118. Joc Brut, de Manuel de Pedrolo

Avui em faig un auto-homenatge literari carregat de nostàlgia, Joc Brut de Manuel de Pedrolo! I és que els meus records literaris s'inicien pels volts del 1986 amb les meves primeres lectures del gran Manuel de Pedrolo. La meva infància, però, l'havien ocupat uns anys abans les històries d'Enid Blyton i els seus conegudíssims Los Cinco. Va ser, doncs, a mitjans dels 80 quan devia llegir El mecanoscrit del segon origen a l'escola Sant Pau i, a partir d'aquí, la resta dels llibres de Pedrolo que poc a poc anàvem comprant a la llibreria TRT del carrer Pere Martell de Tarragona. El meu pare va ser el meu gran motivador, perquè encara recordo com em deia que per cada llibre llegit, ell me'n comprava un altre. I així va ser com vaig fer-me la col·lecció sencera d'aquests llibres que encetaven una vida de lector "adult" i que he intentat consolidar amb els anys. Els llibres de Pedrolo m'han acompanyat durant trenta anys per Pere Martell, Mallorca, Escales de l'Arboç, Destral i, ara, Ramon i Cajal. Han viatjat amb mi en aquest periple que porto per la vida i s'han convertit en vells amics fidels. Llegir aquest llibre em permet valorar més profundament la importància que el nostre autor té per a les lletres catalanes: Pedrolo és i era un fora de sèrie. Realment Joc Brut és un exemple de novel·la negra catalana que no té res a envejar amb la pròpia d'altres literatures. Uns personatges perfectament creats i psicològicament molt coherents traslladen el lector a la Barcelona dels meus pares. Un home, víctima d'un engany amorós, és seduït per una encantadora senyoreta que el porta a assassinar un home. Un cop passa el temps convingut ha de retrobar-se amb la noia, però ella desapareix. El noi necessita recuperar-la, saber el motiu de la seva miseriosa desaparició. Novel·la negra cent per cent, a la catalana i del 1965. Gran Pedrolo.