471. Donde aúllan las colinas, de Francisco Narla

Estava buscant un llibre sobre Roma i a l'e-biblio vaig trobar aquesta meravella anomenada Donde aúllan las colinas de Francisco Narla. No podia creure el que estava llegint fins que va arribar l'afer difícil amb la Sònia i he parat abruptament la lectura. Una setmana després recupero la feina i em sorprenc encara més de la meravellosa prosa d'aquest desconegut autor per a mi i que m'està obsequiant amb una dolçor inesperada. Un grup de legionaris romans aconsegueix descobrir la localització exacta d'una mina d'or a les muntanyes galaiques. Abans però, han d'aniquilar una manada de llops que acaba amb la ferida de mort d'una lloba prenyada. La tornada a Roma hauria de ser fàcil si no fos que el llop mascle clama venjança. El llop els persegueix en el seu periple fins a la capital de l'imperi i en caça un parell que no arribaran mai a la ciutat eterna. Del grup inicial només arribaran a Roma alguns d'ells. L'autor descriu una ciutat deplorable i podrida amb una munió de detalls impressionants. Resulta extremadament fascinant llegir les pàgines de l'arribada dels soldats a la vila de la Lloba, on trobes imatges que semblen visuals de tan versemblants que són retratades. Matar la lloba és un símil impressionant que concorda perfectament amb la mort de l'Imperi Romà com a ens nacional. El llop també arriba a Roma i els pocs caçadors que quedaven semblen engolits per la pròpia ciutat. Paral·lelament a la història del llop la novel·la ens descriu la part fosca de la lluita pel poder, on les conxorxes i les traïcions formen part del dia a dia en un episodi especialment transcendental en la història de Roma. En definitiva, un llibre absolutament extraordinari que com diu l'autor al final, té ànima incorporada. 

470. El águila abandona Britania, de Simon Scarrow

El águila abandona Britania de Simon Scarrow és una novel·la sobre l'Antiga Roma de més de 600 pàgines de pura aventura. Ho he passat genial i he decidit començar a preparar una remesa de lectures d'aquesta època, de manera que així em posi al dia de la civilització romana des d'un punt de vista històric, literari i lúdic. Quan els romans estan a punt de batre els exèrcit resistents de Britània a mans d'un expeditiu Caratac, un error monumental del centurió superior Maximi de la primera centúria de la tercera cohort romana fa que els primers s'escapoleixin. Aquest fet trastoca l'estratègia de l'exèrcit romà i posa de relleu el paper dels legionaris com a conjunt, havent de ser castigats durament per marcar exemple envers la resta de membres. Macro i Cato, altres centurions de la mateixa centúria, es troben tacats i deshonrats per la decisió de Maximi i han de patir les conseqüències del seu error. A partir d'aquí s'inicia una aventura que comença amb l'intent d'execució de 40 legionaris escollits a l'atzar com a exemple pels altres. Cato surt escollit com a cap de turc, però la seva valentia i coratge el durà a lluitar per la seva vida i els seus principis. Cato serà el romà que aconseguirà trobar Caratac i conèixer l'adversari en persona. Vaja, que he devorat el llibre amb unes ganes increïbles de passar pàgines, potser per la novetat del marc geogràfic i històric i ho he gaudit molt. Ja tinc anotats alguns altres títols per seguir i a veure si m'animo a canviar una mica de gèneres. L'únic problema és que al ser un llibre amb tantes pàgines he necessitat més temps  per enllestir-lo, un fet que resulta absurd perquè tampoc es tracta de llegir per fer punts, sinó per aprendre i ser feliç.

459. Tocar el agua, tocar el viento, d'Amos Oz

Portat per una necessitat personal que sorgeix de la recerca de quins podrien ser els meus escriptors preferits, arribo a Tocar el agua, tocar el viento d'Amos Oz. A principis de 1939 un científic jueu polonès de nom Eliseu Pomeranz s'escapa dels alemanys, abandona la seva intel·lectual esposa a casa seva i s'endinsa a un bosc per fer una vida de plena espiritualitat. L'entrada dels alemanys a Polònia trenca l'ordre i l'harmonia establerts i el caos sembla apoderar-se de les vides i les emocions. Pomeranz, per la seva banda, fa la seva evolució personal en solitari a base de reflexions intel·lectuals i mètodes de supervivència. Stefa, la dona, decideix tenir cura d'un ancià, un home també de gran intel·lecte, mentre tots dos observen com l'obscuritat (concepte tan habitual d'Amos Oz) va aclaparant espais i vides. Sota la consigna que "El veritable perill és sempre interior" Stefa i l'erudit professor no fugen de la ciutat i escolten per les nits el soroll dels vidres trencats... La intel·lectualitat polonesa cau sotmesa a la foscor i paral·lelament, Stefa a la ciutat i Pomeranz al bosc, sucumbeixen abatuts als nous aires que corren per Polònia. El destí porta la fi de la guerra i ella es trobarà a Rússia i ell, de nou amagat, en aquell nou territori on només hi caben els que són com ell, a Palestina. Stefa treballa per l'espionatge rus mentre que la vida del matemàtic comença a ser sospitosa per les mateixes forces de seguretat del nou estat d'Israel, ja que es descobreix que des la llunyana Moscou algú vol gratar en el passat de l'home. Es posa de manifest  entre la intel·ligència russa l'inexplicable interès de l'Stefa per aquell insignificant territori palestí on res hi passa. Sembla que les peces comencen a encaixar, fins que un dia Pomeranz és capaç de resoldre un enigma matemàtic propi dels grans genis de la matèria. L'interès d'Stefa pel seu espòs jueu es revifa i decideix escapar de la Unió Soviètica i fugir a Israel.

