feina que una persona pot desenvolupar i vaig conèixer persones noves, entre elles l'Empar, algú especial, algú diferent amb característiques extraordinàries. Sí, conversar amb l'Empar és com una bona lectura, ...d'aquelles que aporten bons elements, arguments i consells que t'ajuden a ser una millor persona. El cas és que Los cuatro acuerdos de Miguel Ruiz m'arriba de la mà de l'Empar.

Encara que de vegades sóc una mica escèptic amb els temes de l'autoajuda, aquest és un llibre prou interessant.  Sóc escèptic perquè crec que cadascú és com és, així, en plan essencial. Si et toca ser un mascle alfa vas perdonant la vida a la gent i dorms tan tranquil, si et toca ser un mindundi, mala sort per tu i tires com pots. 

Independentment de com sigui el lector que s'afronti a aquest llibre, la filosofia tolteca ve inspirada per quatre acords fonamentals que pots anar-te repetint constantment:

- Les PARAULES (què diem, com ho fem, paraules impecables, paraules positives, adients, curoses, amables, sensibles,...)

- Res és PERSONAL (el que diuen els altres sobre nosaltres és la seva brossa emocional que cal defugir. Jo sé el que sóc. No et prenguis res personalment perquè, si ho fas, t'exposes a patir per no-res)

- No fer SUPOSICIONS (acabem creient les nostres mentides)

- Fer sempre el MÀXIM que puguis (et tranquil·litza i et fa sentir millor davant l'adversitat)

Aplicant aquest mètode poden assolir-se grans objectius emocionals i aconseguir una vida més plena. Probablement hi ha persones que diran que això ja ho saben, que no cal llegir un llibre per recordar-te que cal ser fort o que cal afrontar la vida amb el típic es lo que hay. No he entès mai aquesta premissa i seriosament sento que no vaig néixer per assumir coses que no entenc. 

Bé, gràcies Empar per aquest llibre i ja pots anar preparant la segona part, que amablement et demanaré tan aviat com et vegi en persona. 

139. Un viejo que leía novelas de amor, de Luis Sepúlveda

Un viejo que leía novelas de amor, de Luis Sepúlveda, és una fantàstica novel·la que m'ha arribat fruit de la casualitat. Dijous per la tarda vaig anar a fer la Primitiva al TRT, la que fa 30 anys era la meva llibreria de capçalera quan jo era un mini adolescent i vaig trobar, de liquidació a un euro, aquest exemplar que de seguida em va cridar l'atenció. Sense voler m'he trobat amb una espècie d'història d'aventures a la selva de l'Amazònia, rodejat de natura i banyat pel majestuós riu Amazones. El protagonista, Antonio José Bolívar Proaño, viu una evolució personal que clou amb la perfecta simbiosi de l'humà amb el medi. D'aquesta manera sobreviurà enmig d'un ambient hostil no només físic, sinó també psicològic. Un altre tema secundari és la crítica als mecanismes de convivència socials del sistema burocràtic i viciat enfront de les simples normes de la natura. Un altre tema peculiar és la menció de la literatura d'amor, però la d'amor de veritat, és a dir, el que fa mal. Els indígenes viuen les normes que dicta la natura i els blancs d'origen europeu trenquen l'harmonia de l'espai natural creant la corresponent catàstrofe medio-ambiental que tan mal fa en l'actualitat. Un personatge i una història entranyables que se m'ha fet sorprenentment curta.  Segon llibre del curs i molt bon sabor de boca. 

67. Malinche, de Laura Esquivel

Dedico els darrers dies de lectures estivals a Malinche, de l'escriptora mexicana Laura Esquivel. Es tracta d'un llibre especialment interessant, ja que tenia pendent fer una revisió exhaustiva de la figura d'Hernán Cortés i vaig tenir la sort de trobar a La Caverna de Tarragona aquest exemplar. No obstant, el personatge principal de Malinche no és el conquistador espanyol, sinó Malinali, la indígena que Cortés va adquirir com a intèrpret primer, amant després, i mare del seu primer fill, posteriorment. Per tant, la versió dels fets no és la que trobaríem en un compendi d'història, sinó en la mentalitat d'una persona molt important, però força desconeguda pel pobre lector qui subscriu. L'autora fa un enorme exercici d'empatia i descriu les diverses sensacions i emocions que la nativa devia viure cinc-cents anys enrere. El personatge de Malinali és víctima per doble condició: la de dona i la de persona conquerida. L'arribada dels espanyols a terrers mexicanes es posa de manifest amb brutals escenes de les seves crueltats i ambicions pròpies de soldats assedegats de riqueses i poder. Malinali viu una peculiar ambivalència personal, ja que la seva condició d'intèrpret li permet jugar i entendre molt bé la realitat social i política del moment. Vull afirmar que el llibre és apassionant per aquest motiu, per la descripció i narracions del tot necessàries per poder entendre la difícil conjuntura del moment històric. L'estil florit i sobrecarregat d'imatges m'ha semblat esgotador, lluny del meu gust particular actual. Acostumat com estic a l'estil directe i "passa-pàgines" de tipus Cussler, la prosa excessivament ensucrada m'esgota amb facilitat. Lamento dir això, perquè Malinche és probablement el llibre amb més qualitat literària que he llegit enguany,  però hi hagut moments que pensava que no el podria acabar. Entenc que es tracta d'un llibre històric complex i molt psicològic des del punt de vista de l'anàlisi dels personatges, però estic feliç d'haver-lo acabat. Tanco l'agost amb 10 lectures estivals i ben content per la feina feta.