91. Zalacaín el aventurero, de Pío Baroja

Resulta estrany escriure una ressenya sobre un clàssic, perquè probablement ja s'ha dit tot i ara arribo jo opinant com si acabés de descobrir la sopa d'all. També és perillós valorar un clàssic perquè segons el que diguis pots posar-te en evidència o convertir-te en un pedant pretensiós. Zalacaín el aventurero de Pío Baroja està considerada una de les millors 100 novel·les escrites en llengua castellana i, sincerament, no m'ha impactat gens. He utilitzat un exemplar del 1984 de l'editorial Espasa i col·lecció Austral que va costar 320 pessetes i que vam llegir ma germana i jo quan anàvem a EGB. Realment em costa d'entendre com ens feien llegir aquests llibres de forma obligatòria en aquells temps. La meva malaltia més perillosa, la nostàlgia, m'ha portat a Pío Baroja i ara no sé com valorar un llibre que vaig llegir fa 30 anys per primer cop. Aquesta segona vegada pretenia ser una lectura més madura, per dir-ho d'una altra manera, més acord amb l'experiència. La història de Martín Zalacaín ens porta a les guerres carlistes i al País Basc. En Martín és un jove inquiet que des de ben petit té la necessitat de viure intensament les conjuntures que li presenta la vida. Les aventures no són especialment trepidants, més aviat he arribat a fins i tot avorrir-me en algun moment. El final és sorprenent i ajuda a comprendre el següent argument sobre la literatura barojiana, la qual  gira en torno de la necesidad del ser humano de buscar un sentido a la propia existencia; para casi siempre concluir por comprender que se ha buscado ese sentido en el lugar equivocado.