Com sempre en les novel·les del gran escriptor israelià, les reflexions i la descripció de la personalitat dels personatges és la base de tot el llibre. Amos ens ubica de nou a la terra de Palestina i en els anys posteriors de la gran guerra. Les personalitats humanes estan en fase de reconstrucció seguint la mateixa evolució que el nou estat jueu. L'acció no és en absolut trepidant, però la crònica del món que descriu és fascinant.

458. El talento de Mr.Ripley, de Patricia Highsmith

El talento de Mr.Ripley de Patricia Highsmith em recordava tantíssim a una pel·lícula que havia vist i que no m'havia agradat gens, que la feina ha estat meva per poder acabar-lo (de fet, no ho he aconseguit). Per tant, em sap greu, però aquest llibre no m'ha entrat bé. 

Una família burgesa nord-americana de classe benestant envien un jove conegut del seu fill a Itàlia a la recerca del noi pretesament perdut. El xaval està passant una vida de luxes i capricis per la zona de Nàpols i té poca intenció de tornar a Amèrica per gestionar els negocis de la família. El que no es pensava ningú és que el missatger es desentendria de la seva missió, es faria amic del jove i s'acabaria convertint en el seu assassí. D'aquesta manera es fa passar pel fill de la parella nord-americana i comença a viure la vida del primer. El talent del senyor Ripley consisteix en suplantar al primer i gaudir de la mateixa vida de festes i alegries que tenia l'altre. Es tracta d'un joc difícil de portar perquè cal tenir ben controlades totes les possibles fuites que el descobreixin. La veritat és que no podia deixar de pensar en l'actor de la pel·lícula que havia visualitzat en el seu moment i m'ha resultat molt poc atractiu tot plegat. No és el primer cop que em passa i sento certa decepció. Encara més quan es tractava d'una proposta del Club de Novel·la Negra de la Biblioteca Pública de Tarragona i ho havia agafat amb moltes ganes. Realment he llegit dos llibres de la cèlebre escriptora nord-americana i tampoc m'han entusiasmat massa. Agraeixo la possibilitat d'haver-ho fet, però de moment aparcaré altres títols de la bona de la Patricia.

455. El hombre de la dinamita, de Henning Mankell

Quedo sorprès de nou amb el talent de Henning Mankell, el pare del mític Wallander, però també creador d'històries socials i humanes tan fascinants com aquesta El hombre de la dinamita. Oskar Johansson té el cos destrossat a causa d'una explosió de dinamita en una mina. Un narrador omniscient i desconegut va narrant la història de la vida del dinamiter. L'home viu sol durant els estius una illa escandinava i els detalls de la seva vida van apareixent i sorprenent el lector per la senzillesa de la prosa que empra l'autor. Sabem que Oskar va néixer el 1888 i era el tercer de cinc germans. La seva vida és narrada a base de completar un trencaclosques, desordenada dintre d'un caos controlat. La mort de la persona no significa la mort del personatge i és, precisament això, el que sembla que sembla vulgui fer l'autor: acabar un puzle a partir de totes les peces disperses. Anirem comprovant com la vida d'Oskar canvia a partir de l'accident. La seva promesa acaba casant-se amb un altre home i Oskar es relacionarà posteriorment amb la germana de la primera, l'Elvira, la parella perfecta que qualsevol persona desitjaria. Durant tota la seva vida el dinamiter serà un obrer, cap persona extraordinària segons ell, una qüestió que el narrador es permet discrepar. El narrador parla del protagonista com si aquest fos un iceberg, on només pots veure la part superficial i et perds la més important, la que està submergida. El narrador destaca contínuament les profundes idees polítiques d'índole socialista de l'Oskar i aquella il·lusió perenne que el món sempre pot canviar. El dinamiter viu sense heroismes, té família que veu de quan en quan, fills que es tornen conservadors i serà un home que morirà rodejat dels seus pensaments més íntims. Després d'haver llegit aquesta novel·la, la primera que va escriure l'autor suec, entenc més clarament el doble concepte literari que Mankell va llegar al món: la novel·la negra i la novel·la social. Tots els llibres que he llegit de la segona versió són extraordinaris i tan humans que m'atreviria a dir que m'agraden més que els primers.

