436. La muerte de Ivan Ilich, de León Tolstoi

Un cop he acabat de llegir La muerte de Ivan Ilich de León Tolstoi m'han entrat ganes de posar-me dempeus i començar a aplaudir de valent. Els entesos parlen d'una obra mestra de la literatura i francament ho és. Quin escàndol de novel·la i quin exercici de reflexió tan potent per a una persona com jo, que encaixo en molts dels pensaments del pobre protagonista. Sembla que la novel·la és fruit de la mateixa experiència de l'autor quan aquest tenia la meva edat aproximada. Es tracta del mirar enrere i fer una valoració en cas que la mort ens arribés de cop. Això fa el protagonista, un buròcrata brillant que s'ha passat la vida lluitant per un benestar fictici que l'ha allunyat del tot de l'essència real de la seva vida. Per sort, ja fa temps que porto reflexionant el mateix i ja fa un temps que la recerca real del sentit de la meva existència és el pilar fonamental de la meva vida. Aquesta novel·la és una lectura necessària per a qualsevol persona de 50 anys que comença a pensar que vida comença a fer baixada. La dicotomia entre la vida i la mort es fa present, juntament amb el concepte del sentit de la vida viscuda. L'home ha aconseguit amb notable èxit els seus propòsits familiars i laborals, però què li ha aportat això a l'hora de morir? El meu avi és el contrapunt, l'home referent de la meva vida. Ell va morir fent riure a la la gent, estimant i sent absolutament estimat. Mai li vam valorar prou. Aquest és model a seguir que segurament voldria oferir en Tolstoi, l'altra cara del protagonista d'aquesta novel·la. El gran perdedor de la societat actual, el poc visible, el mindundi, però que el dia de la seva mort pot mirar enrere i somriure. Aquesta novel·la és un cop d'efecte que he gaudit tal dia com avui, diumenge 29 de novembre, rodejat de pensaments incòmodes a causa de la conjuntura social actual, però amb la rauxa de l'optimisme vital heretat del gran Àngel Domènech, el meu avi.

381. Felicidad conyugal, de León Tolstoi

Felicidad conyugal de León Tolstoi ha estat una lectura ràpida de confinament que he volgut col·locar al mig de llibres extensos, de manera que vagi buidant la biblioteca de casa i ho faci amb bon material literari. Aquest cop he buscat per la zona russa, ja que el meu company José Vicente em va parlar de Pushkin i em va picar la curiositat. Com que no el tinc, doncs he agafat una altra opció. 

Aquesta breu novel·la repassa la intensitat de l'amor de parella des de que aquest neix fins que s'estabilitza. Com un foc que ho crema tot i es va apagant poc a poc. Cal trobar aquell punt de la relació quan encara no s'ha apagat, perquè si no ho fem, acaba perdent-se del tot. Així doncs, una noia s'enamora del seu tutor 19 anys més gran que ella i comença el festeig. La relació es viu intensament en uns primers anys en què l'amor supera qualsevol altre concepte mundà de les seves vides. Com és d'esperar, els sentiments davallen amb el temps i el que era el paradís comença a semblar tot el contrari. L'autor fa la seva acurada anàlisi psicològica del comportament dels personatges i dels sentiments que els toca viure a cada moment. Aquest devia ser un tema que probablement devia viure el mateix autor en pròpia persona, ja que sembla molt clar el discurs d'algú que sap del que parla. A més a més, tot això fet amb el mestratge d'un escriptor del nivell del rus, i aconseguint que aquesta novel·la sigui una autèntica peça de bona literatura. 

297. Un héroe de nuestro tiempo, de Mijaíl Y. Lérmontov

Un dia em vaig trobar en Gerard Castells pel carrer Rovira i Virgili i em va dir que havia de llegir en Lérmontov. Va ser el típic suggeriment que et fan i que te'l quedes perquè qui t'ho diu és una persona molt perillosa intel·lectualment. He conversat poques vegades amb en Gerard, però és d'aquells referents que et ve de gust escoltar. Dit i fet, vaig posar Un héroe de nuestro tiempo de Mijaíl Y. Lérmontov a la pila, ja que tampoc venia d'un títol més o menys. 

