44. Ícaro, d'Alberto Vázquez-Figueroa

De moment ja puc afrmar que Ícaro d'Alberto Vázquez-Figueroa és el millor llibre que he llegit enguany. Una novel·la d'aventures de les que devoro darrerament salpebrada amb una notable dosi de nostàlgia personal i valors humans de primera categoria. He gaudit d'aquesta lectura que m'ha traslladat de nou al rovell de l'ou de la Gran Sabana veneçolana, al riu Caroní, al Carrao i al brutal massís de l'Auyan Tepui. Probablement aquest haurà estat el contacte més contundent i de més transcendència amb la natura de la meva vida: aquell octubre de 1997 quan vaig poder veure en directe i en persona un dels tresors més meravellosos que el món ens pot oferir. El Salto Ángel, el salt d'aigua més gran del món, amb quasi a un kilòmetre d'alçada, allà al sud de l'Orinoco, al bell mig de la selva de l'Amazones. Com afirma el propi Vázquez-Figueroa, "Y es que probablemente el mismísimo Creador se había complacido en descender aquella mañana a la Tierra con la intención de mostrar por primera vez a los hombres hasta qué punto sabía hacer bien las cosas". Ícaro és una novel·la històrica, concretament d'un passat bastant recent. És la història d'un dels pioners de l'aviació, un intrèpid aventurer amazònic i un d'aquells homes inquiets que pertanyen al mar de les múltiples opcions, als escriptors de deliris, en James Crawford Angel. Basat, doncs, en una història real, amb la presència de gent que va existir de veritat, amb referències necessàries i molt interessants sobre els famosos aeroplans i avionetes que el van dur a la conquesta de l'Auyan Tepui, Ícaro és una novel·la també temàticament brutal. L'esperit aventurer del protagonista i els seus dubtes interns, la humanitat dels personatges de l'obra, els valors de l'amor i de l'amistat que impregnen la novel·la, els conflictes emocionals que es deriven,... tot plegat emmarcat en un paratge salvatge, en una natura tan viva, o encara més que els propis humans. He gaudit tant amb aquesta lectura, que he necessitat conèixer més a fons en Jimmy Angel històric, he navegat desesperat buscant imatges per internet del Riu Carrao, he imaginat la màgia del cim del Tepui, i he sentit, metafòricament parlant, aquella aigua que es destruïa al cel i convertia el  Riu Pare de tots els Rius en un núvol de deliris reals.