453. El amor de Erika Ewald, d'Stefan Zweig

Erika és una noia tímida i solitària que viu amb el seu pare vidu i la seva germana. Un dia rep impulsivament un sentiment que la trasbalsarà de valent: l'amor. Ell és violinista, ella pianista i les circumstàncies els són propícies per coincidir en un duet interpretatiu. El llenguatge musical és el camí d'entrada que seguirà amb un passeig vespertí fins la llar de la noia. I així durant tots els vespres freds d'hivern, on sentiments humans s'esvaeixen en un de sol i esdevenen amor pur. Bellesa, sensibilitat i puresa es barregen en una relació que és còmplice amb l'espiritualitat i que per aquest motiu tindrà la seva especial peculiaritat. L'amor ha penetrat a través de la sensualitat musical i ara ella, aliena a la resta de la societat, és presonera de la seva pròpia ànima. Una tarda ell toca una melodia tan extraordinària que ella absorbeix de tal manera que queda extasiada. Pràcticament rep un clímax emocional tan fort que es desmaia. De seguida s'interpreta que l'amor que sent Erika no és pel violinista persona sinó per la música que ell interpreta. Involuntàriament es produeix entre ells una lluita entre l'art i la passió interna, com si existís una incompatibilitat entre la música que flueix de l'esperit per una banda i l'enamorament humà per l'altra. En aquest traspàs del misticisme de l'amor a la sensualitat física es produeix el caos en la persona d'Erika, la qual fugirà desesperada del previsible contacte carnal que li demana el noi. Comença Erika un període intens de reflexió (jo m'he perdut una mica, la veritat) sobre l'essència dels seus sentiments, de nostàlgia i d'indefensió emocional. 

Un relat curt però absolutament carregat de literatura de la més brillant. No obstant l'he trobat excessivament complicat de desxifrar, ja que l'autor treu tota l'essència possible de l'ànima de la protagonista. Quina habilitat més sublim la de l'Zweig per analitzar tan minuciosament la psicologia de la feminitat. Increïble.

452. Nada, de Carmen Laforet

Magnífica lectura compartida amb Yasmine que m'ha servit per recuperar un autèntic clàssic de la literatura espanyola de la postguerra, ja que la Carmen Laforet va escriure una obra d'art que reflecteix fil per randa una època i un moment especialment interessant per a un lector com jo. L'arribada a Barcelona de l'Andrea, una noia de 18 anys obre un món nou per a ella que la durà a conèixer-se a ella mateixa i a la realitat que l'envolta. La casa familiar del carrer Aribau de Barcelona és una amalgama de sensacions i que van des de la il·lusió inicial a conèixer totes les vessants del patiment humà. L'escriptora descriu de forma excepcional la societat, l'estil de vida i totes les possibles sensacions humanes en un món de postguerra que tants i tants cops havia escoltat dels meus avis i pares. Imaginava la botiga de verdures dels meus besavis al arri de Gràcia, els tramvies, la Barceloneta on vivia el meu pare, la caiguda de la petita burgesia catalana i la recerca d'oportunitats per sobreviure. Des de l'estraperlo a la decència femenina, el masclisme imperant, la vida universitària, la pobresa, els barris marginals, els nous bohemis, les cases encara destruïdes pels bombardejos de la guerra... una fotografia literària de luxe que neix de l'ànima de la meva pròpia família. El concepte del temps atmosfèric esdevé una metàfora de la situació vivencial de la protagonista. La pluja comporta plor, els núvols grisos la tristesa i poques vegades llueix un sol que il·lumina la seva vida. Les imatges sensitives com el gust i l'olor són una al·legoria constant de la mateixa situació.

 En definitiva, una història que planteja un any d'una noia de 18 anys a Barcelona i que després considera que el NADA que ha tret d'aquella vivència possiblement és el TOT de l'aprenentatge. De veritat que he tanco el 2020 amb una novel·la que m'ajuda a entendre millor la meva vida. Podríem dir que l'any 2020 no ha aportat gaire a les nostres vides, fins i tot seria un RES. Però no, el RES és el principi de tot el que ha de venir, perquè som un any més valuosos en el camp de les emocions, de les sensacions i de l'experiència. Existencialisme energètic que llegeixo amb vigor per afrontar un 2021 amb força i noves perspectives.