Aquest és un llibre extraordinari, un clàssic de la literatura russa que calia llegir. En el pròleg que precedeix la meva edició ja descobreixes que la història gira al voltant d'un jove víctima del tedi. Sorprenent, sí, però emmarcat en una conjuntura concreta tot té més sentit. Ens trobem en el Caucàs de principis de segle XIX i els joves soldats russos disposen de moltes hores de lleure que no acaben de satisfer els seus esperits vigorosos. Segons ens explica el pròleg, aquesta novel·la "encarna els vicis de tota una generació, (...) on els soldats esdevenen paràsits, ho tenen tot i res esperen". El protagonista de la novel·la viu intensament les seves passions, però un cop aconseguits els objectius, perd l'interès i compareix la seva veritable naturalesa humana. Escrit amb una certa dosi d'humor, el narrador explica en primera persona els fets. La segona part de la novel·la consisteix en un diari escrit pel propi protagonista on descobreix realment el seu tarannà vital. El jove reconeix que no és una bona persona, indiscutiblement causa dolor per allà on passa i no se n'amaga. El poder per a ell és controlar les emocions dels altres, ja siguin d'amor, d'odi, de preocupació... Diu que estima els enemics, però no de la forma cristiana, sinó en tant que el distreuen i el mantenen sempre alerta. Tot plegat aquesta és la seva definició de VIDA.
Una història que em feia falta. Nivell màxim i fora del meu àmbit habitual de lectures. 

257. L'adolescent, de Fiòdor Dostoievski

El primer de gener de 2019 vaig començar a llegir L'adolescent de Fiòdor Dostoievski. 108 dies després (gràcies a Déu) he acabat aquesta obra mestra traduïda meravellosament pel tarragoní Josep Maria Güell després d'anar assaborint les pàgines poc a poc durant quasi 4 mesos. Val a dir que he fet una lectura més accelerada aquests dies de Setmana Santa, de manera que pogués tancar el trimestre amb el primer llibre de capçalera de l'any. Em sento orgullós i feliç d'aquesta fita, ja que el consum d'un clàssic d'aquestes dimensions és una tasca certament laboriosa (i més encara en una etapa de la meva vida en la que busco distracció total).

El protagonista de la novel·la és l'Arkady Dolgoruki, fill biològic d'Andrei Petrovich Versílov i adoptat legalment per Makar Ivanovich Dolgoruki. En el marc de la societat russa de finals del S. XIX el noi fa una precisa descripció del membres que la componen i el seu comportament en públic i en privat. Ens trobem davant d'un estudi sociològic de la classe mitja-alta des de l'òptica d'un adolescent. Aquest fet és molt destacat, perquè l'objectiu de la càmera d'un adolescent és molt diferent que el d'un expert sobre la matèria. El noi expressa en un format de diari personal les sensacions que viu i les impressions que li causa tot plegat. Des d'un punt de vista egocèntric i egoista (que el mateix protagonista després s'auto-analitza) el noi acaba justificant a posteriori les seves respostes davant els estímuls que li ocasiona la situació que viu. 

L'argument presenta diversos fronts oberts: l'arribada de l'Arkady a Petersburg, el record de la infantesa i la situació que ha d'afrontar amb el retrobament amb el seu pare biològic. La seva entrada a la societat el farà evolucionar en la seva maduresa, reconeixent les virtuts i els valors d'una societat que desconeixia. Amb l'orgull propi de l'adolescència i del seu particular caràcter l'Arkady de seguida se sentirà decebut pel comportament dels seus conciutadans, mostrant rebuig i jutjant sense pietat a la resta de la comunitat. Els dos pares esdevenen referents pel jove (el rural: honrat i venerable) i el segon, un autèntic mirall on voldrà reflectir-se després d'un fort rebuig inicial. La família anterior i l'actual juguen un paper important en una trama complexa carregada de descripcions psicològiques de tots els personatges. L'autor, mitjançant el protagonista, analitza cada segon i cada esdeveniment de la narració. 

Finalment apareix l'amor com a tema referencial i que fa esclatar els instints del pobre xaval. Una novel·la complexa que no té res a veure amb el material que habitualment consumeixo...

Tots els ingredients sumen una obra espectacular, un clàssic memorable que he pogut llegir en català i que necessitava completar per conèixer més acuradament en Dostoievski. No ha estat el meu primer llibre d'aquest autor, però reconec que tenia descurada la literatura russa des de fa bastants anys.