451. Fuerteventura, d'Alberto Vázquez-Figueroa

Si em diuen que Fuerteventura d'Alberto Vázquez-Figueroa l'ha escrit Ken Follet t'ho compro immediatament, ja que aquesta ha estat la sensació que he tingut des de la primera pàgina del llibre. Enlloc d'un illot d'Escòcia ens plantem a Fuerteventura i allà escenifiquem una història d'espionatge basada en la segona Guerra Mundial. Sense cap mena de dubte això és exactament el que he llegit. Un equip de britànics sap que a l'illa canària hi ha un assentament de lleure pels comandants de les naus submarines de l'exèrcit alemany. Per aquest motiu, envien una noia mig alemanya jueva i mig anglesa a exercir de senyoreta de companyia en un bordell de luxe destinat a calmar i a recarregar les piles dels joves caps de les tripulacions dels submarins. L'objectiu és que la noia en qüestió aconsegueixi la màxima informació sobre un nou tipus de nau submarina que està fent estralls arreu dels oceans i que disposa de tecnologia punta superior als submarins aliats. Com no podia ser cap manera la jove coneixerà un comandant del qual s'enamorarà i serà el capità de la Barracuda, el gran objectiu a batre. Realment el llibre és d'aventures, d'espionatge, de certa acció, amb un  punt de romanticisme, heroisme i ...per passar l'estona. 

Una lectura de batalla per gaudir de plaer immediat, per passar pàgines i per comprovar que tampoc calen grans descripcions psicològiques dels personatges per tirar endavant una història sense pretensions. L'autor sap el que escriu i el que pretén, igual com fem lectors que sovint busquem gaudir de minuts de distracció sense capficar-se massa. 

450. Recursos inhumanos, de Pierre Lemaitre

Alain Delambre té 57 anys i està a l'atur després d'haver estat durant anys director de recursos humans d'una empresa. L'home està desesperat i la seva vida de burgés s'ensorra cada dia que passa. Es tracta d'un home normal, pare de família, acabant de pagar una hipoteca i amb una certa estabilitat matrimonial malgrat la situació que li toca viure. Desesperat, decideix respondre a una peculiar oferta de treball que traspassa el llindar de l'ètica professional. 

El concepte és avaluar una sèrie de directius sota la pressió que patirien si fossin víctimes d'un segrest. Alain, desconcertat, però més desesperat que mai, necessita diners per prepara com sigui la nova feina, i més encara quan ell formarà part d'un equip d'avaluadors que també seran avaluats. Només un d'ells aconseguirà la plaça de nou cap de recursos humans. La seva vida familiar es veu del tot trastocada, perquè Alain s'ho jugarà a una última carta. 

Recursos inhumanos és una novel·la de Pierre Lemaitre i mai es pot fer una ressenya sense cometre un espoiler dels grossos. Només es pot dir que en el cas de l'autor francès mai pots estar segur que controles l'argument, perquè sempre és l'argument el que et controla a tu. De nou, una cosa és el que sembla i una altra el que realment està passant. I encara més quan el personatge principal no té res a veure i l'estil de l'escriptor és anar traient cartes amagades tota l'estona. Bé, una història que s'ha portat a una sèrie de Netflix, però que he volgut llegir primer perquè és una llàstima perdre's una novel·la de Lemaitre. Estic plenament satisfet de la lectura, una llarga novel·la de més de 400 pàgines, però que he estat capaç de llegir abans d'acabar el 2020 malgrat la quantitat de possibilitats que estic movent aquests dies.

449. Historia de una ballena blanca, de Luis Sepúlveda

Historia de una ballena blanca de Luis Sepúlveda és un brillant relat curt dels que ens té acostumats el magnífic escriptor xilè. Tot comença quan un catxalot blanc de 15 metres de llargada apareix varat a la costa del sud de Xile. Un grup de pescadors s'encarrega de portar-lo de nou cap a alta mar per deixar-lo morir segons la llei de l'oceà. Un nen entrega al narrador la closca d'un cargol marí molt preuat, per on aquest podrà escoltar la veritable història de la balena i el seu extraordinari missatge. Des dels inicis dels temps els humans i els cetacis van conviure amb cordialitat per tots els mars del planeta. El catxalot narra com és la seva vida submarina i les maneres de conviure i comunicar-se entre els diferents cetacis. A continuació explica l'animal una sorprenent trobada entre dues embarcacions d'humans que acaba amb explosions i violència. Apareixen els primers baleners i el catxalot lamenta la crueltat humana quan observa un arpó clavat als pulmons d'una balena calderó. Els homes necessiten l'oli dels intestins de les balenes i molts d'ells no dubten a capturar-les de la mateixa manera que espolien els boscos de la terra. Descobrim que el catxalot narrador de la història no és altre que Mocha Dick, un animal real que diuen que probablement va ser la inspiració de la fictícia Moby Dick de Hermann Melville. Sepúlveda versiona la vida de la gran balena blanca en un relat humanitzador de l'animal, amb la seva carrega emocional inclosa i adoptant un paper de còmplice total amb la seva actuació posterior. El catxalot intenta protegir una altra balena i la seva cria, però aquest cop paga un preu molt alt, perquè rebrà una arponada a les seves carns. La venjança i la lluita de l'home contra l'animal obre la reflexió i posterior reivindicació ecològica. L'autor aprofita per a denunciar la cobdícia i el nul respecte de l'ésser humà al llarg de la història envers la natura. De nou, un al·legat ben bonic amb la llegenda literària inclosa.

448. La leyenda del santo bebedor, de Joseph Roth

Escriuré aquesta tarda de Sant Esteve de 2020 sobre el relat La leyenda del santo bebedor de Joseph Roth, lectura universitària quan vaig cursar la matèria de Literatura Alemanya a la URV i sota la guia dels grans professors Jordi Jané o Luís Linés. D'aquest darrer en guardo un record molt entranyable, especialment perquè el tenia com a molt bona persona i va morir molt jove poc després d'acabar els meus estudis. Bé, en homenatge a aquells anys i a aquests mestres començo aquesta lectura.

Un benefactor ofereix a un sense sostre 200 francs a la riba del Senna. Andreas no els vol acceptar, però quan finalment ho fa, es compromet a retornar-los poc a poc a Santa Teresa de Lisieux a una església de París. Un cop rep els diners esdevé deutor honorable d'aquesta quantitat i la seva tasca de restituir-los serà fonamental en el seu esdevenidor. Andreas menjarà, però sobretot beurà, molt, perquè ell és un potent bevedor. El miracle econòmic portarà bones noves al clochard i després de rentar-se, arreglar-se els cabells i gaudir d'un bon descans, li ofereixen treballar en una mudança per 200 francs més. El primer dia que pretén començar a abonar el deute, es trobarà accidentalment a Caroline, la seva antiga amant, que el durà a sopar, a ballar i a casa seva. Els miracles es succeeixen i troba 1.000 francs a la cartera que tot just es compra. A més a més, recupera l'amistat d'un antic company de l'escola que cordialment li lloga una habitació i Andreas coneix una veïna encisadora. La vida miserable de l'Andreas agafa una nova i sorprenent perspectiva que ell va gaudint a mesura el destí es posa de la seva part. Evoluciona la història com ho fa la vida d'Andreas, amb alcohol i miracles. Però els miracles s'acaben, l'absenta perdura i apareix una peculiar Teresa.

Realment no és una història de grans esdeveniments, sinó que el relat descriu un estat d'ànim que cal entendre amb precisió. L'alcohol com a element protagònic acompanya el protagonista fins a la redempció. Sembla que la cosa va per aquí, la història d'una mena d'ànima desemparada que és controlada i gestionada per una mena de providència etílica. I si no és això, és igual, perquè he passat una tarda d'allò més fascinant re-llegint aquest títol que tinc datat a la primera pàgina el dia 8 d'abril de 1993. Farà 28 anys que viu amb mi i a penes l'havia tractat com es mereix. 

445. El Salón de Ámbar, de Matilde Asensi

El Salón de Ámbar de Matilde Asensi és un nou exemple de les lectures de nostàlgia que vull instaurar a partir d'ara en la meva vida. Especialment resulta interessant si no recordes res de l'argument, com ha estat el cas d'aquesta novel·la de l'alacantina. 

Un grup de lladres de peces d'art rep un nou encàrrec que "solucionen" de forma ràpida i efectiva. El que no s'esperen és que sota el quadre robat trobin un altre quadre amb unes estranyes lletres hebrees. Les investigacions del grup els du a Alemanya, ja que els sospitosos clients tenen relació amb la trista història d'aquell país de mitjans del segle XX. Aquí el que es tracta és de la recerca d'una cambra secreta on un parell de nazis haurien amagat els tresors robats a Rússia durant la segona guerra mundial, milers d'obres d'art de valor incalculable soterrades entre el clavegueram de Weimar (Alemanya). Entre aquestes peces s'hauria de trobar el "Salón de Ámbar" del tsar Pere el Gran, fet amb plaques d'ambre daurat del mar Bàltic. 

Una història senzilla, ben estructurada, ràpida de llegir i sense massa descripció psicològica dels personatges. De fet, seria un versió espanyola de les habituals novel·les d'espionatge o d'aventures que tan bé em van per divertir-me i desconnectar de les lectures més complexes. En aquest cas la protagonista és una noia espanyola la que fa el treball de camp i s'acaba enamorant del seu company portuguès de trapelleries. Realment una lectura que recordava més interessant, però potser és que he envellit una mica i ara m'agraden els vins una mica més fets. Estic delerós de completar una bona sèrie de títols de nostàlgia literària cara l'any 2021 en commemoració dels meus primers 50 anys de vida.

444. El golpe, de Daniel Silva

El golpe de Daniel Silva era un dels llibres pendents que anava arrossegant des de primers d'any i que em pensava que llegiria durant l'estiu. Bé, en tot cas ha caigut al desembre abans de les vacances de Nadal, barrejat en dies de molta feina i activitats diverses. No ha estat el que m'esperava, però he tingut la dosi de misteri i acció de la típica novel·la d'espionatge que tant atrapa el lector. 

En aquest cas el servei d'espionatge israelià segueix la pista d'un robatori d'un Caravaggio desaparegut a mitjans del segle XX. En Gabriel Allon va rastrejant les pistes i el porten als mandataris suprems del govern de Síria, els grans dolents de la novel·la. En aquest cas es fa referència vetllada a Bahsar al-Ásad, el primer ministre del país àrab responsable (entre d'altres fites assassines) de gasejar la seva població amb finalitats polítiques i d'extermini radical dels seus adversaris. Casualment la pista dels quadres robats durà Allon a la troballa d'una sèrie de comptes corrents domiciliats als habituals paradisos fiscals i carregats de diners presumptament robats als poble sirià. A mesura que avança la novel·la de més de 500 pàgines, l'Allon mostrarà la seva implacabilitat vers el dictador sirià, enemic comú d'Israel i de la resistència interna del poble àrab. 

En definitiva una història una pèl forçada, però que ha despertat el meu interès per allò de les novel·les de passar pàgines sense massa concentració. No seria una de les millors que he llegit d'aquest autor, però ja tenim una de les lectures pendents tancades i puc afrontar el Nadal amb els objectius ben oberts. 

436. La muerte de Ivan Ilich, de León Tolstoi

Un cop he acabat de llegir La muerte de Ivan Ilich de León Tolstoi m'han entrat ganes de posar-me dempeus i començar a aplaudir de valent. Els entesos parlen d'una obra mestra de la literatura i francament ho és. Quin escàndol de novel·la i quin exercici de reflexió tan potent per a una persona com jo, que encaixo en molts dels pensaments del pobre protagonista. Sembla que la novel·la és fruit de la mateixa experiència de l'autor quan aquest tenia la meva edat aproximada. Es tracta del mirar enrere i fer una valoració en cas que la mort ens arribés de cop. Això fa el protagonista, un buròcrata brillant que s'ha passat la vida lluitant per un benestar fictici que l'ha allunyat del tot de l'essència real de la seva vida. Per sort, ja fa temps que porto reflexionant el mateix i ja fa un temps que la recerca real del sentit de la meva existència és el pilar fonamental de la meva vida. Aquesta novel·la és una lectura necessària per a qualsevol persona de 50 anys que comença a pensar que vida comença a fer baixada. La dicotomia entre la vida i la mort es fa present, juntament amb el concepte del sentit de la vida viscuda. L'home ha aconseguit amb notable èxit els seus propòsits familiars i laborals, però què li ha aportat això a l'hora de morir? El meu avi és el contrapunt, l'home referent de la meva vida. Ell va morir fent riure a la la gent, estimant i sent absolutament estimat. Mai li vam valorar prou. Aquest és model a seguir que segurament voldria oferir en Tolstoi, l'altra cara del protagonista d'aquesta novel·la. El gran perdedor de la societat actual, el poc visible, el mindundi, però que el dia de la seva mort pot mirar enrere i somriure. Aquesta novel·la és un cop d'efecte que he gaudit tal dia com avui, diumenge 29 de novembre, rodejat de pensaments incòmodes a causa de la conjuntura social actual, però amb la rauxa de l'optimisme vital heretat del gran Àngel Domènech, el meu avi.

435. Historia de un perro llamado Leal, de Luis Sepúlveda

Historia de un perro llamado Leal de Luis Sepúlveda és una nova oportunitat per conèixer més i millor la narrativa d'un dels altres ídols literaris de la meva vida. Des de que vaig descobrir els llibres del xilè sempre he de tenir algun dels seus títols a punt per anar-hi o per tornar-hi. 

En aquest cas ens trobem davant d'una breu faula que toca un dels meus punts dèbils: la relació entre els homes i els gossos. Un nen maputxe i el seu cadell són separats violentament pels espoliadors que actuen sense escrúpols i ocupen el territori indígena. El gos acaba en mans dels blancs i el noi creix amb el seu poble endinsat en territori maputxe. La situació es complicarà quan el noi és perseguit pels "dolents" i el gos ajudarà al seu germà humà. Una novel·la senzilla i previsible, però emmarada de valors humans dels bons, d'aquells que et fan creure que la vida té episodis d'amor que fan que tot valgui la pena. He quedat molt corprès quan he descobert aquesta tarda que l'autor va ser una de les primeres persones que van morir a causa del Covid. No puc entendre la magnitud de la mala llet que gasta aquest virus fastigós. En un món carregat d'egoismes i carregat de mala gent, la figura de Sepúlveda era un bri d'esperança. Sóc un addicte a la bona gent. La faula que avui he llegit m'inspira lleialtat, amor i confiança, valors que hem de recuperar com sigui malgrat la brutícia d'alguns humans. 

Gràcies Luis, seguiré llegint les teves novel·les per necessitat. 

432. Novela de ajedrez, d'Stefan Zweig

M'he quedat de nou sense paraules per definir una fascinant obra d'art de qui s'està convertint en un dels meus escriptors preferits. Novela de ajedrez d'Stefan Zweig és un plaer absolut pels amants de la bona literatura en general i del joc dels escacs en particular. En un viatge en vaixell des de Nova York a l'Argentina hi coincideixen dos personatges de vides molt diferents, però amb un nexe comú molt particular: els escacs. Tots dos han entrat als escacs per camins diferents, però en els dos casos el joc esdevé el referent essencial de les seves vides. El primer és un orfe sense cap habilitat especial que troba en els escacs un talent natural, el segon és un pres del règim nazi que sobreviu emocionalment gràcies al joc. Entenc que el mateix autor devia sentir-se especialment atret pels escacs i va obsequiar els lectors amb una novel·la ambientada en aquest joc. 

Com sempre la lectura de la prosa d'aquest escriptor és una delícia pels sentits. Aquesta tarda l'he trobada accidentalment a la biblioteca virtual e-biblio i l'he llegida d'una tirada perquè era impossible aturar-se. La descripció psicològica dels dos jugadors i el ritme de la situació és absolutament excepcional. Jo ho he viscut amb la intensitat de ser-hi present, com si fossis un espectador en directe de la partida que disputen els dos contendents. Cada novel·la de Zweig és un exercici d'observació i d'aprenentatge pur, on els personatges tenen cos i ànima. En aquest cas el segon jugador troba en els escacs una forma d'escapar de l'angoixa de la seva situació vital, tancat i aïllat de l'exterior. Obligat a viure del no-res, les peces i els moviments del joc envaeixen la seva ment i eviten (o no) la bogeria. No vull desvetllar el final, però és tan apassionant com tota la novel·la.

429. El mal camino, de Mikel Santiago

Doncs sí, he de donar la raó a la meva companya Noèlia del Club de Lectura de Dominiques i certament aquest autor enganxa. El mal camino de Mikel Santiago no l'he trobat excepcional, però sí d'aquells llibres on el desenvolupament de l'argument et manté tens en tot moment i a l'expectativa. Un famós escriptor irlandès i la seva família s'instal·len a la Provença francesa. La nova etapa familiar no serà senzilla, perquè un dels factors negatius que arrosseguen i que els acompanyarà fins a França serà la presència a la mateixa zona geogràfica del gran amic del pare. Segons la mare, aquest amic no representa una bona influència per a ells a causa del seu passat fosc embolicat en el món de les drogues i el malviure. Tot petarà en el moment en què aquest individu apareixerà mort a la piscina de la finca veïna on viu. A partir d'aquí l'escriptor reviurà els darrers moments de les seves trobades amb el vell amic i anirà descobrint que la mort del seu estimat col·lega podria no ser accidental. Tot comença amb l'atropellament d'un estrany individu en una carretera rural i quan el cadàver del qual desapareixerà misteriosament. 
Les peces ocultes del trencaclosques es van capgirant a mesura que el pare esdevé l'investigador improvisat del cas. Poc a poc es va trobant més aïllat i fins i tot sembla que la seva pròpia família cau en el parany d'uns estranys i peculiars conciutadans del petit poble francès. Tot plegat, molta informació, molts detalls, no massa personatges i un marc geogràfic força atractiu. Destaco la intensitat narrativa i el fet que és un llibre que vols passar pàgines ràpidament, una dada que em sorprèn, tenint en compte que feia dies que no em passava. Molta intriga, una novel·la que negreja i força recomanable.

428. Ébano, d'Alberto Vázquez-Figueroa

Costa escriure un comentari sobre un llibre quan estic a les acaballes de la que ha estat la meva primera quarantena sanitària. He llegit a disgust, com a recurs per passar el temps i no com a plaer. 

En tot cas, en aquest Ébano d'Alberto Vázquez-Figueroa el resultat ha estat bastant millor del que m'esperava. Realment l'argument és senzill a més no poder: una noia és raptada al Sudan i conduïda a través del desert del Txad en direcció a la península aràbiga. El seu marit, un jove europeu, decideix fer tots els esforços possibles per recuperar-la. Per aquest motiu es posa en contacte amb un grup antiesclavista que l'ajudarà a recuperar la noia. 

El llibre és bastant fluix, però d'aquells distrets que et fan passar les pàgines. L'autor el va escriure el 1976 i ja posava de manifest la discriminació històrica que ha patit el continent africà des de sempre. Sembla que les coses avancen molt lentament en aquest terreny i que encara no s'ha solucionat aquesta lacra fastigosa de l'esclavitud. M'agrada molt la valentia de l'autor que és capaç de fer una novel·la d'acció i al mateix temps una denúncia social. No és el primer cop que llegeixo novel·les d'ell i ja sigui a Àfrica com a Amèrica del Sud, el component humanitari del canari sempre hi és present. També em resulta curiosa la llista de personatges de la història, on hi apareixen els reconeguts tuaregs que tant van significar en el desenvolupament posterior de la bibliografia d'aquest excel·lent autor d'entreteniment.

427. La costa de los diamantes, de Clive Cussler

Vaig escollir aquest títol a causa de la crisi lectora que la conjuntura actual m'estava provocant. Reconec que la lectura simple i senzilla ajuda molt en aquestes situacions i La costa de los diamantes de Clive Cussler era una bona manera de rellançar la la meva intensitat lectora. Doncs l'efecte esperat no s'ha portat a terme i he abandonat el llibre a falta d'unes quantes pàgines perquè la història és infumable. Un eco-terrorista pretén provocar una catàstrofe petroliera que inundi de cru una extensió enorme davant les costes del Congo. Des d'allà, i mitjançant un peculiar sistema d'escalfament de l'aigua de mar, s'ha de provocar un huracà immens que dugui una desgràcia ambiental a terres nord-americanes. L'encarregat de solucionar el problema és aquest cas en Juan Cabrillo, patró del vaixell fantasma Oregon, una bèstia marina camuflada de mercant, però amb el màxim de recursos bèl·lics per afrontar qualsevol repte. En definitiva, un argument que en el seu moment em va servir per a enganxar-me a la lectura i que ara una mica més em fa que la deixi per sempre. M'ha agradat bastant la primera part de la novel·la, ja que m'he endinsat a la selva congolesa i a zones espectaculars de tipus geogràfic que no tenen malbaratament cultural. No obstant, encara que l'argument és prou original, la història en general no té ni solta ni volta, encadenant seqüències absurdes una darrera l'altra. Ho deixem aquí, esperant que aquesta barbaritat de llibres llegits d'aquest autor aviat quedi superada per algú altre. Fa una mica de vergonyeta que algú pensi que aquest home seria el meu escriptor preferit.

423. La tercera virgen, de Fred Vargas

 La tercera virgen, de Fred Vargas és un exemplar de caça major de prop de 500 pàgines que m'ha agafat en un moment de moltíssima feina laboral. No obstant, he reeixit amb certa celeritat la seva lectura i puc sumar un nou títol de l'escriptora francesa. Aquest cop l'inspector Adamsberg ha d'investigar un estrany cas d'exhumació de cadàvers de dones verges. El que no sembla que tingui cap sentit el porta a un parell de cementiris de la Normandia, on descobreix també les misterioses morts de dos cérvols de la muntanya, amb l'afegit que els animals han estat salvatgement mutilats amb l'extracció del seu cor. Els habitants de la zona es fan creus i es posen en contacte amb l'inspector de Paris, que troba un nexe entre tot plegat. El lector comença a seguir el pas del policia i forma part de la seva investigació, cercant sospitosos i sorprenent-se del desenvolupament dels fets. L'enemic a batre és "L'Ombra", un personatge que sembla que es dedica a preparar un elixir de vida eterna amb ingredients d'allò més especials. La lluita amb la realitat i el sobrenatural es posa de manifest al més pur estil Conan Doyle i Adamsberg rebutja d'entrada qualsevol mística o versió llegendària dels fets. El llibre es llegeix bastant ràpid, hi ha moments que desconeixes les pàgines que has llegit d'una tirada, ja que entra molt bé i vas fent sense pausa. A efectes de gust, tampoc m'ha agradat en especial malgrat les crítiques tan positives que he vist. A mi m'ha agradat, tot està bastant ben construït, però he trobat moments que hi havia massa casualitats. Reconec que m'he deixat dur per l'estratègia de l'autora i desconeixia totalment com podia acabar la novel·la, un aspecte que trobo fantàstic, perquè et manté fidel a la lectura i amb l'expectativa fins al final. Bé, sumem!